Al diari Ara, l’Antoni Bassas (un dels accionistes) fa un article interessant.

Incidents com el de l’entrenador del Girona tenen els seus orígens en el fons dels segles (que els haig d’explicar que vostès no sàpiguen?), però són, en bona part, resultat de la imatge que els mitjans de comunicació espanyols transmeten del català i que es pot resumir en dues actituds: els que l’ignoren i els que l’agredeixen.

Els que l’ignoren acostumen a ser progressistes que senten orgullosos del Nobel a Vargas Llosa però incòmodes amb la literatura catalana convidada a Frankfurt. Els que l’agredeixen són la caverna que diu coses dels catalans que no s’atrevirien a dir dels àrabs, els jueus, els negres o els gitanos, sota la mirada complaent sinó estimuladora de les institucions de l’Estat i els partits polítics que les governen. Rajoy va explicar-ho perfectament amb motiu de la traducció al Senat: “Això, en un país normal no passa”. (M’hauria agradat que veiés Obama a la Casa Blanca, com s’esperava que el primer ministre de Canadà respongués en francès i en anglès.) El resultat de tanta hostilitat és que contra el català tothom s’hi atreveix: passa a Osca o li passa a Sergio Ramos quan li pregunten en català a Piqué. Amb aquesta imatge, és gairebé impossible que un espanyol mitjà senti interès pel català. Qui pot sentir afecte per una cosa rara que no és normal? Qui pot saltar per sobre del mur segregador que Espanya ha bastit entre el català i els espanyols?

Doncs l’APM? O Polònia. O Crakòvia. És un fenomen que està passant inadvertit: una quantitat creixent d’espanyols consumeixen TV3. Ho fan gràcies a internet i als diàlegs en castellà en la versió original, però no és menys cert que tots tres programes tenen un punt de vista netament català, i en canvi bé que tenen seguidors a fora. Guardiola és un altre que ha saltat el mur. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència: primer preguntes en la llengua del país i després en la llengua dels mitjans visitants. El fenomen no és nou. En Llach i en Raimon ja feien vibrar multituds a Espanya cantant en català i amb cançons sense concessions, fa quaranta anys. Quan el producte és bo i s’exporta desacomplexadament, la llengua salta fronteres. Passa igual amb la samarreta del Barça: el món és ple de gent que la porta perquè és la samarreta guanyadora, sense que li importi que hi dugui les quatre barres.

Però tot això són excepcions gràcies a talent i principis. La norma la dicta Espanya, que té el poder. I ha decidit no conviure amb el català, el redueix al seu territori, on el combat jurídicament. Podria gaudir-ne, llegir-lo, escoltar-lo. El té a tocar. Legalment, és seu. Amb la Constitució a la mà l’ha de protegir. Però ha decidit condemnar-lo a la anormalitat. Per això, després de més de tres dècades de democràcia, ni permet que es parli al Congrés ni el defensa a Europa. I la resposta demana, per variar, un plus de ciutadania. Si volem respecte pel català a fora, n’hi hem de tenir a casa, parlant-lo, sobretot amb els nouvinguts. Amb convicció, naturalitat i inteŀligència.

A part d’això, també escriu coses interessant al seu bloc.

Avui he llegit un article al diari Ara sobre el cinema 3D. I abans que mitja Catalunya es torni boja pel nou invent (els catalans les fem aquestes coses), voldria enllaçar-vos a aquest article i resumir-lo com bonament pugui.

Why 3D doesn’t work and never will. Case closed. – Roger Ebert’s Journal – Digg

Això vol dir: Perquè collons el cinema 3D no funciona i no funcionarà mai. Cas Tancat. Aneu al teatre.

Diu que el gran problema del 3D és el “convergència/focus”.

El problema seria que mirant la peli en 3D els ulls han d’enfocar a la distància on estigui la pantalla, però (com que és 3D) han de convergir ara més aquí, ara més enllà.

Això és un problema que els humans no ens hi havíem trobat ben bé des que aquell va fer el ConfidencialCat on el focus i la convergència estaven clarament a llocs diferents.

En resum, que això no ho arregla ni el Roures (tampoc és que el Roures hagi arreglat mai res).

Si no teniu res per llegir. Aquí van uns enllaços per tenir-vos entretinguts i lligant caps durant una estona.

El tema arranca amb un americà que, parlant d’un que va matar a uns altres a Arizona, dóna la culpa els extremistes de la Palin.

Llavors tenim al Salvador Cardús que ens explica que hi ha gent que busca explicacions per guanyar diners, perquè són morbosos. Tot en un article molt llarg d’aquests escrits per dir-te “jo sóc intelectual i sé coses que tu no saps”. Collons, aquest és el missatge que ataca la Palin! Mort a les elits!

De la dificultat d’un “no ho sé”

Però en el fons la posició d’aquest home és relativista. I defensa un “no ho sé” que t’està dient “jo si que sé”.

No és una posició d’ignorància per adonar-te que allò que sabies és estúpid, és una posició per estar-te assegut a la cadira perquè si no surten pirats matant per la Palin, sortiran per un videojoc.

(jo no sé res eh) però diria que és una posició postmoderna de l’estil “ja no podem aspirar a fer les coses ben fetes perquè ja no sabem com es fa, anem a veure si la resta compren la idea i com a mínim puc fer un bon article”.

Llibertat: Demagògia universal

Aquí és on he trobat l’article. I el següent enllaç és el meu comentari que hi he posat:

Jo no em crec que aquestes coses passin sempre i per no sé què de la naturalesa. Jo crec que si que hi ha un component cultural i de societat.

Sabeu què és el que més m’ha emprenyat de l’article del Salvador Cardús? Això:

Escrivia el sociòleg nord-americà Erving Goffman que “tolerem allò que no està explicat, però no allò inexplicable”. L’observació és més subtil que no pot semblar a primera vista.

Per favor, give me a break entre coses no explicades i inexplicables. Ja en vaig tenir prou amb Lost.

I a més que són més subtils que la primera vista. Senyor, no cal que m’expliqui coses que no s’entenen! No li donaré la raó encara que em digui que el que diu costa molt d’entendre.

És més, si la gent* no tolera l’inexplicable, com és que ningú s’està gratant el cap en saber què cony han fet els socialistes (catalans)?

La Tura ja ho sabem què està fent (està intentant que no s’enfonsi tot). Però Iceta, Zaragoza, Montilla i altres Chacóns del montón, com resten inmòbils mentre se’ls enfonsa el xiringuito que els alimenta?

Només hi ha una explicació: S’han llegit algun article del Salvador Cardús i han arribat a la conclusió que no s’hi pot fer res.

* Perquè per un bon intelectual només “tothom” és un bon subjecte. I a més, el bon intelectual cita a algú altre perquè la seva persona no es vegi compromesa.

Sembla que els nostres futurs vehicles estaran… en constant equilibri. Com una Segway però ben fet (ehem).

Mireu aquest cotxe i aquesta moto. Sobretot mireu els vídeos.

A look at BPG Motors amazing, transforming, self-balancing Uno (video) — Engadget

General Motors takes us on a crazy test ride in the EN-V electric prototype vehicle (video) — Engadget

Com sempre ens passa, el que busquem amb aquestes millores és que ocupi menys espai. Menys espai per girar i que ocupi menys espai. La limitació és que no podrem anar a 120km/h per l’autopista. Sembla que ICV anava en la bona direcció.

Crec que val la pena llegir aquesta “La Contra” de La Vanguardia. D’avui Dimecres 18. Com que el món és molt petit, he fet una còpia per llegir-ho com si fos paper:

Parla de com abans es portava l’educació, i avui la iniciació.

“La emoción del estadio de fútbol es un modo de religión”

Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estadio (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho)!: la iniciación.

¿En qué consiste la iniciación?

¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach…o un libro de autoayuda! Y de ahí también el éxito de Harry Potter…

¿Es Harry Potter autoayuda?

Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos:Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos… Este personaje es un icono posmoderno.

¿Sí?

Sí, porque el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal.

També diu coses com que abans intentàvem eliminar el mal de nosaltres, i avui intentem integrar-lo.

Un altre tema és que deixem de banda la quantitat per anar a buscar la qualitat. Dit així sembla que no digui res, però ell és “socioleg” i sembla que digui algo. Seriosament, seria com si el món capitalista busqués la quantitat, i ara ens estem movent cap a buscar la qualitat. Això encaixa amb moltes coses, com la crisi financera (serà que ja no podem tenir més?), aquesta mania en reciclar “perquè sinó el món serà un desastre”.

També encaixa amb la crisi del catolicisme. Dic jo que ja no volem ser quantitativament millors, sinó senzillament estar bé amb nosaltres mateixos. Siguem qui/com siguem.

També diu que ara ens agraden les coses que ens emocionen. Segurament és així. El Barça no és un esport, els concerts de música no són música. Taizé té a veure amb que hi ha molta gent.

Si em permeteu, jo de tot això en dic crisi. I estaria bé que trobéssim alguna cosa abans que acabem iniciant-nos en unes orgies molt emocionants i probablement poc catòliques. Segurament és més educatiu acumular diners. I després te’ls gastes, no sé, fent una església. Em sembla que ho feien així, abans.