horaris de menjar

Aquest estiu he observat la rellevància dels horaris de menjar. Us faré un resum del que he après ni que sigui per llegir-m’ho jo d’aquí un temps. 😉

Podem esmorzar a l’hora que sigui. Jo esmorzo això.

A les 13h has de pensar en dinar. Ja tindràs gana quan tinguis el menjar fet. Menjaràs malament si esperes a fer-lo quan en tinguis.

A les 17h menja alguna cosa. A mi m’agraden les galetes principe. Una nectarina amb galetes maria també és bo.

A les 20h ja has d’estar sopant, preferentment a un restaurant bonic. Menja un plat i unes postres ben bones. Sopar tard i massa és un atemptat a la teva integritat física. Soparàs massa quan sigui tard perquè tindràs molta gana.

Corolari: Els menús de restaurant són criminals. No és dolent menjar de restaurant, és dolent menjar-te el menú sencer. Cada dia sóc més partidari de compartir el menú. Evidentment que si vas a dinar quan tens gana, t’ho voldràs menjar tot. Després sortiràs tipíssim i no podràs sopar fins a quarts de deu.

2n corolari: Això de fer dietes i nutricionistes que et diuen què has de fer no m’agrada perquè has de saber tu què estàs fent. No serveix de res menjar-te un iogurt a les 19h perquè algú t’ha dit que ho facis. És el mateix problema que els entrenadors personals.

menjant a Macau

Us volia informar que recentment el McDonald’s de Macau està en promoció oferint el seu clàssic menú Big Mac per uns únics dos euros. La rebaixa també inclou el menú McNugget i el McPollastre, que curiosament el fan picant. 😐

IMG_9410

Si us sentiu més generosos podeu anar a aquest altre restaurant que es diu Buit i està en l’Edifici Lleig de Macau (totes les ciutats n’han de tenir un, nosaltres tenim el Vela).

Ofereixen un menú per dotze euros que està força bé. Bé, no és un menú sinó que és menjant a carta directament. La carta de Dim Sum.

IMG_9311 - IMG_9313 (3 fotos en PL)

La taula la fan d’aquelles petxines que fan ones i valen força calers. Un detall curiós.

Però si us voleu sentir com a casa heu d’anar al bufet lliure del Club Militar, allà també val 12eur. És el típic club militar que fan dinars amb gent maca i ben vestida. Tots allà servint-se la carn rostida ells mateixos. Militars fent menjar, gent guapa, cassoles de menjar bo. Tot força curiós.

esmorzar celestial

Menjar és molt important, així ho demostren diversos estudis nord-americans.

Per això avui us explicaré un bon lloc on anar a esmorzar quan estigueu volant pels aires, concretament, en un avió.

Aquí tenim una foto (que val més que mil paraules):

IMG_5595

Seguidament pels amants de la lectura, una llista del contingut:

  1. un croissant
  2. un iogurt de maduixa
  3. un suc de taronja empaquetat
  4. un altre suc de taronja sortit directament d’un tetra-brick
  5. tot de fruita tallada (a la foto ja només queden dos trossos de pinya)
  6. una salsitxa gens alemanya
  7. un bon tall de truita
  8. un nugget/empanada de patata i alguna cosa més
  9. un formatget Labaneh
  10. un panet
  11. mantega
  12. melmelada de maduixa
  13. un got d’aigua
  14. dues pastilles Smint (l’únic que no es veu a la foto)
  15. un cafè o te (tampoc surt perquè no en prenc)

Interessats adreceu-vos a Qatar Airways. L’única aerolínia on només entrar et donen un caramelet.

L’única aerolínia que si fas una escala més de cinc hores et donen un plat de mongetes i arròs.

esmorzar orgànic tailandès

A Tailàndia el Sol surt a les 6 i veus com es fa de dia al sostre de l’habitació. A les 7:30 ja podem anar a esmorzar. Aquí tenim què he esmorzat avui, ara que són les 9am.

IMG_4499

Primer et porten el suc de pinya i pastanaga, amb la fruita de drac i l’aigua. Veureu que només hi ha un tall perquè ja m’havia menjat els altres dos.

Després et porten el plat gran on he començat per un amanida tot curiosa. Al costat, un “mozellra musamun” que és curri amb llet de coco, tot de fruits secs i dos cubs de formatge estil mozzarella.

Això es menja amb el “homemade roti” que hi ha sota.

I quan ho vegis convenient, et veus el te tailandès.

Tot això ho pots menjar a l’hotel Phranakorn Nornlen. El nom és llarg, els esmorzars també. :mrgreen:

esmorzar iogurt amb cereals

Vet aquí un esmorzar esferificat (rodó que en dèiem abans).

IMG_3190

És iogurt Danone Activia Natural Azucarado amb bifidus Actiregularis i 0% de matèria grassa Desnatado. 575 grams valen 1,60€ al super més proper Carrefour (1,36 al AlCampo; 1,66 al Condis).

Els cereals són Master Crumble crunchy muesli with chocolate pieces and hazelnuts. 600 grams valen 2,19€ al primer Lidl que trobeu.

I després ho acompanyes amb un bon pa amb tomàquet i pernil. :mrgreen:

les pobres pizzes de La Sirena

Si ho podeu evitar, no compreu pizzes a La Sirena. Feia molt de temps que no estava tan decebut davant d’una pizza. 👿

IMG_1903

Era insípida com ella sola, ni els formatges eren bons.

La caixa diu que hauria de portar un 10% de formatge de cabra, un 4,7% de pebrots rostits, 3,5% de carbassons rostits i 2,3% de ceba prefregida.

menú sofisticat

Avui he anat a un restaurant que de primer tenia: “amanida fresca de temporada amb vinagreta de poma”.

I de segon: “hamburguesa amb sorpresa de formatge de cabra, patates fregides i ketchup casolà”.

Per veure jo volia demanar “aigüeta de la muntanya a l’aroma de l’oxigen”.

Però no m’he atrevit 🙄

ser català no és fàcil

Els majors d’edat recordarem un anunci del Litoral que et deia que si volies una favada asturiana i no eres asturià, el millor que podies fer per gaudir-ne era comprar una de les seves llaunes.

Doncs aquest anunci té serioses implicacions socials i religioses.

Existeix el determinisme? Aquest seria el punt teòric de sortida (i d’arribada perquè tampoc anirem enlloc).

Farà un temps vaig dinar a un restaurant afrancesat de Puigcerdà on un cuiner/cambrer feia un “el me lo guisa/yo me lo como” en una cuina petita com el meu escriptori. I jo em vaig preguntar: com és que aquest home ha pensat fer aquestes coses que són tan fàcils de preparar i són tan bones de menjar? Calia ser francès?

Per què els xinesos amb restaurant només saben fer “pollastre amb ametlles”?

Per què les brasileres saben fer caipirinhas i jo no?

Per què un restaurant gallec de prop de casa quan intenta fer “fideuà” li surten “fideus a la cassola”?

Quina essència tinc jo com a català que sense menjar mai Crema Catalana veig que el que m’han portat avui al migdia no és més que un flam de color groc amb sucre imaginàriament cremat però realment enganxat a sobre?

D’on he tret jo la idea de la Crema Catalana? Per què no tinc la idea de Caipirinha?

Fins aquí les reflexions del cap de setmana, més serioses del que puguin semblar. 😛

De postres dos escrits més sobre menjar:

la mariscada innecessària

restaurants que no s’esforcen

restaurants que no s’esforcen

Anem a veure què tenim per dinar:

cartell restaurant

1) Lentejas estofadas
Ensalada de pasta italiana
Sopa de peix-verdura
Gazpacho

2) Boquerones fritos
Escalopa de pollo
Salsichas con tomate
Lomo a la plancha

9,90€

I ara, llegim el menú d’aquest altre restaurant:

IMG_4513

1) Paella de mariscos
Canelons de carn amb verdures
Lasagna a la bolognesa
Ensalada de alubias, Salmón y feta

(Régimen)
Ensalada de calabacín y palmitos
Ensalada mixta

2) Croquetas del perol con setas
Bacalao con navajas y cigalas
Brocheta de langostinos con salsa rosa
Ternera Bourginyon

(Régimen)
Higado lechal
Nero a la plancha

8,90€

El primer restaurant és del barri d’Horta-Guinardó (lloc on tinc el costum de viure), i el segon és de Sarrià (lloc on em van fer el visat per l’Índia).

I aquest escrit ha de servir per veure que ser de classe alta o ser de classe baixa no és un tema de calers, és un tema d’esforçar-se.

Per què els restaurants de barris menys cars no saben cuinar croquetes del perol amb bolets i ens hem de conformar amb una escalopa?

Serà que som el que mengem, i els de classe baixa només podem aspirar a unes tristes salsitxes amb tomàquet mentre la classe alta menja bacallà amb navalles i escamarlans. I a sobre pagant menys.

la mariscada innecessària

Aquest cap de setmana he arribat a la conclusió que la gent que “es pren un luxe” i va al restaurant a fer una mariscada és gent que no sap menjar ni gastar-se els diners.

A mi també m’agraden els musclos, les gambes, les escopinyes, les ostres, els llagostins, els escamarlans i, segurament, tota la resta que em poseu al plat. Però el format “mariscada” que consisteix en portar-te una plata ben gran de coses amb molta closca que et costaran una pasta, no està ben pensat.

La gent que va al restaurant i menja una mariscada són la mateixa gent que els anys vuitanta es comprava el Max Mix 12 pensant-se que així tenien la millor música del moment.

I això no vol dir que no hagi estat temptat per l’opulència de les mariscades, o els recopilatoris d’estiu. 😕