portes obertes a DiR YogaOne

A part que YogaOne em sembla un mal nom. I a part que l’entrada al recinte no és gaire inspirador, a can DiR van obrir un centre on només es fa Ioga. Està al costat del Mercadona a Aribau més amunt de Diagonal.

Aquest escrit és només per fer-vos la propaganda ocurrent. 🙂

I és que dijous 24, divendres 25, i dijous 31 i divendres 1… tatxan, tatxan… hi ha portes obertes al DiR Yoga One, que és “el ioga per a tothom”, com es veu en la següent foto d’aquesta noia que mira el terra amb un peu aixecat. 🙄

yogaone01new_c

Si voleu també van anar a TV3 a explicar una de les coses xules que fan.

I ara un parell de comentaris així de safareig que pot saber qualsevol que llegeixi poc la revista de propaganda del DiR: Aquest centre el porta el fill del dire del DiR. Que segons diu a la revista: va estudiar per advocat. Home! Això si que és sèrio i no aquestes flipades del ioga i inefc.

Malauradament, imagino que malgrat els estudis de mercat i tralarà, això d’obrir un centre on només fan ioga no acaba de triomfar en els temps que corren on la gent ja es recargola prou en la vida diària com per valorar el recargolament oriental originari d’un lloc on seuen a terra. No em preguntis perquè, la gent ara li tira més coses com… el futbol.

Ja veurem què passa, però:

  1. l’entrada és irremeiablement poc inspiradora
  2. a ses nostres latituds els ioguis no viuen a Aribau per sobre la Diagonal.
  3. vas per la zona i no respires ying-yang ni a la secció de perfumeria del Mercadona.
  4. només fan ioga. Cosa que els ha portat a tenir un nom dolent.

Que també tenia punts positius abans d’obrir-lo, com:

  1. els occidentals cada dia estan més flipats pel ioga, i els americans (lloc on can DiR va a veure el futur) s’hi han avocat més que en les hipotèques sub-prime. O fins les hipoteques sub-prime… 🙄
  2. fer ioga al centre econòmic barceloni, hauria de ser txatxi per aquesta gent que guanya tants diners que vol relaxar-se
  3. als centres DiR normals, el ioga hi ha penetrat amb molta força

Res, la meva recomanació: aneu-hi.

Sí, home si, ANEU-HI!

invitacions al gimnàs DiR

Els del gimnàs DiR són uns genis (també). Serà que no tinc informació per entendre les decisions. Segurament ja ho saben què estan fent, però el resultat és talment com si fossin amics de l’Hereu. 🙄

A can DiR de tota la vida et donaven invitacions un cop a l’any. Les suficients per portar algun amic de tant en tant. Només podies convidar la mateixa persona un cop cada 15 dies. La idea és que així ho veuen i qui sap, potser s’apunten. Haig de dir que les circumstàncies quan convidaves a algú sempre eren curioses i hi havia un punt de màrqueting difícil de superar.

Farà casi un any ho van canviar i ja només podies portar el mateix amic cada sis mesos. Fent totalment inpràctic que un amic entri al DiR. I per entrar-hi pagant una entrada ho fan tan car que t’espantes. És car perquè la gent s’apunti enlloc de pagar una entrada.

Fins aquí l’explicació. Ells sabran el que fan, a mi em sembla que s’equivoquen.

Segurament van fer datamining i van veure que els convidats no s’apuntaven mai al DiR. Així doncs que es fotin.

Haig de dir també que el procés per entrar amb un convidat és penosament laboriós, t’escanegen el dni i tot. I els has de donar un mòbil del convidat i després et truquen i t’envien sms. Jo crec que és excessiu. I dóna una mala imatge que no vegis.

Però fins aquí tot normal. Res del que he dit faria que ho posés al blog.

Però atenció…

L’altre dia al vestidors masculins (als femenins no ho vaig poder comprovar) hi havia propaganda enganxada a les guixetes anunciant que… senyores i senyors… durant aquest mes podràs portar cada dia un amic gratis!

No sabeu l’alegria que vaig tenir quan allà al mig, quan em disposava a treure’m els pantalons, els del gimnàs em van comunicar tan agradable notícia. 😈

Són uns cracs, home, són uns cracs. Després de retallar les invitacions com si fossin l’Estatut de Catalunya, ara va i s’estiren de tal manera que cada dia que vagi al gimnàs aniré preguntant pel carrer si algú vol entrar al DiR.

Home, per favort, això no és serio.

DiR Castillejos es queda sense zona humida femenina

Els homes del DiR estem de mala pata, el comitè de direcció del Dir Castillejos ha decidit eliminar la zona humida femenina.

La sauna humida, la sauna seca i els jacuzzis han desaparegut d’aquest lloc mític del gimnàs que són els vestuaris femenins. 😥

Jo em pensava que finalment havien acceptat la meva idea de separar els vestuaris per edats i no per gènere. Però es veu que no. El més probable és que estiguem davant d’un cas més de violència domèstica societat heteropatriarcal.

Jo ho he sabut per una dona que recollia firmes a l’entrada del recinte firal.

El més trist de tot és que la dona m’ha dit que ja no la deixen entrar al DiR perquè està recollint firmes. 😯 (no podrà durant dos mesos)

I jo, amb aquest esperit que desagrada a alguns amics, he entrat a recepció a preguntar si era cert. I a més ho he fet acompanyat d’una altra noia.

La noia de recepció ens ha dit que ella no sabia res.

Que no sap res i que no sap res. Mentre no sabia res ha vingut un altre recepcionista i li ha preguntat si sabia res. Ha dit que no sabia res i que si volíem ells trucaven a direcció a veure si sabien algo.

Carai, què podíem fer davant d’aquesta situació? Evidentment, truquem a direcció a veure si saben algo! :mrgreen:

Han tingut una conversa per telèfon i sense que diguessin res interessant, han penjat. Seguidament ens ha dit que direcció està reunida.

Un cop superat tot aquest tràngol ja hem pogut parlar amb tranquilitat amb els recepcionistes. Resulta que el tema dura de fa mesos i que “aquestes noies” ja han portat firmes tres vegades. I que direcció els ha dit que no, i que no, i que no. 😐

El tema és fàcil i complicat a la vegada. Primer m’agradaria saber qui és el geni que va decidir deixar sense jacuzzi a les noies. Un cop decapitat tindríem mig problema arreglat. 😈

L’altra part del problema és que el DiR és un club privat, que fan el que volen, i si no t’agrada, no t’hi apuntis. En aquest sentit apunten comentaris com el Daniel.

La part del problema d’aquesta presumpta solució és que en aquest costat del món tenim el tema assemblea sindicalista molt ficat a les venes. Per veure que és així només cal veure les primàries Tura-Hereu o el referèndum de la Diagonal. (els socialistes que monos que són)

La clau del tema és que la política es fica per tot arreu. I mentre tothom diu que la política és una merda, carai com apretem.

Evidentment el que menys li interessa al Sr Dir és que els clients es comportin com alguna cosa més que gent que paga. Seguint principis universals: aquest tema s’ha d’aixafar com sigui. Perquè si se’n surten amb la zona humida, d’aquí quatre dies poden nacionalitzar la classe d’aeròbic. 😮

Com veieu les regles funcionen mentre la gent veu que van bé. I en això la Grècia Clàssica ja va perdre-hi moltes hores donant-hi voltes quan encara no hi havia zones humides als vestuaris i tampoc s’havien inventat els vestuaris per dones. Sembla que els ordinadors i els xinesos no han aconseguit que avancem gaire en aquest tema.

Al meu entendre, l’arrel del problema és que el mateix DiR fa dos anys va decidir que els clients havien de ser alguna cosa més que clients, i s’haurien de portar el seu candau (ja ho vaig criticar). És a dir, el que fins llavors era responsabilitat seva, ara era responsabilitat meva. A dins del seu club jo tindria el meu espai privat protegit amb el meu candau.

Clar, això els estalvia molta feina. Però ens estan dient que el DiR és una mica teu i una mica meu. I si és una mica meu, per què em prenen el jacuzzi? Eh! eh! Exigeixo responsabilitats! Reclamo els meus drets! Torneu-me el jacuzzi o iniciaré una vaga de fam. 😛

Jo he sabut que els culpables són el DiR veient la cara de situació dels recepcionistes i la manca de resposta per part de l’empresa.

Com veieu, aquesta gent que diu que tots els problemes són de diners, s’equivoquen de mig a mig.

les quasi invitacions del DiR

Si voleu saber quin és el vertader sentit de la paraula “invitació” us heu de fixar en les invitacions del gimnàs DiR:

IMG_8830b

És una invitació que no és vàlida per persones que ja siguin clients del DiR, ni tampoc a ningú que no sigui client i no vagi acompanyat del client a qui se li otorga la invitació. Fins aquí normal, però sabeu què és el que és trist? Que no pots convidar a la mateixa persona més de dos cops l’any! Que dius, carai, quina invitació…

I si segueixes llegint diu que si allò no eren prou límits tampoc podràs invitar-lo al DiR Claris, ni al Dir Eixample, ni al DiR Diagonal, ni al DiR Gràcia de dilluns a dijous laborables de 13.30 a 15.00 ni a cap gimnàs de 17.30 a 20.30. I mai dels mais al DiR Up & Down.

O sigui, de què serveix aquesta invitació? de poca cosa més que per posar-ho al bloc… 😐

Per cert, allò era el meu “regal d’aniversari”. Ara us ensenyo la carta, super-alegre i divertida. 😕

IMG_8833b

Estic pensant que el pròxim rodamón simpàtic que em trobi, li diré que el convido a anar al gimnàs. Serà l’única manera d’aprofitar les invitacions. 🙄

sorteig samarreta

Tal com diu el títol sortejaré una samarreta entre tothom que enviï un email a pesol@gmx.net (excloent els spammers).

És una samarreta del DiR que em van donar perquè realment estaven contents que hagués anat a una “master class” de ioga d’una tal Shiva Rea (no es podia dir Jennifer Washington oi?)

És una samarreta blanca que hi diu “DiR” i no sé què de la Barcelona i el moviment, mig tort perquè es noti que estan en moviment.

I ara faré una valoració de la master class, perquè segur que tindrà més importància si el departament de màrqueting ho troba pels internets que si envio un email al depertament d’atenció al client.

Val la pena anar-hi? No. 200 persones intentant fer ioga, una sola vegada, explicant poques coses (aquí una), preguntant si hi ha gent nova (no era una master class???), la meitat estan massa lluny per seguir la classe, estem tan estrets que a la que et mous li poses el peu a la galta del veí, com que no sabem què fem la classe no flueix (i això que la Shiva fa “flow” ioga), amb un traductor que va repetint les instruccions mentre tan la master plaster com traductora van aixecant i baixant el peu.

Heu vist “teletienda”, això seria la “master class”. I els alumnes som el públic que sempre aplaudeix.

I una cua immensa per entrar. Ja ho sabien que vindrien les 200 persones, però ves, allà tens 4 ioguis mirant llistes i preguntant un per un si és soci, si ha pagat, si porta el dni, tenim entrades? no tenim entrades, pot entrar? que entri. 🙄

Afortunadament en acabar ens van donar un suc orgànic (espero que no fos reciclat) de poma, mango i altres fruites del ying-yang. I unes galetetes que la gent normal dirien que són aspres però es veu que no, que van molt bé, la fibra i aquestes coses.

Recordeu, sortejo la samarreta. I l’afortunat no haurà de passar per aquesta experiència. 😉 Ni pagar, perquè es veu que ho vam pagar.

Des de la visió de l’empresa DiR la idea és rodona, rodoníssima: Porten algú de fora de ioga, aquest fa classe als monitors de ioga de tots els centres (allà si que es deu aprofitar el temps), els professors aprenen coses noves que després podran fer a classe, després fa una classe pública amb gent dels centres que paguen, els alumnes es senten realitzats i que interessant i quina experiència i com en sap, el DiR pot fer propaganda de l’acte, serveix per dinamitzar els centres, gent que fa ioga però no és del DiR s’hi pot apuntar interessada per l’acte, unes sales del DiR que a aquella hora estarien buides s’omplen de gent.

I’m Loving It, que diuen al McDonald’s.

Entrenador Personal del DiR

Quan estàs a la sala de màquines del DiR i li demanes ajuda al responsable de sala, et pot respondre coses com aquesta:

T’aniria bé un Entrenador Personal.
Vols una sessió de prova?
Quan t’aniria bé?

I davant d’aquesta proposta, és molt difícil dir que no. I ho saben.

Posem que la quota al DiR val 50€/mes, doncs l’hora de l’Entrenador Personal (que es diferencien de la gent normal per estar hiper-musculats) val 45€.

Però tal com diu el Ramon Canela (cap del DiR) “sembla estrany, però és el que la gent vol”. I com vèiem anteriorment, ells volen que la gent ho vulgui. 🙄

La meva recomanació, després de llargues hores d’observació, és que no el contracteu.

La cara d’incredulitat que se’m va quedar quan em van dir que havien vist a entrenadors personals ajudant a moure els braços en la següent màquina:

GCBT380

Posats a davant, feien força perquè qui paga pugui moure els braços amunt i avall.

I per Déu que és veritat! l’altre dia ho vaig veure jo mateix.

Aquesta és la millor foto que he trobat per descriure el que estan fent (de la Associación de Padres de Familia con Hijos con Discapacidad):

pipitos_nica

Efectivament, t’estan tractant com si fossis un discapacitat. I els surt a compte eh! Surt molt a compte convèncer a la gent que ells no poden fer certes coses. “Qui t’orienta?” era el lema per promoure els Entrenadors Personals.

Però jo crec que s’equivoquen fent-ho així. La gent que contracti un Entrenador Personal no estarà mai en forma. Certament la seva butxaca serà molt més àgil, i fins i tot puc creure que ell tindrà menys panxa. Però la teva butxaca no pot substituir el teu cervell. No pots externalitzar el teu cos. No pots anar allà i fer el que et diuen agafat de la mà d’un “professional” que t’ajuda a que el teu cos no sigui el que tu n’has fet.

Perquè a més te’n cansaràs. No li veuràs cap sentit i tampoc te’n sentiràs content ni satisfet. No pots sentir-te’n perquè tu no fas res.

Aquesta manera de fer les coses ha vingut d’Amèrica. I jo diria que és la decadència de l’especialització del treball que tants bons fruits havia donat fins ara.

Semblarà contradictori, però m’agrada el que diu aquest entrenador personal americà al mínut 2:50 del vídeo. Diu que l’important és l’aspecte psicològic, i el “reward yourself”.

No és contradictori per dos motius: primer perquè en aquell cas, és el mateix tipus de solució al mateix tipus de problema. I segon, perquè els clients del DiR són gent normal. O haurien de ser normals. És millor que ser discapacitat.

TV3, la crisi del medi ambient

Ser amic al Facebook de varis polítics em permet saber coses tan motivadores com que el Tremosa proposa un IVA variable, i també saber a quin racó de món estarà el polític fa cinc minuts.

Ara m’ha arribat una entrevista d’Oriol Junqueras als Matins de TV3. La pregunta del dia és: “En moments de crisi, hem de prioritzar el medi ambient sobre els llocs de treball?”

Em falten adjectius desqualificatius per posar la pregunta en el seu context.

La crisi consisteix en que tots ens hem tornat imbècils?

La meva resposta seria: “Sí, hem de protegir el medi ambient de programes contaminants de TV3 encara que això causi efectes a curt termini de desocupació periodística. El futur del planeta està a les nostres mans. Cuní, al carrer”.

Que la imbecilitat és contaminant ho prova que ahir estava al gimnàs DiR fent estiraments de dits sobre el teclat quan vaig veure un cartell sobre una paperera del bar que deia alguna cosa així com: “si us plau, ajuda en el reciclatge, col·labora amb el medi ambient”.

Era una trista paperera idiota. Sense colors ni separadors, buida totalment d’ideologia ecologista. Però els idiotes del DiR han decidit que per aconseguir que la gent tiri les coses a la paperera han d’apelar al medi ambient i a la sacrosanta paraula “reciclar”.

També hi havia un altre cartell prohibint portar menjar de casa. I és que s’ha de reciclar, però amb mesura.

DiR amb candau

Un dels canvis que està fent el gimnàs DiR és treure els panys de les guixetes i deixar un forat i una anella perquè posis tu mateix el teu candau.

I no puc explicar fins a quin punt és errònia aquesta decisió.

Entenc els avantatges: els panys es trenquen, els trenquen, les claus es trenquen, s’oxiden de la suor, les monedes poden encallar el pany. Al cap del dia els deu costar uns calerons el manteniment dels panys.

Però que la solució sigui: “a partir d’ara us espavileu solets”, és acollonantment malparida.

Resulta que fa un temps el mateix gimnàs DiR va decidir posar xampú, gel i acondicionador a les dutxes perquè així no te l’havies de portar de casa. I t’ofereixen tovallola pel mateix motiu. Com pot ser que la ment que ha parit aquestes tan bones idees, ara ens faci portar el nostre candau de casa? Som capitalistes o som comunistes? Als gimnasos municipals em diuen que vas amb el teu candau, i en part s’entén perquè són socialistes i eco-socialistes de debó, però jo em vaig apuntar al DiR perquè són uns maleïts capitalistes com jo. Vull pagar per no portar-me la tovallola, el xampú, ni les peses de casa.

Ramon Canela, el capo del DiR, no s’adona que fent portar a tothom un candau, el que està fent és dir que el DiR no és un club privat, sinó un tros més del carrer on t’has de protegir com puguis. Si deixes una bici al carrer la lligues amb un candau, si deixes les sabates al DiR les lligues amb un candau.

A partir d’ara, vuitanta mil barcelonins anirem al gimnàs amb un candau.

I mira com són, que ni per guanyar-se la simpatia del soci et regalen el candau, sinó que te’l venen a recepció. I a les guixetes han posat un adhesiu dient que és un canvi que l’han fet per afavorir-te a tu.

En raó són amics amb el Jordi Hereu, aquell que per millorar la mobilitat elimina places d’aparcament.

Altres paradoxes del gimnàs que et dóna tovallola però no pot assegurar-te que trobis les teves sabates si no les lligues tu mateix amb un candau, és que t’impedeixen fer servir les sales de fitness amb un entrenador particular, si el vols paga’n un del DiR. I tampoc podràs menjar a la sala d’estar si no l’has comprat al seu bar.

I per seguir explicant coses: hi havia una sala d’estar al DiR Castillejos que van convertir en bar, i a partir de llavors els clients ja no podíem seure a les cadires si no consumíem del bar. Al cap d’un temps van tancar el bar, i ara han posat uns sillons, i un cartell que prohibeix menjar.

I una altra cosa que van fer a la sala on fèiem ioga va ser retirar els matalassets i posar un cartell que a partir de llavors tots ens l’havíem de portar de casa, i que si volíem en venien a recepció. I també van posar un armari per guardar el teu matalasset. Així doncs, com qui no vol la cosa, el que era gratis fins llavors, ara era de pagament doble: havies de comprar el matalàs i havies de pagar per guardar-lo. Afortunadament van retirar el cartell que obligava a portar matalasset de casa i van posar-los de nou a la sala.

Si m’he de protegir jo mateix, deixeu-me que m’entreni amb qui jo vulgui i em mengi el que jo vulgui. I si voleu donar un servei doneu-lo. Però no pot ser que sempre sigui tot a favor vostre.

premi amb penalització i sense interès

M’han donat un premi. No és cap premi de la blogosfera catosfèrica, ni tampoc és un pis pagat per tothom social.

El premi és una càmera Nikon L4, i me l’han donat els del gimnàs DiR per aquesta foto:

IMG_5210 - DiR p

Aquí em teniu en una posició iòguica, davant del que es coneix per “l’estable dels elefants” que està a Hampi, Índia.

Però quan he anat a recollir el premi m’han posat pel davant un paper que diu moltes coses lletges en legalès. Llegiu-les:

IMG_7023p

I llavors és quan m’he fixat que el premi (ara ja no per guanyar sinó per firmar) és una càmera més dolenta que la meva Canon A620 de fa tres anys. Compareu.

De fet, no només és dolenta (no pot ni gravar vídeos amb so) sinó que és una càmera descatalogada. Que dius, ja us val senyors del DiR.

La pròxima vegada que pagui al DiR els donaré una Visa caducada, i a veure quina cara fan.

En resum, que no estic gaire segur d’acceptar el premi i firmar un paper on ho cedeixo tot menys “l’autoria moral” de la foto, que diuen al paper.

homes de vestuari

Per totes les dones que mai hagin entrat a un vestuari d’homes d’un gimnàs, ara us faré cinc cèntims del que podem arribar a fer, encara que la majoria no ho fem. 😆

La primera situació l’he vist avui mateix. Un home que s’havia posat primer la roba interior, consistent en uns calçotets bòxer i uns mitjons estil executiu que li arribaven just per sota el genoll. Estèticament lamentable.

Una cosa que he vist vàries vegades és un home que posa la tovallola al terra per acabar-se de vestir, i el pots arribar a veure des de nu sobre una tovallola, com totalment vestit amb mitjons (i sabates!) sobre una magnifica tovallola blanca que t’ha proporcionat el gimnàs.

Una altra cosa que us farà gràcia, noies, és que els nois que es nota que fan màquines es miren al mirall del vestuari sense samarreta per saber com són. Aquests homes són els que normalment porten la tovallola lligada com si fos una faldilla.

Haig de dir que es nota que s’han acabat les classes perquè he notat un augment de jovent a les sales. També he notat un augment de bellesa femenina, però això, crec que és cosa meva. 😕

La situació més desagradable per mi és la de l’home que es posa desodorant/colònia amb tanta generositat que la resta també devem sortir fent olor.

No he explicat la situació més disfuncional. Si heu llegit fins aquí us mereixeu llegir-la: Hi ha homes amb aparença totalment normal que es posen la samarreta o camisa per dins dels calçotets. La imatge és esgarrifosa. Un home sense pantalons s’aixeca la tira dels calçotets per encabir-hi la part baixa de la camisa i deixar-la ben tibant. Pot sonar a monòleg de tele, però és veritat i passa. A Barcelona hi ha gent amb la camisa per dins dels calçotets.

Jo, ja fa anys que penso que els vestidors no haurien de ser per gènere sinó per edat. El difícil és on posar el tall, però els joves haurien d’estar junts, els de mitja edat junts, i els sèniors en la seva zona.

Jo crec que si no es fa és perquè les dones com a concepte general són així de singulars en aquestes coses.

Jo, per la meva part, estic cansat de compartir vestuari amb “homes”.

Per cert, algun home ha intentat donar-me conversa al vestuari. I jo, evidentment prefereixo donar conversa en un vestuari de noies.

Socialistes, per quan una societat realment igualitària?