amiguisme no és corrupció

A un costat de la nostra societat la corrupció és galopant, i per l’altre tot és cada vegada més sistemàtic controlat i vigilat. Què passa que no funciona? La meva aposta és que estem desresponsabilitzant la persona i ho culpem tot a la falta de regles. Ara arreglarem la crema de contenidors fent una nova llei.

Però avui vull dir que a mi em sembla bé l’amiguisme! Vaig dir que l’amiguisme estava bé i els amics em vam mirar despectivament. Cosa que no entenc sent amics, no? 😕

Però avui tots som tant reglementaris. Tothom ha de respectar les regles perquè sinó ets mala persona. I això el que fa és individualitzar-nos i per tant fer-nos febles. (on vaig llegir que això ho estava fent el capitalisme per esclavitzar-nos?)

L’amiguisme està bé perquè ens agrada socialitzar-nos i tenir amics, fer les coses amb altra gent.

Si un amic t’aconsegueix entrades per un concert, si et diu on has de presentar un paper que resultarà en un avantatge per tu, o si et dóna un milió d’euros per fer el que ell no pot fer perquè és ilegal. En tot això la mesura del que és correcte no és si és amiguisme, la mesura és si és corrupció.

Estem moralment corromputs si un amic t’aconsegueix entrades per un concert? Potser no carai.

Us podeu imaginar que vaig parlar amb un capellà que em va dir que si un altre capellà no feia les coses de certa manera això era fer “txantxullos”? La pregunta és si els papers són correctes i si s’estan fent les coses bé, no si demano un paper a la guixeta 1 o a la 2.

No sé què va fer el Blanco, però si la burocràcia de funcionaris impedeix que les coses es facin, es necessiten amics per aconseguir poder fer les coses.

Si creiem correcte criminalitzar l’amiguisme acabem vivint en un món de corrupció legal.

One thought on “amiguisme no és corrupció

  1. Bones, persona (no poses el nom).
    Em dic Pere. Està bé que escriguis sobre aquest tema, l’amiguisme. Quan hom rep una educació ecològica, és a dir, que té en compte l’equilibri del context, l’amiguisme no hi té cabuda i esdevé una corrupció d’aquest equilibri: resulta que si hom fa un favor a un amic o amiga, quan la resta de persones han de fer cua, desenbutxacar uns diners que han guanyat treballant, allà es produeix un greuge ètic, i aquí recau el lligam de l’amiguisme i la corrupció, en què hi ha gent que hi surt perjudicada. Suposem que hi han oposicions per cobrir una plaça de feina, i la donen a una amiga d’algú del tribunal, quan ja hi havia algú millor en la feina que aquesta persona. Doncs per quedar bé amb aquesta amiga, es perjudica una família sencera, que no tindrà diners per fer vida normal, i molt menys per comprar entrades. L’amiguisme era comú a Catalunya… als anys de Franco.
    Per tant, la part negativa de l’amiguisme és la ceguesa vers els altres, la falta absoluta de sensibilitat per l’altri, l’egoïsme inmadur de pensar que hom és especial, la inmaduresa tonta de pensar que algú és millor si té privilegis materials, i pijor encara, si hom té amics que es pensen que les amistats es guanyen fent favors que es salten les normes etiques… En definitiva: saps, persona? Ser demòcrata és un gran esforç… de renúncia. De renúncia de voler valdre més que els altres a través de rebre avors. I tu, vols fer l’esforç de ser demòcrata?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *