un milió d’euros en flors índies

Siguem sincers, a qui no li agrada tenir raó? Per això no m’he pogut estar de penjar aquesta notícia d’una política índia amb un florero fet de bitllets de mil rupies valorat en un milió d’euros. Que són moltes rupies allà, i molts euros aquí.

un milió en flors

Podeu llegir el que jo vaig escriure quan a Mumbai em vaig trobar amb un aniversari-meeting polític.

Malauradament els meus amics no em prenen seriosament amb això de la manca de política en la política índia, i es queden amb un simple “si bueno, la meva àvia tampoc jugava a tennis”, com si el progrés pogués portar a l’Índia polítics com el nostre menystingut Montilla.

En qualsevol cas, aquí teniu la notícia i el que vaig escriure, i ara llegiu-ho i relacioneu-ho, si voleu-ho.

indis afaitats poc viatgers, occidentals barbuts viatjats

Amics i amigues de l’internet, hi ha una cosa que em manté en un especial estat de xoc.

Els últims dies que estava a Mumbai (ara fa moltes llunes) vaig anar a caminar per l’equivalent del port vell i el gòtic de Barcelona. Allà em vaig trobar un indi que vivia pel que seria l’Horta-Guinardó d’aquí. Doncs aquell noi, de 23 anys i universitari, era la primera vegada a la vida que anava a allà! I el seu amic, era el segon cop que hi anava.

L’altra cosa que em va sobtar és que em va dir que ell ja sabia que mai agafaria un tren. Un tren que jo havia pagat (300 rúpies) i no havia aprofitat el bitllet sense cap remordiment ni sentiment de llançar els diners.

Però alto!

Que aquell noi cada dos dies anava a afaitar-se al barber, eh! 15 rúpies que li costava.

I dic jo: “home, potser ens podríem estalviar les 15 rúpies i t’afaites tu mateix, no?”

Doncs no. És que això d’afaitar-te a tu mateix i amb una maquineta ho fem els occidentals.

Som els occidentals que som capaços de gastar-nos 300 milions d’euros en “inverstigació i desenvolupament” per fer una maquineta d’afaitar de dues, tres, quatre fulles.

Als indis això els importa un carall.

I quan a mi em fa afaitar un indi vaig acabar convençut que és força estúpid afaitar-te tu mateix quan t’estàs perdent tot el joc de massatges al cap a base de copets ritmícs.

En veritat, aquest indi que es fa afaitar, no és que no pugui agafar el tren perquè és molt car, és que no té cap interès en agafar-lo.

I aquest és el motiu perquè els indis mengen arròs tot el sant dia. Aquí només mengem paella els dijous.

fotos panoràmiques a l’Índia

A continuació us mostraré algunes fotos panoràmiques que vaig fer a la Índia l’estiu passat.

El mestre de la foto panoràmica es diu “Autopano 2.0”. Jo només premia el botó.

Les penjo perquè la Mònica les va mencionar. 🙂

IMG_4911 - IMG_4912 (2 fotos en PCUSL)
La foto original té 14MP.

Aquesta és tot arribant a Hampi. El noi és un amic de la infantesa i la noia és una amiga de l’amic. La bossa blava és meva. (la resta ja estava allà quan vam arribar)

IMG_5321 - IMG_5335 (15 fotos en CCUSL)_2
La foto original té 58MP.

Per fer aquesta foto s’ha de pujar aquests esglaons, i quan estàs a dalt, seguir pujant sense esglaons. 😐

A l’esquerra veieu el temple de la foto de dalt. Mireu també que hi ha dues persones allà on seria que hem d’arribar els turistes. L’he retallada pels costats perquè no sigui tan tan panoràmica.

IMG_5305 - IMG_5307 (3 fotos en PCUSL)
La foto original té 19MP.

Aquesta foto és pujant fins on estava a l’anterior, i fent saltets cap a l’esquerra mirant de no matar-me.

Les següents fotos són de Leh, on sembla que ja no estiguis a la Índia. (són una Comunitat Autònoma) 😆

IMG_6030 - IMG_6032 (3 fotos en PCUSL)
La foto original té 21MP.

Aquí veiem la construcció d’un nou pont. Hi anàvem per veure unes cascades i ens hi vam quedar a dinar. Feia un fred de por. (i ens vam perdre i ens vam quedar sense benzina)

IMG_6342 - IMG_6347 (6 fotos en CCUSL)
La foto original té 30MP.

D’aquesta em va semblar curiós que hi hagi tants arbres al costat del riu i tanta sequedat tan bruscament. Per cert, si les muntanyes són altes, penseu que el terra ja està a 3500m d’alçada.

el esllumdog millonaire

Eduard, en Ricard i jo ja hem vist la peŀlícula Slumdog Millionaire.

A tu et semblarà que “acosta la realitat dels 120 milions de nens pobres de l’Índia al públic general”. A mi, això no m’ho ha semblat gaire.

Tampoc és una peŀlícula de Bollywood. Pot tenir gestos, reaccions, posats d’aquells, però és una peli occidental. I que és occidental es veu veient que ens agrada als occidentals i no els agrada als indis.

I no m’estranya. Perquè la sensació que tens mirant la peli (sensació occidental) és aquesta visió que tenim aquí de la pobresa que fa que, per exemple, siguem socialistes i els drets dels treballadors i la medicina pública i educació pública. En general aquí no ens fa gaire gràcia saber que hi ha gent que es mor pel carrer. Recordo que per internet un americà em va dir que a Barcelona es robava molt, i jo em vaig sentir malament. I és per això que quan els occidentals ens mirem certes coses, les pintem com les pintem.

I els indis i les seves castes viuen tan tranquils (o tan intranquils) (o directament sense saber què vol dir viure tranquil o intranquil).

Hi ha una casta que viu en barraques, i aquesta gent té honor i dret al respecte. No és que tinguin honor perquè tothom tingui honor i els drets humans i la igualtat i tota la resta de literatura occidental. Jo diria que no és això. Jo diria que diuen que la casta de les barraques tenen honor perquè ells viuen així. No són menys persones per viure de tal manera, perquè seguiran vivint així. No és un tema de diners.

I amb el que acabo de dir no vull dir que no sigui digne ni sigui impossible aconseguir que tinguin un nivell de vida més elevat. El poden tenir i el tindran. No és un tema de diners.

Una reflexió fàcil de la Índia és això de “és que són feliços sense tenir res”. Cosa molt fàcil quan saps que et reencarnaràs. És molt més difícil ser feliç si l’has de buscar en el teu “oci”. I més encara si has de treballar per pagar-te l’oci que després t’ha de fer feliç. I ara mateix acabem de veure el sense sentit de la frase “por fin és viernes”.

Tornant a la peŀlícula.

Em ve molt de gust assenyalar al passerell muntanyenc que va dir que jo ho passava malament en totes les pelis del món. Carles, si segueixes entre nosaltres, aquí tens una peŀlícula plena de trampes (no una com El Orfanato). I em convenç i m’agrada.

Volia dir més coses, però entre tanta tontaria les he perdut. Serà perquè estic escoltant una ràdio llatina? No és fàcil barrejar el sabor latino, la raó occidental i les castes índies.

Benvinguts a la globalització, i feu el que pugueu.

hindús, musulmans, cristians i budistes

Hindús, musulmans, cristians i budistes. De tot això podrem trobar a l’Índia. I jo tinc la teoria que són diferents. Que els pots distingir des de fora. Sense pensar que això de la religió és un tema que cada u porta en la intimitat.

Els Hindús són el que més hi ha. Són bona gent, tranquils, servicials (de fer-te servei), serens (de serenitat contemplativa). Fa pinta que estan “aquí” per estar-hi. I ja està. Es reencarnarant, i etc etc. Per això és la religió més antiga.

Els musulmans són més esquerpes, de tracte més difícil. No em vaig relacionar amb gaires, la veritat.

Els cristians són més oberts, més desperts davant les coses. Són els que quan t’han vist (de turista) i parlat una mica, et pregunten si ets cristià. I -és curiós- però sí que hi ha un cert agermanament universal entre cristians. Iguals a ulls de Déu, que diuen.

I els budistes són ben curiosos. Tenen complicitat amb el món occidental. No sé com, però es nota que saben a què juguem els occidentals.

Els budistes són el que més em costa saber què escriure. Es nota que tenen més al cap la idea de grup. Aquests que saben què és la política. Són històricament una ‘evolució’ de l’hinduisme (un príncep hindú va fer el budisme). I mireu com són que a la porta d’un temple et posen un cartell que diu que allà hi viuen 400 monjos i viuen dels diners que donis a l’entrada. Anda si no la saben llarga.

Els de la Sagrada Família també viuen del que donen els turistes, però fent el mateix, és totalment diferent.

les classes socials del ping-pong

Una antiga amiga atractiva jugadora professional de ping-pong em va dir que jugant contra gent normal, segurament perdria.

Així comença un escrit sobre classes socials.

Quan vaig tornar de la Índia una altra amiga atractiva (casada ja) em va dir que parlava molt de castes (molt o poc, en parles) però que aquí tenim classes socials que no es noten però hi són.

I aquesta frase és la inspiradora d’aquest escrit.

Jo he conegut persones de classe més alta que la meva en alguns moments de la vida, i també -ineluctablement- gent de classe més baixa.

La meva teoria és que això de les classes va estretament lligat al que a tu et passa pel cap. Per exemple, si dius frases com “els polítics són tots uns corruptes i uns mentiders”, difícilment les coses et seran fàcils. Si, en canvi, entens que la política és un no-sé-què que ara no explicaré (i que potser ni sé), llavors potser entens més coses i pots anar més enllà.

I això lliga amb la jugadora de ping-pong professional en el sentit que quan ella et tira la pilota tu has d’estar al seu nivell per tornar-li, segons ella li pots guanyar el punt sense saber-ne, però llavors no esteu jugant. Esteu a nivells diferents.

escombres índies

Això d’aquí sota és una escombra del sud de la Índia, concretament de Bagepalli:

IMG_4824 - escombra

I aquesta és una escombra, també índia, però de la comunitat autonoma separatista del Kachmir:

IMG_6430 - escombres

El que a mi m’interessa és que els indis han decidit no inventar-se les escombres tal i com aquí les coneixem, sinó que només amb la meitat de l’escombra ja fan la feina.

La pregunta és com és que no tenen interès en un pal d’escombra ben llarg.

No és que no tinguin pals d’escombra perquè no tinguin diners, és que no tenen diners perquè no saben tenir pals d’escombra.

No els fa res ajupir-se per escombrar el terra. I en aquest sentit jo diria que aquesta visió està molt arrelada en la seva cultura. Per exemple, fer ioga és posar-se en posicions complicades sense tenir-ne cap motiu aparent. Quan escombren fan ioga? Valorar doblegar-se fa que no els costi gens doblegar-se per escombrar?

I això lliga amb una visió que em va dir una ex-amiga atractiva que s’havia apuntat a un gimnàs però que feia cua per agafar l’ascensor per pujar a un segon pis: és un contrasentit que pagui per anar a un gimnàs i que ara que podria fer exercici m’estigui esperant per agafar l’ascensor?

En aquest cas crec que hi ha una explicació que ordena tots aquests contrasentits aparents, però ja l’explicaré un altre dia. O explicarem un altre dia, com diu un amic que diuen els que en saben.

paraules poc índies

Quan vaig estar a la Índia em va semblar que, allà, algunes paraules no tenien el mateix valor que aquí.

La primera paraula que em ve al cap: “dubte”.

Els indis ‘dubten’? Que hi ha coses que els indis no saben és bastant normal, però dubtar, dubten?

Havia de fer un escrit titulat “Vaques Sagrades i misèria índia”, que tenia el mateix contingut que aquest.

Una altra paraula: “culpa”. Tenen sentiment de culpa?

Quan faig aquestes afirmacions (dubtar que tinguin culpa), el primer que fan els meus conciutadans és fer-me sentir culpable de dubtar que en tinguin: perquè en la nostra visió, els estic tractant com animalets.

Jo no sé si esteu veient religió en això que escric, però jo la veig per tot arreu. (l’arbre de la sabiesa fa que ja no puguem viure nus, i caiem del paradís)

Havia de fer un escrit titulat “Els 10 Manaments i el Ying-Yang”, que tenia el mateix contingut que aquest.

La meva perspectiva és que nosaltres tenim els Deu Manaments que és una llista de coses on el primer element és clarament diferent del segon manament. En canvi, els de per allà tenen el Ying-Yang que és blanc i negre barrejat i girant. I cada tros d’un color té una mica de l’altre, i a més és rodó, o sigui, que ni acaba ni comença.

Tornant a les paraules: Abans d’anar a la Índia pensava que les vaques eren sagrades, però estant allà vaig pensar que no és que fossin sagrades sinó que eren simplement unes vaques. Vaques que estan per allà. I ja està. Ells no mengen carn, i les tenen per allà al mig. Són vaques amb propietaris, que viuen com podria viure qualsevol de nosaltres si ens treuen el sentiment de culpa i de dubte.

IMG_5534 - vaca al mig

Aquesta seria una foto que ens faria pensar que les vaques són sagrades. “oh, no la toquen”, diríem.

La realitat que jo he vist, és que no la toquen perquè cada indi passa pel costat, i la resta d’indis ja s’ho farà. Això lliga amb la meva idea que allà falta política.

Per deixar-ne constància: també he vist indis pegant a una vaca perquè s’estava menjant vegetals que el propietari tenia per vendre (o qui sap perquè), i també he vist a un copilot tirar-li una ampolla d’aigua a una vaca perquè en un pont estret no deixava passar a un cotxe, i el copilot ja li havia etzibat prou cops i la vaca no es movia.

També abans d’anar a la Índia, la gent t’avisa que “veuràs molta misèria”. Misèria també seria una paraula poc índia. Allà no hi ha misèria, allà hi han castes. Allà hi ha gent que es reencarna una pila de cops i que, fet i fet, el que té per fer és: viure. No han d’anar a la universitat ni guanyar-se la vida. Bé, guanyar-se la vida si que ho han de fer, però què vol dir guanyar-se la vida quan, per exemple, pots fer un pícnic sense cadires, sense plats i alimentat per una pasta amb trossets d’altres vegetals? Com et ‘guanyes la vida’ quan amb tan poc ja has guanyat?

IMG_5010

premi amb penalització i sense interès

M’han donat un premi. No és cap premi de la blogosfera catosfèrica, ni tampoc és un pis pagat per tothom social.

El premi és una càmera Nikon L4, i me l’han donat els del gimnàs DiR per aquesta foto:

IMG_5210 - DiR p

Aquí em teniu en una posició iòguica, davant del que es coneix per “l’estable dels elefants” que està a Hampi, Índia.

Però quan he anat a recollir el premi m’han posat pel davant un paper que diu moltes coses lletges en legalès. Llegiu-les:

IMG_7023p

I llavors és quan m’he fixat que el premi (ara ja no per guanyar sinó per firmar) és una càmera més dolenta que la meva Canon A620 de fa tres anys. Compareu.

De fet, no només és dolenta (no pot ni gravar vídeos amb so) sinó que és una càmera descatalogada. Que dius, ja us val senyors del DiR.

La pròxima vegada que pagui al DiR els donaré una Visa caducada, i a veure quina cara fan.

En resum, que no estic gaire segur d’acceptar el premi i firmar un paper on ho cedeixo tot menys “l’autoria moral” de la foto, que diuen al paper.

menjar indi

IMG_5400 - dinar per 25 rúpies

Això d’aquí dalt és, era, el meu dinar un dia qualsevol a la Índia. Consistia en coses picants en salsa i arròs. Veureu que n’hi ha dos que no me’ls he menjat per massa picants, i el blanc és un iogurt que, malgrat no picar, era de gust anormalment atípic.

El tè del costat, boníssim.

Preu: 25 rúpies, que són 25/60 d’euro, que pels amants dels decimals seran 40 cèntims.

Següent àpat:

IMG_5937 - family thali per 60 rúpies

Aquest vaig tenir la precaució de fotografiar-lo abans de menjar-me’l. És per dues persones i estava francament ben cuinat (d’aquí la foto) (sí, ho sabia a priori 😉 ).

Aquest ens el vam cruspir sencer perquè cap salsa era prou picant per fer-nos desistir. De fet, a mida que hi vas vivint ho vas entenent: Què és el picant sinó l’única gràcia de menjar arròs amb coses?

Era més caret, unes 60 o 65 rúpies, o 55, ja no ho sé. Però recordeu que és per dues personetes.

Menjant aquestes coses, t’aprimes. I no et creixeran mai els músculs. Tots sabem que es necessita carn per ser un forçut.

De fet, un indi em va preguntar com és que els occidentals som tan grossos (no grassos). I jo li vaig que era per menjar carn.

Ens vam trobar passejant per la platja de Mumbai, i sent ell de Mumbai, era la primera vegada que hi anava.

Així són els indis: no els fa res no menjar carn, i no els fa res no veure la platja. No m’estranya que tingués èxit el d’allò de la no violència.