Jordi Pujol i Ramon Tremosa

Ahir vaig anar a sentir un diàleg social entre Jordi Pujol i Ramon Tremosa.

Em va agradar molt.

I per això us penjo la gravació. Hi vaig anar amb la meva jaqueta nàutica de camuflatge. Encara que no descarto que en pròximes conferències hi vagi amb el portàtil i així pugui escoltar i escriure el bloc allà mateix i puc passar-me la tarda de dissabte comprant com un professional.

2009-04-18 – Jordi Pujol i Ramon Tremosa

El públic era tipus gent gran però no tercera edat. Per la meva experiència en conferències del Tremosa puc afirmar que semblava talment que la gent present hi era per motius aliens al que pugui dir el Tremosa en si mateix, sinó, en tot cas, ser com el grupet de catalans que va junts pels llocs. En aquest cas, junts per Catalunya, és a dir, tipus CiU.

I aquesta és una de les coses que no em va fer el pes. Perquè jo no necessito, i, és més, em causa urticària identitària iniciar el diàleg social plens de gent que se sacrifica per Catalunya, “nen, no t’emboliquis”, “oh el Tremosa que bé que estava al món acadèmic però és bo que en la política hi entrin els millors”, i altres refregits als que en bilingüe responc: “give me a break”.

El Pujol diu al minut 18.00: “una persona que estimi Catalunya ha de patir, perquè no anem prou bé”. I a mi em va deixar molt sorprès perquè jo no ho sabia que no anàvem prou bé. Clar que després va incidir en que tot i no anar prou bé també calia explicar les coses que van bé per no desanimar-nos, com si diguéssim. El problema que tinc amb aquestes coses és que jo no necessito a ningú que m’administri les emocions.

Pujol 22.22: “A Europa no s’hi ha d’anar a parlar de Catalunya, però quina cosa més ridícula. No hi ha ningú que vagi a Brusseles que no hi vagi a parlar de lo seu”.

En contraposició a això, el Tremosa va dir frases de l’estil: “necessitem més finançament per fer més polítiques socials” (59.50). Ramon, aprèn de la frase anterior del Pujol.

A mi del Tremosa em va sobrar que ens parlés tanta estona de tot el que sap com a acadèmic, que si el seu treball de doctorat, que si ara viu a Londres perquè va a la London School of Economics que, per si no ho sabíeu, és l’únic lloc on paren els premis Nobels quan van d’USA a Àsia. Que si no tornarà fins al Juliol, però que ve 36 hores cada 15 dies.

A mida que avançava el diàleg vam superar les tontaries i em va agradar el paper del Pujol. De forma molt suau va entrar en temes que el Tremosa potser hauria volgut evitar. Però em sembla perfecte que ho fes.

La segona meitat és la més interessant. No la resumiré i si voleu l’escolteu. Això seria el que La Vanguardia considera notícia.

El que no em va agradar gens és la poca logística dels oients en sortir. I això que veníem d’escoltar a Tremosa que sempre que pot ens inculca la importància de la logística! Doncs tots allà parats com uns estaquirots. “Perdoni, no ho veu que està al mig de la porta i que les 250 persones hem de sortir per aquesta maleïda porta que vostè tapa?”. I dos convergents entrajats baixant les escales amb una parsimònia com si estiguessin al Liceu. Es nota que no agafen el metro gaire sovint aquella gent.

Em va molestar molt aquest acarxofament. Només per això es mereixen no governar durant quatre anys més. I a veure si es posen al cap que no és una situació injusta transitòria.

Ramon Tremosa al CIC

Avui he anat a escoltar a Ramon Tremosa al CIC. Vaig trobar la cita a la seva web i m’ha agradat anar-hi.

IMG_1628

He arribat tard, així que la gravació comença sense introducció i directe a la vena. El que ha explicat ho ha explicat molt ben explicat. Tot ben mastegat perquè ho entenguéssim tot molt ben entès.

L’auditori era majoritàriament gent que em doblava l’edat. La primera pregunta era d’una dona excessivament jubilada que volia promoure la idea de crear una quarta pista a l’aeroport del Prat en el mar. Aquesta inquietud m’ha fotut una mica. Jo estic acostumat a veure la gent gran distanciada dels projectes tecnològics. I més encara perquè ella estava interessada en un projecte que jo avui dic: “au va!”. I contraposo aquesta dona amb una altra (més jove) que em vaig trobar en una reunió de comunitat de veïns que el seu objectiu era polir-se tots els diners mentre estava viva fent mil viatgets, que suposo sortirien de l’aeroport del Prat.

Au, això és tot. No faré cap recull de les millors frases ni idees destacables. Si voleu, us l’escolteu, que tot plegat és molt entenedor, resfrescant i fàcil d’escoltar. I a més us renova per dintre, com un Actimel. :mrgreen:

Oriol Junqueras parlant de la memòria de 1714

Igual que he fet a SpainNews, ara penjo un enllaç a la conferència que va fer el doctor Oriol Junqueras el passat sis de Juliol sobre la memòria de 1714.

Com que s’acosta l’Onze de Setembre, estaria bé saber una mica què va passar. Abans que vingui el Montilla i ens ho converteixi en una festa multicultural.

Els mateixos que van organitzar la conferència la van gravar, malauradament a la seva gravació manquen els instants inicials.

Jo ho vaig gravar amb el telèfon Sony Ericsson W810.

Acabo amb quatre coses del que diu:

Explica el context intelectual i emocional en què es prenen les decisions.

França i España eren en aquell moment les màximes potències militars del planeta.

Mai hi havia hagut una coalició en el món contra França i España. Anglaterra, holanda, imperi austriac, principats alemanys, Sabóia, Portugal.

La decisió que van prendre els catalans d’aleshores va ser una decisió plena de racionalitat.

En l’aliança anti-França i España són els principals socis comercials.

La guerra de successió és la primera guerra mundial de la història. Es disputa simultàniament al Canadà, India, Rússia i Catalunya.

Per dues ocasions tropes catalanes que formaven part d’un exercit aliat van ocupar Madrid. 1706 i 1710.

L’arxiduc Carles, l’estiu de 1714, va enviar una ordre a l’Almirall Winsley (almirall en cap de la flota britànica en el Mediterrani) perquè reunís la flota al port de Maó davant la possibilitat de dirigir-se a Barcelona. Però quan va arribar l’ordre, Barcelona ja havia caigut. (minut 35:55 del meu mp3)

Del 22 de Maig fins al 25 de Juliol de 1714 va caure una bomba cada 3 minuts. Un terç dels edificis van desaparèixer. Del fum que hi havia -en aquests dos mesos- no es va veure Montjuïc des del baluart de Santa Clara, ni de llevant, ni de Sant Pere.