dones, estimeu-les

Tinc alguns amics que han tingut problemes amb la parella. Tenim entre 30 i 35, i sembla talment el que diu la Meg Jay de que als vint-i-tants les relacions són com el joc de les cadires, i als trenta sembla que la música s’hagi aturat i tothom s’hagi d’aparellar amb la cadira més propera.

Us recomano veure el vídeo, jo també he sentit que els 30 són els nous 20.

Tornant al principi, si sou un home (o una dona que voldria estar present en una conversa d’homes), aquestes són les idees que vaig dir als amics:

  1. Els homes hem de tenir un posició forta.
  2. Les dones volen temps i diners.
  3. Si tu t’estimes una dona, però no et fa cas, ho has de deixar, i si ella et troba a faltar ja et buscarà. (això és tenir una posició forta)
  4. Els homes som de conquerir, les dones de colonitzar.
  5. Sempre hem de saber que una relació es manté mentre els dos ho volen.
  6. Les infidelitats no són un problema per una dona, ho és mentir. És quan mentim que elles veuen que ja no som el seu home. Per altra banda, als homes ens costa molt reconèixer una infidelitat, per vergonya i perquè sabem que per un clau no valia la pena.
  7. El sexe va primer. Si coneixes una noia que et fa gràcia, no et perdis a priori en saber si és “ella” i estima-la. La resta ja ho trobareu. Això ja ho vaig escriure pensant en amigues que buscaven príncep blau.
  8. Les dones trien. Els homes també triem, però les dones escullen entre els homes quin volen per ella. (aquesta idea és complementària a la d’oblidar una dona que no et fa cas)
  9. L’últim punt que hem de saber els homes és que la monogàmia ens afavoreix. Perquè les dones prefereixen compartir l’home que estimen a haver d’estar amb un que no. Així que obligar-les a ser monògames ens permet tenir parella als homes que no som perfectes. És allò que diuen elles de: “els bons ja estan agafats”.

Aquests són els punts que jo considero importants per orientar-nos en una relació amb una dona. I és molt més agradable parlar-ne que llegir-ho en una llista. Segurament per això Plató escrivia diàlegs i no llibres d’auto-ajuda.

mai9: afortunadament jo sóc fill del meu temps.
Plató: això és així i no podríem pensar-ho d’altra forma.

diguem adéu a la individualitat del més capaç

Vaig a escriure quatre desbarrades sobre Amèrica ara que acabo de veure el capítol 2×14 de la sèrie Suits. He decidit escriure-ho després de llegir el típic elogi a l’home del tanc de Tiananmen a Xina.

L’eix sobre el que pivota els USA és la grandesa individual del que demostra que val. La meritocràcia, que en diuen. La meva observació és que això ja no funciona. I ho veig amb el propi Barack Obama, algú que penso que és molt bo, però que no acaba fent res, curiosament el desgraciat de George W. Bush va aconseguir l’impossible. Veig que el sistema està trencat.

La decadència de la nostra societat pot anar per aquí. Els bancs només miren per la seva glòria i els sindicats només miren per la dels treballadors, al final acabem amb pre-jubilacions massives que ja veurem qui els hi paga.

Penso que el nou concepte que si que funciona és el de la colectivitat. Ho he vist quan he anat a Àsia. Allà estan activats i menjant-se el món perquè han resolt el problema de l’individu que vol ser el millor de tots i només ho pot aconseguir sent un fill de puta. Es diu que a Àsia hi ha molta corrupció, però aquí la corrupció d’un banquer s’està emportant el sistema, i ell tranquil perquè es pensa que el correcte és mirar per la seva glòria personal.

També ho podem veure amb la Unió Europea. La creem perquè sinó els estats europeus són massa petits, i un cop units ens matem entre nosaltres, i deixem que els altres es morin mentre a mi no em passi res.

Per això, quan ens vingui el Sala-Martin de torn a dir-nos que el problema és que hem d’apostar perquè els que valen més tinguin més beques, li hem de dir que se’n vagi a cagar, que el que hem de fer és treballar sense voler estar per sobre dels altres. A Xina ho tenen més fàcil perquè totes les empreses són de l’Estat i a l’Estat sempre mana el partit.

està tot inventat?

L’altre dia una amiga atractiva em va dir… “està tot inventat”. Jo li vaig dir que a més de no estar tot inventat, no és el més important.

El més important és conceptualitzar, ja ho he vist clar. Conceptualitzar i tornar a fer aquí el que es fa a fora.

Perquè potser si que algú al món ja s’ha inventat tot el que tu poguessis inventar-te, però fer-ho aquí és el que et donarà diners. Hi ha molts supermercats que es guanyen la vida seguint aquest principi. I què és un paqui sinó algú que t’ho ven “aquí”?

Conceptualitzar és molt important. Steve Jobs tot el que feia era drogar-se i conceptualitzar. Ah, i fer treballar als altres.

Què és Muji sinó un paio que ven coses útils conceptualitzades diferents? Què és el Pans & Company sinó un fast food (mal)pensat des d’aquí?

Què és Red Bull sinó un paio que va agafar una beguda ja feta i conceptualitzar-la i vendre-la aquí?

Està tot inventat? Diguem No.

PD: I no deixeu que us insultin dient que sou emprenedors.

obsolescència programada, ignorància generalitzada

Ara es dóna molt això de parlar d’obsolescència programada per dir que hi ha una gent maligna que ens pren els diners venent-nos coses que no van.

Tot i que els problemes de la nostra societat apunten més a ser que rics i multinacionals evadeixen impostos i corrompen els polítics, voldria donar la meva interpretació d’aquest fet tan freqüent de trobar-te que un microones ha deixat de funcionar (és el fusible).

Primer de tot voldria dir que jo he tingut una rentadora durant deu anys esperant el moment que s’espatllés i llançar-la pel balcó i comprar-me’n una de nova. I recordar també el meu pobre pare, cansat del mòbil HTC P3300 del 2007, que finalment ha decidit no esperar-se més i comprar-ne un altre peti qui peti.

El que vull dir amb això és que a tots ens interessa deixar de fer servir coses antigues perquè les d’avui són molt millors. I també ens interessa molt més que el producte a comprar avui sigui marginalment més barat que no pas tingui una mínima capacitat de reparació (i el que t’estalvies avui, t’ho gastes d’aquí un any en un producte nou). La situació és aquesta perquè els coneixements necessaris per arreglar un producte són molt grans, la gent que els ha fet són pocs, i la quantitat que se’n produeix és molt gran. Cosa que també fa que sigui més difícil el control de qualitat.

Una vegada vaig llegir que no hi ha ningú al món que sàpiga fer una cosa tan estesa com una televisió. Una altra cosa que se sap és que Intel quan fabrica (o fabricava) processadors per ordinadors, els que no passaven el control de qualitat per tenir una velocitat de 100, els venien limitats a velocitat 80, velocitat a la que si que funcionaven. El món funciona amb coses que no funcionen.

Un altre canvi en el nostre món és que la mà d’obra és hiper-cara. Abans la gent no tenia res a fer (no tenien teles) i passava les hores picant pedra. Avui tothom té reptes a la vida i ja no volen fer certes coses. I a part, moltes coses ja estan fetes (com la Diagonal) i ja no cal tornar-les a fer. Oi Hereu?

els lladres tenen una vida molt dura

Alguna cosa hi ha bona als Estats Units quan Lance Armstrong fa el cor fort i surt a la tele a dir que s’ha drogat. No com aquí que surt el Duran i diu que tot és culpa dels altres, el Rajoy fent veure a la vegada que és tonto i que no ho sap fer millor, el Mourinho despreciant a tothom.

Hauríem de tenir clar que el problema no és drogar-se ni ser un malparit, però quan tothom ho sap i el problema ja està fet, és un bon moment per començar a ser persona, aprofita-ho.

És el mateix per les dones. El problema no és fer-li banyes, el problema és que ho neguis. Perquè és llavors que demostres ser un cabró, i el problema no es pot arreglar.

Voldria acabar amb una foto del Dani, un carterista vist en aquest programa. La seva mare, que també roba, diu “és una vida molt dura”.

perspicàs on vas?

En aquest país estem acostumats a prendre-li el pèl al veí per enriquir-te. Qui diu veí diu la pròpia família.

I al costat d’aquests tenim els descobridors que condemnen tot el que sona a euro: “Oh, ho ha fet per diners!” I tothom se’l mira malament.

Una persona que s’ha enriquit és una persona que no treballa, que explota els altres, que roba, com vèiem al primer paràgraf.

La nostra societat és a mitges meitats de Canalles i Comunistes. Els canalles van emigrar cap a sud Amèrica i per això estan com estan.

En qualsevol cas, vaig trobar un article sobre la mentida de l’envàs on vas. L’enllaç és de la cache de Google perquè l’èxit de l’escrit és tan gran que ha consumit tot el servidor que pagava. (estigueu tranquils que aquest blog no es quedarà mai sense megabytes, per més èxit momentani que mai pogués tenir).

El resum de l’escrit és que la campanya “envàs on vas” és d’una gent malèvola que en veritat no vol que es recicli més i millor sinó que protegeixen els seus interessos particulars. Són les empreses que recullen els contenidors verd i groc que només volen recollir envasos que portin el logo de les dues fletxes que són els que han pagat la quota, i no volen recollir coses reciclables que no l’hagin pagat.

Fins aquí l’explicació, ara la meva opinió.

punt u: Realment hi ha molta gent que es pensa que el contenidor groc és per plàstic i de tota la vida diu que és d’envasos. Per tant, està bé que algú s’hi fixi i treballi perquè es faci bé.

Vosaltres perquè sou joves però us vull recordar que el PSC quan manava posava anuncis al metro perquè la gent pugés les escales a peu.

punt dos: És veritat que Ecoembes li toca la butxaca que la gent posi coses que no toquen al contenidor? Sí, segurament.

És evident que si. Encara recordo un documental de Mercabarna que deia que les pomes de mides diferents són més barates que les mateixes pomes separades en caixes segons la mida.

Per tant, fem un exercici de responsabilitat: Als canalles els expliquem que podran fer-se rics sense haver-nos d’enganyar, i als comunistes que no tot el que passa la món és perquè els vulguin robar.

Hem de fer una tercera cosa, als malparits que menteixen i actuen deshonestament, els assenyalem amb el dit i els escopim amb la boca.

[editat] més informació:

Andoni Uriarte: “El 35% de plástico del contenedor amarillo no nos sirve”
El resultado, como digo, es que aprovechamos solo la mitad, y el resto lo debemos llevar a vertedero, todo lo cual es absurdo.

-Mal negocio, pues…
-Esto significa que pagamos muy caro algo que no nos sirve y que luego, para más INRI, debemos llevar al vertedero al resultarnos inútil Y allí pagamos la tasa correspondiente al vertedero. Pero lo grave es que se cotiza como PET lo que no es PET.

tres carpetas para ti

Tres carpetas para ti
con ellas quiero leer
mi email, mi correo, mi vida.
Ponle toda tu atención
que seran tu maldición del dia.

Gestionar els 3 milions i mig d’emails que t’envia el personal pot ser un problema a l’hora de tenir temps per llegir blogs interessants, així que m’he proposat alliberar els meus lectors de tan àrdua tasca. No, no els puc llegir jo per vosaltres, però us diré com li l’ho faig.

Això ho vaig aprendre d’una noia: Els emails no s’esborren, es queden a la bústia d’entrada i punt. La meva mare també ho feia així i jo pensava que era perquè no en sabia, i en veritat no en sabia, però també resulta pràctic. A mida que arriben nous emails sepulten els anteriors i no has tingut la feina d’esborrar-los/arxivar-los. És allò que els entesos en diuen “que els morts enterrin els seus morts”. No es descarta que el Mas ho apliqui aquesta legislatura.

Punt U Bis après d’una altra noia: els emails que reps al mòbil i merèixen més atenció, els marques com a no llegits, així te’ls tornes a trobar.

Segon punt: els emails es busquen, no es cataloguen per carpetes, que al final tens una feina infinita de catalogació i anàlisi (a la universitat hi ha una carrera sencera per aprendre’n).

Tercer punt, i aquí és on ve la meva aportació: fer una carpeta que es diu “sborrar”. No li he posat la E perquè sóc creatiu com el Ferran Adrià. Fas un filtre que mogui aquí tots aquells emails que està bé rebre però que la història mereix oblidar.

Quart punt: fer una carpeta per “important”. Allà hi filtres tot el que necessita atenció immediata.

Jo hi he afegit un cinquè punt: li dius al programa que no miri els emails quan l’obres sinó al cap de cinc minuts. Així quan l’obres, tens cinc minuts més de tranquilitat abans l’avalantxa l’allau de gent que vol coses i es pensen que tu els hi pots donar. 😐

la web social és democràcia?

Ens hem de preguntar si les webs socials són democràtiques? No, perquè no són òrgans de govern. Tot i així si els mitjans massmedia (quina paraula tan antaiga) són tan importants, cada dia et trobes més articles començant per “el twitter bull per tal cosa i tal altra”.

Però les webs socials són democràtiques? No. Encara que ens pensem que això de la democràcia consisteix en decidir què fem comptant vots, la cosa no es tradueix en comptar tuits i veure què diu el poble. Perquè en la democràcia ens en fem un fart de sentir els partits minoritaris perquè d’ells sortirà l’alternativa de govern, i en les webs socials els minoritaris es podrien morir i ningú ho sabria. És més, en les webs socials els minoritaris ja estan morts i ningú els troba a faltar. És diuen alguna cosa així com que el 80% dels tuits no se’ls llegeix ningú, igual que també diuen que el 80% dels blogs no se’ls llegeix ningú. (hola?)

Què són en la meva opinió les webs socials? Són entreteniment i espectacle. Ei, que no cal que fiquem la cultura de l’esforç a tot arreu!

pacte de successions

Amics, avui s’ha lesionat el Messi, es veu que li han donat un cop. Hem d’aprofitar aquesta situació per tenir un moment de serenor i reflexionar sobre el futur.

Tots hem entès que s’ha de fer testament perquè quan no hi siguis els que es queden sàpiguen com ho faries si no hi fossis. Tothom ho sap però no ho fem prou, oi Stieg?

El testament era molt pràctic quan la gent viva de forma normal i un dia li agafava un patatús i adéu.

Però les coses han canviat molt i avui tot s’ha complicat amb la qual cosa el testament té dos problemes: que només val l’últim i que és secret.

Això té conseqüències devastadores en qualsevol família. No cal que siguin tots uns fills de puta, només que n’hi hagi un que en sigui una mica ja van tots de corcoll. És més, només que tots siguin una mica normals ja és un patiment.

Us explicaré la solució al problema, que ja existeix, té entitat legal i us ho farà qualsevol advocat per molt menys del que val un enterrament.

Es diu pacte successori, i això consisteix en que vàries persones, una de les quals es morirà, acorden com anirà la successió. Per canviar l’acord hauran d’estar-hi d’acord tots els firmants, i a partir d’aquí, a viure que són dos dies.

No és secret, i ningú pot anar-li a omplir el cap al presumpte difunt.

La principal virtut és la planificació a llarg termini. I això val el seu pes en or.

Només té l’inconvenient que el testamentari queda lligat al compromís adquirit. I aquest és un tema que fa molt respecte, però s’hi ha de posar sang freda, igual que hem après a posar-n’hi per redactar testaments.

horaris ordenats

Els horaris seria una altra de les coses que hauríem de canviar. No ho faran els polítics i menys ara que l’últim que ha volgut canviar l’horari d’eleccions no se li han adaptat ni els seus electors. 😐

Els horaris amb els que jo he conviscut són d’aixecar-me entre 7 i 8, dutxar-me i esmorzar en una hora, transportar-me en una altra hora, entrar a la feina/estudis de 8 a 9. Sortir a dinar a les 14h. Primer plat, segon plat, postres i cafè. Tornar a les obligacions a les 16h, sortir a les 20h. Sopar a les 21h. Anar a dormir a les 23h cosa que vol dir que arribes al llit a les 00h i dorms a la una.

Tot això ho hem de canviar i ho hem de fer entretots (i tant que podem, la voluntat d’un poble, mejor juntos, uns nous horaris per a tothom). Em sap greu però ja no podem comptar amb el suport nadalenc del rei dels elefants ni el príncep de Girona, així que ho poso al blog i a veure si la cosa agafa volada i en parla la BBC (“ahora los catalanes quieren cambiar de zona horaria”).

Uns horaris adequats serien esmorzar a les 7-8h, dinar a les 13h, sopar a les 19h i dormir a les 22h. Evidentment tot això és molt difícil si el Pallicer no s’hi adapta i fan el Polonia quan ja estic dormint.

És clau eliminar el típic dinar de menú de 10eur. Després d’una amanida, un bistec, un tiramisú i un cafè no hi ha qui treballi. I tampoc es pot treballar si has esmorzat de pressa i correns a les 8h (perquè t’has llevat tard perquè vas anar a dormir tard) i fins les 14h t’has d’estar relacionant amb gent que tampoc ha menjat.

I què és això de començar a viure quan el Sol ja fa hores que ha tocat el dos? A les 17h hauria d’estar tothom pel carrer consumint capitalisme. Però hem dinat tant que a les 17h tot just comencem a moure’ns. I per això no sopem fins les 21h. I com que no hem tingut temps de fer res, a les 22h arriba l’hora de l’oci. I no aniràs a dormir just quan comença la diversió! I l’endemà tots cabrejats en retencions per arribar a la feina. On no menjarem fins les 14h, que agafarem aire per aguantar la merda de tarda que ens espera.

Com ho canviarem? Sabent que ho hem de canviar. I quan ho sapiguem tots, a les que es despistin els españols, nyac, a la merda tot. 8)