La Caixa, a punt pel colapse

Tinc la sensació que el fenomenal negoci de La Caixa està a punt pel colapse.

Gasten un dineral en publicitat. Encara recordo la recent campanya “porta’ns tetrabricks de llet a les oficines pels nens pobres”. Si, si, un anunci per dir que si ets bona persona i els portes un tetrabrick de llet, ells com que són bones persones els hi donaran a un pobre. La publicitat ens diu que això dels pobres és l’ànima de La Caixa.

Els anuncis no són gratis com els tetrabricks de llet per això el passat mes de Març van decidir cobrar als pobres que no són de La Caixa i gosen treure diners del seu caixer (“This is your ATM” posen a tot arreu), a dos euros el timo. Ei, que les targetes de La Caixa també te les fan pagar! Aquí no s’escapa ningú.

Tenen els millors locals de Barcelona (un regal del bo del Josep Vilarasau). Però els tenen empaperats de frases tontíssimes com “entra i demana el teu crèdit”. No saben que quan ho veus sovint a dins del caixer hi ha un home dormint. Un home que no ha entrat ni demanar un crèdit ni a treure diners ni a portar tetrabricks de llet. Deuen ser ells l’ànima de La Caixa.

Dins del local tenen tot el personal ben vestit amb plantetes i uns esprais automàtics per fer bona olor. Són gent que et diu que no, que si vols fer tal cosa millor per internet perquè ell t’ha de cobrar 2 euros, i no hi pot fer res.

Ells mateixos t’ho diuen que avui tot va per internet. Si, si, els mateixos que gasten un dineral en publicitat i en locals i personal, et diuen que tot anirà per internet “cada vegada més”. Quins cracks. Faran catacrac.

I podríem seguir parlant del viatge històric de fer servir la seva web, o que els clients són gent gran. O dels vells que manen. O de la hòstia que s’emportaran amb la independència. O de que viuen de ser sangoneres d’una Catalunya saquejada per España.

La Caixa, pleguem?

Amics, La Caixa s’enfonsa. L’Isidre Fainé és com l’hereu que es poleix el patrimoni de la família. El bo era Josep Vilarasau. Per la meva formació, jo sempre dono la culpa al de dalt de tot. 😛

No paren d’arribar-me senyals que allà dins no toquen ni quarts ni hores. Fan pinta d’estar desesperats pels nostres euros mentre despleguen un ample ventall de tècniques apreses en cursos de formació.

També fa pinta que han decidit “anem a depurar” com qui poda un arbre per fer-lo fort, però en el seu cas tallen perquè els hi han dit que tallin sense entendre que l’objectiu és créixer no tallar.

La gent que hi treballa s’ha convertit en productes prefabricats, amb franquícies que no veuen res que no sigui assolir els objectius trimestrals com si fossin venedors d’enciclopèdies.

Tenen tanta quota de mercat que tot el que poden fer és perdre-la. Es posen a anunciar la Selección Española oblidant que el seu mercat principal és Catalunya i aquí estem de viatge a Ítaca. Com un fabricant de pernils promocionant el tofu. 🙄

Són tan tontos que un dels lemes que corren per allà dins és “mejor muchos con poco, que pocos con mucho”, en castellà perquè ara tenen el cervell girat. La frase és per dir que un economista ha fet una gràfica i ha descobert que els rics només porten problemes i que robar als pobres és un negoci excelent. El problema és que entren en un cercle viciós i així com La Caixa es va fer gran mentre els seus clients es feien rics, ara tot se’n va a la merda, ells també. I contents perquè hi ha una estadística que diu que aquest és el camí.

Que vagi bé. Em trobareu al Banc Sabadell, el banc de les millors empreses, i el meu. Aquests si que miren cap amunt.

És que se’ls hi ha fet vell el negoci. Tot el que tindran són vells que van a cobrar la pensió, mileuristes a qui no poden donar targetes de crèdit, excés d’oficines que ‘optimitzaran’ quan es facin petits, excés de personal atenent clients residuals que hi van perquè tenen l’oficina aprop. Molts costos, molts directius, i ni cinc de calaix.

I la prova de cotó és l’anunci que estan fent a la ràdio on et diuen que La Caixa és més que un banc perquè són centenaris i bla bla. Molt bé guapos, ara si que està clar que no saben què fan, són falsos com un estudi de mercat, no tenen res a oferir i viuen del cuento. Apa siau.

“la Caixa”, tu t’estrelles

Jo imagino que el meu pare de 73 anys no forma part de l’obra social de “la Caixa” que -per si no ho sabíeu-, és l’ànima de “la Caixa”.

Tot i així, un matí d’estiu va anar a posar uns diners a termini d’un any. Els tenia al compte corrent i els volia posar a termini perquè així li donin interessos. Li van dir que li podien donar un 2%, però que tenien un producte que dóna el 5% i una part dels diners dóna rendiment referenciat a les accions de tres super-empreses espanyoles.

El meu pare va dir que si, perquè un 5% és més del doble. Però d’una forma molt sorprenent era una presa de pèl considerable. La deshonestedat personificada.

Tinc un amic que diu que la responsabilitat és seva perquè ho va acceptar i li van explicar, i s’ho havia de llegir. I si no era bo, noi, mala sort. Jo penso al revés, que no podem deixar que els bancs es converteixin en casinos. O si ho fan, que ho diguin.

El producte financer consistia en donar-te el 5% de rendiment a bona part dels diners, i a una petita part, no se sap què en fan, però et diuen que si tres accions de gran empreses pugen, llavors et paguen. Si no pugen, ens esperem a si pugen el segon any. Sinó esperem si pugen el tercer any. I si encara no han pujat, llavors: tu ets l’estrella, i pagues la festa. És a dir, interessos negatius. (però no t’ho diuen així perquè t’espantaries)

No cal dir que és profundament deshonest que li venguessin aquest producte al meu pare. Jo ho veig així. La llei suposo que ho veu del tot normal.

Reflexions sobre aquest producte:

Comptant l’interès del 5% i comptant que les accions pugen ja el primer any, el rendiment econòmic no representa un guany econòmic gaire més gran que el que volia el meu pare: termini a un any.

La frase “si el primer any no puja, ens esperem un altre any” el que busca és retenir-te els diners el màxim temps possible donant l’aparença que és una segona oportunitat i fent-te reflexionar si de veritat penses que les accions d’una gran empresa poden estar en negatiu durant tres anys.

L’objectiu real és que tu siguis l’estrella. Traspassar-te tot el risc a tu, ells no assumeixen res. Si les accions pugen, guanyeu els dos, si baixen només hi guanyen ells.