Llegeixo que ahir va morir una dona de 49 anys usuària de bicing a Aribau amb Diputació, envestida per un camió que girava cap a Aribau.

Aquí hi ha les notícies.

Només la presència de periodistes recorda avui la ciclista morta a Aribau amb Diputació

Mor una ciclista del Bicing en el xoc amb un camió a l’Eixample
Segons alguns testimonis, tots dos vehicles circulaven pel carrer de la Diputació i haurien xocat en el moment en què que el camió girava per incorporar-se al carrer Aribau. No es tracta del primer accident mortal d’un usuari del servei del Bicing.

Permeteu-me que us digui de qui és la culpa d’aquest fet: de Jordi Hereu.

Sabem tots que les cantonades de l’Eixample són escapçades, doncs Jordi Hereu va pintar els carrils bici rectes i en vermell com a mesura de protecció. Això és un problema perquè el ciclista es pensa que està protegit i és un problema per la resta que es troba un tros de terra pintat de vermell que no saps què és (propaganda electoral socialista?).

Jo ho vaig retratar parcialment en aquests dos escrits:

L’Hereu és imbècil, part XII: pintar els carrils bici de vermell

L’Hereu és imbècil, part XIII: creuar el carrer

El resum del problema que ha causat l’accident és:

– el ciclista arriba a la cantonada i segueix pedalant perquè va per un carril bici i “hi té dret” i a més, el terra vermell li dóna prioritat i “tothom ho veu” i si no ho veu serà culpa de l’altre. (és així d’estúpid)

– el conductor arriba a una cantonada i gira com sempre ho ha fet.

El problema a resoldre no és la mentalitat dels conductors o la dels ciclistes. El problema és la integració de la bicicleta com a mitjà de transport a Barcelona. Ho posaré emmarcat a veure si ens ho fiquem a la mollera:

integració de la bicicleta com a mitjà de transport a Barcelona

Fins ara el que s’ha fet és fer el paperina posant llocs on els ciclistes puguin anar a passejar un diumenge el matí. Per exemple, pel mig d’Arc del Triomf, o per la vorera de la Diagonal. Llocs excepcionals per una passejadeta matinal.

Per això jo ja vaig reclamar el 2009: fora els carrils bici. I el 2010 vaig presentar la campanya un carril, una bicicleta.

Perquè aquesta dona ha mort perquè el camió ja circulava pel carril de més a la dreta (l’adequat per girar) però resulta que un llest va posar encara un altre carril més a la dreta per on passen bicicletes. Bicicletes que potser no giren com ell.

En fi, lamentable. A veure quin dia ens hi posem a pensar la bicicleta a Barcelona.

Avui, diada de la independència, m’ha passat un fet curiós. Tornava de prendre’m una pizza barbacoa a la pizzeria Cantonata i anava caminant tranquilament pel carrer de Ribes.

Resulta que algun desgraciat ha posat un carril bici per allà on caminen les persones, i amb tan mala sort que en tenia un a l’esquena. Amb més mala sort encara que era un defensor de la teoria dels ‘drets i deures’. Total com que jo i tres més estàvem trepitjant el carril -el seu carril-, doncs ha considerat adequat fer sonar el seu timbre.

Així doncs ens ha espantat i seguidament ha passat pel costat perquè és veu que tenia prou espai.

“em cago en el ciclista” ha estat una expressió interna que el benestar de la pizza barbacoa ha impedit sortir.

Curiosament tres passes més endavant tenia un semàfor en vermell com una casa de pagès. Tot i així el ciclista impur ha decidit saltar-se’l.

I aquí és quan li he cridat ben fort “t’estàs saltant un semàfor, maleducat!”.

Fent honor a la seva poca integritat ha seguit circulant com si res. Però m’és igual perquè el que volia és que ho sàpiga que no es pot anar reclamant que ningú faci res malament i després saltar-te un semàfor.

Però aquí ve la meva petita victòria: després de creuar en vermell, hi havia més vianants caminant pel carril bici, i l’home no els ha pitat, sinó que ha sortit ell del carril per tal d’avançar-los.

Per celebrar el meu civisme, en arribar a Arc de Triomf, m’he pres una cervesa Almogàver.

Això que aneu a llegir, ja ho he dit en el passat, però com que avui n’he parlat amb un amic, i com que tenim alcalde nou, ho posaré així en format resumit esquemàtic, i a veure si entre tots podem viure en una ciutat millor:

Per atacar el problema de les bicicletes a Barcelona necessito que m’accepteu dues coses:

1. que les bicicletes són una mitjà de transport. I que és útil, pràctic, digne i respectable com a tal.
2. que la Barcelona no està preparada per les bicicletes. El tractament que li hem donat fins ara és de bunyol. Els problemes que tenim avui és per com hem tractat el concepte bicicleta.

Llavors, què s’ha de fer?

A tal d’exemple i com a desastre més gros tenim el carril bici a la Diagonal (ho haureu endevinat pel títol). Enllavontes, què podem fer així ràpid i fàcil, que sigui una acció política i que no costi tres milions d’euros?

Agafem un dels dos carrils del lateral (en cada sentit) de la Diagonal i el fem exclusiu bicis. (si voleu el fem bilingüe cotxes/bicis però per fer-ho més clar: fem-lo només de bicis).

Què aconseguim amb això:

1. Que els vianants puguin caminar per la Diagonal sense por a morir d’atropellament ecològic.
2. Que els cotxes respectin una mica més les bicis perquè l’autoritat competent els ha donat tot un senyor carril perquè circulin. És a dir, estem dient a tothom que ho vegi, que les bicis són un mitjà de transport respectable. Auguro que fent això, els cotxes en altres punts de la ciutat començaran a respectar més les bicis.
3. Els donem tot el carril, res de fer carrils bicis estrets on els ciclistes tenen el cotxe a tocar de la mà. Que els ciclistes circulin còmodament, sense que hagi de ser un esport de risc. Així aconseguim que més gent s’atreveixi a fer-la servir de mitjà de transport.
4. I per últim i no menys important: estem dient a les bicicletes que el seu lloc és la calçada i no una vorera. Que hi poden seguir circulant, si volen, però és amb accions polítiques com donar-los un carril que aconseguirem posar les coses a lloc.
5. I com a afegit: aconseguim que hi hagi menys cotxes a la Diagonal, que és una cosa que sembla que interessa a nivell governamental.

Observeu com amb un no res hem aconseguit protegir vianants i ciclistes.

I jo crec que amb la quantitat de ciclistes que avui hi circulen, ja es pot prendre una decisió com aquesta.

Observeu que és un carril de pujada i el de baixada per l’altre costat de la calçada. Així també ajudem a que els ciclistes no facin la cabra boja, que ho fan/fem avui.

Oi que els polítics ens toquen els nassos amb el civisme? Doncs que siguin cívics ells i no es pixin a la cara de ciclistes, vianants i conductors.

Avui li he dit a un ciclista que era un mal educat.

Érem dins d’un cotxe just a la cantonada, on a la foto hi ha una bici. Un diumenge a la una del migdia.

Estàvem esperant a algú que vingués amb 4 cadires plegables per posar dins del cotxe. El ciclista estava en semàfor vermell i s’ha posat a tocar el timbre. Això ja m’ha tocat molt els nassos.

Quan s’ha posat verd ha passat pel costat queixant-se que estàvem ocupant el carril bici i tocant el timbre un altre cop.

Així doncs he decidit sortir del cotxe i córrer ben poc fins a posar-me al seu costat i quan s’ha aturat: dir-li amb tota l’educació del món que ell és un mal-educat.

Que em sembla que no són maneres d’anar tocant el timbre perquè no sé què.

Ha respost segur de tenir raó. Dient que estem on no es pot estar. Jo li he dit que d’acord, però que em sembla mal educat que vagi tocant el timbre.

Aquí ja s’ha posat més gallet. I que no pot ser i que estem ocupant el carril bici. I que som incívics. Aquí és on he vist l’enorme mal que ha fet l’imbècil de l’Hereu en el sub-conscient de les barcelonines i els barcelonins.

Així que li he tornat a repetir que jo tot el que dic és que no em sembla educat anar tocant el timbre, i li he tornat a repetir que no tinc res més a dir.

Així doncs que he marxat i de lluny l’he sentit tot enfadat cridant “és que té collons la cosa”.

‘Écolo-bobo-vert ambiant’

A França permetran a les bicicletes circular contra direcció, en les zones 30. I això al Quim Monzó no li agrada perquè diu que aquí tothom fa el que li dóna la gana, i al final per tal que es respectin les lleis el que fan és canviar les lleis, una mica de seriositat perfavor. Al final ell es comprarà un pistolot i el passejarà per Viladomat amb Parlament.

I ara faré un parell de comentaris, aprofitant que jo també he circulat en contra direcció (saltant-me semàfors, escoltant música i conduint amb una mà):

A mi em sembla perfecte que se segueixi prohibint a les bicicletes circular contra direcció, el problema és que encara que al Monzó li sembli que tot el que hi ha és una gent saltant-se la llei (i aquest serà el seu motiu per anar amb una pistola pel carrer), la realitat és que el transport en bicicleta és un bitxu raru en la mobilitat en ciutats.

Prova que és una cosa estranya és el revolt de quan es va estrenar el bicing, o veure com l’Ajuntament fa els carrils bici, o la mateixa notícia d’uns francesos que s’han deixat anar.

Carrils, semàfors, zones verdes, blaves, rotondes i les proves d’alcholèmia són invents d’una ciutat assimilada pel cotxe.

El que és essencial per una bona circulació en bicicleta és: no haver-te d’aturar (perquè és molt fàcil frenar, però porta molta feina arrancar), i que puguis seguir el camí més curt al teu destí.

Els punt fort de la bicicleta és que puguis moure’t a velocitat de formigueta sense aturar-te i sense fer voltes.

És per això que ens saltem semàfors i anem en contra direcció.

És hiper-còmode moure’s en bicicleta. Molt millor que passejar un pistolot.

Però per tal de fer les coses bé, tot el sistema de mobilitat ha de canviar. La bicicleta ha d’encaixar en la ciutat igual que fa dècades s’hi va fer encaixar el cotxe. Els francesos s’han inventat això d’anar contra direcció, és una manera. Però hi ha altres maneres segur. Només hem de trobar una manera que al Monzó li sembli bé.

És lo nunca visto! Un motorista amb vermell increpa a un vianant que tenia verd, per què? Perquè ha deixat passar un ciclista. 🙄

Com està el món que m’han dit “eh, tu! per què el deixes passar!” Clar que si, tu, una mica de guerra per favor! 😈

I el que he fet jo és, treure’m l’auricular de l’orella, atansar-me a les dues motoristes i dir-los:

L’he deixat passar perquè al ciclista li porta molt d’esforç de frenar i després tornar a accelerar, com bé hem vist que acaba de passar (el ciclista ha arribat a aturar-se), i a mi en canvi no em costa gens deixar de caminar i estar-me dret una estona, com també veieu ara mateix en la meva persona.

I elles han dit: “bla, bla, bla”. No les he entès gens, la veritat.

I jo hi he tornat: “perquè pel ciclista és molt més natural (i d’estalvi energètic, podria haver afegit) deixar que la bicicleta avanci per la inèrcia que no pas haver de frenar i pedalar un altre cop d’aquí 30 segons. I en canvi en una moto frenar i accelerar constantment li és del tot natural. I no només natural sinó que sembla que les motos visquin per accelerar just quan es posar verd per anar a tota velocitat fins al següent semàfor vermell.

Això últim no ho he dit perquè… perquè se’ls ha posat verd i han sortit pitant. No sé si he de pensar que eren mal-educades per deixar-me amb la paraula a la boca, o bé m’estaven donant la raó. 😆