La Contra és caminar a una feina sense caps

A La Vanguardia no tot és deixar bé el Sandro i l’Artur, també hi ha La Contra, famós per ser la contra de l’anterior, sense que això vulgui dir parlar malament del binomi Sandrur.

Els anti-sistema farien bé en llegir aquesta contra, d’un home que li sabia greu presenciar injustícies i va deixar la seva feina de directiu informàtic de finances.

“Puedo decir que ‘La Contra’ me cambió la vida”

Sabeu què estaria bé? Que en Carlos Roldán compartís totes les 4595 contres que té copiades al seu iPad.

la justícia es fa

Estimadíssims lectors, el 22 de Desembre vam anar el meu pare i jo a veure la justícia, i avui 12 de Gener ja tenim sentència, i és favorable. 😮

Agafeu el calendari: han passat quatre dies laborables des de reis, i el 22 era divendres i el següent dilluns Nadal.

Espero que es vulgui quedar aquí quan ens independitzem.

banda sonora d’aquest escrit: Better Off Alone

enllaços relacionats: un i dos.

moltes motos, ciutat colapsada

Un dels avantatges que tenim els de classe mitja és que un dia podem anar a la zona alta i un altre a zona baixa.

L’altre dia vaig anar a veure com els va per allà dalt, i a part de notar que viuen més atrafegats i tensionats vaig fer aquesta foto:

IMG_8595

Hi surten motos aparcades a la calçada, a les voreres dels dos costats i més motos amuntegades entre els cotxes esperant que es posi verd per sortir a la velocitat de la llum. Això és una merda.

Haig de dir que abans d’arribar aquí vaig veure un accident de moto a la plaça Gala-Placídia.

En qualsevol cas, ja toca que comencem a criticar les motos i deixem de donar-los aquest suport polític del que gaudeixen.

Prou de motos, prou de motos, prou de motos!!! Són una merda i circulen com a boges.

Una ciutat on la moto és un mitjà de transport respectat i amb suport polític es convertirà en una ciutat de bojos, bruta i desordenada. Serà un circuit de curses amb sortida i meta a cada semàfor. Fent ziga-zagues i avançant-se entre elles com si fos un esport.

Els nostres responsables polítics no s’adonen o no saben o no recorden, que com més espai li donis a la moto, més n’agafarà.

Anar en moto segur que és molt pràctic. Et porta de porta a porta. Però quan bona part de la població es transporta així, es converteix en caos.

I si li donem suport polític canibalitza el model de transport metropolità.

Quan molta gent s’acostumi a moure’s amb la facilitat d’anar de porta a porta, ens costarà molt que canviïn. És allò que diuen que el pitjor de la fama és la caiguda. I algun dia s’haurà de limitar la moto perquè és un model insostenible, i no perquè cremi petroli.

I el problema el tindrem llavors perquè no tindrem el transport ben pensat perquè ens haurem acostumat a que tothom vagi individualment on vulgui amb la facilitat de la moto.

S’hauria de pensar el transport colectiu, i els que hi haurien de pensar (els polítics) no paren de donar suport al transport individual que és la moto. 😕

comprem-nos un portàtil!

Ha arribat el moment que us compreu un portàtil. Us explicaré com ho faria jo avui.

Primera regla del joc: només es poden comprar portàtils amb connexió HDMI. Essencial per si algun dia vols connectar-lo a la tele, per jugar al FIFA o veure una peli.

Per fer-ho fàcil només em miraré el processador i escolliré el més barat de cada branca.

AMD Fusion val 363eur.

Intel Core i3 val 407eur.

Intel Core i5 val 470eur.

Fem un cop d’ull a les diferents potències i jo arribo a la conclusió que el millor és el Intel Core i3 perquè per 50eur tens molta més potència que l’AMD Fusion, i els 50eur més per comprar un i5 no paguen la pena.

Au, fins aquí un mètode ràpid per comparar-se un ordinador portàtil. 🙂

9 visions del 2011

Google aquest 2011 ha aconseguit moltes coses, espatllar l’Analytics per exemple. Ja havia espatllat el Google Imatges, i alguns amics consideren que han espatllat el Gmail també. 😐

Tot i així, per primer cop faré una llista del més llegit de l’any. Entre les 33 primeres posicions de pàgines vistes hi ha aquestes 9 coses escrites el 2011.

  1. aquesta és la seva democràcia (374)
  2. TV3 al Cabàs 0.3 (ara amb menys botons!) (227)
  3. Anna Grau, ara no (129)
  4. Felip Puig és un fill de puta, part I: fora de la Generalitat (101)
  5. Albert Om, el desconeixement d’un agnòstic (84)
  6. Diari Ara Ja No (76)
  7. el Renuevo de Yoigo és una estafa (67)
  8. RAC1 fa un infomercial de l’uniforme escolar (62)
  9. TeraCopy, bad development (59)

Vistos els resultats podria canviar el subtítol del blog a “quan m’emprenyo de veritat”. 😆

carril bici vermell, de mort

Llegeixo que ahir va morir una dona de 49 anys usuària de bicing a Aribau amb Diputació, envestida per un camió que girava cap a Aribau.

Aquí hi ha les notícies.

Només la presència de periodistes recorda avui la ciclista morta a Aribau amb Diputació

Mor una ciclista del Bicing en el xoc amb un camió a l’Eixample
Segons alguns testimonis, tots dos vehicles circulaven pel carrer de la Diputació i haurien xocat en el moment en què que el camió girava per incorporar-se al carrer Aribau. No es tracta del primer accident mortal d’un usuari del servei del Bicing.

Permeteu-me que us digui de qui és la culpa d’aquest fet: de Jordi Hereu.

Sabem tots que les cantonades de l’Eixample són escapçades, doncs Jordi Hereu va pintar els carrils bici rectes i en vermell com a mesura de protecció. Això és un problema perquè el ciclista es pensa que està protegit i és un problema per la resta que es troba un tros de terra pintat de vermell que no saps què és (propaganda electoral socialista?).

Jo ho vaig retratar parcialment en aquests dos escrits:

L’Hereu és imbècil, part XII: pintar els carrils bici de vermell

L’Hereu és imbècil, part XIII: creuar el carrer

El resum del problema que ha causat l’accident és:

– el ciclista arriba a la cantonada i segueix pedalant perquè va per un carril bici i “hi té dret” i a més, el terra vermell li dóna prioritat i “tothom ho veu” i si no ho veu serà culpa de l’altre. (és així d’estúpid)

– el conductor arriba a una cantonada i gira com sempre ho ha fet.

El problema a resoldre no és la mentalitat dels conductors o la dels ciclistes. El problema és la integració de la bicicleta com a mitjà de transport a Barcelona. Ho posaré emmarcat a veure si ens ho fiquem a la mollera:

integració de la bicicleta com a mitjà de transport a Barcelona

Fins ara el que s’ha fet és fer el paperina posant llocs on els ciclistes puguin anar a passejar un diumenge el matí. Per exemple, pel mig d’Arc del Triomf, o per la vorera de la Diagonal. Llocs excepcionals per una passejadeta matinal.

Per això jo ja vaig reclamar el 2009: fora els carrils bici. I el 2010 vaig presentar la campanya un carril, una bicicleta.

Perquè aquesta dona ha mort perquè el camió ja circulava pel carril de més a la dreta (l’adequat per girar) però resulta que un llest va posar encara un altre carril més a la dreta per on passen bicicletes. Bicicletes que potser no giren com ell.

En fi, lamentable. A veure quin dia ens hi posem a pensar la bicicleta a Barcelona.

dinar amb 60 anys catalans

Com va l’any nou? Jo avui he dinat amb tot de gent de més de 60 anys. No era la primera vegada que dinava amb ells.

Són gent que majoritàriament poden fer servir el castellà com a llengua quotidiana, van ser educats en castellà (a casa i escola) i tenen pares no-catalans. No vol dir que no siguin catalans, perquè pel que veig en són (o com a mínim no els reconec en la mentalitat española absurda). Segurament són un perfil bastant normal en aquesta edat i en aquest país.

Llavors hem parlat de política i encara que les opinions no eren unànimes, si que he vist com els plantejaments catalanistes desacomplexats estaven bastant assentats. Encara que no s’ha parlat d’independència, com podem fer els joves.

La meva valoració ha estat que amb aquest caldo de cultiu, el tema de la independència no fa pujada, oi que m’entens?

Si ajuntem a aquesta visió el fet que per primer cop en la història democràtica els españols poden governar-se amb independència de catalans i bascos (majoria absolutíssima del PP), que ja han reformat la Constitució deixant-nos de banda, i que van deixar l’Estatut en un text metapolític… doncs francament (i paradoxalment), fa bona pinta.

Si hi ajuntem que jo reconec vàlua política en Xavier Bosch, Oriol Junqueras, el Vila d’Abadal, el Recoder, Tremosa, Lopez-Tena.

També tenim que a mida que penses en la independència veus clarament que els únics partits que davant la disjuntiva defensarien España són el PSC i el PP.

El PP són precisament qui governa España, cosa que paradoxalment els treu iniciativa política, i viuen segrestats pel camí polític que ells han dit que volien fer quan no eren ningú.

I el PSC viuen enfonsats i són l’encarnació del polític discapacitat que era Montilla. Si no saben ni on són, tampoc tindran cap credibilitat política si intenten fer res. Mentre segueixen barallant-se amb el seu passat.

No sé, m’ha semblat que un dia ens trobarem que la independència ja està feta.

Ara estava pensant que potser seria com allò del cristianisme a l’Imperi Romà. Senzillament un dia va ser la religió oficial. La feina no va ser fer-la oficial, sinó que feta la feina, la van fer oficial.

Feliç 2012.