democràcia directa: a la universitat i a la tele

Què podem dir de Joan Ramon Resina? Podem dir que és professor a la universitat de Stanford, que escriu al diari Ara i també podem dir que no va veure el programa The Daily Show el capvespre del 5 de Desembre de 2011.

Anem a veure què hi deia a l’article de dimarts passat:

Democràcia no és, doncs, la llei -de lleis també en tenen les dictadures-, sinó el procés ordenat de manifestació de la voluntat popular, i és antidemocràtic segrestar aquest procés en qualsevol dels seus nivells d’aplicació legislativa. A Califòrnia, per posar l’exemple que tinc més a mà, el poble legisla mitjançant proposicions de llei emanades de la societat, o sigui ILPs, que es voten en paral·lel al procés electoral i són vinculants. A cap americà li passaria pel cap qüestionar el dret dels californians a exercir la sobirania en els temes que afecten la forma de vida que es volen donar a ells mateixos, des de la política fiscal i el finançament fins a qüestions territorials, ambientals, educatives, jurídiques i penitenciàries, o fins i tot ètiques, com la pena de mort o els matrimonis homosexuals.

Llegeixes l’article i dius: Olé Ramon! Olé Stanford! i olé California! si senyor.

Malauradament ja no es valora mirar la tele. S’hauria de mirar la tele a les universitats. Mireu la tele, sisplau:

California’s Direct Democracy Troubles – The Daily Show with Jon Stewart – 12/05/11 – Video Clip | Comedy Central

No sé si ho heu entès. Pels que sigueu més d’universitat que de tele, permeteu-me que us expliqui en llargues frases subordinades que gràcies a la democràcia directa californania ara totes les empreses es gasten milions ja no tant en pressionar polítics professionals sinó en aconseguir que s’aprovin barbaritats per democràcia directa. A tres dòlars el vot.

Joan Ramon, em sembla que la setmana que ve fan un “procés ordenat de manifestació de la voluntat popular” on es demana si s’ha d’abaixar el sou als professors universitaris. Que tinguis sort, em sembla que sou minoria, però ja se sap “el poble legisla mitjançant proposicions de llei emanades de la societat” i estar molt bé que així sigui.

información partía (Wikileaks i Split)

¿qué fue de la ilusión y de lo bello que es vivir?

Us recomano que us mireu aquesta entrevista i l’article, si pot ser al mateix moment:

Daniel Domscheit-Berg: “Un dels problemes de Wikileaks és la manca de transparència” (tv3)

“Tienes derecho a elegir una opinión, pero no unos hechos”

El titular del vídeo és totalment poc transparent i diu més de tv3 que no pas del pobre Domscheit-Berg. A més al vídeo hi tenim el Cuní fent preguntes Escher (preguntes sobre preguntes) i un tal Julibert que diu que wikileaks són flower power i uns lladres (has quedat retratat maco).

Dit això, el que m’interessa és com wikileaks ha portat la informació secreta al públic i com els diaris (l’Ara també) creen realitats i es queden tan amples.

Dictadures: Gadafi i Qatar

[aquest cop no escriu mai9]

Parlant de feines mal fetes, avui he vist el telenotícies. Sencer, de cap a peus. Del Gaddafi al quart d’hora propagandístic del Barça. I relacionant les dues coses he pensat que a Can Barça hi deu haver molta gent amb molts remordiments per una feina nefasta. Que deu pregar per al manteniment de les dictadures MOLT i MOLT fort. I és que el dia que la de Qatar trontolli i el Barça esbombi a tort i a dret la bondat d’aixafar persones amb tancs, dels focs d’artilleria com a simpàtica barreja d’espectacle pirotècnic i esport d’aventura… bé, aquell dia el Barça fotrà molt el ridícul. I llàstima i ràbia, i tot el que es vulgui que sigui negatiu i dolent.

Pot ser però, que amb l’ajuda dels poders fàctics, complots de dolents internacionals i sort, Qatar (i la Xina i Singapur) segueixin tan tranquils venent el seu petroli/tot el que es fabrica/màsters i aquí no ha passat res. Ja es veurà. Potser quan deixin de ser dictadures el Barça haurà canviat d’espònsor i anunciarà una Vanguardia en amazig perquè és la llengua pròpia del carrer de Catalunya. Qui ho sap.

Visca els Emirs, els Reis i el Comte de Godó!

Zapatero_Gaddafi3

CORRECTION-FBL-ESP-BARCELONA-SPAIN-QATAR-SPORT-SPONSORSHIP

fotos d’aquí i d’aquí.

l’energia segons la riquesa

El títol no s’entén. Però m’agraden els títols que donen a entendre sense dir res. De fet, quan parlo també ho faig. No sempre.

En qualsevol cas, mirem aquest article:

The Rich Have 80% More Energy Than the Rest – The Wealth Report – WSJ

En concret aquesta gràfica. Ja sabeu que els americans són els reis en fer percentatges de coses aparentment inquantificables, com ara, la bellesa femenina.

OB-MT369_WEALTH_F_20110225123602

L’article no me l’he llegit, perquè, francament: llegir, quina mandra.

Però mirant la gràfica hi ha certes coses per destacar:

  1. Els mitjanament rics (rosa) són els que diuen gastar més energia ajudant als altres. Però esmercen la mínima en fer un món millor.
  2. Els menys rics són qui gasten menys energia gaudint de la vida. I els que en gasten més per tenir una bona economia.
  3. Els mitjanament rics gasten molt poca energia per tal de tenir una bona economia.
  4. Els més rics gasten superlativament més energia buscant noves oportunitats. També fent les coses diferents. I també responsabilitzant-se de la situació dels altres. Cosa curiosa perquè no són partidaris d’ajudar als altres. No és contradictori però l’enfocament és curiós.
  5. També destaco que els més rics gasten energia fent amb amor les coses de cada dia. I també fent que les coses passin.

Potser el més destacable és que en totes aquestes coses, generalment els més rics estan per sobre la mitja i els menys rics per sota. 🙄

Els lectors enginyosos podreu pensar que evidentment els menys rics es preocupen menys de gaudir de la vida i es focalitzen més en tenir diners. I que els rics de veritat es dediquen a canviar el món, buscar noves oportunitats, fer les coses diferents.

Però aquestes idees són enganyoses, perquè també podrien dir que els rics tenen més problemes per tenir més diners i que els menys rics gaudeixen més de la vida i tenen menys preocupacions i responsabilitats.

Jo crec que és al revés. I que aquesta gràfica pot ajudar a pensar el tema econòmic.

Per posar un exemple, avui al súper davant tenia un home que comprava un pack de sis quintos de cervesa. Havia escollit els de marca Dia perquè seran més barats. Però també ha comprat una bossa de plàstic per posar-les a dins.

Clar, aquest home segurament haurà de vigilar la seva economia quan s’està gastant els calers en una bossa que tindrà un ús limitadíssim i fàcilment evitable. I no gaudirà gaire de la vida amb unes cerveses de gust proper a la fermentació d’un vomit. Tot això surt al punt dos del que he destacat.

I aquí s’acaben les meves observacions econòmiques de la jornada. I gratis. :mrgreen:

Antoni Bassas Ara diu que

Al diari Ara, l’Antoni Bassas (un dels accionistes) fa un article interessant.

Incidents com el de l’entrenador del Girona tenen els seus orígens en el fons dels segles (que els haig d’explicar que vostès no sàpiguen?), però són, en bona part, resultat de la imatge que els mitjans de comunicació espanyols transmeten del català i que es pot resumir en dues actituds: els que l’ignoren i els que l’agredeixen.

Els que l’ignoren acostumen a ser progressistes que senten orgullosos del Nobel a Vargas Llosa però incòmodes amb la literatura catalana convidada a Frankfurt. Els que l’agredeixen són la caverna que diu coses dels catalans que no s’atrevirien a dir dels àrabs, els jueus, els negres o els gitanos, sota la mirada complaent sinó estimuladora de les institucions de l’Estat i els partits polítics que les governen. Rajoy va explicar-ho perfectament amb motiu de la traducció al Senat: “Això, en un país normal no passa”. (M’hauria agradat que veiés Obama a la Casa Blanca, com s’esperava que el primer ministre de Canadà respongués en francès i en anglès.) El resultat de tanta hostilitat és que contra el català tothom s’hi atreveix: passa a Osca o li passa a Sergio Ramos quan li pregunten en català a Piqué. Amb aquesta imatge, és gairebé impossible que un espanyol mitjà senti interès pel català. Qui pot sentir afecte per una cosa rara que no és normal? Qui pot saltar per sobre del mur segregador que Espanya ha bastit entre el català i els espanyols?

Doncs l’APM? O Polònia. O Crakòvia. És un fenomen que està passant inadvertit: una quantitat creixent d’espanyols consumeixen TV3. Ho fan gràcies a internet i als diàlegs en castellà en la versió original, però no és menys cert que tots tres programes tenen un punt de vista netament català, i en canvi bé que tenen seguidors a fora. Guardiola és un altre que ha saltat el mur. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència: primer preguntes en la llengua del país i després en la llengua dels mitjans visitants. El fenomen no és nou. En Llach i en Raimon ja feien vibrar multituds a Espanya cantant en català i amb cançons sense concessions, fa quaranta anys. Quan el producte és bo i s’exporta desacomplexadament, la llengua salta fronteres. Passa igual amb la samarreta del Barça: el món és ple de gent que la porta perquè és la samarreta guanyadora, sense que li importi que hi dugui les quatre barres.

Però tot això són excepcions gràcies a talent i principis. La norma la dicta Espanya, que té el poder. I ha decidit no conviure amb el català, el redueix al seu territori, on el combat jurídicament. Podria gaudir-ne, llegir-lo, escoltar-lo. El té a tocar. Legalment, és seu. Amb la Constitució a la mà l’ha de protegir. Però ha decidit condemnar-lo a la anormalitat. Per això, després de més de tres dècades de democràcia, ni permet que es parli al Congrés ni el defensa a Europa. I la resposta demana, per variar, un plus de ciutadania. Si volem respecte pel català a fora, n’hi hem de tenir a casa, parlant-lo, sobretot amb els nouvinguts. Amb convicció, naturalitat i inteŀligència.

A part d’això, també escriu coses interessant al seu bloc.

3D < HD

Avui he llegit un article al diari Ara sobre el cinema 3D. I abans que mitja Catalunya es torni boja pel nou invent (els catalans les fem aquestes coses), voldria enllaçar-vos a aquest article i resumir-lo com bonament pugui.

Why 3D doesn’t work and never will. Case closed. – Roger Ebert’s Journal – Digg

Això vol dir: Perquè collons el cinema 3D no funciona i no funcionarà mai. Cas Tancat. Aneu al teatre.

Diu que el gran problema del 3D és el “convergència/focus”.

El problema seria que mirant la peli en 3D els ulls han d’enfocar a la distància on estigui la pantalla, però (com que és 3D) han de convergir ara més aquí, ara més enllà.

Això és un problema que els humans no ens hi havíem trobat ben bé des que aquell va fer el ConfidencialCat on el focus i la convergència estaven clarament a llocs diferents.

En resum, que això no ho arregla ni el Roures (tampoc és que el Roures hagi arreglat mai res).

l’iPad, un any després

Al loro, que no estamos tan mal.

Ara us vull enllaçar a aquest article:

Nobody Predicted The iPad’s Growth. Nobody.

Crec que no cal resumir-lo. 😛

Si voleu podeu llegir què deia jo de l’iPad i el Partal comentant el seu vídeo.

El que si que veig és que la gent està interessada (jo mateix inclòs) en accedir a internet sense haver de passar per un ordinador amb el típic teclat en horitzontal, la típica pantalla en vertical i el presumpte ratolí maltractant-te el canell. (cau Wintel, puja l’Armdroid)

I aquesta vaig sentir que era una de les virtuts de Twitter: internet sense ordinador.

Però si em permeteu, prefereixo mil cops el meu Toshiba T110. Que és molt més, per molt menys. Que no és el mateix segment? Bé, jo encara he de veure algú fent servir un iPad que no sigui com un portàtil petit. I a més, el que no faré és anar pel món amb un mòbil, un iPad i un portàtil. Al loro, que no estamos tan mal. 🙄

El que si que em quadra és que Apple i bona part dels seus productes són la sublimació del “comprar, llançar, comprar” (vídeo que TV3 havia penjat però ha retirat, i ara es pot veure al YouTube versió en castellano).

Perquè malgrat el tema de la crisi, hi ha una pila de gent amb piles de diners que no saben què fer-ne (les vendes de l’iPad així ho mostren). I el que fan és comprar tecnologia. Perquè la tecnologia té l’enorme virtut que és molt fàcil de fer (ah, quines contradiccions). És molt més fàcil repartir iPads que escombrar el carrer.

Així doncs, en la meva percepció, el puto iPad no diu tant de les meravelles del producte (jo mateix estava excitat quan des d’una botiga Apple vaig enviar un email amb l’iPad), sinó del què som nosaltres avui. Si em permeteu: una panda de flipats que no saben què fer amb els diners. I enlloc de fer coses bones com tenir els carrers escombrats, alimentem el monstre de les galetes (Steve Jobs).

Si van fer una web amb els diners que tindries si enlloc d’un iPod haguessis comprat accions Apple. No vull saber què passarà quan la bombolla blanca glamour es punxi. Abans estàvem flipats per un pis amb terrassa i avui per la nova pantalla de l’iPhone.

I la gent del futur quan ens mirin en conjunt potser diran “i què feien aquesta gent barallant-se pels 400eur de les pensions si per l’altre costat s’ho gastaven en tecnologia maquinetes?

I això té a veure amb una altra de les meves idees: que per ser ric, ja està bé que miris de guanyar diners, però on es guanya la lliga es decideix la partida és en què t’ho gastes.

I difícilment podrem pagar els nostres deutes amb la Xina si els seguim comprant iPads com si els regalessin. Al loro, que estamos un poco mal.

de relativismes i demagògies

Si no teniu res per llegir. Aquí van uns enllaços per tenir-vos entretinguts i lligant caps durant una estona.

El tema arranca amb un americà que, parlant d’un que va matar a uns altres a Arizona, dóna la culpa els extremistes de la Palin.

Llavors tenim al Salvador Cardús que ens explica que hi ha gent que busca explicacions per guanyar diners, perquè són morbosos. Tot en un article molt llarg d’aquests escrits per dir-te “jo sóc intelectual i sé coses que tu no saps”. Collons, aquest és el missatge que ataca la Palin! 😯 Mort a les elits!

De la dificultat d’un “no ho sé”

Però en el fons la posició d’aquest home és relativista. I defensa un “no ho sé” que t’està dient “jo si que sé”.

No és una posició d’ignorància per adonar-te que allò que sabies és estúpid, és una posició per estar-te assegut a la cadira perquè si no surten pirats matant per la Palin, sortiran per un videojoc.

(jo no sé res eh) però diria que és una posició postmoderna de l’estil “ja no podem aspirar a fer les coses ben fetes perquè ja no sabem com es fa, anem a veure si la resta compren la idea i com a mínim puc fer un bon article”.

Llibertat: Demagògia universal

Aquí és on he trobat l’article. I el següent enllaç és el meu comentari que hi he posat:

Jo no em crec que aquestes coses passin sempre i per no sé què de la naturalesa. Jo crec que si que hi ha un component cultural i de societat.

Sabeu què és el que més m’ha emprenyat de l’article del Salvador Cardús? Això:

Escrivia el sociòleg nord-americà Erving Goffman que “tolerem allò que no està explicat, però no allò inexplicable”. L’observació és més subtil que no pot semblar a primera vista.

Per favor, give me a break entre coses no explicades i inexplicables. Ja en vaig tenir prou amb Lost. 😡

I a més que són més subtils que la primera vista. Senyor, no cal que m’expliqui coses que no s’entenen! No li donaré la raó encara que em digui que el que diu costa molt d’entendre.

És més, si la gent* no tolera l’inexplicable, com és que ningú s’està gratant el cap en saber què cony han fet els socialistes (catalans)?

La Tura ja ho sabem què està fent (està intentant que no s’enfonsi tot). Però Iceta, Zaragoza, Montilla i altres Chacóns del montón, com resten inmòbils mentre se’ls enfonsa el xiringuito que els alimenta?

Només hi ha una explicació: S’han llegit algun article del Salvador Cardús i han arribat a la conclusió que no s’hi pot fer res. 😆

* Perquè per un bon intelectual només “tothom” és un bon subjecte. I a més, el bon intelectual cita a algú altre perquè la seva persona no es vegi compromesa.

equilibri en dues rodes, mitjà de transport

Sembla que els nostres futurs vehicles estaran… en constant equilibri. Com una Segway però ben fet (ehem).

Mireu aquest cotxe i aquesta moto. Sobretot mireu els vídeos.

A look at BPG Motors amazing, transforming, self-balancing Uno (video) — Engadget

General Motors takes us on a crazy test ride in the EN-V electric prototype vehicle (video) — Engadget

Com sempre ens passa, el que busquem amb aquestes millores és que ocupi menys espai. Menys espai per girar i que ocupi menys espai. La limitació és que no podrem anar a 120km/h per l’autopista. Sembla que ICV anava en la bona direcció. 😉

educació – iniciació

Crec que val la pena llegir aquesta “La Contra” de La Vanguardia. D’avui Dimecres 18. Com que el món és molt petit, he fet una còpia per llegir-ho com si fos paper:

2010-08-18 - ecosofia

Parla de com abans es portava l’educació, i avui la iniciació.

“La emoción del estadio de fútbol es un modo de religión”

Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estadio (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho)!: la iniciación.

¿En qué consiste la iniciación?

¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach…o un libro de autoayuda! Y de ahí también el éxito de Harry Potter…

¿Es Harry Potter autoayuda?

Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos:Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos… Este personaje es un icono posmoderno.

¿Sí?

Sí, porque el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal.

També diu coses com que abans intentàvem eliminar el mal de nosaltres, i avui intentem integrar-lo.

Un altre tema és que deixem de banda la quantitat per anar a buscar la qualitat. Dit així sembla que no digui res, però ell és “socioleg” i sembla que digui algo. 😉 Seriosament, seria com si el món capitalista busqués la quantitat, i ara ens estem movent cap a buscar la qualitat. Això encaixa amb moltes coses, com la crisi financera (serà que ja no podem tenir més?), aquesta mania en reciclar “perquè sinó el món serà un desastre”.

També encaixa amb la crisi del catolicisme. Dic jo que ja no volem ser quantitativament millors, sinó senzillament estar bé amb nosaltres mateixos. Siguem qui/com siguem.

També diu que ara ens agraden les coses que ens emocionen. Segurament és així. El Barça no és un esport, els concerts de música no són música. Taizé té a veure amb que hi ha molta gent.

Si em permeteu, jo de tot això en dic crisi. I estaria bé que trobéssim alguna cosa abans que acabem iniciant-nos en unes orgies molt emocionants i probablement poc catòliques. 🙄 Segurament és més educatiu acumular diners. I després te’ls gastes, no sé, fent una església. Em sembla que ho feien així, abans.