L’altre dia una amiga atractiva em va dir… “està tot inventat”. Jo li vaig dir que a més de no estar tot inventat, no és el més important.

El més important és conceptualitzar, ja ho he vist clar. Conceptualitzar i tornar a fer aquí el que es fa a fora.

Perquè potser si que algú al món ja s’ha inventat tot el que tu poguessis inventar-te, però fer-ho aquí és el que et donarà diners. Hi ha molts supermercats que es guanyen la vida seguint aquest principi. I què és un paqui sinó algú que t’ho ven “aquí”?

Conceptualitzar és molt important. Steve Jobs tot el que feia era drogar-se i conceptualitzar. Ah, i fer treballar als altres.

Què és Muji sinó un paio que ven coses útils conceptualitzades diferents? Què és el Pans & Company sinó un fast food (mal)pensat des d’aquí?

Què és Red Bull sinó un paio que va agafar una beguda ja feta i conceptualitzar-la i vendre-la aquí?

Està tot inventat? Diguem No.

PD: I no deixeu que us insultin dient que sou emprenedors.

Alguna cosa hi ha bona als Estats Units quan Lance Armstrong fa el cor fort i surt a la tele a dir que s’ha drogat. No com aquí que surt el Duran i diu que tot és culpa dels altres, el Rajoy fent veure a la vegada que és tonto i que no ho sap fer millor, el Mourinho despreciant a tothom.

Hauríem de tenir clar que el problema no és drogar-se ni ser un malparit, però quan tothom ho sap i el problema ja està fet, és un bon moment per començar a ser persona, aprofita-ho.

És el mateix per les dones. El problema no és fer-li banyes, el problema és que ho neguis. Perquè és llavors que demostres ser un cabró, i el problema no es pot arreglar.

Voldria acabar amb una foto del Dani, un carterista vist en aquest programa. La seva mare, que també roba, diu “és una vida molt dura”.

Ens hem de preguntar si les webs socials són democràtiques? No, perquè no són òrgans de govern. Tot i així si els mitjans massmedia (quina paraula tan antaiga) són tan importants, cada dia et trobes més articles començant per “el twitter bull per tal cosa i tal altra”.

Però les webs socials són democràtiques? No. Encara que ens pensem que això de la democràcia consisteix en decidir què fem comptant vots, la cosa no es tradueix en comptar tuits i veure què diu el poble. Perquè en la democràcia ens en fem un fart de sentir els partits minoritaris perquè d’ells sortirà l’alternativa de govern, i en les webs socials els minoritaris es podrien morir i ningú ho sabria. És més, en les webs socials els minoritaris ja estan morts i ningú els troba a faltar. És diuen alguna cosa així com que el 80% dels tuits no se’ls llegeix ningú, igual que també diuen que el 80% dels blogs no se’ls llegeix ningú. (hola?)

Què són en la meva opinió les webs socials? Són entreteniment i espectacle. Ei, que no cal que fiquem la cultura de l’esforç a tot arreu!

Amics, avui s’ha lesionat el Messi, es veu que li han donat un cop. Hem d’aprofitar aquesta situació per tenir un moment de serenor i reflexionar sobre el futur.

Tots hem entès que s’ha de fer testament perquè quan no hi siguis els que es queden sàpiguen com ho faries si no hi fossis. Tothom ho sap però no ho fem prou, oi Stieg?

El testament era molt pràctic quan la gent viva de forma normal i un dia li agafava un patatús i adéu.

Però les coses han canviat molt i avui tot s’ha complicat amb la qual cosa el testament té dos problemes: que només val l’últim i que és secret.

Això té conseqüències devastadores en qualsevol família. No cal que siguin tots uns fills de puta, només que n’hi hagi un que en sigui una mica ja van tots de corcoll. És més, només que tots siguin una mica normals ja és un patiment.

Us explicaré la solució al problema, que ja existeix, té entitat legal i us ho farà qualsevol advocat per molt menys del que val un enterrament.

Es diu pacte successori, i això consisteix en que vàries persones, una de les quals es morirà, acorden com anirà la successió. Per canviar l’acord hauran d’estar-hi d’acord tots els firmants, i a partir d’aquí, a viure que són dos dies.

No és secret, i ningú pot anar-li a omplir el cap al presumpte difunt.

La principal virtut és la planificació a llarg termini. I això val el seu pes en or.

Només té l’inconvenient que el testamentari queda lligat al compromís adquirit. I aquest és un tema que fa molt respecte, però s’hi ha de posar sang freda, igual que hem après a posar-n’hi per redactar testaments.

Els horaris seria una altra de les coses que hauríem de canviar. No ho faran els polítics i menys ara que l’últim que ha volgut canviar l’horari d’eleccions no se li han adaptat ni els seus electors.

Els horaris amb els que jo he conviscut són d’aixecar-me entre 7 i 8, dutxar-me i esmorzar en una hora, transportar-me en una altra hora, entrar a la feina/estudis de 8 a 9. Sortir a dinar a les 14h. Primer plat, segon plat, postres i cafè. Tornar a les obligacions a les 16h, sortir a les 20h. Sopar a les 21h. Anar a dormir a les 23h cosa que vol dir que arribes al llit a les 00h i dorms a la una.

Tot això ho hem de canviar i ho hem de fer entretots (i tant que podem, la voluntat d’un poble, mejor juntos, uns nous horaris per a tothom). Em sap greu però ja no podem comptar amb el suport nadalenc del rei dels elefants ni el príncep de Girona, així que ho poso al blog i a veure si la cosa agafa volada i en parla la BBC (“ahora los catalanes quieren cambiar de zona horaria”).

Uns horaris adequats serien esmorzar a les 7-8h, dinar a les 13h, sopar a les 19h i dormir a les 22h. Evidentment tot això és molt difícil si el Pallicer no s’hi adapta i fan el Polonia quan ja estic dormint.

És clau eliminar el típic dinar de menú de 10eur. Després d’una amanida, un bistec, un tiramisú i un cafè no hi ha qui treballi. I tampoc es pot treballar si has esmorzat de pressa i correns a les 8h (perquè t’has llevat tard perquè vas anar a dormir tard) i fins les 14h t’has d’estar relacionant amb gent que tampoc ha menjat.

I què és això de començar a viure quan el Sol ja fa hores que ha tocat el dos? A les 17h hauria d’estar tothom pel carrer consumint capitalisme. Però hem dinat tant que a les 17h tot just comencem a moure’ns. I per això no sopem fins les 21h. I com que no hem tingut temps de fer res, a les 22h arriba l’hora de l’oci. I no aniràs a dormir just quan comença la diversió! I l’endemà tots cabrejats en retencions per arribar a la feina. On no menjarem fins les 14h, que agafarem aire per aguantar la merda de tarda que ens espera.

Com ho canviarem? Sabent que ho hem de canviar. I quan ho sapiguem tots, a les que es despistin els españols, nyac, a la merda tot. 8)

Aquest escrit ha estat pensat com a colaboració pel blog de l’Eduard “Com gotes a l’oceà” dins l’experiment “gotes obertes“.

L’Eduard el vaig conèixer a l’Índia, a Bagepalli. Ell era voluntari de l’ONG Forkids (blog), i jo era amic de l’altre voluntari, el Ricard.

La crisi econòmica és la part que es nota perquè els números tenen la característica de que són objectius. Si jo he de treballar de cambrer o no és un tema que podríem discutir, però si guanyo diners fent de cambrer, aquí ja està tot resolt i és prova contrastada que ho estic fent bé. Així és com vèiem què hem de fer.

Però avui els números no surten i s’ha de canviar algo. Això de fer “reformes” pujant l’IVA i baixant pensions és fer “malabars” sense entrar a preguntar si realment hem de ser cambrers.

Jo proposo que canviem aquesta idea que podem organitzar el món prohibint aquí i obligant allà.

Prohibir i obligar deu ser una cosa que es fa des de temps immemorials, però sense tenir 300 anys d’experiència crec veure que avui tot ho arreglem prohibint i obligant. Que l’escola no va bé? Els farem un examen. A qui? A nens, professors, inspectors, als pares. Els ho hem de prohibir tot, i els hem d’obligar a tot. Fins que la cosa vagi bé.

Que la gent no paga el metro? Els hem d’obligar. Que la gent no es posa el cinturó al cotxe? Els obliguem. Que la gent fuma? Ho prohibim. De mica en mica hi ha temes que són menys clars. I per què són menys clars? No és culpa del fumar, és culpa del sistema que tenim per arreglar les coses. No es pot obligar i prohibir a discreció.

Una de les coses que vaig llegir al llibre Made in China és que allà si tenen un accident de cotxe, no paren a fer papers perquè ho arreglin entre asseguradores, sinó que ho arreglen allà mateix. “et dono 50eur i marxem? només la pintura em costarà 40!”. Allà consideren que són prou adults com per arreglar-ho ells.

(per cert, no us perdeu aquest vídeo humorístic que suggereix reactivar l’economia americana fent eleccions continues)

Si la justícia està colapsada no és perquè necessitin més recursos (veure inici de l’escrit), és perquè tenim ficat al cap que l’essència és prohibir i obligar. I això que estava prohibit ho hem de prohibir més encara perquè no està prou prohibit i dóna problemes.

El tema dels desnonaments és el mateix. “vostè està obligat a pagar, si no paga li prohibim tornar a casa”. És un sistema que no funciona i si l’apliques acaben banquer i hipotecat tots dos al carrer.

Tant creure que prohibir i obligar funciona que hem acabat amb una corrupció legalitzada que escandalitza. Paradisos fiscals i multinacionals que casi no paguen impostos. I sous de merda per treballadors reemplaçables. I al mateix moment llargues entrevistes de feina per trobar treballadors.

Creure que prohibir i obligar funciona impedeix a la gent de ser lliure i ser persona. Les cadenes de muntatge de Henry Ford i el Fast-Food de McDonald’s ens han estat molt útils, però si omples la ciutat de pals a les voreres perquè ningú pugui posar el cotxe sobre la vorera i tot ple de zones verdes i blaves, el que estàs fent és matar la vida en aquest barri. I si prohibeixes que ningú pugui fer cap feina sense haver estat 4 anys estudiant per només aquella feina, mates la població, la jove especialment.

Després ningú té feina i no es venen cotxes. Al final tots a casa mirant la tele. No passa res. No està prohibit i ningú t’hi obliga.

Això que veiem aquí és el balcó del meu tiet, Jaume Balagué Violan. Amb qui tenim una relació societària molt semblant a la que tenim amb España. Un moment, actua com España i al balcó té dues estelades?

Jo entenc que el Jaume vulgui la independència, perquè España ens pren els diners, ens discrimina, s’emporten el que volen de Catalunya, ens ofenen, ens trepitgen, busquen perjudicar-nos contínuament, menyspreen el nostre treball quan en realitat són ells qui treballen malament.

Però per què reclama la independència si no deixa independitzar-se als altres? I vol les dues coses al mateix temps!

Els capítols viscuts amb el Jaume tenen molts paralelismes amb els viscuts amb España.

Si Catalunya va fer un Estatut nou, nosaltres vam intentar fer un Protocol Familiar. Amb un fracàs igualment sonat.

Si Catalunya va deixar al descobert el dèficit fiscal per veure si així s’arreglava, nosaltres també hem deixat al descobert els privilegis que el Jaume s’ha pres. I, efectivament, ni España ni Jaume han corregit. I és més, els dos s’han saltat els acords per corregir-ho (la disposició adicional 3a en el cas dels catalans).

[afegit] Si el Mas va anar a Madrid a fer el pacte fiscal per repartir els diners de forma més equitativa, nosaltres també vam intentar fer un acord per repartir l’empresa i tenir “hisenda pròpia” enlloc d’estar pendent del que el Jaume ens permet.

Si España apela a la Constitución per negar-se a separar-se, el Jaume també s’escuda amb la llei. Quan en ambdós casos el que és rellevant és si les dues parts (tres germans en el nostre cas) volen estar junts.

Si España intenta fer-nos sentir que estem sols i que no tenim res a fer, el Jaume també.

Si España apela al desastre de continuar per aquests camins de separació, el Jaume també diu que ens arruïnarem si deixem de ser socis amb ell. Però curiosament el Jaume està d’acord que la ruïna és seguir junts, amb España. Però no és ruïnós seguir junts amb nosaltres. I no és ruïnós seguir junts, però ens dóna la culpa de tot. I ell ho fa tot bé.

Tant el Jaume com España són orgullosos i altius. El principal problema per la convivència són ells mateixos. La causa de la separació és el seu comportament actual, perquè la resta es podria arreglar.

Jo tinc l’esperança que algun dia ens haurem de seure a negociar, igual que hauran de fer els españols. Els catalans estem agafant legitimitat a les urnes, nosaltres l’estem agafant als judicis (anem pel tercer).

Igual que els españols, el Jaume també vol votar-ho tot junts, perquè així ens pren capacitat de decisió.

Els catalans hem intentat arreglar les coses parlant tot i saber que els españols saben molt bé què estan fent. Els españols i el Jaume ens acusen de crispar.

Els españols es pensaven que no teníem res a fer i per això actuaven amb prepotència. És el mateix que ha fet el Jaume.

Els españols i el Jaume no saben què farem i com ens en sortirem. Però els catalans i nosaltres farem les coses amb fermesa i fent passos decisius.

Si aquella atontada del Gobierno deia que això de la independència era una crisi dins d’una crisi, ja veieu que jo estic en una crisi dins d’una crisi dins d’una crisi. Però tot anirà bé.