Salva Calling

Avui he anat a un acte anti-sistema. Formalment era una presentació d’un llibre al Cercle d’Economia.

Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país

Fa uns dos anys us vaig recomanar el blog de l’autor del llibre.

És curiós com ha estat tot el contrari del llibre del Partal de l’altre dia. Començant pel títol, si aquell era “a un pam de la independència” dient que ja falta poc, aquest es diu “Catalunya last call” dient que estàs a punt de perdre l’avió. Si aquell era un acte massiu, aquest era discret. Si aquell era d’esquerres, aquest és presumptament de dretes. Si aquell no tenia preguntes del públic, aquest en tenia moltes. Si aquell parlava d’independència, aquest no (ah alerta!). Si aquell era mainstream, aquest no era d’establishment. Si aquell era un recull d’articles del passat, aquest són propostes per fer a partir d’ara.

El públic era heterogeni. 50% americanes i trajes jaqueta, 50% de gent normal. De manera que ni ells se sentien estranys, ni nosaltres tampoc. Us imagineu que l’acte començava a les 19h i a menys cinc érem quatre? Com són els economistes, no? L’ambient era agradable. La iluminació lamentable. I una cosa mai vista, les preguntes del públic: totes interessants i curtes.

Tornem al principi: per què era un acte anti-sistema? Perquè no parlen de la independència, ni dels motius per fer-ho, ni el com ho farem, ni els perills, ni de si ho aconseguirem, ni de la consulta, ni res.

Què ens ha dit el Salvador? Prou de queixar-se. No. Prou. És que prou. M’ha quedat molt clar.

Un altre tema: en aquest país a vegades ens perdem buscant el consens abans de fer res.

El llibre és una proposta del que es pot fer ara. La independència està molt bé però el futur el construïm ara. Això ho ha dit ell.

Una resposta que m’ha agradat molt és quan un amic seu li ha preguntat què passa amb el llibre si no comparteixes les tesis “ropturistas”. El Salva li ha respost que les coses que voldran fer seran les mateixes. Jo he entès que si els dos volem un hospital decent, al final del camí acabarem amb el que té sentit.

A Contracorrent, llibre sobre Jordi Hereu

Ahir vaig anar a la presentació del llibre sobre Jordi Hereu.

Abans que comenceu a llegir, sapigueu que tot només va durar 30 minuts. Em sembla que és rellevant. (podríem dir que són molt poc presentables)

Valoració genèrica global: trist. Va ser trist.

Jo anava amb mala predisposició, pensant que ens vendran la moto, que faran el préssec, que són tontos. I va passar, però molt lleugerament. El que més va passar: trist.

triiiiist.

Semblava un funeral. Ahir es van enterrar els progres vinguts amb la democràcia.

Resum històric: primer hi havien els falangistes. Els demòcrates socials els van prendre el lloc quan aquests es van morir. I ara s’estan morint i ja veurem qui ocupa el lloc.

Després d’aquesta introducció valorativa. Anem a mirar-los:

IMG_4614

La primera observació és que van posar 4 files de cadires, i -atenció- 3 estaven reservades a l’Ajuntament i gent amb noms i cognoms. Finalment, com que es veu que va venir gent que no havia de fitxar, van afegir una cinquena fila de cadires. Això si, arrossegant-les ferro contra la fusta del parquet (total estàvem en instalacions públiques).

La segona observació és que la gent que seia en aquestes cadires reservades, moltes seien directament sobre el paper on deia reservat. Jo crec que mostraven clarament les virtuts necessàries per tenir un càrrec a l’Ajuntament. A més, haig de dir que no va quedar ni una sola cadira reservada buida. Els que van arribar tard ho van fer amb aquesta preocupació de saber que ho estàs fent.

Un altre fet diferencial comú en molts d’ells és que vestien amb un punt original txatxi. És a dir, una americana a ratlletes petites, unes ulleres diferents, una camisa no sé com, un traje gris que no sembli d’executiu, etc. Clar, al costat de tot això estava jo que per casualitats de la vida portava uns pantalons amb forats i una samarreta surfera Billabong. 🙄 (com si la cara d’avorrit, càmera, paper i llapis no em delatés prou)

Hi havia molta presència femenina (que dirien ells mateixos). I el millor resum que puc fer és que hi havia noies joves que aparentaven ser grans, i dones grans amb aires juvenils.

Fins aquí la descripció de sus lugares y sus personas.

Van parlar tres persones:

El primer era un home enfadat que és/era periodista i el primer que va dir és que si l’Hereu valora les persones segons el que pensen de les dones, els homosexuals i les sabates que porten, ell mira on viuen de Barcelona. Raval, Barceloneta i no sé què més. Es va fer un fart d’explicar-nos que a ell no li han dit què ha de dir, que creu en la paraula del Jordi perquè no sé què, que la resta no, que ell és honest, que ell diu el que vol (bla, bla, bla, bla).

L’home estava enfadat amb els barcelonins que els agrada Nova York i se’ls passa pel cap comparar l’Eixample amb Manhattan i volen que s’assemblin. Està enfadat amb les bicicletes que van per tot arreu (l’Hereu no en té cap culpa oi?). Està enfadat amb la Barcelona del disseny (que tampoc hi té res a veure l’Hereu, oi?).

En resum, van convidar a algú que sabés fer frases senceres, que fos intelectual, que semblés respectacle (respecte+espectacle).

El segon en parlar va ser l’autora! Honestament em va caure als peus. La dona parla xava i té un nivell molt i molt bàsic. Frases cutres com “la meva veritat” o “ell és la llavor”. Només li faltava dir que el Jordi és com un girasol. 🙄

I l’últim va ser el famós Jordi Hereu que no va dir res. Va parlar de quan ell portava calça curta. Aquí vaig veure que estàvem en un enterrament dels progres sortits en democràcia. Gent que ja no té res a oferir, cap idea, cap direcció. Els companys de Pasqual Maragall que -un cop expulsat- són com uns girasols. 😉

Es va estar un munt de temps dient bajanades. Ell va dir l’únic intent de fer reaccionar el públic amb una frase que no era ni una broma. Frases fofes com “donar valors als valors”, “adonar-se dels valors”. Es va fer un embolic amb si ell anava contracorrent, o si ell el que volia era fer un corrent. O si a vegades el corrent és contracorrent (quin desastre).

L’única persona que va dir una frase que no fos de plàstic va ser l’editora. Va tancar l’acte justificant un llibre sobre l’alcalde: “s’ha de conèixer les persones perquè els ciutadans depenen d’elles”. Que no és veritat, però com a mínim diu alguna cosa.

l’Ara, sí

Avui he anat a recollir el diari Ara a un quiosc de la Barceloneta. Per llegir-lo mentre dino aquí. (un dels petits plaers intersetmanals que ofereix Barcelona)

El tiquet que he donat era del 14 de Març, i la quiosquera se l’ha mirat i m’ha dit que no era el que tocava. Li he dit que de fet no passava res oi? És curiós que no és el primer quiosquer* que em diu que si avui li dono el del dia 14 el dia 14 no tindré diari “ja ho saps?”.

Quan ja me l’havia acceptat em diu: “te l’agafo perquè és del diari Ara, si fos un altre no te l’agafaria”. “Perquè vull que tiri endavant” m’ha dit. Jo li he dit que si precisament no tinc el tiquet del dia 4 de Març és perquè l’he donat a un amic perquè l’agafi i el llegeixi. “Així doncs estem al mateix costat, els dos volem que funcioni”.

Ha estat un moment de complicitat força curiós. I emocionant si em permeteu.

* genèric masculí

Poorly Made in China (o com es fabrica a Xina)

A l’aeroport de Hong Kong em vaig comprar un llibre (bé, dos). Un llibre que em va ajudar a suportar les dues hores de cua que la inseguretat israeliana em va fer passar (i mentrestant pensava que la crucificació de Jesucrist deuria ser més o menys així).

El llibre es diu “Poorly Made in China”. I si busqueu molt atentament en aquesta pàgina el trobareu a punt per baixar. 😮

IMG_9859

Jo el vaig comprar per més de 20 eur (a euro la pàgina). Però clar, és un llibre imprès als USA… Clar que a la pàgina 21 explica com un amic seu volia fer no sé què i els americans li cobraven 65000 i els xinesos li van fer per 4500. No sé si el seu editor es va llegir el llibre abans de publicar-lo… 🙄

Abans de posar-se a llegir (sé que us costa), mireu-vos aquesta entrevista a l’escriptor (que per cert és jueu). Curiosament a l’entrevista és una mica aturadet però el llibre trobo que està molt ben escrit i l’estil i el relat et fa seguir el fil molt de prop.

En qualsevol cas, queda hiper-recomanat perquè, catalans i catalanes, algun dia us trobareu un xinès i no sabreu entendre quins jocs de mans us està fent.

Explica, per exemple, que si Xina és la fàbrica del món no és perquè siguin més barats i quan apugin els salaris anirem a fabricar a un altre lloc i ja està. El que ha fet Xina els fabricants xinesos és modelar el sistema i fabricar a Xina és tan convenient que veuràs com tu mateix et menjaràs els problemes que ells han fet. Pàgina 62.

Maquiavel llegia Titus Livi, la resta no llegien

Maquiavel té un llibre que els anglesos van traduir per “discurs sobre els primers deu llibres de Titus Livi” i els castellans per “discursos sobre la primera década de Tito Livio” (deurien ser els mateixos traductors del Canal de la Mànega).

Però hi ha una cosa que em fa més gràcia, la secció bibliografia diu:

La primera traducción española de los discursos se editó en Medina del Campo, en 1550, y está dedicada a Felipe II, entonces aún principe.

I a la següent pàgina, comença Maquiavel dedicant el llibre a Zanobi i Cosimo, i diu:

el único acierto ha sido elegiros a vosotros, con preferencia a cualquier otro, para dedicaros estos Discursos míos; […] pienso que me aparto del uso común de los que escriben, los cuales suelen dedicar sus obras a algún principe y llevados por la ambición y la avaricia, alaban en él todas las virtudes, cuando deberían vituperarlo por sus faltas.

Un llibre dedicat a qui l’autor diu que no s’ha de dedicar. I ho diu a la pàgina següent. És que té molta gràcia.

Mencionar també que Maquiavel proposa vilipendiar els nostres prínceps. No he pogut evitar somriure pensant en l’Hereu. 😆 Un somriure maquiavèlic, evidentment.

el Tremosa logístic i el The Phone House antilogístic

El Ramon Tremosa ha tret un nou llibre sobre logística que va presentar dimarts 13 a la universitat d’econòmiques. La vaig gravar amb el telèfon, si algú la vol sentir que deixi un comentari després del senyal, així m’estalvio feina innecessària.

I no passa un dia de la presentació que avui ja he tingut una experiència sobre l’importància de la logística: A Gran de Gràcia amb Travessera de Gràcia hi ha una bonica botiga de The Phone House amb l’únic depertament de servei tècnic en viu i en directe a Barcelona (és a dir, que hi treballen). Aquesta botiga ha tingut el plaer de comptar amb repetides visites del vostre blocaire més identitari.

En les darreres ocasions ha estat per un Nokia 6021 que se li va espatllar el botó d’encendre i apagar (quedeu-vos amb el detall: el problema és: un interruptor). Servidor va portar el telèfon a arreglar, posem al setembre, li van soldar un ‘polsador’ nou, i cap a casa. Al cap d’una setmana i mitja: tornava a no funcionar. Tornem a la botiga i se’l queden, era dia 16 d’Octubre. El 8 de Novembre vaig rebre un sms dient:

Nokai Care le informa: el terminal que nos confio para su reparacion ya esta disponible. Actualiza tu mismo el software de tu movil. Informate en www.nokia.es

Avui vaig a fer cua a la botiga (de mitja t’has d’esperar 30 minuts abans no t’atenguin), em presento, els dic que no porto el paper, em diuen que no em poden donar el terminal (nom que fan servir per dir: telèfon) sense “el paper”. Els dic que sóc el del paper i que em tenen fitxat pel davant i pel darrera perquè sóc un usuari usual dels seus serveis i que porto el dni que m’acredita com a ser qui diu el paper que va venir amb el telèfon per arreglar. La paraula màgica dni permet que vagin a buscar el terminal per donar-me’l, però en el procés de desembolicar-lo s’adonen que hi ha un misteriós paper tamany DIN-A4 que diu que els han tornat el mòbil tal com ells l’havien enviat, i que així ho han fet perquè no trobaven la factura. Qui m’atenia m’ha explicat que a ell no li han demanat cap factura, i que ara firmarem els papers anteriors i en farem uns de nous que tornarem a firmar i imprimir per duplicat i tornarem a enviar el telèfon a Madrid on rebran el terminal i se’l miraran perquè ja tindran la factura.

I aquí un gat i aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos. I torna d’aquí 20 dies hàbils a veure si ja tenim el terminal. I sobretot no et deixis el paper.

Per cert, a la presentació del llibre logístic hi havia persones com: el propi Ramon Tremosa, Germà Bel, Pedro Nueno, Eliseu Climent, Alfons López Tena, Josep Espar Ticó. Una pila de gent “amb nom”. Que tota aquesta gent es reuneixi per parlar de l’importància de la logística quan en el dia a dia, tots ens trobem amb aquestes situacions és per posar-s’hi a pensar. Jo no sé si aquest Top Ten de la societat, reunint-se per explicar-se que la logística és tan important, serà capaç d’afectar les classes populars que es demanen papers entre ells i perden diners passejant un mòbil trencat amunt i avall de la península. Per no parlar de la meva situació que estic pendent d’un mòbil trencat des de fa un mes i mig.

No ho sé, potser necessitem algú que posi en explícit el que veiem implícit.

Un dia faré un escrit sobre la diferència entre explícit i implícit. I us prometo que serà millor que amb l’Espinete.

I un altre dia parlarem de com n’és de díficil saber una cosa quan no en saps res, amb exemples personals de dificultat inusitada. Com per exemple: com saber si una porta tanca si la informació passa per tres persones i 2 post-its, i com complicar-ho encara més amb una segona línia d’investigació a base de trucades de mòbil. Per acabar resumint tota la informació amb tu davant la porta i no veient-hi res especial.

Aquí un bon resum del llibre de Tremosa

Nacio.cat, un preàmbul

Fa un mes vaig anar a la presentació del llibre Nacio.cat de Saül Gordillo, un llibre que encara no he llegit però que ho faré el dia menys pensat.***

Malgrat que faci un mes de l’esdeveniment amb més friquis d’internet per metre quadrat*, us presento una novetat mundial: la gravació de l’esdeveniment. Gravat amb el meu telèfon txatxi. I penjat sense permís de ningú, perquè sí.

Després vaig saber que m’havia assentat just darrera del trio softcatalà, entre ells el Xavi Caballé que va escriure això. M’hagués agradat saludar-lo ni que sigui per dir “ei, jo sóc aquell”, que és el que vaig fer amb el Saül. Ell s’ho perd, jo ja sé com és la seva esquena 😛

De tots els que van parlar el que vaig trobar menys interessant va ser el representant polític**. En principi hi havia d’anar un tal Montilla, el President Gestor, però mireu, es veia d’una hora lluny que no hi seria. Però si hi hagués anat li hauria demanat que em firmés el llibre (amb permís del Bolanyo), perquè, segons diuen les males llengües, ell va deixar que no es posessin impediments estatals a un domini que representa una llengua española (sí, sí, el català és una llengua española) que segons la Constitución mereix “especial respeto y potección” però que tots sabem: putegen tan com poden. Zapatero inclòs.

I arribats a aquest punt d’iluminació política, s’acaba aquest escrit i continuen els ponents de la taula.

* de veritat, em sembla que si haguessin tirat una bomba a la sala us haurieu quedat sense mitja catosfera.

** cosa del tot comprensible perquè el seu mèrit és que el voten.

*** llegiu la frase amb mentalitat de Groucho Marx i l’entendreu perfectament.