vaga, manifestacions i guerres legítimes

Aquesta vegada no he anat a veure les manifestacions, he passat un dia ben tranquil a casa, més tranquil que un diumenge. Des de la meva perspectiva l’èxit de la vaga ha estat aclaparador.

Unes reflexions: a cada vaga que hi ha, a cada manifestació: la bola de bogeria es fa més grossa.

Les corredisses i contenidors cremats són l’últim esglaó d’una guerra que hi ha entre el sistema i l’anti-sistema. I la societat està de la banda de l’anti-sistema. Que quedi clar.

Quan tots sabem i assumim que els bancs són uns lladres i els polítics també: guanya l’anti-sistema.

Per més que cremar contenidors sigui dolent, en una manifestació sabem que els anti-sistema cremaran contenidors, bancs, caixes, però no em tocaran a mi que m’estic manifestant allà. I sabem que els policies vindran a saco contra tothom. Per tant, encara que objectivament cremar contenidors sigui dolent, els dolents són la policia. I és per això que l’actuació de la policia sempre es mira amb lupa, com deia un de la policia a la ràdio.

Això no s’arregla posant vàndals a la presó. Que el poder apreti per tenir més control i més poder no ens portarà a cap lloc que jo tingui interès en anar.

Les lleis s’aguanten perquè tots creiem que som bones. I el que està passant és que estem veient que no són bones. El lema de la vaga és “s’ho volen carregar tot”.

Els “grups minoritaris molt organitzats de delinqüents” deixaran de fer aquestes ilegalitats el dia que la societat estigui convençuda que el que estem fent està ben fet i és bo per tots.

[editat] recomano llegir aquesta experiència de l’Arcangelo a la manifestació.

[editat 1 d’Abril] Afegir un enllaç a un relat del dia de la vaga, no l’he llegit encara perquè ho vull fer amb calma.

vaga para hoy, reforma para mañana

Comunicat oficial del becari que escriu aquest blog mentre el Mai9 es dedica a guanyar repetidament al Madrid al FIFA12:

M’és igual si els sindicats són part del sistema.

Penso que les vagues ja no serveixen com servien anys abans per varis motius, entre els quals que el concepte de “treballar” ja no és el que era i treballar treballa molt poca gent, la resta fa la viu-viu amb empreses que fan i desfan. Ei, que no passa res.

M’és igual si la vaga és española i nosaltres som catalans. Grècia també té reformes laborals i el Mas també ens ha regalat mesures d’aquest estil.

Que s’ha de fer una reforma laboral està claríssim i com més hem trigat pitjor ha estat la nostra realitat, però aquesta ja de lluny és veu que és un nyap, el típic nyap del PP que arruïna a tothom menys els seus amics.

He trobat motius en contra la reforma laboral: que no acaba amb la dualitat del mercat laboral, que el contracte de proves d’un any és una bestiesa, i que les empreses poden desvincular-se dels convenis colectius.

Ah, i els mini-jobs alemanys tampoc m’agraden.

Ja que estic amb el tema diré com penso que s’arregla la situació:

deixar de putejar el treballador, que prou feina té amb la feina que té. Putejar immediatament les societats. I més encara les empreses financeres. No pot ser que vulguem tenir un Estat pagat per treballadors de classe baixa i mitja, mentre els rics paguen menys impostos perquè només paguen rentes de capital.

Ah, i per acabar demano que no m’atabalin amb si hi ha “minories violentes” a les manifestacions. Quan l’ambient es caldeja, doncs està caldejat. Que s’esforcin en no caldejar-lo.

democràcia directa: a la universitat i a la tele

Què podem dir de Joan Ramon Resina? Podem dir que és professor a la universitat de Stanford, que escriu al diari Ara i també podem dir que no va veure el programa The Daily Show el capvespre del 5 de Desembre de 2011.

Anem a veure què hi deia a l’article de dimarts passat:

Democràcia no és, doncs, la llei -de lleis també en tenen les dictadures-, sinó el procés ordenat de manifestació de la voluntat popular, i és antidemocràtic segrestar aquest procés en qualsevol dels seus nivells d’aplicació legislativa. A Califòrnia, per posar l’exemple que tinc més a mà, el poble legisla mitjançant proposicions de llei emanades de la societat, o sigui ILPs, que es voten en paral·lel al procés electoral i són vinculants. A cap americà li passaria pel cap qüestionar el dret dels californians a exercir la sobirania en els temes que afecten la forma de vida que es volen donar a ells mateixos, des de la política fiscal i el finançament fins a qüestions territorials, ambientals, educatives, jurídiques i penitenciàries, o fins i tot ètiques, com la pena de mort o els matrimonis homosexuals.

Llegeixes l’article i dius: Olé Ramon! Olé Stanford! i olé California! si senyor.

Malauradament ja no es valora mirar la tele. S’hauria de mirar la tele a les universitats. Mireu la tele, sisplau:

California’s Direct Democracy Troubles – The Daily Show with Jon Stewart – 12/05/11 – Video Clip | Comedy Central

No sé si ho heu entès. Pels que sigueu més d’universitat que de tele, permeteu-me que us expliqui en llargues frases subordinades que gràcies a la democràcia directa californania ara totes les empreses es gasten milions ja no tant en pressionar polítics professionals sinó en aconseguir que s’aprovin barbaritats per democràcia directa. A tres dòlars el vot.

Joan Ramon, em sembla que la setmana que ve fan un “procés ordenat de manifestació de la voluntat popular” on es demana si s’ha d’abaixar el sou als professors universitaris. Que tinguis sort, em sembla que sou minoria, però ja se sap “el poble legisla mitjançant proposicions de llei emanades de la societat” i estar molt bé que així sigui.

Oriol Junqueras i el PSC

L’Oriol Junqueras, d’alcalde de Sant Vicenç dels Horts va fer el que seria un tripartit natural, és a dir, els partits catalans junts deixant els partits españols de banda. Això és: PSC i PP.

Però sentint aquesta entrevista he tingut la impressió que aconsellat per l’Artur Mas, ara toca tractar millor el PSC.

Oriol Junqueras: “La relació amb Artur Mas és discreta, i crec que hauria de ser més fluïda”

No us aconsello sentir-la perquè hi ha un español españolista que perd els papers de mala manera. És el típic español que no sap res i crida i crida reclamant atenció.

L’important és que m’ha semblat veure que en el joc d’estratègies i pactes entre partits, ara s’ha de tractar amb consideració el PSC.

Una prova més:

Oriol Pujol detecta una “aproximación” con el PSC en el pacto fiscal

Jo penso que s’estan equivocant, i que si el PSC és una merda de partit s’ha de dir fort i clar, tot esperant que els votin menys. Aguantar-los per motius estratègics és una mala estratègia.

El que prova aquesta estratègia és que qui la fa, ja pensa que ell no ho faria millor que els del PSC i tampoc seria capaç de captar els “seus” votants. I així portem 30 anys aguantant España. Un projecte polític que està més acabat que el Mourinho, vull dir, Florentino.

una unió d’estats contra una unió de nacions (USA vs UNESCO)

Actualment als estats units estan entretinguts amb dues coses: qui serà el guapo que disputarà la segona legislatura a Obama, i com és que el percentatge d’aprovació d’Obama està caient de forma suau i constant.*

Mentrestant, ahir, al programa The Daily Show (El Xou Diari) van fer un bonic reportatge d’un fet que va passar fa uns mesos: els Estats Units van retirar la contribució de diners a la UNESCO perquè aquests havien aprovat per majoria acceptar Palestina com a membre de ple dret.

Aquí teniu els vídeos perquè valen molt la pena. Estan en anglès i parlen ràpid.

America’s Problem with UNESCO – Pt. 1 – The Daily Show with Jon Stewart – 03/15/12 – Video Clip | Comedy Central

America’s Problem with UNESCO – Pt. 2 – The Daily Show with Jon Stewart – 03/15/12 – Video Clip | Comedy Central

O aquí si us voleu baixar el programa sencer en HD:

The.Daily.Show.2012.03.15.720p.HDTV.x264-LMAO (download torrent) – TPB

No diré que els Estats Units estan en decadència, però els Estats Units estan en decadència. La gràcia és la capacitat de regeneració que tenen, i veure com fan un reportatge explicant que ells mateixos són idiotes. (un cas més d’insult cívic).

Els protagonistes del reportatge són un humorista britànic que ja fa anys que treballa allà (John Oliver) i un polític pringadillo que no entén res i queda en ridícul. A més és del partit Demòcrata, com l’Obama.

El contingut del reportatge és que Estats Units ha retirat el suport financer a la UNESCO perquè tenen una llei que prohibeix donar suport a qualsevol organització que doni suport a Palestina. L’argument és que Palestina i Israel s’han d’entendre entre ells i per això no donaran suport a qui es posicioni a favor de Palestina (i fent-ho el que fan és posicionar-se a favor d’Israel).

En conseqüència explica com la UNESCO ha hagut de retirar varis projectes, com per exemple, ensenyar a llegir als policies afganesos. Cosa que va en contra d’Estats Units perquè estan allà dins intentant posar ordre.

I també mostra com altres estats han portat els diners que havien retirat els Estats Units.

Les meves conclusions:

Això dels USA i la UNESCO és molt rellevant perquè deixa entreveure que els USA ja no són líders de res, són una ombra del passat que tenen menguant rellevància i tot el que poden fer és deixar de pagar i quedar-se tancats a casa seva.

I aquesta negativa d’acceptar Palestina amb normalitat el que fa és mostrar que són els Estats Units que tenen la culpa que això no s’arregli.

* Serà que la dona d’Obama té raó i en Barack ha desaprofitat la inèrcia del canvi amb que va arribar a la Casablanca per convertir-se en un possibilista.

violència és posar els peus a la cadira

IMG_9395

Aquest d’aquí sóc jo en un acte de revelió sense precedents. I estic content de mi mateix perquè l’altre dia vaig veure un segurata al metro dient-li a un noi que tragués un sol peu de la cadira del davant. Sabreu que les cadires del metro són de pur plàstic iraquià i el noi tenia la punta del peu a un costat del seient, no com jo que amb tota la patxorra tinc els dos peus i amb els talons directament.

El problema que veig jo és de civisme. No de civisme meu i del noi, civisme del segurata que s’erigeix en capallà del poble i va dient que tocar-se és dolent. Escolti segurata, ocupis dels terroristes. Tot el que va aconseguir el segurata és que el noi pensés que és un cabró, i jo també. Bonic favor va fer a la societat.

I l’altre dia veig sentir el Felip Puig dient la nova tontaria. Si primer van dir que filmarien les manifestacions, ara s’ha inventat que prohibiran anar a les manifestacions amb la cara tapada.

Per l’hamor de Dheu, quin home més burrho.

Perquè no feu el futut favor de resoldre els problemes i la gent deixarà de cremar contenidors, trencar vidres de bancs i cridar en contra dels polítics.

Que, per cert, m’agradaria saber qui és el geni que va repartir les valles perquè això de protegir la borsa i deixar el Banc del costat sol com un mussol té delicte.

Som una societat i tu Felip Puig ets només un pringadet amb telèfon mòbil. No aniràs enlloc. El que has d’aconseguir és que la gent no tingui ganes ni motius de perdre els papers i trencar-ho tot. Que no es pot aconseguir? Si que es pot. No en saps? Marxa.

de la catalanofòbia a la indiferència (columna Carles Capdevila al diari Ara)

Encara ha d’arribar el dia que llegeixi una columna del director del diari Ara que valgui la pena. Avui hi ha estat molt aprop, però per una frase, per l’última frase de l’últim minut, ha espatllat un article moderadament sensat.

L’article diu que bla bla bla abans els madrilenys/españols ens tenien fòbia i ara ens tenen indiferència. Una observació prou interessant.

Acaba l’article dient “Un escenari curiós en un any clau.” Fins aquí normal. Però afegeix: “Caldrà ser clars perquè ens prenguin seriosament”. No home! NO!

Però què ha passat aquí? Que ha ressuscitat a l’última frase el Jordi Pujol preocupat per la governabilitat de l’Estat? Deixeu-los en pau els españols que prou problemes tenen amb el Mourinho i la Merkel!

Els españols no ens han de prendre seriosament, som nosaltres que ens ho hem de prendre seriosament, collons.

el bo de megaupload

No acostumo a canviar d’opinió en temes d’aquest tipus, però amb això del Megaupload ja no veig tan clar que sigui un espavilat enriquint-se a costa dels altres. Si que segueixo pensant que és un negoci lamentable, mal fet, que no m’interessa ni com a client. Però veient com ha actuat el govern americà, veig clar que qui es passa de la ratlla són ells i no el megaupload, que tot el que fa és fer calers amb les ganes de la gent d’intercanviar fitxers.

I em té preocupat que mentre Obama somriu passin aquestes coses. A mi em preocupa que matessin l’Osama, que mantenguin Guantanamo, i que ara intentin emportar-se a territori americà al de wikileaks i a aquest del megaupload.

Sandro farà petit el Barça, part VI: pot passar qualsevol cosa

Guardiola després de guanyar l’Atlètic del Madrid va dir “no guanyarem la lliga”. I el líder de l’oposició, Sandro Rosell va respondre:

impossible no, no… impossible, la palabra impossible, debe existir pero no para este caso. No. Impossible solo es cuando las matematicas lo digan, mientrastanto nada es imposible.

Deixant de banda el baix nivell lingüístic de “impossible solo es cuando”, i deixant de banda que “impossible is nothing” és una campanya d’Adidas i ell treballava a Nike i el Barça cobra de Nike també.

El més important és centrar-se en que el Guardiola diu que no guanyarem la lliga i surt el president a dir-li que no. És que vaig flipar.

El Guardiola si alguna cosa sap fer és modular el missatge de cara al públic (com que no sóc jugador és el que més veig). I crec que diu que no guanyarem la lliga per tenir el públic relaxat i que ho vagi assumint i per donar a entendre que tal com van les coses als partits del Madrid, això és intocable per mandat diví.

Mireu quina cara de nen que es pensa que ha fet la gran frase li ha quedat al Sandro després de dir-ho:

Sandro a la Fira del mobil-Telenoticies-29022012-BB_BARSA (3975650).FLV_snapshot_00.14_[2012.03.03_02.28.17]

I ho poso en aquesta secció del blog no perquè hagi trobat una cagada més del Sandro, sinó perquè jo veig clarament que el Sandro dient “imposible solo es cuando” el que està fent és fer petit el Barça. Per començar perquè estàs desmuntant el plantejament que ha fet el Guardiola, i encara que no tingui raó, és molt curt que sent tu el president ho diguis públicament.

Per això, si el Guardiola diu una cosa molt concreta, “no guanyarem la lliga”, i el Sandro el contradiu generalitzant amb “res és impossible”, el títol de l’escrit és “pot passar qualsevol cosa” generalitzant més i mostrant el descontrol que hi veig.