Jaume, una independència relativa

Això que veiem aquí és el balcó del meu tiet, Jaume Balagué Violan. Amb qui tenim una relació societària molt semblant a la que tenim amb España. Un moment, actua com España i al balcó té dues estelades? 😯

Jo entenc que el Jaume vulgui la independència, perquè España ens pren els diners, ens discrimina, s’emporten el que volen de Catalunya, ens ofenen, ens trepitgen, busquen perjudicar-nos contínuament, menyspreen el nostre treball quan en realitat són ells qui treballen malament.

Però per què reclama la independència si no deixa independitzar-se als altres? I vol les dues coses al mateix temps!

Els capítols viscuts amb el Jaume tenen molts paralelismes amb els viscuts amb España.

Si Catalunya va fer un Estatut nou, nosaltres vam intentar fer un Protocol Familiar. Amb un fracàs igualment sonat.

Si Catalunya va deixar al descobert el dèficit fiscal per veure si així s’arreglava, nosaltres també hem deixat al descobert els privilegis que el Jaume s’ha pres. I, efectivament, ni España ni Jaume han corregit. I és més, els dos s’han saltat els acords per corregir-ho (la disposició adicional 3a en el cas dels catalans).

[afegit] Si el Mas va anar a Madrid a fer el pacte fiscal per repartir els diners de forma més equitativa, nosaltres també vam intentar fer un acord per repartir l’empresa i tenir “hisenda pròpia” enlloc d’estar pendent del que el Jaume ens permet.

Si España apela a la Constitución per negar-se a separar-se, el Jaume també s’escuda amb la llei. Quan en ambdós casos el que és rellevant és si les dues parts (tres germans en el nostre cas) volen estar junts.

Si España intenta fer-nos sentir que estem sols i que no tenim res a fer, el Jaume també.

Si España apela al desastre de continuar per aquests camins de separació, el Jaume també diu que ens arruïnarem si deixem de ser socis amb ell. Però curiosament el Jaume està d’acord que la ruïna és seguir junts, amb España. Però no és ruïnós seguir junts amb nosaltres. I no és ruïnós seguir junts, però ens dóna la culpa de tot. I ell ho fa tot bé.

Tant el Jaume com España són orgullosos i altius. El principal problema per la convivència són ells mateixos. La causa de la separació és el seu comportament actual, perquè la resta es podria arreglar.

Jo tinc l’esperança que algun dia ens haurem de seure a negociar, igual que hauran de fer els españols. Els catalans estem agafant legitimitat a les urnes, nosaltres l’estem agafant als judicis (anem pel tercer).

Igual que els españols, el Jaume també vol votar-ho tot junts, perquè així ens pren capacitat de decisió.

Els catalans hem intentat arreglar les coses parlant tot i saber que els españols saben molt bé què estan fent. Els españols i el Jaume ens acusen de crispar.

Els españols es pensaven que no teníem res a fer i per això actuaven amb prepotència. És el mateix que ha fet el Jaume.

Els españols i el Jaume no saben què farem i com ens en sortirem. Però els catalans i nosaltres farem les coses amb fermesa i fent passos decisius.

Si aquella atontada del Gobierno deia que això de la independència era una crisi dins d’una crisi, ja veieu que jo estic en una crisi dins d’una crisi dins d’una crisi. Però tot anirà bé. 🙂

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *