Sabeu, fa uns anys (quan no tenia criteri* ni diners) vaig tenir l’oportunitat de dinar gratis i fer coses per Barcelona. Una d’elles anar a la Fundació Miró.
Com que no tenia criteri ni diners, m’hi vaig estar molta estona. Quadre per quadre, sala per sala, pis per pis.
Al final em va faltar temps per veure-ho tot, ja que els mitjans que m’havien portat a la Fundació, marxaven. Així doncs vaig passar sense aturar-me als últims quadres de Miró. Uns quadres que no trobo a internet, i que a mi em van flipar. Era per mirar-los molta estona, tot i que eren una línia en un quadre molt gran.
Si aquells últims quadres de Miró (i meus) em van atrapar, va ser pels altres que havia vist que li donaven sentit. Vistos sols, no et diuen res.
Ara voldria que miréssiu aquest original, i aquest remake.
El tema és que el primer cop no veus res. Tornes a mirar el remake, remires l’original.
Honestament, no hauria d’afegir res més a aquest escrit. Només mireu i remireu, i a veure què passa.
Però seguiré escrivint relacionant temes estranys.
Les coses que tenen art són les que les mires i per més que les tornes a mirar, hi segueixes trobant coses. I aquestes coses, les pots explicar als altres, i per això sembla que l’art se separi de la realitat. Però si són empanades mentals, deixaran de ser art, la gent ho veurà que no hi ha res més que una empanada mental.
La gent, en general, pot estar-se molta estona parlant d’una película, però que el que digui sigui rellevant, a part de dependre de qui parla, depèn essencialment de la película. Si algú s’està 3 hores parlant de Blade Runner és perquè encara que el que digui soni a xinès, Blade Runner no sona a xinès, encara que els primers dos cops hi soni. Però si la veus més cops, potser hi veus algo. Nota: això a algú li passa llegint Plató.
Un altre tema que a mi em va emprenyar molt: l’altre dia vaig anar a un restaurant regentat per xinesos que no era un restaurant i punt, era una còpia de restaurant. El plat de macarrons no era un plat de macarrons, era una còpia d’un plat de macarrons. De la mateixa manera que un plat de pasta fet per italians és diferent, aquell plat de macarrons estava fet per algú que no sap què és un macarró, ni què és la salsa de tomàquet.
Es veia d’una hora lluny que era fals, que no té art, que ningú se’l mirarà dos cops, que no val un euro.
Creieu que val la pena tornar a llegir aquest escrit? 
* és un dir això de criteri, faltava algo no sé si criteri, però anava per aquí.
