horaris ordenats

Els horaris seria una altra de les coses que hauríem de canviar. No ho faran els polítics i menys ara que l’últim que ha volgut canviar l’horari d’eleccions no se li han adaptat ni els seus electors. 😐

Els horaris amb els que jo he conviscut són d’aixecar-me entre 7 i 8, dutxar-me i esmorzar en una hora, transportar-me en una altra hora, entrar a la feina/estudis de 8 a 9. Sortir a dinar a les 14h. Primer plat, segon plat, postres i cafè. Tornar a les obligacions a les 16h, sortir a les 20h. Sopar a les 21h. Anar a dormir a les 23h cosa que vol dir que arribes al llit a les 00h i dorms a la una.

Tot això ho hem de canviar i ho hem de fer entretots (i tant que podem, la voluntat d’un poble, mejor juntos, uns nous horaris per a tothom). Em sap greu però ja no podem comptar amb el suport nadalenc del rei dels elefants ni el príncep de Girona, així que ho poso al blog i a veure si la cosa agafa volada i en parla la BBC (“ahora los catalanes quieren cambiar de zona horaria”).

Uns horaris adequats serien esmorzar a les 7-8h, dinar a les 13h, sopar a les 19h i dormir a les 22h. Evidentment tot això és molt difícil si el Pallicer no s’hi adapta i fan el Polonia quan ja estic dormint.

És clau eliminar el típic dinar de menú de 10eur. Després d’una amanida, un bistec, un tiramisú i un cafè no hi ha qui treballi. I tampoc es pot treballar si has esmorzat de pressa i correns a les 8h (perquè t’has llevat tard perquè vas anar a dormir tard) i fins les 14h t’has d’estar relacionant amb gent que tampoc ha menjat.

I què és això de començar a viure quan el Sol ja fa hores que ha tocat el dos? A les 17h hauria d’estar tothom pel carrer consumint capitalisme. Però hem dinat tant que a les 17h tot just comencem a moure’ns. I per això no sopem fins les 21h. I com que no hem tingut temps de fer res, a les 22h arriba l’hora de l’oci. I no aniràs a dormir just quan comença la diversió! I l’endemà tots cabrejats en retencions per arribar a la feina. On no menjarem fins les 14h, que agafarem aire per aguantar la merda de tarda que ens espera.

Com ho canviarem? Sabent que ho hem de canviar. I quan ho sapiguem tots, a les que es despistin els españols, nyac, a la merda tot. 8)

La velocitat de tres memòries USB

Avui compararem la velocitat de tres memòries USB. Ei, no deixeu de llegir! que és important! 😛

Començant per l’esquerra tenim:

– Emtec C400 32GB (15eur a pixmania)
– Corsair Flash Voyager GT 16GB (27eur fa dos anys a pixmania)
– Lexar JumpDrive S73 32GB USB3 (18eur a pixmania)

La més petita és la blava, però la més bonica és la taronja. És retràctil, cosa que pensava que no m’agradaria, però plegat queda un tacte molt agradable a la mà, i més petita que la negra.

Com si fos un review professional, seguidament tenim la comparativa de velocitats feta amb el ATTO Disk Benchmark. M’agrada fer servir aquest programa perquè mira la velocitat de transferència per mides de fitxers, de 0,5KB fins a 8MB. Per cert, l’ordinador utilitzat no té USB3, encara que la Lexar és USB3.

I ara les conclusions. El Corsair de la gràfica del mig és un USB antic, de quan no existia el USB3. Escriu a 15MB/s. De lo milloret de l’època.

La memòria Emtec veureu que escriu a casi 4MB/s, i la Lexar escriu a casi 30MB/s. La velocitat d’escriptura és la que heu de mirar, perquè la de lectura és més fàcil que sigui alta. I és copiant coses a la memòria que t’estàs esperant que s’acabi per marxar.

En resum, per 3eur tens una memòria molt millor. 😯

Aquest blog recomana la Lexar JumpDrive S73. A Pixmania les venen de 16GB per 10eur, 32GB per 18eur, 64GB per 34eur. Jo vaig comprar la taronja. 😆

Per cert, no oblideu formatejar-la a exFAT o NTFS, perquè si la deixeu a FAT32 tal com us la donen, després no podreu copiar-hi fitxers de més de 4GB.

prohibir i obligar per sistema

Aquest escrit ha estat pensat com a colaboració pel blog de l’Eduard “Com gotes a l’oceà” dins l’experiment “gotes obertes“.

L’Eduard el vaig conèixer a l’Índia, a Bagepalli. Ell era voluntari de l’ONG Forkids (blog), i jo era amic de l’altre voluntari, el Ricard.

La crisi econòmica és la part que es nota perquè els números tenen la característica de que són objectius. Si jo he de treballar de cambrer o no és un tema que podríem discutir, però si guanyo diners fent de cambrer, aquí ja està tot resolt i és prova contrastada que ho estic fent bé. Així és com vèiem què hem de fer.

Però avui els números no surten i s’ha de canviar algo. Això de fer “reformes” pujant l’IVA i baixant pensions és fer “malabars” sense entrar a preguntar si realment hem de ser cambrers.

Jo proposo que canviem aquesta idea que podem organitzar el món prohibint aquí i obligant allà.

Prohibir i obligar deu ser una cosa que es fa des de temps immemorials, però sense tenir 300 anys d’experiència crec veure que avui tot ho arreglem prohibint i obligant. Que l’escola no va bé? Els farem un examen. A qui? A nens, professors, inspectors, als pares. Els ho hem de prohibir tot, i els hem d’obligar a tot. Fins que la cosa vagi bé.

Que la gent no paga el metro? Els hem d’obligar. Que la gent no es posa el cinturó al cotxe? Els obliguem. Que la gent fuma? Ho prohibim. De mica en mica hi ha temes que són menys clars. I per què són menys clars? No és culpa del fumar, és culpa del sistema que tenim per arreglar les coses. No es pot obligar i prohibir a discreció.

Una de les coses que vaig llegir al llibre Made in China és que allà si tenen un accident de cotxe, no paren a fer papers perquè ho arreglin entre asseguradores, sinó que ho arreglen allà mateix. “et dono 50eur i marxem? només la pintura em costarà 40!”. Allà consideren que són prou adults com per arreglar-ho ells.

(per cert, no us perdeu aquest vídeo humorístic que suggereix reactivar l’economia americana fent eleccions continues)

Si la justícia està colapsada no és perquè necessitin més recursos (veure inici de l’escrit), és perquè tenim ficat al cap que l’essència és prohibir i obligar. I això que estava prohibit ho hem de prohibir més encara perquè no està prou prohibit i dóna problemes.

El tema dels desnonaments és el mateix. “vostè està obligat a pagar, si no paga li prohibim tornar a casa”. És un sistema que no funciona i si l’apliques acaben banquer i hipotecat tots dos al carrer.

Tant creure que prohibir i obligar funciona que hem acabat amb una corrupció legalitzada que escandalitza. Paradisos fiscals i multinacionals que casi no paguen impostos. I sous de merda per treballadors reemplaçables. I al mateix moment llargues entrevistes de feina per trobar treballadors.

Creure que prohibir i obligar funciona impedeix a la gent de ser lliure i ser persona. Les cadenes de muntatge de Henry Ford i el Fast-Food de McDonald’s ens han estat molt útils, però si omples la ciutat de pals a les voreres perquè ningú pugui posar el cotxe sobre la vorera i tot ple de zones verdes i blaves, el que estàs fent és matar la vida en aquest barri. I si prohibeixes que ningú pugui fer cap feina sense haver estat 4 anys estudiant per només aquella feina, mates la població, la jove especialment.

Després ningú té feina i no es venen cotxes. Al final tots a casa mirant la tele. No passa res. No està prohibit i ningú t’hi obliga.

així era la meva visió electoral

Jo havia escrit la meva visió dels resultats electorals. Crec que sense haver posat números i per la merda d’enquestes que havien publicat, en puc estar força content. No sempre he estat tan bo, vaig pensar que Al Gore guanyaria. ehem.

la meva visió

ciu, pot pujar
psc, baixa
pp, puja o igual
erc, puja molt
icv, puja bastant
c’s, puja
si, pot entrar o no

eleccions 2012, algú sap què ha passat?

Vaig a dir quatre coses de les eleccions excepcionals d’avui.

(Resum de l’escrit: Mas s’ha equivocat fent estratègia, Madrid i Godó tenen un problema, Catalunya es mourà.)

El primer de tot és que els grups Españolistes (PSC+PP+C’s) i Independentistes (CiU+ERC+SI+CUP) han guanyat aprox 200mil vots per igual (deixo de banda ICV perquè es pot intuir què volen, però els que votem no ho acabem de saber). Així que la primera conclusió és que hoy mañana y siempre, futbol es futbol política és política.

Més enllà de que votem nosaltres, la política queda en mans dels polítics. I aquí arribem al Sr Mas. Jo no crec que hagi perdut vots per les retallades ni per la independència, ha perdut vots perquè ha fet estratègia. Ha volgut cobrar el seguro incendiant casa seva, i les coses no van així.

Al Mas li han passat dues coses: la campanya electoral ha estat una merda (que fàcil dir-ho ara, que fàcil veure-ho abans també) i és culpa d’ells mateixos no del cap de campanya. El que jo he vist: no es pot fer un míting final de campanya d’esquenes i en anglès, per dir alguna cosa. I no pots anar dient que són les eleccions de la nostra vida. El segon tema és que s’han oblidat que Catalunya és un país d’esquerres, i perquè votem dretes han de ser unes “dretes d’esquerres”, igual que a USA les esquerres han de ser “esquerres de dretes”. En resum, no saben on van ni d’on vénen. I el Pujol si que ho sabia. Vaig veure que ho sabia quan al míting final el primer que va fer va ser girar-se i saludar. Saludar-nos.

Els ciutadans no lideren, la gent jutja a posteriori. No pots esperar que els ciutadans vulguin la independència i et votin perquè tu també la vols. És al revés, primer dius tu què vols, ho fas, i els ciutadans anys després et diuen “a carai, va estar bé això”. D’això se’n diu lideratge i el pobre Mas no en té. El Mas té tres virtuts: honestedat, tenacitat i capacitat d’obrir camins. Així que tirarà endavant. (obrir camins i liderar no és lo mismo)

Però anem al punt important: Madrid i el Grup Godó tenen un problema. Els problemes polítics són de persones i aquí tenim que Madrid pensava que Mas els prenia el poder polític a Catalunya si treia majoria absoluta i ara estan contents perquè no ha aconseguit. I el Grup Godó volia que el Mas triomfés i que el Junqueras es quedés a un segon pla, i tampoc ha passat. Se atormentan dos vecinas.

I ara parlem d’España: Catalunya està en un cul de sac*. España ha demostrat que són uns fills de puta, en dos mesos han quedat retratats. Ens haurem de moure. Hi haurà canvis. No s’aguanta res. El problema és polític.

Mas i Junqueras, està a les vostres mans. Mas, a veure si n’aprens i deixes de fer el capullo. Sent “fer el capullo” tirar pel dret pensant que tu solet representes Catalunya.

A jugar. Torneu a jugar. I deixeu els ciutadans en pau.

* al loro, Oriol Pujol diu avui dilluns que Catalunya està en un cul de sac. (minut 12)

el nostre Mas, és i serà

Avui he anat al que ells diuen “acte final campanya” al palau Sant Jordi. He recordat quan hi vaig anar fa quatre anys a veure el Zapatero.

Mireu, a mi no m’ha agradat massa. Decebut, trist. Sembla que hagin fet l’acte perquè toca sense pensar gaire en fer res que valgui la pena. I el funcionament m’ha recordat a un esplai.

Aquí tenim una foto al principi:

La disposició de la gent delata moltes coses. Sabeu que tothom ens ha parlat d’esquena? Només el Pujol s’ha girat per saludar amb un braç aixecat abans de parlar.

En quin planeta es considera adequat fer el meeting final donant l’esquena a tothom i mirant als 300 vips del partit? I els vips tenien darrera la premsa, així de fons del candidat sortíem nosaltres, el públic. Els de platea també eren vips perquè no s’hi podia entrar, i la primera grada també. Crec que allà hi posaven els joves perquè entraven al plano. I tota la grada del fons fèiem un mosaic, perquè es veiés a la tele (a la foto es veu a la pantalla) i perquè ens veiessin els altres. Això de que donin la responsabilitat a uns pocs de fer el mosaic pels altres ho trobo molt d’esplai. Que vosaltres ho veieu normal? Doncs sapigueu que les coses es poden fer d’una altra manera. Sabeu que hi havia un paio amb un megafon perquè féssim el que haguéssim de fer? Evidentment que no era gens efectiu, però quina mentalitat hi ha darrera de posar un tio amb un megafon? La d’un esplai. (dic esplai i ara no voldria que s’ofengués ningú)

El millor resum del públic és una dona que ha dit: “què hem de fer ara?”

Però anem a veure què han fet els que havien de fer algo. Parlem dels que han parlat. Molt sossos. El Xavier Trias ens ha dit que venien del Born, el de Tarragona ens ha dit que això de votar és com fer un castell, el de Girona que l’estel vola més contra un vent fort (de fet, la imatge era maca). I el de Lleida ha dit que el Mas no està sol. Després ha sortit el Pujol que essencialment no ha dit res. Després el Duran que si que ha dit coses i totes malament. I finalment el Mas, que ha dit alguna cosa. (sort d’ell)

Sabeu el que és curiós? Jo no recordo que hagin dit res de meeting de masses. Han donat les gràcies, han explicat que Catalunya així i aixà, que nosaltres hem de ser tal i tal. Però no m’han intentat convèncer de res, ni de que ells són els que faran. La pregunta no és perquè els hem de votar a ells, sinó que la resposta és perquè som nosaltres (i ja t’han inclòs).

I amb això vull dir que he confirmat els mites que perduren en el temps. És veritat que CiU s’identifica amb Catalunya. Per això no et demanen el vot sinó que t’expliquen que Catalunya existeix. I fet això, la resta es fa sol (pensen).

No hi ha debat polític perquè ja ho sabem. El Mas ho sap, i quan ens ho expliqui segur que està bé perquè està pensant en nosaltres, en que nosaltres puguem ser. “Ara hi som” ha dit el Jordi Pujol. Ja està tot dit. No cal discutir de res. Només cal que siguem molts, que estiguem tots convençuts que som i serem. No hi ha debat polític, hi ha debat identitari.

El Mas s’ha estat molta estona fent un discurs d’agraïment. Tot encaixa. Té davant els 300 del partit, darrera la gent normal. Agraïts a tothom i en diferent escala i mostrant que ser agraït és important. L’haurem de votar perquè és molt bona persona i està per sobre nostre, dic jo.

Com a acte final de campanya de les eleccions de la nostra vida (diu el Mas que va dient l’Oriol Pujol), doncs ha tingut la mateixa càrrega política que una patata bullida.

Potser el més rellevant és que l’Artur i el Josep Antoni han parlat en anglès una bona estona. Jo no entenia res, d’esquena i parlant en anglès? 😯

Tenint en compte que el 80% era gent vinguda de poble en autocars… doncs mira, sort que ens han explicat perquè ho feien. Es veu que ha vingut premsa estrangera perquè som importants ara mateix. I sabeu què han dit en anglès? Que som importants. Espero que la premsa estrangera no lligui caps.

Jo avui li he vist un punt feble al que estan fent: no és un projecte inclusiu. És un projecte tancat. Que només s’hi entra si *hi entres*.

I això d’incloure es veu també en que ens demana el vot per ell, però parla com a país, però és un partit.

Tant el Duran com el Mas han parlat de la “majoria excepcional” perquè és la manera que el projecte s’aguanti, però és que a mi no m’han convençut, en part perquè no han fet res. (un dia que hi vaig…)

Jo m’esperava una mica d’èpica i espectacle i tot el que hem fet és cantar els Segadors a cappella. 😕

Estrellats no, gràcies

“Estrallats no gràcies” és el nou manifest de la intelectualitat española. El podreu trobar en els millors terres. Jo concretament n’he vist pel passeig Sant Joan i Balmes.

Crec que és interessant comentar-lo sobretot per la poca integritat de les paraules. Si algun cop aneu a judici, posar de relleu les contradiccions del personal, és de les coses més “divertides” de fer. De fet, és com es fan aflorar les mentides. I també els tontos. Els tontos també afloren. Ara imagineu-vos un tonto mentint a judici… Bé, deixem-ho estar.

El més destacable és que l’escrit només té el títol en català, la resta és íntegrament en español pur de bellota. Normalment els españolistes fan les coses en bilingüe perquè el bilingüisme és la seva arma. Però aquí no, tot en castellà.

Hi ha una altra cosa que em sorprèn molt. Diu “España y Cataluña somos países plurales”. Està dient que Catalunya és un país! Això tampoc encaixa amb l’españolisme imperant.

Segurament això no és intencionat sinó llacunes intelectuals. És així per la poca substància de tot plegat. En una frase diu que els nacionalismes volen imposar les normes a tots, i a l’altre diu que el nacionalisme separa. Si canviem la paraula ‘nacionalisme’ per ‘Jordi’ ho veurem més clar: “El Jordi vol imposar-se als altres”, “el Jordi vol separar-se dels altres”. Es veu clarament que tot a la vegada no pot ser.

També diu “el patriotismo es solidario” que com tots sabem vol dir que el país de Catalunya ha de donar diners al país d’Espanya (emprant la seva terminologia), però llavors, com és que també diu “només el respecte al dret aliè dóna una justa pau”?

La Vanguardia no vol que volguem la independència

El 10-10-10 vaig escriure que La Vanguardia vol la independència, i avui 18-11-12 toca escriure que La Vanguardia ja no la vol. Ho he sobrellegit en varies notícies però en la que ho veig més clar és en la següent:

El pacto fiscal sigue imponiéndose a la independencia

Fixem-nos que La Vanguardia ens insisteix en que la gent insisteix en preferir el pacte fiscal, i a la independència el que li passa és que s’estanca. Li havia de passar una cosa ben negativa per reforçar el missatge.

Aquestes són les frases del sub-títol:

El respaldo a la consulta se mantiene sobre el 73%, y un 66% exige su celebración | El 46,5% votaría contra la secesión y un 42,2% a favor, si hubiese pacto fiscal | Quienes creen que la única salida es la ruptura crecen 13 puntos, hasta el 38%

Recordeu aquest 38% del final de la frase. Sembla tan petit al costat del 47%, el 66% i el 73%, oi?

Llegim el primer paràgraf:

Barcelona. (Redacción).- La inteligencia política, atenta lectora de las encuestas, habría descubierto hace ya mucho tiempo que un pacto fiscal similar al concierto vasco es el mejor bálsamo para la fiebre soberanista que enfrenta a Catalunya con el resto de España. Si ya el anterior sondeo de Feedback ponía al descubierto que el logro de ese objetivo neutralizaría la mayoría independentista, la última encuesta ratifica ese pronóstico, en un contexto de estancamiento del respaldo a la secesión. Lo único que permanece casi inmutable es el cerrado apoyo de los catalanes al derecho a ser consultados, que continúa por encima del 73%.

Haig de dir que em toca bastant els ous que tinguin la cara de començar l’article fent recotxineo de la seva posició política. Ara resulta que la ‘inteligència’ és ‘llegir les enquestes’ i ‘descobrir’ que la gent ja no vol la independència? Per favor, això és un insult… a la inteligència.

Segon paràgraf:

Por lo que respecta al respaldo a la independencia, la evolución de las cifras es muy elocuente: en apenas mes y medio el apoyo a la secesión ha descendido del 55% que registraba el 30 de septiembre a poco más del 47%, ahora. Es decir, una caída de siete puntos (aunque de solo medio con relación al sondeo de hace una semana). Paralelamente, las opiniones en contra han crecido en similar proporción, al pasar de un 33%, a comienzos de octubre, a más del 40% en la última encuesta. Todo ello, además, con una hipótesis de participación al alza, pues ahora superaría el 74%.

Com veieu al segon paràgraf, el que és eloqüent són les ganes de La Vanguardia d’enterrar la independència.

Tercer paràgraf:

En cualquier caso, la irrupción del pacto fiscal invertiría esta correlación, pues en el supuesto de lograrse el concierto, sólo el 42% respaldaría la independencia, frente a algo más del 46% que votaría en contra. Pero, atención, la volatilidad del apoyo a esa tercera vía entre la ruptura y el inmovilismo se aprecia en el hecho de que la ventaja de los contrarios a la separación sería ahora de sólo cuatro puntos, mientras que era de seis hace apenas una semana.

En el tercer paràgraf és quan ens maten: d’aconseguir el pacte fiscal ningú voldria la independència! Aquest és el missatge de La Vanguardia.

Però el rellevant és que tenint el pacte fiscal la gent segueix volen la independència, ja que només baixa del 47% al 42%. Evidentment a La Vanguardia no ho diuen així perquè ens volen vendre la notícia contrària.

Mireu el sisè paràgraf:

Sin embargo, el verdadero contrapunto al reflujo que registra el apoyo a la independencia se encuentra en el ascenso de las opiniones pesimistas sobre las posibilidades de resolver el encaje de Catalunya en España. Hasta el anterior sondeo, la creencia mayoritaria de los catalanes era que una reforma de la Constitución española podría dar respuesta a sus demandas. Hace sólo tres semanas, esa percepción alcanzaba a casi el 53% de los consultados. Pues bien, el último sondeo reduce esa cifra a poco más del 30% mientras que el contingente de los que juzgan imposible recuperar puntos de encuentro y consideran que la única salida es la independencia de Catalunya crece 13 puntos y supera ya el 38% de los ciudadanos. Eso sí, los convencidos de que no hace falta cambiar la Constitución sino sólo interpretarla de forma diferente también han crecido (en tres puntos respecto al anterior sondeo y en más de ocho con relación a finales de octubre).

És un paràgraf fet perquè no s’entengui. Però l’han de posar perquè no es digui que amaguen informació. El que diu el paràgraf és bastant fort. Resulta que els catalans que creuen que seria útil reformar la Constitutción cau del 53% al 30%. I els catalans que creuen que l’únic camí és la independència creix del 25% al 38%.

Torneu-ho a llegir perquè la notícia és aquesta, i no que la independència baixa un 4% si tinguéssim el pacte fiscal.

Amb aquests números La Vanguardia posa al titular que la gent prefereix el pacte fiscal que la independència? Quina vergonya.

Amb tot això concloc que qui li està fent el llit a l’Artur Mas no és El Mundo, sinó La Vanguardia.

Atenció, La Vanguardia ens està fent el llit a tots. A tots els catalans.