prohibir i obligar per sistema

Aquest escrit ha estat pensat com a colaboració pel blog de l’Eduard “Com gotes a l’oceà” dins l’experiment “gotes obertes“.

L’Eduard el vaig conèixer a l’Índia, a Bagepalli. Ell era voluntari de l’ONG Forkids (blog), i jo era amic de l’altre voluntari, el Ricard.

La crisi econòmica és la part que es nota perquè els números tenen la característica de que són objectius. Si jo he de treballar de cambrer o no és un tema que podríem discutir, però si guanyo diners fent de cambrer, aquí ja està tot resolt i és prova contrastada que ho estic fent bé. Així és com vèiem què hem de fer.

Però avui els números no surten i s’ha de canviar algo. Això de fer “reformes” pujant l’IVA i baixant pensions és fer “malabars” sense entrar a preguntar si realment hem de ser cambrers.

Jo proposo que canviem aquesta idea que podem organitzar el món prohibint aquí i obligant allà.

Prohibir i obligar deu ser una cosa que es fa des de temps immemorials, però sense tenir 300 anys d’experiència crec veure que avui tot ho arreglem prohibint i obligant. Que l’escola no va bé? Els farem un examen. A qui? A nens, professors, inspectors, als pares. Els ho hem de prohibir tot, i els hem d’obligar a tot. Fins que la cosa vagi bé.

Que la gent no paga el metro? Els hem d’obligar. Que la gent no es posa el cinturó al cotxe? Els obliguem. Que la gent fuma? Ho prohibim. De mica en mica hi ha temes que són menys clars. I per què són menys clars? No és culpa del fumar, és culpa del sistema que tenim per arreglar les coses. No es pot obligar i prohibir a discreció.

Una de les coses que vaig llegir al llibre Made in China és que allà si tenen un accident de cotxe, no paren a fer papers perquè ho arreglin entre asseguradores, sinó que ho arreglen allà mateix. “et dono 50eur i marxem? només la pintura em costarà 40!”. Allà consideren que són prou adults com per arreglar-ho ells.

(per cert, no us perdeu aquest vídeo humorístic que suggereix reactivar l’economia americana fent eleccions continues)

Si la justícia està colapsada no és perquè necessitin més recursos (veure inici de l’escrit), és perquè tenim ficat al cap que l’essència és prohibir i obligar. I això que estava prohibit ho hem de prohibir més encara perquè no està prou prohibit i dóna problemes.

El tema dels desnonaments és el mateix. “vostè està obligat a pagar, si no paga li prohibim tornar a casa”. És un sistema que no funciona i si l’apliques acaben banquer i hipotecat tots dos al carrer.

Tant creure que prohibir i obligar funciona que hem acabat amb una corrupció legalitzada que escandalitza. Paradisos fiscals i multinacionals que casi no paguen impostos. I sous de merda per treballadors reemplaçables. I al mateix moment llargues entrevistes de feina per trobar treballadors.

Creure que prohibir i obligar funciona impedeix a la gent de ser lliure i ser persona. Les cadenes de muntatge de Henry Ford i el Fast-Food de McDonald’s ens han estat molt útils, però si omples la ciutat de pals a les voreres perquè ningú pugui posar el cotxe sobre la vorera i tot ple de zones verdes i blaves, el que estàs fent és matar la vida en aquest barri. I si prohibeixes que ningú pugui fer cap feina sense haver estat 4 anys estudiant per només aquella feina, mates la població, la jove especialment.

Després ningú té feina i no es venen cotxes. Al final tots a casa mirant la tele. No passa res. No està prohibit i ningú t’hi obliga.

Jaume, una independència relativa

Això que veiem aquí és el balcó del meu tiet, Jaume Balagué Violan. Amb qui tenim una relació societària molt semblant a la que tenim amb España. Un moment, actua com España i al balcó té dues estelades? 😯

Jo entenc que el Jaume vulgui la independència, perquè España ens pren els diners, ens discrimina, s’emporten el que volen de Catalunya, ens ofenen, ens trepitgen, busquen perjudicar-nos contínuament, menyspreen el nostre treball quan en realitat són ells qui treballen malament.

Però per què reclama la independència si no deixa independitzar-se als altres? I vol les dues coses al mateix temps!

Els capítols viscuts amb el Jaume tenen molts paralelismes amb els viscuts amb España.

Si Catalunya va fer un Estatut nou, nosaltres vam intentar fer un Protocol Familiar. Amb un fracàs igualment sonat.

Si Catalunya va deixar al descobert el dèficit fiscal per veure si així s’arreglava, nosaltres també hem deixat al descobert els privilegis que el Jaume s’ha pres. I, efectivament, ni España ni Jaume han corregit. I és més, els dos s’han saltat els acords per corregir-ho (la disposició adicional 3a en el cas dels catalans).

[afegit] Si el Mas va anar a Madrid a fer el pacte fiscal per repartir els diners de forma més equitativa, nosaltres també vam intentar fer un acord per repartir l’empresa i tenir “hisenda pròpia” enlloc d’estar pendent del que el Jaume ens permet.

Si España apela a la Constitución per negar-se a separar-se, el Jaume també s’escuda amb la llei. Quan en ambdós casos el que és rellevant és si les dues parts (tres germans en el nostre cas) volen estar junts.

Si España intenta fer-nos sentir que estem sols i que no tenim res a fer, el Jaume també.

Si España apela al desastre de continuar per aquests camins de separació, el Jaume també diu que ens arruïnarem si deixem de ser socis amb ell. Però curiosament el Jaume està d’acord que la ruïna és seguir junts, amb España. Però no és ruïnós seguir junts amb nosaltres. I no és ruïnós seguir junts, però ens dóna la culpa de tot. I ell ho fa tot bé.

Tant el Jaume com España són orgullosos i altius. El principal problema per la convivència són ells mateixos. La causa de la separació és el seu comportament actual, perquè la resta es podria arreglar.

Jo tinc l’esperança que algun dia ens haurem de seure a negociar, igual que hauran de fer els españols. Els catalans estem agafant legitimitat a les urnes, nosaltres l’estem agafant als judicis (anem pel tercer).

Igual que els españols, el Jaume també vol votar-ho tot junts, perquè així ens pren capacitat de decisió.

Els catalans hem intentat arreglar les coses parlant tot i saber que els españols saben molt bé què estan fent. Els españols i el Jaume ens acusen de crispar.

Els españols es pensaven que no teníem res a fer i per això actuaven amb prepotència. És el mateix que ha fet el Jaume.

Els españols i el Jaume no saben què farem i com ens en sortirem. Però els catalans i nosaltres farem les coses amb fermesa i fent passos decisius.

Si aquella atontada del Gobierno deia que això de la independència era una crisi dins d’una crisi, ja veieu que jo estic en una crisi dins d’una crisi dins d’una crisi. Però tot anirà bé. 🙂

Castellà llengua oficial de l’estat català?

Em sembla que fa uns mesos va sortir algun article opinant i defensant que el castellà sigui llengua oficial quan Catalunya sigui un Estat. Jo no el vaig voler llegir perquè no tenia ganes de d’argumentacions ni marejos intelectuals al que a mi em sembla contraintuitiu.

Començar per dir que la llengua i l’estat són dos temes separats. Podria ser una Catalunya independent parlant tots castellà, com tots parlant català.

L’argument més fàcil és que si justament als catalans no ens agrada que ens menyspreïn per la llengua dins d’España (i per això marxem), doncs no s’entén que sent independents donéssim de menys als que parlen Castellà, i per tant, el Castellà hauria de ser llengua oficial. Aquest argument no s’aguanta per enlloc, sobretot quan diu “per tant” al que no és cap conclusió vàlida.

Els castellans putegen els catalans i per això ens independitzem, però els catalans independitzats no volen actuar sobre Castella sinó que estem parlant de què es farà a la pròpia Catalunya! Per tant, de semblant no té res.

És més, que el Castellà sigui llengua oficial no té perquè fer que no el menystinguin. És més, el Català és oficial a España i ens menyspreen!

Segon punt: la força política per independitzar Catalunya d’España prové de partits i persones que parlen Català i volen parlar Català. Podrien ser catalans de parla castellana els qui impulsessin la independència, però no ho és, per tant és natural que quan ens independitzem s’actuï perquè el Català sigui la llengua oficial.

Un altre tema que no tenim en compte és que si ens independitzem no tothom voldrà el passaport català. Hi haurà gent que se sentiran españols i voldran seguir sent-ne encara que vulguin seguir vivint a Catalunya.

No hem de voler un Estat Català que persegueixi castellans o obligui a parlar Català. Però si donem l’estatus de llengua oficial per igual a català i castellà, automàticament, el català estarà en desavantatge precisament perquè viurem al costat d’un Estat Español molt potent.

Fins aquí el resum de la conversa amb un suïs, lloc on parlen tres llengües, són culturalment diferents entre ells i a ningú li passa pel cap independitzar-se.

amiguisme no és corrupció

A un costat de la nostra societat la corrupció és galopant, i per l’altre tot és cada vegada més sistemàtic controlat i vigilat. Què passa que no funciona? La meva aposta és que estem desresponsabilitzant la persona i ho culpem tot a la falta de regles. Ara arreglarem la crema de contenidors fent una nova llei.

Però avui vull dir que a mi em sembla bé l’amiguisme! Vaig dir que l’amiguisme estava bé i els amics em vam mirar despectivament. Cosa que no entenc sent amics, no? 😕

Però avui tots som tant reglementaris. Tothom ha de respectar les regles perquè sinó ets mala persona. I això el que fa és individualitzar-nos i per tant fer-nos febles. (on vaig llegir que això ho estava fent el capitalisme per esclavitzar-nos?)

L’amiguisme està bé perquè ens agrada socialitzar-nos i tenir amics, fer les coses amb altra gent.

Si un amic t’aconsegueix entrades per un concert, si et diu on has de presentar un paper que resultarà en un avantatge per tu, o si et dóna un milió d’euros per fer el que ell no pot fer perquè és ilegal. En tot això la mesura del que és correcte no és si és amiguisme, la mesura és si és corrupció.

Estem moralment corromputs si un amic t’aconsegueix entrades per un concert? Potser no carai.

Us podeu imaginar que vaig parlar amb un capellà que em va dir que si un altre capellà no feia les coses de certa manera això era fer “txantxullos”? La pregunta és si els papers són correctes i si s’estan fent les coses bé, no si demano un paper a la guixeta 1 o a la 2.

No sé què va fer el Blanco, però si la burocràcia de funcionaris impedeix que les coses es facin, es necessiten amics per aconseguir poder fer les coses.

Si creiem correcte criminalitzar l’amiguisme acabem vivint en un món de corrupció legal.

vaga, manifestacions i guerres legítimes

Aquesta vegada no he anat a veure les manifestacions, he passat un dia ben tranquil a casa, més tranquil que un diumenge. Des de la meva perspectiva l’èxit de la vaga ha estat aclaparador.

Unes reflexions: a cada vaga que hi ha, a cada manifestació: la bola de bogeria es fa més grossa.

Les corredisses i contenidors cremats són l’últim esglaó d’una guerra que hi ha entre el sistema i l’anti-sistema. I la societat està de la banda de l’anti-sistema. Que quedi clar.

Quan tots sabem i assumim que els bancs són uns lladres i els polítics també: guanya l’anti-sistema.

Per més que cremar contenidors sigui dolent, en una manifestació sabem que els anti-sistema cremaran contenidors, bancs, caixes, però no em tocaran a mi que m’estic manifestant allà. I sabem que els policies vindran a saco contra tothom. Per tant, encara que objectivament cremar contenidors sigui dolent, els dolents són la policia. I és per això que l’actuació de la policia sempre es mira amb lupa, com deia un de la policia a la ràdio.

Això no s’arregla posant vàndals a la presó. Que el poder apreti per tenir més control i més poder no ens portarà a cap lloc que jo tingui interès en anar.

Les lleis s’aguanten perquè tots creiem que som bones. I el que està passant és que estem veient que no són bones. El lema de la vaga és “s’ho volen carregar tot”.

Els “grups minoritaris molt organitzats de delinqüents” deixaran de fer aquestes ilegalitats el dia que la societat estigui convençuda que el que estem fent està ben fet i és bo per tots.

[editat] recomano llegir aquesta experiència de l’Arcangelo a la manifestació.

[editat 1 d’Abril] Afegir un enllaç a un relat del dia de la vaga, no l’he llegit encara perquè ho vull fer amb calma.

com és una persona de confiança

Voldria explicar-vos què és una persona de confiança. Perquè no ens equivoquem a l’hora de donar-la i de retirar-la.

Una persona de confiança no és una persona que t’ajuda, que està al teu costat, que et valora, que sempre t’escolta, que treu el millor de tu, que li expliques tot i t’ho aguanta tot.

Una persona de confiança és una persona que quan veus que s’equivoca, no fa coses per tapar-ho. I que et dóna les gràcies quan fas alguna cosa que no calia fessis però que l’ha beneficiat.

Una persona no deixa de ser de confiança perquè et menteixi o et robi. Deixa de ser-ne quan no corregeix la seva actitud, quan campa repetint aquests mal actes perquè sap que no passarà res.

sing along and it might just get you through

adéu mercats, hola slow

L’Steve Jobs no es va inventar res, però era molt bo conceptualitzant. La idea no és meva sinó que la vaig llegir en algun article que ves a saber on para.

També vaig llegir que el neoliberalisme ha guanyat el debat de les idees i per això després Thatcher i Reagan van desmuntar l’Estat per donar poder al mercat.

Per tant, el primer que hauríem de fer és conceptualitzar una idea que guanyi això dels mercats que tants problemes ens està portant. No perquè desapareixin, sinó per desplaçar la importància a altres coses.

I crec que ho he trobat en aquesta contra d’aquí:

“Italia y España, en ruina; pero ¿quién quiere vivir en Rostock?”

Si donar el poder als mercats ens ha portat aberracions com portar aigua en avió de França a USA, el concepte slow ens pot servir per dir que no.

És molt rellevant que es fixi que un italià es gasta el 15% en el telèfon mòbil i un 15% en menjar. O un anglès es gasta el 7% en menjar, i 14% en metges. (jo ja m’hi fixava que era clau com et gastes diners)

Si estem ficats en aquesta crisi d’endeutament infinit després de donar poder polític als mercats financers, el concepte slow justament fa moure el món deixant els diners al costat. La pregunta és “qui vol viure a Rostock?”. No és un tema de diners.

Zara guanya diners perquè nosaltres pensem que té valor el que fa, però si guanyem la batalla de les idees…

el treball ja no és la base de la societat

Si us hi veieu en cor, aquí teniu un comentari que penso que es pot llegir tot sol:

Sobre el referèndum interruptus de Grècia

Per cert, respecte l’ex-cap de departament d’economia grec que diu que hi ha més Porsches que persones pagant impostos:

Això vol dir, primer, que amb els diners que els Alemanys ‘prestaven’ als grecs, ells els compraven cotxes. I com més cotxes venia l’alemany, més ‘invertia’ a Grècia. Ja em diràs. (com a mínim els catalans ho hem fet bé, i no demanem als castellans que ens tornin els diners)

Segon, el tema de pagar impostos és un tema que està al primer nivell a tot el món. Les multinacionals no paguen impostos. Tenen mil maneres d’evitar-los i mil advocats i economistes cobrant per saltar-se els impostos (tornem a Goldman Sachs).

I per això aquí vam treure l’impost de successions, perquè al final no es cobrava i pagava la classe mitja: els que quan es lleven al matí van a treballar enlloc de reunir-se amb l’advocat i l’assessor fiscal.

La nostra societat s’ha organitzat per cobrar impostos a qui treballa entenent que és la base de la societat, i avui ja no és així.

I això també es veu en internet: gent que fa coses sense cobrar a canvi. Gent que escriu un blog i no cobra res a canvi, gent que fa programes d’ordinador i no cobra a canvi. La pirateria és gent que fa coses amb absència de diners.

Ah, i m’he deixat dir que som una potència mundial en el sector de l’ensenyament. Gent que paga per aprendre això, i cobra per ensenyar allò. I una altra càrrega per l’Estat que subvenciona la universitat amb diners que hauria de recuperar en impostos dels que treballen i de les empreses. I ja hem vist que pre-jubilats, universitaris i aturats no el paguen, i les empreses multinacionals viuen en paradisos fiscals. Però tranquil Artur, amb ilusió.

educació no és coacció

Alto, no estic parlant de la famosa educació que gestionen a les escoles, llocs amb poca presència voluntària.

Estic parlant arrel d’una notícia que deia alguna cosa així com “els últims dos anys s’han miltiplicat les accions vandàliques als FGC (ferrocates)”.

I en parlo perquè jo mateix vaig patir en les meves carns els desitjos de cremar parts significatives de les seves bones intencions.

Tinc dues experiències de fa deu anys: a les 12 de la nit, tornant amb el tren de Sabadell/Terrassa, el mai9 assegut i amb les cames creuades, de forma tal que la sola dels dits dels peus tocava el que seria la tela del seient del davant. Passa un segurata i se’m posa a cridar perquè m’assegués bé. Odi i ràbia, tanta que encara ho recordo.

Segon exemple: al funicular de Vallvidrera, directament poso els peus sobre el seient del costat amb les cames estirades. De cop se sent un segurata pels altaveus dient que tregui els peus. Pel meu cansament amb ells, no trec els peus. Arriba el funicular al final del trajecte, surto i me’n vaig tan tranquil, perquè el segurata estava a l’altre costat del funicular (i ja ho sabia).

Jo no em considero una persona especialment mal-educada, però si que em toca els ous que em toquin els ous.

Quan els dels Ferrocarrils Catalans es dediquen a tocar la moral del viatger de forma inapropiada, el més normal és que la gent normal es reboti i acabi cremant la seva inseguretat.

Un altre exemple dels seus procediments va ser posar un cartell dient que no pots seure al terra, perquè es veu que el jovent hi seia. Van aconseguir que no seguessin? Sí, i segurament també van aconseguir que els jovent visquí coaccionat.

No, no, Ignasi, ara no dic “pobre jovent que el coaccionen perquè no segui al terra”. A mi em sembla bé que coaccionem per no seure al terra, però no amb una adhesiu moralista a cada passadís. Coaccionem-los dient-los que no seguin quan molestin, però si per norma no es pot seure els estem ensenyant que demà ells poden fer una norma prohibint qualsevol cosa estúpida, com seure al terra al metro.

I, escolta, si els usuaris dels ferrocarrils són tan tontos de no dir res quan els escolars s’espatxurrin pel terra, doncs pitjor per ells. I si el jovent s’espatxurra pel terra com nens mal criats, pitjor per nosaltres.

l’alternativa és la persona

Tinc una teoria del perquè han sortit totes aquestes coses alternatives: coaching, yoga, teràpies naturals, flors de Bach, astrologies familiars, homeopatia, acupuntura i mil coses més.

L’explicació és que la resta de coses que tenim i que hem treballat per millorar ja no es fixen en la persona. I totes aquelles altres coses (alternatives) el que fan és fixar-se, centrar-se en la persona.

El Mas potser aconseguirà que li surtin els números, però el que no li sortiran seran les persones.

Aconseguirem reduir l’atur per sota del 4%, però no servirà de res perquè el problema no era el número.