Ara fa uns dies La Vanguardia va imposar una reforma laboral als seus lectors i hauran de cotitzar per llegir certes notícies. Això curiosament no ha estat notícia i ho han colat com un polític al mes d’Agost.

Des del desconeixement que em permet saber tantes coses, diria que CDC ha enviat un whatsapp al Comte Godó i li han dit que degut al baix rendiment de votants conversos a la causa convergent es veuen obligats a donar-los menys diners per properes guerres santes (hola ERC).

Llavors el director José Antich ha sortit del cònclave dient “no habemus plata” i s’han inventat això de fer pagar la gent que vulgui llegir els articles.

Jo hi veig dos problemes:

1) Ells mateixos han estat regalant notícies als lectors d’internet innundant-nos fins que rebentem. Com un banc qualsevol regalant diners perquè ells s’emporten una comissió. Els usuaris ens hem acostumat a llegir-ho tot quan teníem diners i ara que ja no en tenim volen que paguem?

Que paguem pel mateix que teníem? 100eur l’any? Per anar bé ens haurien d’oferir més i fer-nos pagar menys. Però posar un peatge perquè ets de La Caixa tot el que farà és que els usuaris es quedin tristos cada cop que obrin un article i vegin dues línies de text i quatre (sí, quatre) anuncis.

2) El segon problema és…

La versió completa d’aquest escrit és només per subscriptors.

Jo llegeixo La Vanguardia des que el Comte Godó era petitet. I sabeu què em diu aquest titular?

Em diu que La Vanguardia porta dies inflant les seves enquestes perquè tothom vegi que CiU guanyarà per golejada perquè el poble català està entusiasmat amb l’Artur Mas i les estructures del dret a decidir l’autodeterminació.

Però que ara la cosa ja no dóna per més, els han descobert, ja no poden inflar més les enquestes perquè si ells deien que CiU pujava per fer pujar CiU, ara la nòria s’ha aturat i ja no hi vol pujar ningú.

I ara han de canviar d’estratègia i adreçar-se als votants que s’adonen que estem davant d’unes eleccions històriques i dir-los que la notícia més gran és que falta un mes per les eleccions i Catalunya necessita el teu vot!

Argh! Quina tensió! La Vanguardia ens necessita! Necessita que prestem atenció al seu titular que reclama el nostre vot pel partit més votat de tota la història! Fem pinya! En aquest moment històric! Forma part de la història i dóna el teu vot a l’home aquest que està fent història! No el podrem votar més! que diu que marxa!

I què és ERC? Comparteix titular amb els Ciutadans i Iniciativa tot dient que són “el vot més disconforme”.

Manda huevos, que deia aquell home tan assenyat i centrat.

És veritat que els resultats dels partits PSC, PP i ERC disten de només dos diputats?

És veritat que CiU puja 3-4 diputats i ERC 6?

On està la notícia, Comte Godó? En que no t’agraden els republicans?

El dimarts 13 de Setembre La Vanguardia ens va obsequiar amb aquesta portada.

Em va emprenyar una mica. Perquè ja vam haver d’aguantar dies i dies a tots els braços comunicatius del Grup Godó repetint que dilluns el Cuní sortirà a la tele, a la seva tele.

I la foto de portada del dimarts és el seu plató televisiu? Va home va… Perquè la foto no és l’Àngel Ros ni tampoc el Cuní. La foto és el seu plató, el seu programa. I la nota a peu de pàgina? “8 al dia s’estrena amb sorpresa”! Ai quina cosa més dolceta i refrescant.

A mi això em té preocupat. I més perquè ja vaig poder veure el mega-suport institucional a quatre vents del Grup Godó al Sandro Rosell. I també ho he anat veient amb el referèndum de Qatar.

A mi no m’agrada que la ràdio més escoltada, el diari més llegit, i la tele privada de Catalunya que fa pelis en castellà* vagin tots de bracet repetint els mateixos missatges, els mateixos enfocaments, les mateixes intencions.

Perquè té uns interessos polítics, té uns interessos que són seus i té una visió que és seva. I si això està contingut, perfecte. Però si el diari fa anuncis de la ràdio, la ràdio del diari, el diari de la tele, la tele del diari i de la ràdio. Doncs ens quedem sense res.

Evidentment tot això informant i fent bé la seva feina, però és que jo ja veig avui com el Sr. Godó està totalment a favor de l’Àngel Ros. Si ell ho sap, l’interessa o ho busca, això ja no importa. El que importa és que al diari li interessa i no sabem perquè. Avui a l’informatiu del migdia de RAC1 ha sortit amb l’excusa que parlaven del Burka i ell a Lleida ja va fer una llei.

Jo no sé quanta gent se n’haurà adonat, però avui a l’informatiu de RAC1 ha sortit primer el gerent de l’Hospital de Sant Pau dient que feien una ERO a 1500 persones perquè la Generalitat ho vol, i després el Felip Puig dient que es gastaran més diners en tenir més policies per tal de regular el Burka. Esperò que algú lligui caps i posin infermeres i metges a perseguir gent disfressada pel carrer. Amb ilusió.

Que el problema no és que siguin una empresa privada, que en el sector públic també en passen de coses. Ja vau veure com l’enxufat de l’Antoni Bassas deixava de llevar-se molt d’hora molt d’hora i l’enviaven de vacances a Washington. Ehem.

* ja que no l’ha de mirar ningú com a mínim podríeu passar-les en versió original!

No sé si sabeu què és el més important que està passant Ara Mateix? Que l’imperi britanico-americà de l’australià Robert Murdoch s’està enfonsant.

El Watergate del Nixon és un joc de nens comparat amb el cap de Scotland Yard dimitint, i el seu segon també. Un diari de 170 anys tancant, la directora detinguda (justament ara no sigui que parli més del compte!). I espera’t.

Per no entrar a Amèrica, on la seva gran cadena de notícies Fox News ha capgirat el cervell dels Repúblicans i americans en general.

Fox News Host On Rupert Murdoch Scandal: We Should All Just Move On

Si Londres i New York són les capitals del món, amb el que està passant, jo diria que el món s’acaba aquí. Si l’Onze de Setembre va ser tan important, això n’és més perquè no són quatre flipats fent ilegalitats aeronàutiques sinó que són executius d’empreses de mitjans audiovisuals saltant-s’ho tot i comprant a tothom.

Feta aquesta petita introducció: el quit de la qüestió que em porta a escriure és que avui, dilluns 18, he llegit la Vanguardia i l’Ara. La desilusió amb l’Ara ha estat total.

Comencem a veure les primeres pàgines de la Vanguardia:

A la portada ja podem llegir que el cap de Scotland Yard ha plegat pel cas Murdoch. En el subtítol ens diu que el cas fa un gir arran de la implicació de la polícia i de la detenció de la mà dreta de Murdoch al Regne Unit.

A mi això em sembla ben explicat i veus fàcilment què està passant. Fins ara la dona aquella no estava detinguda, fan bé de dir explicitament que és la mà dreta, perquè es vegi fins a on s’està complicant el tema, i t’expliquen que si fins ara era un tema de periodistes fent ilegalitats, ara la cosa es gira a la polícia.

Anem a veure la segona i tercera pàgina:

La pàgina segona és resums i quadrats amb coses ràpides de llegir, i la tercera, pam, “escàndol fora de control” on t’expliquen el què de la notícia que merescudament ocupa més espai en portada.

La quarta pàgina segueix amb més informació. Tot escrit per periodistes de la Vanguardia. Les següents pàgines ja no tracten el tema.

Ara anem a veure l’Ara:

A la portada ens diuen que Murdoch ha esquitxat a Scotland Yard. Ens trobem davant del mateix cas que el Bill Clinton esquitxant la Monica Lewinsky?

Segona línia: “dimiteix el cap de la polícia metropolitana”. Em quedo amb la paraula ‘metropolitana’. Què passat? Que li va perdonar multes d’aparcament? “Detenen a Londres Rebekah Brooks”. I qui és aquesta paia?

Torneu a llegir el que diu la Vanguardia i veureu com ells si que posen les peces al tauler i t’expliquen el relleu del paisatge noticiari.

Però quedem-nos amb la foto de la portada. Es veu que el més important del dia són els molins de vent i trobar qui s’hi oposa.

Per mi, això és tema de portada de setmanari, però no de diari. Oi que feu portada cada dia? Doncs digueu-me el més important *del dia*, i els maleïts molins no van néixer ahir.

Anem a veure la segona i tercera plana:

Ni rastre del Murdoch. L’editorial parla de molins de vent, a la Vanguardia parlaven de com l’expresident d’Alemanya Kohl parla malament de la Merkel, cosa que és bastant més rellevant, o més notícia, o més el que sigui.

Anem a la pàgina 4 i 5:

Més molins de vent.

Pàgina 6 i 7:

Més molins de vent!

Pàgina vuit i nou:

Ara parlen de Guissona, on gràcies als embotits han aconseguit embotir els immigrants en la societat. No sé si això va passar justament ahir, i tampoc sé si qualifica com a “crònica política” que és el nom de la secció.

Pàgina deu i onze:

Ara parlen de normativa de reciclatge. El més destacable és que a una dona de 81 anys li han posat una multa de 750 euros per haver posat una ampolla de vidre la bossa d’escombraries. Però tranquils que potser li treuen! En fi… 🙄

Finalment arribem a la pàgina dotze i tretze on tornem a trobar la notícia del Murdoch esquitxant polis metropolitans:

Com veieu el titular és el mateix que a la portada del diari, així que no podem descartar que l’esquitx sigui verídic.

Ara us diré el motiu gros que ha fet que definitivament posés tot això al bloc: perquè el puto article és del Ney York Times. 😐

Després de molins de vent, ampolles reciclades, immigrants a Guissona i carreteres amb prostiputes… la notícia més important és una cosa traduïda? Per l’amor de Déu, home… 😥

No he posat més pàgines perquè sobre el Murdoch esquitxador ja no en sabrem res més!

I atenció, que a la pàgina 17 comencen els esports! 😯

Voldria acabar amb el text que van posar quan ens van dir que ara volien fer un diari:

ARA farem un diari
Un grup d’emprenedors dels àmbits periodístic, editorial i empresarial de Catalunya, amb esperit crític però no instal·lats en la crítica, i inspirats per una voluntat clara de servei a la societat, hem decidit impulsar el diari ARA perquè esdevingui una àgora pública, que mirarà i explicarà el món des de Catalunya.

Endavant guapos!

Que ben mirat i que ben explicat està el món des de Catalunya eh! 😈

Em ve de gust explicar això d’una periodista que ja no escriu al diari Ara.

Aquí és on ho he trobat:

Lectures del retorn: Adéu d’Anna Grau a l’ARA

Aquí és on explica les coses:

L’Ara no és tan ampli i plural com jo pensava – Notícies Comunicació – e-notícies

Començar per dir que a mi els seus articles em costaven de llegir i tampoc em portaven enlloc. Però si que és veritat que fins i tot amb la meva lectura ràpida i diagonalina, ja havia vist que la noia era diferent del que et trobaves al diari Ara.

Vull comentar certes coses que diu:

“També m’agradaria destacar el fet curiós que, mentre a l’ABC mai no m’ha perjudicat haver escrit a l’Avui o a l’Ara, en aquests llocs sí que m’he trobat gent molt hostil pel fet d’escriure jo a la premsa espanyola. He de dir que la meva experiència personal és de patir la màxima intolerància pel cantó català, no pas per l’espanyol”, constata.

Sobre això dir que els catalans tenim una certa tendència a fer les coses en privat i en família i en coneguts. Als catalans no ens va gens el tema d’estructures formals explícites (per això sobrevivim sense Estat, anar tirant, que es diu). És per això que l’Anna Grau es troba amb la “intolerància catalana”. Perquè xoca amb l’estructura amb què s’aguanta Catalunya, on coses d’aquestes de treballar a l’ABC costen d’encaixar (encaixar en l’estructura que tenim).

La segona observació és que els españols evidentment que no tenen cap problema amb l’Anna Grau, perquè tenen un senyor Estat que tot ho mou i tot ho protegeix. En canvi aquí, per fer un diari s’han d’agrupar tots els que han cobrat de TV3 i algú més, i a veure si entre tots aconseguim que tiri endavant.

És a dir, el que diu l’Anna Grau, si que passa. I ja ho arreglarem.

“Quan em van venir a buscar de l’Ara em vaig fer il.lusions de normalització, d’una premsa catalana més qualificada, complexa i lliure

Ah, Anna… ja sabia que eres una bona catalana i la feina no només és feina sinó que també t’hi va el cor. Ho entens ara això que deia més amunt de les estructures informals, oi?

“Em van demanar que canviés el títol original, que era “Matar la Pilar Rahola”, i la frase final, que era ‘de més políticament correctes en maduren’. Una vegada més se’m va dir que el lector català no estava preparat i que no ho entendria.

Això sap greu. És veritat que els catalans hi ha coses que no entenem, jo mateix llegeixo el diari i n’hi ha moltes que no sé per on agafar.

També és veritat que he notat el to paternalista en el diari Ara. I que ells en saben més i t’ho expliquen perquè ho entenguis. A mi tampoc m’agrada.

En qualsevol cas, ja veuràs com la societat catalana, el diari ara, i tot plegat, comença a millorar d’una manera bàrbara i amb sense aturador, de tal manera que els historiadors ja començaran a barallar-se per donar-li nom a la cosa.