Tinc ganes de comentar l’entrevista a l’Aznar d’aquesta nit.

Val la pena comentar l’entrevista perquè l’Aznar és un psicòpata que ha creat un imaginari colectiu de molta força.

Un psicòpata (ho diu internet) és algú simplista i superficial, egocèntric i grandiloqüent, falta de remordiment o culpa, falta d’empatia, comportament antisocial adult.

ANTENA 3 TV – Vídeos de Entrevistas TV – 21 de Mayo de 2.013

Punts que destaco de l’entrevista:

Crec que s’agafarà els dits amb el tema dels sobres de Barcenas. Diu que no ha cobrat mai res fora del que surt als comptes. Diu que la seva declaració de renda és confidencial (perfecte) però que no té cap problema en explicar-ho tot. Fa pinta d’estar mentint dient frases que literalment s’ajusten a la realitat però si se sabés tota la veritat quedaria en pilotes.

Fa gràcia que ataqui El País (per haver-se atrevit a publicar les fotocopies de Barcenas) dient que tenen problemes econòmics i han venut la cadena Cuatro al Berlusconi que té problemes judicials. Entra en la dimensió desconeguda quan diu que no podran fer front a les condemnes judicials per haver fet el que han fet. Està claríssim que és un psicòpata. És el dolent de la película saborejant el seu pla malvat quan tot el públic veu que desvarieja.

El seu imaginari españolista és trist i partit, que deien els convergents del tripartit. Reclama complir la llei quan ells se la salten en contra els catalans sempre que poden. És veritat que el PSOE és un partit acabat i que els nacionalistes s’han convertit en secessionistes, i per què? Per culpa del PP! Cec, ets un cec. Aznar, tu has destruït España. Tu has trencat el pacte constitucional.

Falta de remordiment o culpa quan l’entrevistadora li diu que ell va cedir la sanitat pública a les autonomies. I respon que ja va avisar que no es podia superar l’Estat d’Autonomies i que faria no sé què per recentralitzar dient que això que ell faria està en el programa electoral del PP i per tant és culpa de Rajoy.

És trist veure com insisteix en que quan ell manava va fer cinc milions de llocs de treball, i que la culpa és dels que ho van heredar, quan és evident que l’economia española era un castell de cartes repartides entre els quatre oligarques del palco del Bernabeu.

És sorprenent que quan li pregunten per un pacte d’estat liderat pel Rey, respon que és la majoria del PP la que ha de liderar, i més endavant diu que el futur d’España tindrà “el amparo y impulso” del Rey. És a dir, el Rey al marge. (Juanca, aquest paio és més perillós que una bandada d’elefants)

Total, que li preocupa “el porvenir de los españoles”, encara que la meitat són socialistes en extinció, l’altre meitat nacionalistes que volen marxar d’España, i l’altra meitat tenen a Rajoy i altres dirigents inútils que no fan el que ell sap que s’ha de fer. Grandiloquència, falta d’empatia, comportament antisocial adult. Un piscòpata. Però no tornarà a manar.

Ha estat escoltant Xavier Solano a RAC1 que he vist clar el que ja veia clar: que l’Artur Mas li falta algo. I crec que és per aquest algo que el van xiulant pels llocs (al tennis i a la fira d’Abril, que sàpiga). La meva aposta és que si hi anés el Junqueras això no li passaria. I si passés serien els que xiulen que quedarien malament.

Per tirar endavant necessitem (ara mateix) una data clara i una pregunta clara també. Pere Aragonès diu que d’aquí unes setmanes ho sabrem. El Xavier Solano (assessor del partit escocès que vol la independència) diu que si els escocesos voten el Dijous 18 de Setembre 2014, aquí podríem votar Diumenge 13 Setembre.

El problema és que l’Artur Mas és poc clar. Un pacte fiscal que no se’l creia ningú però s’havia de fer, una voluntat d’un poble que no la trobes, parlant del dret a decidir pensant que no ens poden dir que no, ens diuen que no i al final estem debatent tontaries!

Tots els catalans donant-li suport, esperançats i temerosos de no poder fer el que volem. Ens hem d’armar de raons perquè els de fora vegin que som bons nois. Quan el tema clau no és aquest, el tema és què volem nosaltres i que estigui ben pensat.

L’Artur Mas té un paper bastant discret avui en dia, i hem de pensar que això és bo perquè sinó “ensenyes les cartes”, el que pot passar és que tingui un lideratge escapçat de tan discret que és. Que feia ahir fent declaracions arrel de la llei Wert dient que el català és patrimoni de tots els que viuen a Catalunya fins i tot els que no el parlen? Prou de mariconades, home. Deixem d’intentar enganyar-nos a nosaltres mateixos. Artur deixa de fer propaganda de les coses i accepte-les implícitament per poder fer acció política.

La gent se’n riu de les seves cimeres per decidir si exercim el dret a decidir. És com estar permanentment a 10 segons que comenci la cursa. I no està bé perquè no estem en cap cursa.

Estava trist per la impugnació de la declaració de sobirania per part del Tribunal Constitucional, tenir problemes legals sempre és desagradable.

Però m’ha agradat la reacció d’Artur Mas de sortir ràpid i dir quatre coses ben dites. Em segueix posant nerviós sentir-li dir que caminarem endavant mentre el poble català ho vulgui, no sigui que ell mateix conclogui que la pèrdua de vots cap a la seva persona és present d’indicatiu del verb “deixar-ho córrer”.

També m’ha agradat la resposta del Duran: “Diga lo que diga el TC el Parlament piensa lo mismo”.

Els ciutadans hem de veure qui treballa a favor nostra, qui en contra i decidir.

Després de sentir a RAC1 que el conseller de justícia diu que no podrem fer una consulta, també RAC1 diu que s’estan refent ponts amb Madrid i que l’explosió d’independentistes és cosa del passat. Després de llegir un altre debat sobre el castellà aquí o allà, si som independents, quan en siguem, què?

Vull demanar-vos que vingui algú i mati el dret a decidir. Que n’estic molt cansat, que ja no puc més, que m’és igual!

El Pujol es va passar anys intentant coses per tal d’afavorir Catalunya. Per què ara hem d’aguantar el Mas que també va provant coses a veure si a més de votar-lo aconsegueix que els que no el voten també s’ajuntin al que ell vol?

Són els nostres representants polítics, que pensin què s’ha de fer, i ho facin. Ja està! Que deixin de si sumen més o menys a priori i que facin el que és sensat de fer. I a posteriori ja decidirem si els tornem a votar o no.

Cansa un ou veure com estem decidint si podem decidir i quan ho tinguem segur i haguem convençut als que potser no ho tenen tan clar, llavors tots junts i ben decidits decidirem prendre una decisió que encara no està decidida.

Ja n’hi ha prou de decisions estranyes.

Voldria demanar un cop més que deixem de jugar a enganyar-nos. El 2004 vam començar a fer un Estatut nou justament per acabar amb el dèficit fiscal. El 2010 l’Artur Mas es presenta a les eleccions per fer un pacte fiscal. El 2012 es presenta a les eleccions amb el dret a decidir. I estem al 2013 amb 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual, i amb la urgència d’aprovar uns pressupostos amb 3.000 milions menys. I la gran decisió és que ens hem dit a nosaltres mateixos que el 2014 farem una consulta, i a veure què surt.

I el Mas li diu al Junqueras: “escolti, firmi’m aquí conforme accepta 3.000 milions menys”.

El gran avanç és que abans eren 4.000 milions de retallades i ara només són 3.000, i aquest 1.000 milions de diferència deixen que ens endeutem i pagar-los més endavant. Ja veieu quin gran favor.

Mentrestant fem capoeira amb el PSC que ens fa la posició de semblar-li bé el dret a decidir però que s’ha de descartar. I el PP que diu que li sembla bé millorar el finançament de Catalunya.

Ja n’hi ha prou de no fer res, no?

Potser és això que diu el Toni Soler avui de que no podem, no podem.

Fa uns dies La Vanguardia anunciava boda entre Mas i Rajoy per encarrilar els desbocats que segueixen pensant en la independència, i avui La Vanguardia anuncia reformes españoles per encarrilar els desbocats que segueixen pensant en la independència.

Voldria comentar la portada d’avui per dir-vos quines intuicions hi veig:

1. Volen centrar el debat en que España canvia.
2. Anuncien que España cedeix tot l’IRPF. Això als catalans ens ha de semblar molt important i deixar-nos satisfets. Tot i així no puc deixar de recordar que quan España va cedir el 25% de l’IRPF, el següent que va fer l’Aznar és reformar-lo per rebaixar substancialment la quantitat que es recapta amb aquest impost.
3. Tornen a aparèixer els bascos, que sempre guanyen quan a España es juga al mus (com diu Enric Juliana), i els catalans sempre perdem.

El poder té la característica de tenir el poder, i si España es posen a reformar, tindran més protagonisme que els que no tenim poder i volem la independència. L’objectiu és agafar-nos amb el pas canviat. I haguem de tornar a seure a negociar infinitament que ells segueixen manant. La voluntat d’un poble.

Tan de bo que l’Artur Mas no s’entretingui. Però no puc deixar de pensar en els dos anys perduts parlant de pacte fiscal. I tampoc hem d’oblidar que caminaríem molt més ràpid cap a la independència si el que tingués 50 diputats fos l’Oriol i no l’Artur.

A mi em sembla ridícul el joc de sotamà que estem veient aquests últims dies per part del poder establert per tombar la voluntat democràtica de canviar el sistema polític a Catalunya.

Redreçar el clam per ser un estat exercint condicionants i estratègies per limitar-nos. És ridícul perquè tot el que fa és mostrar la patètica situació que tenim a dia d’avui i que aquests quatre poderosos volen perpetuar. Quan el que haurien de fer és mostrar que la situació actual és desitjable i bona per tots.

Si hem de viure associats amb España és perquè és bo per tothom. Enlloc d’això, mostren que són uns desgraciats fills de puta. Cosa que no diu gaire a favor seu.

Dit això. Com que no miro gaire la tele, voldria deixar per escrit les quatre idees que han venut alguns tertulians a TV3. Que intenten vendre com fets consumats i establerts, però no en són.

També s’hi han dit coses sensates, però les veig normals i reals i per això no les destaco.

Comentaré aquest vídeo:

La tertúlia i entrevista a Marta Rovira – Televisió de Catalunya

Per començar dir que la Ariadna Oltra és molt mal-educada. Talla contínuament i segueix parlant mentre l’entrevistat parla per imposar-se-li i hagi de callar. És alucinant. Si fos jo l’entrevistat li cantaria quatre de fresques.

Les tres idees que vist repetides per varis tertulians són:

1. Rajoy no acceptarà la consulta.
2. ERC s’ha de posar d’acord per acceptar retallades.
3. Rajoy i Mas s’han de posar d’acord.

Com veieu, en aquestes tres idees la democràcia brilla per la seva absència. És un intent perquè la democràcia no canviï res, i els nostres representants acceptin tot amb el menor sobresalt possible.

Voldria donar el premi Curt D-Gam ALS al tertulià Ricard Fernández-Deu. Ara veig que el bon home volia ser candidat del PP. Però li van dir que ell tampoc té dret a decidir res.

Els meus consells pel futur d’aquests dies:

L’Artur Mas ha de vigilar, que recordi que en política es pot fer tot menys el ridícul. El seu CiU no té claríssim la independència, i no voldria veure com ens venen que hem aconseguit això quan ens han donat a entendre que aconseguiríem allò. No crec que el Mas ho faci, però el partit és CiU.

Els d’ERC ja veig que vigilaran de no acceptar retallades per aguantar un president Mas que no s’acaba de moure endavant.

Hem de saber què volem, en quines persones creiem, i no deixar que els espantalls que treguin en escena ens afectin.

I no caiguem en la temptació de pactar i repactar, per tal de no fer res.

Fa un parell de dies, Germà Bel va escriure un article a La Vanguardia explicant perquè Merkel no és com Hitler. Ho vaig llegir al truiter d’Enric Juliana, i li vaig respondre que comparar si que es deuen poder comparar sent, els dos, líders alemanys amb fam d’Europa.

Finalment avui he pogut llegir l’article. Perquè encara que La Vanguardia vulgui cobrar (com les discogràfiques), el que vol l’autor (els cantants) és que la gent se l’escolti. El Germà ha penjat l’article al seu Facebook i així no haurà de repartir fotocòpies entre els 4.624 amics.

Jo li he posat un comentari que resumeix el tema:

Tu dius “l’Euro sense els països centrals no s’aguanta, i em sembla molt normal que els països centrals vulguin canvis als països en fallida virtual..lo important aquí és que cada país es sobirà per dir, quan vulgui, fins aquí hem arribat.”

El problema aquí és que en una societat els rics no van als pobres a demanar-los canvis, sinó que tenim un parlament que decideix les coses de tots. Si fos així, a la que els rics deixessin els pobres sense res, els pobres anirien als rics a cremar-los les cases. Per més que els rics tinguessin un contracte firmat.

El que més m’emprenya és que en els comentaris surtin aquests llestos a dir que estan horroritzats amb els paletos que comparen Hitler amb Merkel. I com que jo no he llegit encara cap article amb caps i peus que ho digui, només em queda pensar que és la veu del poble que ho diu. I si ho diu el murmuri del poble, potser s’equivoquen, però motius en tenen.

Com diria Joan Clos: cuando el rio suena, pon las tuyas a remojar.

M’he queixat del diari Ara, però avui la portada de La Vanguardia els deixa en ridícul a ells mateixos de forma identitària.

He tret la foto del Toni Soler:

La Vanguardia ja va intentar ‘crear realitat’ durant la campanya electoral quan volien majoria absoluta pels homes de Mas, i ens manipulaven anunciant que CiU moderava el seu ascens. Quin ridícul.

Avui amb la frase “Rajoy i Mas segellen amb un dinar l’inici del diàleg”, La Vanguardia ens anuncia el proper enllaç matrimonial de dos famosos, sense res més a dir. Propi de diari de premsa rosa.

Fixeu-vos en la paraula “segellen” per dir que l’enllaç és fort i durador. “amb un dinar” per donar confiança i signe de confort. “inici” per donar esperança de que segueixin junts. “diàleg”, el que España ens dóna cada vegada que els catalans volem fer alguna cosa.

Els lectors hem de veure que aquest titular no diu res. Zero de contingut real. 100% en intencionalitat política manipuladora.

Foto de la portada sencera:

El detall que més m’empipa és que l’última frase és “discrepen en la consulta”. Quina vergonya. Tot el titular per dir que han dinat, i a la part final de l’última frase ens revelen que discrepen en l’única cosa nova dels últims anys.