un jeta, dos jefes, tres gràcies

Nois, dóna la casualitat que l’altre dia vaig veure “Un Jeta, Dos Jefes” al teatre, una obra que fan els anglesos de fa un parell d’anys amb tal èxit exportador que ara ens l’han portat aquí.

La meva percepció s’assembla molt a la que vaig tenir de Spamalot ara fa (carai) cinc anys.

S’assembla en que els dos són guions originals anglesos amb el tractament del Tricicle perquè els d’aquí riguem. I és una llàstima perquè veient els talls anglesos em sembla que li tret gràcia.

Aquí han fet una super-producció, i crec que s’equivoquen sobre-produïnt perquè va gran de talla. Fa riure? Sí. Està ben fet? Sí. Encaixen les peces? No gaire.

Tinc la sensació que els personatges estan hiper-desenvolupats fins al punt que em costa de creure que el personatge principal pugui embolicar-se amb la comptable. La comptable sembla la lleona de Mad Men (cosa que tampoc em sembla que havia de ser veient el tall anglès).

El personatge principal és una mica massa grotesc. Havia de ser una mica tonto per empatitzar amb el públic i ha resultat ser el garrulo del poble, físicament desproporcionat i vestit de pallasso Micolor. 😥

Crec que també s’han equivocat amb el títol. Si en anglès li’n diuen “one man” per què li han hagut de posar “un jeta”? Com no hi ha d’haver fills de puta si fem aquestes traduccions? 👿

Però, nois, l’advocat ho fa molt bé. Aquesta és terra d’advocats i sempre les fan bé les coses que fan.

També som terra de teatre, teatre del bo. Però el parsimoniós, personatge, que parla, com si estés, recitant, poesia, es fa, cansat.

Però aneu-hi, que riureu. A veure si podrem dir que la crisi va començar el 2008 amb Spamalot i s’ha acabat el 2014 amb una altra obra anglesa adaptada als riures ibèrics.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *