Se’m pot retreure que escrigui en aquesta secció moments després de la desfeta davant del Bayern? T’amagaves quan l’equip va remuntar-li al Milan? Em vaig alegrar de que remuntéssim, i amb la mateixa ilusió neutre esperava el partit d’avui.

Es deia que si avui jugava el millor Barça, guanyaríem. Al loro, que no estamos tan bien.

El millor Barça només és el millor perquè treballa, no perquè sigui el millor.

Se’ns ha caigut la bena dels ulls. La super-primera volta que vam fer és fruit del Tito apretant l’equip, sense pensar què passarà. I arribem aquí sense Puyol i amb un Bartra que no ha jugat.

No sé si tenia raó llavors, però quan ho estàvem guanyant tot, jo deia que el secret d’aquest equip era la defensa.

Em sap greu, però el Zubi veig que l’han buscat per fer de nen maco que entretén periodistes.

L’equip directiu del club sembla que no hi ha ningú que tingui ni idea de res, i totes les decisions són de màrqueting publicitari.

Veient el resultat d’avui, què ens explicarà Sandro i Godó si el Laporta era excessiu en no sé què?

Algú hauria de començar a treballar gestionant persones (el Guardiola va començar a fer jugar el Bartra) i mirant-se els partits en un soterrani i pensant idees que et portin a guanyar.

No trobo a faltar Guardiola, trobo a sobrar el Sandro.

I seria hora que exigíssim àrbitres justos enlloc de veure’ls fer política. I sortejos que siguin sortejos.

Abans que juguem contra el Milan dimarts que ve, voldria resumir el que hem vist recentment en les poques ocasions que el Sandro obre la boca.

El meu resum és que el Sandro és un inútil. El típic escalador que fa contactes perquè l’ajudin a pujar però que està discapacitat per fer res.

Jo mateix deia que el Sandro és el Gaspar del segle XXI, però té un defecte que el Gaspar no tenia: que ho vol canviar tot. El Gaspar com a mínim era un inútil reconegut i com a tal no s’atrevia a fer certes coses.

El més trist és veure com ha volgut ell solet tornar a portar violents al camp. Tan fàcil que era no fer res i mantenir la inèrcia del Laporta, i va haver de firmar un pacte pre-electoral amb els Boixos. I per si no era prou cagada, després ho nega, i si no fos prou s’ha passat mesos venent-nos la “grada jove” com a excusa per colar-los, per si no era prou els Mossos li diuen que no, per si no era prou ell els cola igualment al camp, per si no era prou els ven les entrades a 10eur (mentre hi ha 7000 socis esperant seient, i recordeu que va impedir que hi hagi més socis), per si no era prou tiren una bangala, per si no era prou els Mossos li diuen que és un inútil, per si no era prou surt ell dient que els coneix i són uns bons nois. En fi.

Ei, encara una altra: per si no era prou surt el Freixa a fer el ridícul a Catalunya Ràdio al Club de la Mitjanit dient estúpideses com que el pacte pre-electoral amb els Boixos no era per tenir suport electoral, i acusant als locutors d’haver-ho dit. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Un altre tema en que el Barça ha fet el ridícul és fent-li dir al Roure abans del partit contra el Madrid de tornada de Copa que els arbitres sempre van en contra nostra. Va ser estúpid no perquè no sigui veritat, sinó perquè no serveix de res i permet als àrbitres exhibir-se “con orgullo y señorio”.

Que els àrbitres estan comprats és una veritat com un temple provat en el mateix partit, però ells que representen el club haurien de saber quin discurs volen mostrar. I en això Herr Guardiola feia diana: deia que ser àrbitre és molt difícil i que un club com el Barça és tan gran, els jugadors tan bons, que si no guanyem no és per l’àrbitre.

Aquest raonament el fa perquè ja sap que els àrbitres estan venuts a la causa española i no s’hi pot fer res. Alaba els àrbitres dient que és una feina molt difícil perquè després sigui la resta que puguin dir que realment aquell àrbitre no és tan bo, per tant amb aquesta frase Guardiola està posant un nivell als àrbitres. I dient que el Barça és un club tan bo que no pot excusar-se amb els àrbitres el que està fent és màrqueting, explicar a tothom que el Barça és un super-club. Mireu si és bo aquest màrqueting que ara cobra 17Meur/temporada per entrenar el Bayern.

Una altra estupidesa del Sandro és que el Tito estigui malalt i surti ell a dir que seguirà encara que ens costi tots els títols. Aquesta frase al seu minúscul cervell li deu semblar que el fa super-honorable i humil, però no és més que una imitació barata i tonta perquè el que diu realment és que li importa una merda l’aspecte esportiu. I s’està posant a ell mateix entre espasa i paret pel que pugui passar d’aquí uns mesos.

El Sandro s’ha escudat en moltes decisions dient que “el cos tècnic ens ha demanat tal cosa” i ara ell mateix decideix cegament el futur del cos tècnic? Tot és mentida. Ja us ho dic jo. Tot són excuses que a ell li sembla que queden bé.

I acabem amb la samarreta. Diu que per “està a dalt” necessitem recursos i com que no volen vendre patrimoni, augmentar les quotes i no poden cobrar més per drets televisius, doncs toca vendre la samarreta als mateixos que els hi va vendre fa un any, quan va treure Unicef per posar Qatar Foundation dient que total també són altruistes.

Quedeu-vos amb això: per “està a dalt” hem de fer propaganda de Qatar Airways, però no passa res si ho perdem tot per no tenir entrenador. Poc que parla i se li veuen les mentides a tres terabytes de distància.

Demà dissabte es juga el Barça-Madrid. Si guanya el Barça seguirem en el camí per guanyar la lliga. I dimarts veurem si guanyem al Chelsea i arribem a la final de Champions. Per tant estem a les portes d’entrar a la discoteca i triomfar.

El Guardiola ha controlat molt bé els temps i les emocions dels seguidors.

Però quan estem a les portes del final de la quarta temporada de Guardiola veig dos problemes:

Falta tensió a l’equip. Que no estiguin tan units i que hi hagi dues pedres que facin saltar espurnes. A les temporades anteriors hi havia tensió: un Eto’o amb ego (1a), un Ibra cregut (2a), un Bojan amb aspiracions (3a). L’Alexis i el Cesc són bons nois que miren d’encaixar i fer-ho bé. Voldria veure’ls amb la tensió de dir “vaig a fer això perquè ho veig clar”. El Cesc ho feia a principi de temporada. L’Adriano es va atrevir a fer un xut al Chelsea. D’això es tracta.

Falta tensió a la directiva. Pfff, què dir de la directiva? Són uns avorrits. No vibren ni amb un vibrador al cul. Ells no juguen, però tampoc envien missatges que marquin el camí. Es necessita algú que lideri i es noten les mancances. Jo, les noto molt.

El resum és que tots són molt bons, tots juguen molt bé, tots són molt responsables. Però qui agafa la responsabilitat de fer el pas endavant i equivocar-se? Sinó ens podem quedar a les portes.

Curiosament vaig dir el mateix fa dos anys.

Guardiola després de guanyar l’Atlètic del Madrid va dir “no guanyarem la lliga”. I el líder de l’oposició, Sandro Rosell va respondre:

impossible no, no… impossible, la palabra impossible, debe existir pero no para este caso. No. Impossible solo es cuando las matematicas lo digan, mientrastanto nada es imposible.

Deixant de banda el baix nivell lingüístic de “impossible solo es cuando”, i deixant de banda que “impossible is nothing” és una campanya d’Adidas i ell treballava a Nike i el Barça cobra de Nike també.

El més important és centrar-se en que el Guardiola diu que no guanyarem la lliga i surt el president a dir-li que no. És que vaig flipar.

El Guardiola si alguna cosa sap fer és modular el missatge de cara al públic (com que no sóc jugador és el que més veig). I crec que diu que no guanyarem la lliga per tenir el públic relaxat i que ho vagi assumint i per donar a entendre que tal com van les coses als partits del Madrid, això és intocable per mandat diví.

Mireu quina cara de nen que es pensa que ha fet la gran frase li ha quedat al Sandro després de dir-ho:

I ho poso en aquesta secció del blog no perquè hagi trobat una cagada més del Sandro, sinó perquè jo veig clarament que el Sandro dient “imposible solo es cuando” el que està fent és fer petit el Barça. Per començar perquè estàs desmuntant el plantejament que ha fet el Guardiola, i encara que no tingui raó, és molt curt que sent tu el president ho diguis públicament.

Per això, si el Guardiola diu una cosa molt concreta, “no guanyarem la lliga”, i el Sandro el contradiu generalitzant amb “res és impossible”, el títol de l’escrit és “pot passar qualsevol cosa” generalitzant més i mostrant el descontrol que hi veig.

Que el Sandro no defensa el Barça ja ho sabem*, però pensava que el seu altaveu oficial si que en sabria. Així que no us podeu imaginar la meva decepció quan vaig llegir la portada de La Vanguardia del divendres. Mirem-la un altre cop, per favort.

Jo no sé si a més de fussionar Caja Madrid amb La Caixa, han aconseguit fusionar La Vanguardia amb el Marca sense que surti a la llum!

Davant d’aquesta portada tan patxurra m’he pres la llibertat d’erigir-me en “lector corresponsal” sense sou, i us posaré els frames que importen de veritat. No entenc què cony fan els periodistes esportius. Si tot passa en tres segons, tampoc hi havia marge per equivocar-se, no?

No m’he pres la molèstia ni de maquejar els frames, que per alguna cosa no cobro res, carai.

Aquí tenim l’inútil desgraciat en fase d’aproximació:

En la següent foto veiem com apunta a l’objectiu:

En el següent frame veiem com segueix mirant a veure si és que posa el peu on el vol posar:

Contacte! Ja ha aconseguit trepitjar Messi i ja no cal seguir mirant el terra. Ara toca despistar.

I l’últim frame: adios muy buenas.

Ara torneu al principi i torneu a mirar la portada de La Vanguardia. Per Déu, quins frames més mal triats.

Ah, si d’aquí uns dies surten aquests frames a La Vanguardia, reclamaré drets d’autor. Perquè es veu que ja no sabem ni mirar la tele!

* No defensa el Barça perquè és tan tonto que no sap com fer-ho.

Ens van dir que la primera temporada de Guardiola guanyant els sis títols era insuperable, però el 5-0 al Madrid de la següent temporada ho va superar.

L’any passat els quatre partits contra el Madrid i l’espectacle a la final de la Champions, van superar el que havien fet.

I ara guanyar al Bernabeu, quan el Madrid sembla que està millor, et porta sis punts i fa un gol al minut 1, supera l’anterior encara que no t’emportis una copa per exposar.

És possible alguna cosa encara més gran? Descomptant que podem seguir guanyant.

Per acabar un vídeo. Els gols ja els hem vist, però mireu les jugades de Messi ahir contra el Madrid.

http://www.youtube.com/watch?v=x3ZudHdShDk&hd=1

Al minut 3.43 fixeu-vos com bada el 7 del Madrid.

Tots sabem la feinada pedagògica del català emprenyat amb que els españols diguin “Gerona” i “Lérida”.

Així doncs, catalans, us demano el mateix respecte amb els altres pobles d’España i feu el fotut favor de pronunciar “jusé morinyo” quan parleu de l’entrenador merengue.

No, no és diu “josé mouriño”.

S’escriu “José Mourinho” i es pronuncia “jusé morinyu”.

És a dir, “jusé” amb U i la E accentuada i tancada. I “morinyu” té una O, i no una O seguida de U.

I penseu, cada cop que un català diu “josé mouriño”, les comunitats autònomes moren i reconeixem la força del centralisme ibèric.

Avui he dinat amb una noia de Madrid i com sempre hem parlat de política internacional. Ha dit que Guardiola d’aquí dos anys serà Seleccionador Nacional, substituint no a Cruyff sinó al Bosque (tu ja m’entens).

Abans que res, dir que el tema no és el que faci Guardiola. Per mi com si se’n vol anar a jugar a Qatar, per dir un lloc estrambòtic. El tema és l’afirmació implícita que España és una, grande y libre.

Aquest és un tema que allà tenen ficat al cap per més que la realitat els digui el contrari.

Es pensen que seria important pel Guardiola ser el seleccionador español.

És la mateixa idea que tenien assegurant que el Barça no tindria contra qui jugar si Catalunya s’independitzava. I el que ha acabat passant és que qui no té amb qui jugar és el Barça a dins d’España. I això que Florentino s’ha venut l’ànima al dimouni per tal de “tancar el cicle del Barça”.

També diu que el Madrid aquest any si que té un bon equip, quan jo els veig més acabats que mai. Avui a la portada de la central lletera surt el Cristiano dient que aquest és l’any del Madrid. Ho tindrà difícil quan dóna de menys ser pitxitxi i guanyar la Copa del Rei.

En fi, que tingueu sort, i procureu no lluitar contra los elementos.

Barcelonists i barcelonistes, hauríem d’anar deixant de repetir el mantra “nosaltres parlem al camp”.

No diré que cansi perquè als catalans ens agrada molt i molt això d’anar dient que nosaltres som bones persones (i els altres no), i renoi, quina frase més elegant hem trobat per dir-ho.

Una frase que a més diu que nosaltres som centrats, humils i treballadors. Una frase que arranca de la boca del Guardiola. Que ell en sap molt de dir cada cosa en un momento dado. Però no ens podem quedar en la frase de fa sis mesos! Carai!

El que està fent avui abans de la supercopa europea és cedir el protagonisme als jugadors perquè no s’adormin ells, fer-los responsables deixant a les seves mans que guanyem “aquest títol tan prestigiós”. Res d’excuses sobre la gespa, i recordar que ells han jugat en condicions pitjors (encara que a mi no m’acaba de fer el pes que apeli al passat).

Però tornant a la frase:

Parlar al camp també ho fa el Mourinho i per això l’aguanten. Ja vau veure quina super-pre-temporada que van fer. Així que és una frase que ara ja no toca.

Que no passi que mentre nosaltres estem ensimismats en les paraules, ell vagi treballant-se el vestidor.

Posem-nos a repetir l’últim que ha dit el Guardiola: si no juga el Pigué i el Puyol, pitjor per ells.