Aquí el veiem entre el ZTE Blade (un mòbil de pantalla 3,5″) i el Galaxy S3 (de pantalla 4,8″)

A la foto he alineat la part inferior de la pantalla per comparar-les visualment prescindint de la carcassa.

És un mòbil semblant al Samsung Galaxy S2 (aquí estan comparats), amb menys memòria (4GB, te’n deixen 2GB lliures) però amb millor resolució 540×960 envers els 480×800 del S2.

Els seus punts forts són:

1. pots posar-hi dues targetes SIM. El cas típic és posar-hi el Sim de la feina i el privat, així no has de carregar dos mòbils.
2. La pantalla de 4,3. Molt gran. Ja veieu a la foto la gran diferència amb la pantalla de 3,5 i com està més en la línia del Galaxy S3. I té resolució 540×960, que no arriba als 720×1280 del S3, però està molt bé.
3. Tot això no serviria de res si valgués 300eur, però és que en val 140eur! Imbatible.

El següent mòbil per preu seria el Nexus 4 de LG i Google, però val 300eur (el doble) i no pots treure la bateria, no té dual Sim, ni té lector targetes SD (encara que té 8GB de memòria).

Fins aquí el comentari del que és rellevant per decidir comprar-lo. Quan aneu a mirar mòbils el més important és la mida de pantalla i resolució, i el preu.

La veritat és que tal com diuen els italians, resulta incòmode que només puguis encendre el mòbil des del botó superior, i més quan t’has acostumat al botó lateral i frontal del Galaxy S3.

No paren d’arribar-me senyals que allà dins no toquen ni quarts ni hores. Fan pinta d’estar desesperats pels nostres euros mentre despleguen un ample ventall de tècniques apreses en cursos de formació.

També fa pinta que han decidit “anem a depurar” com qui poda un arbre per fer-lo fort, però en el seu cas tallen perquè els hi han dit que tallin sense entendre que l’objectiu és créixer no tallar.

La gent que hi treballa s’ha convertit en productes prefabricats, amb franquícies que no veuen res que no sigui assolir els objectius trimestrals com si fossin venedors d’enciclopèdies.

Tenen tanta quota de mercat que tot el que poden fer és perdre-la. Es posen a anunciar la Selección Española oblidant que el seu mercat principal és Catalunya i aquí estem de viatge a Ítaca. Com un fabricant de pernils promocionant el tofu.

Són tan tontos que un dels lemes que corren per allà dins és “mejor muchos con poco, que pocos con mucho”, en castellà perquè ara tenen el cervell girat. La frase és per dir que un economista ha fet una gràfica i ha descobert que els rics només porten problemes i que robar als pobres és un negoci excelent. El problema és que entren en un cercle viciós i així com La Caixa es va fer gran mentre els seus clients es feien rics, ara tot se’n va a la merda, ells també. I contents perquè hi ha una estadística que diu que aquest és el camí.

Que vagi bé. Em trobareu al Banc Sabadell, el banc de les millors empreses, i el meu. Aquests si que miren cap amunt.

És que se’ls hi ha fet vell el negoci. Tot el que tindran són vells que van a cobrar la pensió, mileuristes a qui no poden donar targetes de crèdit, excés d’oficines que ‘optimitzaran’ quan es facin petits, excés de personal atenent clients residuals que hi van perquè tenen l’oficina aprop. Molts costos, molts directius, i ni cinc de calaix.

I la prova de cotó és l’anunci que estan fent a la ràdio on et diuen que La Caixa és més que un banc perquè són centenaris i bla bla. Molt bé guapos, ara si que està clar que no saben què fan, són falsos com un estudi de mercat, no tenen res a oferir i viuen del cuento. Apa siau.

Però m’ha agradat la reacció d’Artur Mas de sortir ràpid i dir quatre coses ben dites. Em segueix posant nerviós sentir-li dir que caminarem endavant mentre el poble català ho vulgui, no sigui que ell mateix conclogui que la pèrdua de vots cap a la seva persona és present d’indicatiu del verb “deixar-ho córrer”.

També m’ha agradat la resposta del Duran: “Diga lo que diga el TC el Parlament piensa lo mismo”.

Els ciutadans hem de veure qui treballa a favor nostra, qui en contra i decidir.

Aquest és el menú d’avui dissabte per 6,25eur:

De primer tries fideus a la cassola o lassanya. De segon, conill amb patates o mandonguilles amb pèsols. De postres flam, pastís de taronja o altres.

El millor del lloc és que cuinen, no és menjar preparat i fet en cadena, sinó que fan una cassola de fideus com si vingués tota la família i la venen a trossos. I així, cada dia.

Ens haurem de preguntar si 6,25eur és car o barat. És barat pels clients que compren menjar ben cuinat, és car per ells que et fan el menjar i no han de tenir ni taules, ni cambrers, ni plats, ni begudes, ni rentaplats, ni màquina de cafè.

Però no és ni car ni barat, és un tresor tornar a casa i pel preu d’un plat preparat de super, tinguis menjar ben cuinat.

Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país

Fa uns dos anys us vaig recomanar el blog de l’autor del llibre.

És curiós com ha estat tot el contrari del llibre del Partal de l’altre dia. Començant pel títol, si aquell era “a un pam de la independència” dient que ja falta poc, aquest es diu “Catalunya last call” dient que estàs a punt de perdre l’avió. Si aquell era un acte massiu, aquest era discret. Si aquell era d’esquerres, aquest és presumptament de dretes. Si aquell no tenia preguntes del públic, aquest en tenia moltes. Si aquell parlava d’independència, aquest no (ah alerta!). Si aquell era mainstream, aquest no era d’establishment. Si aquell era un recull d’articles del passat, aquest són propostes per fer a partir d’ara.

El públic era heterogeni. 50% americanes i trajes jaqueta, 50% de gent normal. De manera que ni ells se sentien estranys, ni nosaltres tampoc. Us imagineu que l’acte començava a les 19h i a menys cinc érem quatre? Com són els economistes, no? L’ambient era agradable. La iluminació lamentable. I una cosa mai vista, les preguntes del públic: totes interessants i curtes.

Tornem al principi: per què era un acte anti-sistema? Perquè no parlen de la independència, ni dels motius per fer-ho, ni el com ho farem, ni els perills, ni de si ho aconseguirem, ni de la consulta, ni res.

Què ens ha dit el Salvador? Prou de queixar-se. No. Prou. És que prou. M’ha quedat molt clar.

Un altre tema: en aquest país a vegades ens perdem buscant el consens abans de fer res.

El llibre és una proposta del que es pot fer ara. La independència està molt bé però el futur el construïm ara. Això ho ha dit ell.

Una resposta que m’ha agradat molt és quan un amic seu li ha preguntat què passa amb el llibre si no comparteixes les tesis “ropturistas”. El Salva li ha respost que les coses que voldran fer seran les mateixes. Jo he entès que si els dos volem un hospital decent, al final del camí acabarem amb el que té sentit.

Si la voleu instalar baixeu-vos aquest fitxer. Li he canviat algunes icones per posar les del skin “Modern Weather” de l’aplicació “Fancy Widgets”. Recordeu, baixeu aquesta versió.

Anteriorment havia provat altres programes per saber el temps com Fancy Widgets i Rain Alarm, però aquest és el que va millor de tots, malgrat ocupar l’espai de 4 icones.

Té tres moltes coses bones:

1. icones per saber el temps
2. gràfica de temperatura
3. barres en blau per la quantitat de pluja
4. tota la informació anterior te la dóna per les properes 24 hores.
5. també et diu l’hora de sortida i posta del Sol.
6. I per si en tens prou, la pressió atmosfèrica i la humitat relativa.

Tota aquesta informació va molt bé per veure d’un cop d’ull com tenim les pròximes hores, i així agafar el paraigües, les ulleres de sol, posar-se samarreta, el que sigui.

Aquí teniu una imatge de la pantalla. La icona de dalt de tot és la de Aix Weather:

Si us agraden les gràfiques tan com a mi, heu de saber que la de sota és la bateria amb el percentatge i les hores que queden, fet amb Android Tuner. La de sota a la dreta és els minuts trucats, fet amb Call Meter 3G. I al mig és el Wifi al que estàs connectat fet amb WiFi Manager Premium. El nom del meu wifi és un homenatge al tuit de cap d’any de Jair Dominguez.

És un lloc de tota la vida, que ara sempre hi trobes algun turista, com la Sagrada Família.

Quan era petit em preguntava quin futur podia tenir un antro com aquest rodejat de botigues tecnològiques super-molones. I ara quan hi passes està tot tancat menys ells.

Aquesta setmana em vaig decidir per una especialitat de la casa: bacon, formatge, ceba i pebrotets, per 2,90eur. Imbatible, insuperable, i amb pa de veritat.

Es deia que si avui jugava el millor Barça, guanyaríem. Al loro, que no estamos tan bien.

El millor Barça només és el millor perquè treballa, no perquè sigui el millor.

Se’ns ha caigut la bena dels ulls. La super-primera volta que vam fer és fruit del Tito apretant l’equip, sense pensar què passarà. I arribem aquí sense Puyol i amb un Bartra que no ha jugat.

No sé si tenia raó llavors, però quan ho estàvem guanyant tot, jo deia que el secret d’aquest equip era la defensa.

Em sap greu, però el Zubi veig que l’han buscat per fer de nen maco que entretén periodistes.

L’equip directiu del club sembla que no hi ha ningú que tingui ni idea de res, i totes les decisions són de màrqueting publicitari.

Veient el resultat d’avui, què ens explicarà Sandro i Godó si el Laporta era excessiu en no sé què?

Algú hauria de començar a treballar gestionant persones (el Guardiola va començar a fer jugar el Bartra) i mirant-se els partits en un soterrani i pensant idees que et portin a guanyar.

No trobo a faltar Guardiola, trobo a sobrar el Sandro.

I seria hora que exigíssim àrbitres justos enlloc de veure’ls fer política. I sortejos que siguin sortejos.

Aquí teniu una foto de l’acte des de la cantonada privilegiada que m’ha tocat viure’l. Salta la vista que valia la pena anar-hi.

M’ha sorprès veure el David Fernández de les CUP entrant amb els vips. Més que res que si els diputats de les CUP només són representants de l’assemblea que és la que decideix, doncs no sé què hi feia en la secció de gent que no creu en aquestes coses.

També m’ha sorprès que el públic, tots, feien pinta de catalans d’esquerres barbuts i mal afaitats com jo, ben vestits descuidats com jo, majoritàriament homes, com jo. M’ha sorprès que no hi hagués gent de Convergència. Us puc dir que no n’hi havia perquè es veu. El més proper a un convergent és un que a l’ascensor m’ha preguntat si ja arribàvem, jo li he dit que si, però és obvi que un convergent no faria aquestes preguntes.

Un altre comentari sobre l’ambient: es veu que en això de la independència ja hi ha caler. L’acte tenia hostesses sobreres, catering del bo, sala txatxi, potser per això m’ha sabut greu que no hi haguessin convergents, en fi, últimament ho sembla, no, que arriben tard?

Anem al contingut del que han dit. Malauradament ha tornat a fer fortuna el fet de si el castellà si o què en una Catalunya independent. A veure si el Pujol s’inventa alguna genialitat de l’estil “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” i ens traiem el tema de sobre.

El Junqueras ha començat molt bé, li ha preguntat sobre el dilema persistent de si primer hem de ser independents i després ja veurem què som, o si hem de saber com ha de ser la Catalunya independent per saber si volem independitzar-nos. No sé què ha respost el Partal i això que m’hi he fixat.

Un tema que m’ha preocupat és que el Partal diu que ell voldria que només hi hagués educació pública i res de privada. El Junqueras (que és molt bo) ha dit que la seva posició i no la d’ERC és que l’escola privada/concertada té molta tradició a Catalunya. A mi m’ha faltat temps per preguntar-li al Partal què té l’escola concertada que la faci punible, ves que no sigui la seva independència. Però després tothom s’estava felicitant de lo bé que havia anat tot i que bé que ho havien fet, així que m’he dedicat a menjar canapès i a veure la gent.

El Partal no se’n deu haver adonat però en uns moments deia que la societat civil és la protagonista del procés, en altres li ha dit al Junqueras “ja us ho fareu” com a polític que és, en altres ha dit que ell només té un vot, en altres ha dit que hauríem de votar tres coses en referèndum: si volen estar dins d’Europa, les nuclears i les escoles públiques.

A mi m’ha fet una mica de por. Fora d’Europa, sense nuclears i sense escola concertada? No sé si estic preparat.

Per cert, a un pam de la independència vol dir que arribarà a tres anys i mig de la declaració de sobirania que van firmar aquest Gener 2013. El Partal diu que és la mitja del temps que han trigat els altres països. I diu que dels 190 països reconeguts per la UN només 21 ho ha fet per referèndum, així que, Mas, ligerito cap a la següent etapa.

Vull demanar-vos que vingui algú i mati el dret a decidir. Que n’estic molt cansat, que ja no puc més, que m’és igual!

El Pujol es va passar anys intentant coses per tal d’afavorir Catalunya. Per què ara hem d’aguantar el Mas que també va provant coses a veure si a més de votar-lo aconsegueix que els que no el voten també s’ajuntin al que ell vol?

Són els nostres representants polítics, que pensin què s’ha de fer, i ho facin. Ja està! Que deixin de si sumen més o menys a priori i que facin el que és sensat de fer. I a posteriori ja decidirem si els tornem a votar o no.

Cansa un ou veure com estem decidint si podem decidir i quan ho tinguem segur i haguem convençut als que potser no ho tenen tan clar, llavors tots junts i ben decidits decidirem prendre una decisió que encara no està decidida.

Ja n’hi ha prou de decisions estranyes.