Associació d’Ajuda al Mig-Universitari Català, AAMUC

Fa un temps volia crear l’associació “solidaritat amb els pobles españols”, que hagués estat una eina perquè els catalans canalitzéssim la solidaritat amb els españols. Però això era quan l’Estatut havia de servir per alguna cosa (abans de l’Octubre 2005).

Finalment no la vaig crear, no només perquè els catalans no siguin solidaris, sinó perquè el teixit associatiu català no és el que sembla.

En qualsevol cas, tinc aquí una nova idea per associar-nos i fer coses. És l’Associació d’Ajuda al Mig-Universitari Català (AAMUC). Havia pensat posar “de Catalunya” però podria induir a confusió. Perquè no és una associació de tal lloc sinó que volen ajudar als que són d’aquí. Si volíeu ajudar en ibèric, haver-se apuntat a l’anterior associació, carai.

L’objectiu de l’associació és ajudar (sempre!) aquelles persones que han patit el drama de deixar els estudis (universitaris) a mitges. Són gent que se l’ha d’ajudar, perquè si ja prou malament ho passen els universitaris, imagineu-vos els que ni van acabar la carrera. Ara us adoneu del drama, oi?

L’associació intentarà difondre aquesta situació que sovint s’amaga i treballarà per tal que s’integrin en la societat en les millors condicions possibles.

Un segon objectiu és que s’accepti el Mig-Universtari sense els prejudicis que actualment pateixen. S’han de fer campanyes de conscienciació i tal.

Farem una revista on explicarem casos d’integració amb èxit, així com projectes de vida alternatius.

I finalment crec que hauríem d’atacar el problema d’arrel i fer tallers per tal que els Mig-Universitaris adquireixin la preparació suficient per encarar el futur amb garanties.

titulitis, intrusisme, formació

Molt es parla de la reforma laboral per tal que la gent es posi a treballar d’una vegada enlloc d’estar pendent de si et rebaixen el sou, et pre-jubilen, o et fan fora directament.

L’altre dia estava en una biblioteca universitària (em vaig colar per entrar) i de cop vaig sentir com les dones de neteja o administratives es posaven a parlar en un to típic del Mercadona. Acabava d’arribar un noi jove (que també es va colar) i va exclamar amb orgull “no me pueden echar, lo dice el abogado”. I totes es van posar tan contentes. Així no anem enlloc eh.

Mentre els polítics esbrinen fins a on ens poden cargolar, els empresaris miren quantes clàusules poden introduir i la resta mirem que no ens fotin, hi ha un tema que hem d’arreglar i el teniu apuntat al títol: “titulitis, intrusisme i formació”.

L’arrel del problema és que ens hem cregut que la formació és tan important que ens hem inventat trenta-mil títols que després han de servir per alguna cosa. El resultat és que tenim el jovent que ha d’escollir vida als 18 anys i si amb 30 anys volen un altre futur resulta que no tenen el títol adequat per treballar del que volen.

A veure qui és el guapo que encara el futur “amb ilusió”.

I han de tornar a l’universitat per “seguir formant-se” i passar el peatge de 3 anys més estudiant per superar la barrera del títol i poder tornar a treballar. (mentrestant Bolonya fa difícil treballar i estudiar)

És mentida que “els costos d’acomiadament” siguin el que fa que el mercat laboral estigui estancat, són les mil barreres de títols que impedeixen a la gent moure’s i reaccionar.

Des del moment que penses que t’agradaria ser professor fins que tens tots els títols i un lloc per treballar que et vagi bé, segurament han passat deu anys i n’estàs fins la polla de criatures. Però a veure qui és el guapo que renuncia al que “has aconseguit” per fer un gir en la teva carrera que et portarà a perseguir uns altres títols. Perquè hi hauran deu mil pringats més que van començar la carrera d’aquell “títol” abans que tu, i ells que voldrien deixar de fer el que fan, no ho faran perquè tampoc tindran on ficar-se.

Les ETTs havien d’anar bé per agilitzar el mercat laboral però va servir per donar inseguretat i pocs diners a qui fa la feina (testimoni en rigorós directe).

Els anuncis de ràdio d’acadèmies d’auxiliar d’infermeria, d’oposicions, i un llarg etcetera són prova definitiva que el problema no és els 15 dies per any treballat sinó la cursa d’obstacles per qui vol treballar.

I després podem fer debats a la tele sorprenent-nos que “la generació més ben preparada” no serveixi ni per drogar-se correctament.

La causa intelectual del problema és que ja no creiem en les persones i creiem que els mètodes ho arreglaran tot. Fem un títol de “curs de monitors” i els nens de colònies s’ho passaran bé i no es moriran. Doncs una merda, perquè el presumpte monitor voldrà fer altres coses quan porti cinc anys barallant-se amb nens que no volen anar a dormir. Segurament voldrà dormir. I tot el que estàs creant és “La Indústria del Títol” on uns als altres ens anirem donant títols i cobrant per passar l’estona en teràpia de grup mentre ens repetim que la formació és molt important.

La barrera que aguanta tot això és la paraula “Intrusisme Laboral”. Gent que es posaria a treballar sense haver passat pel tubo de la formació. Perquè podria passar que el Maki-navaja arribés a tenir el títol de monitor i si li fem fer un curs segurament que no passa la criba. Creiem més en mètodes que en persones. I després ens queixem que el professor no té autoritat. I que els polítics no serveixen de res. I que la depressió és un problema creixent.

Afortunadament comptem amb Educadors Socials, Integradors Socials i Treballadors Socials que ens ajudaran a arreglar aquest galimaties d’una societat que creu en l’especialització del treball i la formació.

De quina productivitat parlem si caminem en direcció contrària?

conductors de metro i autobús

A Londres vaig tenir una experiència reveladora. Quan corria sota terra per no perdre el metro, es van tornar a obrir unes portes que s’havien tancat davant meu. 😮

Els mateixos anglesos m’havien dit que a Londres pateixen la malaltia crònica de la mala educació, però aquest gest, aquest gest, caram, ara entenc que els gentlemens siguin britànics i no de Badajoz o Solsona.

Potser fins i tot que diguin que a Londres són xusma indica l’interès en no ser-ne i que els poden assenyalar amb el dit (l’insult civic).

Així que jo, que sóc un anti-sistema, he decidit que ajudaré a entrar (en la mesura de les circumstàncies) a qui el conductor vulgui deixar fora.

En veritat és un tema que ja practico des de la joventut. Però ara ho faré amb convicció. Sabent que un altre món és possible. 8)

Tot això ve a cuento que avui als ferrocarrils, corrent jo mateix per l’amable conductor que et vol deixar fora 👿 , un cop he vist que jo ja entrava i veient que darrera meu venien dues noies més: m’he quedat a la porta perquè les portes no tanquessin.

Em pregunto quina ment malalta, veient que algú està a la porta amb els colzes aguantant les portes, enlloc d’obrir perquè entrin segueix apretant el botó perquè es tanquin i mori esclafat. I és així perquè després d’uns segons fent força i buscant com deixar espai perquè entrin, llavors, quan ja casi estaven dins, llavors el conductor torna a obrir les portes.

Això és ser molt puta eh.

I és una situació que ja m’havia passat. Veure com ells s’esperen a veure si et dones per vençut i quan guanyes tu i ja estàs casi dins, llavors obren la porta.

Després que no em vinguin amb que la gent no paga eh!

Es colaria menys gent si els que paguem no ens haguéssim de colar davant unes portes que se’t tanquen als nassos.

romanesa catalana

El món és molt estrany. Després de tenir una dona de neteja andalusa, i de veure una dona de neteja equatoriana, l’actual dona de neteja romanesa, avui m’ha dit que es posarà a fer classes de català.

M’ha dit que així trobarà millors feines.

En veritat l’argument dels diners no és veritat.

L’argument de la millor feina només serveix quan ja estàs obert a que entri dins de les teves possibilitats i dins de la normalitat. O sigui, a mi em diuen que potser guanyaré més diners anant a la Patagònia, i em sembla que ni em digno a respondre.

En qualsevol cas, les coses són molt estranyes. Tants canals de tele que pot veure en castellà (cada dia més!) i ella vol veure tele3. Ara que el ZP ens ha fet un tren per anar a parlar Castellà a Madrid, la romanesa diu que no, que ella… català.

l’educació que no és manifesta

Avui que toca fer manifestacions educatives, aprofito per dir que a mi, en general, em sembla bé el que he sentit de la reforma educativa d’Ernest Maragall. I el que he sentit del sector mestres em sembla equivocat.

Em sembla vomitiu haver de sentir algun representant de mestres dient que ells defensen “qualitat educativa”, quan tot el que defensen en concret són els seus privilegis.

I dels de Bolonya, dir que em sembla que ja s’estan passant. Assumeixo com a veritat que els polítics locals, aprofitant Bolonya, estan introduint modificacions que no tenen res a veure i que són negatives. Però això no justifica estar-se quatre mesos tancat a la universitat esperant que et facin cas.

Aquests tancats que ahir van destancar, cantaven coses com “vosaltres teniu porres, nosaltres tenim llibres”. Quan a mi em sembla força evident que els que tenen les porres són “els estudiants assemblearis” que són capaços de tancar una setmana la universitat a tots els estudiants. I els que actuen “de llibre” són els que manen que els deixen fer.

Ara sento per la ràdio que els mossos també van atonyinar alguns periodistes, i això, evidentment està malament. Com està igualment malament atonyinar estudiants i polis (35 polis ferits vs 22 estudiants ferits?), però també em sembla clar que no podem tenir la universitat segrestada pels estudiants. A la universitat qui ha de manar és el rector, sinó la podem tancar i crear una comuna anarco-sindicalista.

També vaig sentir que quan entrevistaven a Ernest Maragall, els anti-ell cridaven més que ell per no deixar que se sentís el que deia. Però deixaven parlar els seus representants.

Són fets com aquests els que fan que persones com jo que ens dediquem a guanyar diners, estiguem* en contra d’aquest sector de l’educació que són francament mal-educats.

* Espero no estar sol, vaja.

[editat] Aquí hi ha un vídeo. Bastant desagradable.

reflexió interessant. Una altra. Una altra.

article interessant abans de llegir-lo, del creador dels Mossos.