la pantalla desbloqueig del mòbil Android

Així com us vaig explicar com tinc configurat l’explorador de fitxers del windows, avui us explicaré com tinc a dia d’avui la pantalla de desbloqueig del mòbil Android.

IMG_1499

El programa que permet manipular la pantalla de bloqueig és el WidgetLocker 2.1.0. He tret els botons que llisquen per desbloquejar el mòbil i ho faig prement les tecles i així tinc la pantalla més buida. Pots bloquejar els widgets afegits perquè no facin res si toques la pantalla.

El fons de pantalla és el Silhouette 1.6, que és un paisatge on surt i es pon el sol. Trobaré a faltar la platja que tenia al SonyEricsson. 😐

El temps i hora són de Fancy Widgets 3.2.0 amb les icones de “MIUInspired Clock” i “Modern Weather”. Si cliques el temps s’obre la finestra amb la previsió, si cliques els minuts s’obre el calendari. He fet servir els dos widgets de mida 2×1 perquè no necessito un rellotge que ocupi tota la pantalla (eh HTC?). M’agrada que el temps es mostri en icona i en text, i et digui la localització i la temperatura. Perfecte per vestir-te al matí. 🙂

A sota la lluna hi ha una icona mig-transparent de SwitchPro 2.0.1 per quan vull fer servir el mòbil per iluminar.

A la següent fila tinc la icona de Camera Zoom FX 3.2.0. I al costat la icona per escoltar la ràdio.

A l’última fila he posat el Battery Monitor Widget Pro 1.9.5. L’he configurat perquè digui el percentatge, el consum en mW i les hores restants. Ahir tenia la icona a dalt de tot, però pel contrast amb el cel no es veia gaire bé.

I al costat hi he posat el MixZing 3.5.0 amb el widget de 4×2 reduït a mida 3×1 (ho permet el WidgetLocker). M’agrada veure la imatge de l’àlbum (per petita que sigui), la cançó i grup, i tenir el botó play/pause. Si cliques el text s’obre el programa.

En realitat he convertit la trista pantalla de desbloqueig en una pantalla d’inici. 😀

mafia d’Estat

Avui atendrem a les pràctiques mafioses de l’Estat. Són unes tàctiques que ja he vist dos cops en acció. I francament, fan canviar la concepció del que vol dir viure en el nostre Estat.

El tema és que et citen d’Hisenda, una cosa que pot passar si no ets funcionari o treballes pels altres. És a dir, passa a la gent que té iniciativa empresarial.

Si et citen d’Hisenda el que no has de fer mai és anar-hi tu. Per què? Perquè són uns cabrons. És igual si tu procures fer-ho tot bé, i no has intentat res per pagar menys. Si hi vas tu, qualsevol cosa que diguis de més, qualsevol cosa que ell et digui de més per buscar la teva reacció, qualsevol cosa és font de problemes.

Tant si hi vas tu com si hi ha anat un professional en respondre’ls, el que segurament et passarà és que et diran que paguis una quantitat desorbitada.

És a dir, tu pagues els impostos que toquen, i el d’Hisenda després de mirar quatre papers et diu “o pagues això, o et farem pagar 6 vegades més”.

La impunitat és total. I cobren un bonus per cada ciutadà que extorsionen. I no tenen cap responsabilitat.

Es pot dir “és que els falten calers i en busquen sota les pedres”. Això serà una explicació a peu de carrer, però no podem viure amb la incertesa que et denunciï la Inquisició Española.

Si el problema del deute és precisament que no hi ha confiança en que els Estats tornin el deute, quina confiança ens ha de donar veure l’administració fent atracaments a mà armada? I després volen vendre ‘bons de la Generalitat’?

Nosaltres paguem impostos, nosaltres comprem els bons, i després ens extorsionen?

I després hem d’anar a votar? Els polítics fan lleis per promoure les empreses i després Hisenda actua com una màfia?

El problema no són els bancs, el problema no és l’1%, el problema és que no funciona. I els indignats tenen raó.

El problema és que Hisenda ens mostra com s’han de fer les coses. És a dir, si ells t’ensenyen com et volen robar mig milió d’euros, el que t’estan ensenyant és com els hi hauràs de robar a ells.

I això és una merda, perquè està malament.

Esquerra i Reagrupament, junts un altre cop?

Aquesta tarda n’he estat parlant amb un amic, i segurament val la pena explicar perquè Reagrupament ha pactat amb ERC (antiga Esquerra) per presentar-se a les eleccions estatals.

Per preparar aquest plat necessitarem dos ingredients: el cronològic i el perfil de les persones (Puigcercós, Carretero i Junqueras).

El Carretero és un home que veu les coses clares i les ataca amb rotunditat. No va veure clar el segon tripartit i va decidir posar-hi remei presentant-se a President d’ERC. No va guanyar i seguia en contra dels tripartits. Així doncs va decidir que a les properes eleccions nacionals (les que serien al Nov 2010) la gent podria donar el vot al seu partit Reagrupament enlloc d’Esquerra que apostava per un tercer tripartit.

La castanya a les eleccions d’Esquerra fou tal, que arriba al poder el Junqueras. El Junqueras també ho pensa que el segon tripartit no s’hauria d’haver fet, però enlloc de clarivident i rotund com el Carretero, ell és pacient i compatible.

(La castanya a les eleccions de Reagrupament, tot i ser sonada, no crec que hagi condicionat que es pactés amb ERC, encara que segurament si que ha ajudat a parlar més de política deixant de banda els seients del parlament.)

(El problema de Solidaritat és que van guanyar els seients fent servir el projecte polític de Reagrupament, que no passa res, eh.)

Així com del Carretero es pot dir que només vol manar ell, del Junqueras es pot dir que mana ell quan no ha quedat ningú més que vulgui manar.

Així com el Carretero volia recollir vots per buscar primerament la independència per sobre de dretes i esquerres, Junqueras vol arreplegar partits (CiU i ICV) per buscar primerament la independència.

Si Carretero diu que no val la pena parlar d’esquerres i dretes mentre mani Madrid, el Junqueras ha dit que entre dretes i esquerres, esquerres. I entre esquerres i el país, el país.

Si al Carretero se li discutia tot, veig que al Junqueras se li accepta.

Pròxima estació és veure com CiU es desinfla potser no tant en vots com si en paper polític, i el Junqueras els ajunta amb Iniciativa per tirar endavant el país.

Mentrestant el PSC segueix políticament perdut. Irrecuperable i sense cap ganes de recuperar-los. I el PP que campi com vulgui, amb l’aire que li dóna CiU.

CiU donava aire al PP per tenir espai per pactar, però el Junqueras vol pactar amb CiU ‘pel bé del país’. Tant si CiU accepta el pacte com si no, ERC pujarà. Si pacta perquè ERC torna a guanyar protagonisme, si no pacta perquè CiU haurà de caure en braços de dos morts: PSC o PP.

[he trigat una hora en escriure això]

“la Caixa”, tu t’estrelles

Jo imagino que el meu pare de 73 anys no forma part de l’obra social de “la Caixa” que -per si no ho sabíeu-, és l’ànima de “la Caixa”.

Tot i així, un matí d’estiu va anar a posar uns diners a termini d’un any. Els tenia al compte corrent i els volia posar a termini perquè així li donin interessos. Li van dir que li podien donar un 2%, però que tenien un producte que dóna el 5% i una part dels diners dóna rendiment referenciat a les accions de tres super-empreses espanyoles.

El meu pare va dir que si, perquè un 5% és més del doble. Però d’una forma molt sorprenent era una presa de pèl considerable. La deshonestedat personificada.

Tinc un amic que diu que la responsabilitat és seva perquè ho va acceptar i li van explicar, i s’ho havia de llegir. I si no era bo, noi, mala sort. Jo penso al revés, que no podem deixar que els bancs es converteixin en casinos. O si ho fan, que ho diguin.

El producte financer consistia en donar-te el 5% de rendiment a bona part dels diners, i a una petita part, no se sap què en fan, però et diuen que si tres accions de gran empreses pugen, llavors et paguen. Si no pugen, ens esperem a si pugen el segon any. Sinó esperem si pugen el tercer any. I si encara no han pujat, llavors: tu ets l’estrella, i pagues la festa. És a dir, interessos negatius. (però no t’ho diuen així perquè t’espantaries)

No cal dir que és profundament deshonest que li venguessin aquest producte al meu pare. Jo ho veig així. La llei suposo que ho veu del tot normal.

Reflexions sobre aquest producte:

Comptant l’interès del 5% i comptant que les accions pugen ja el primer any, el rendiment econòmic no representa un guany econòmic gaire més gran que el que volia el meu pare: termini a un any.

La frase “si el primer any no puja, ens esperem un altre any” el que busca és retenir-te els diners el màxim temps possible donant l’aparença que és una segona oportunitat i fent-te reflexionar si de veritat penses que les accions d’una gran empresa poden estar en negatiu durant tres anys.

L’objectiu real és que tu siguis l’estrella. Traspassar-te tot el risc a tu, ells no assumeixen res. Si les accions pugen, guanyeu els dos, si baixen només hi guanyen ells.

forts i febles a la zona euro

Em sembla que són els xinesos que tenen una dita que diu que en la guerra és bo que l’enemic et vegi fort quan ets feble, i feble quan ets fort.

I això que en principi no s’hauria d’aplicar en la Zona Euro perquè estem tots al mateix vaixell, en veritat ho podem recordar perquè l’atontada de la Merkel no aniria mai a Grècia a dir que fa grecs en la intimitat.

Tinc uns amics de ciències (en principi jo també en sóc) que diuen que Grècia no és un problema perquè són un 2% del PIB europeu. Ells es sorprenien que sent una merda com són, el referèndum hagués tingut tanta volada periodística, per acabar concloent que els periodistes són uns venuts, que no fan bé la seva feina.

A mi aquesta explicació em sembla tan errònia com el que està fent la Merkel.

Diguem-ho clar, qui està fracassant no és Grècia, Itàlia, España, Portugal, Xipre i Montenegro. Els fracassats aquí són França i Alemanya. Els que tenen una posició feble són ells. Els que no tenen res a pelar, són ells. Els que estan acorralats són ells.

Sí que semblen forts, però són febles. Són febles perquè es veu que no saben què fer, perquè es veu que només pensen en la seva regió peninsular. Perquè fan un tap per aquí, i mesos després un tap per allà. No hi ha un camí. No es mouen. No fan res, són el problema.

I qui mana som els del sud. Tant li fa que estiguem endeutats. Tenim un deute amb ells, per tant, tenim els seus diners. I és per això que el referèndum grec era un terratrèmol europeu.

Pobres alemanys que van posar els diners a Grècia pensant que un euro alemany és un euro grec, i ara, després d’aprovar la Constitución Europea (el català no és idioma europeu), ens adonem que és paper mullat i que els grecs volen fer una assemblea per parlar de l’euro alemany immigrat.

En resum, mentre ens siguem fixant en el deute sobirà i la prima de risc, jo no veig la solució per enlloc. On ens hem de fixar és en la política. Deixem de parlar dels mercats, i parlem. Si cal barallem-nos. Si cal putegem-nos.

Que els alemanys diguin que no pagaran res, que els grecs diguin que no tornaran els diners. Adonem-nos del tipus de problema que tenim. Adonem-nos que Alemanya és forta i és feble. Adonem-nos que Grècia és feble i és forta. I arreglem les coses com a bons cristians.

Perquè no vam deixar entrar Turquia a Europa perquè Europa era cristiana, no?

comparar Android i iPhone

Som molts els que no gastem 600eur per comprar un iPhone 4S. Jo estic content amb un Android (ZTE Blade) de 100eur.

Tot i així m’ha semblat molt ben trobades les observacions d’un que tenia Android i ara té Apple. No dubteu ni un segon en llegir-ho, que no és gaire llarg:

Switching from Android to iOS: What I’ll miss and what I won’t (traducció googleiana)

El meu resum particular: Android és molt més configurable, l’iPhone té una interfície molt més suau, fluida, respon millor al tacte.

el treball ja no és la base de la societat

Si us hi veieu en cor, aquí teniu un comentari que penso que es pot llegir tot sol:

Sobre el referèndum interruptus de Grècia

Per cert, respecte l’ex-cap de departament d’economia grec que diu que hi ha més Porsches que persones pagant impostos:

Això vol dir, primer, que amb els diners que els Alemanys ‘prestaven’ als grecs, ells els compraven cotxes. I com més cotxes venia l’alemany, més ‘invertia’ a Grècia. Ja em diràs. (com a mínim els catalans ho hem fet bé, i no demanem als castellans que ens tornin els diners)

Segon, el tema de pagar impostos és un tema que està al primer nivell a tot el món. Les multinacionals no paguen impostos. Tenen mil maneres d’evitar-los i mil advocats i economistes cobrant per saltar-se els impostos (tornem a Goldman Sachs).

I per això aquí vam treure l’impost de successions, perquè al final no es cobrava i pagava la classe mitja: els que quan es lleven al matí van a treballar enlloc de reunir-se amb l’advocat i l’assessor fiscal.

La nostra societat s’ha organitzat per cobrar impostos a qui treballa entenent que és la base de la societat, i avui ja no és així.

I això també es veu en internet: gent que fa coses sense cobrar a canvi. Gent que escriu un blog i no cobra res a canvi, gent que fa programes d’ordinador i no cobra a canvi. La pirateria és gent que fa coses amb absència de diners.

Ah, i m’he deixat dir que som una potència mundial en el sector de l’ensenyament. Gent que paga per aprendre això, i cobra per ensenyar allò. I una altra càrrega per l’Estat que subvenciona la universitat amb diners que hauria de recuperar en impostos dels que treballen i de les empreses. I ja hem vist que pre-jubilats, universitaris i aturats no el paguen, i les empreses multinacionals viuen en paradisos fiscals. Però tranquil Artur, amb ilusió.

Paraules des de Grècia (Pedro Olalla)

Si us he de ser sincer, el tractament del referèndum grec per part de l’emissora RAC1 m’ha fet veure que l’objectiu més important era que veiéssim que fer un referèndum és una barbaritat perquè així ningú el vulgui. És a dir, d’informació, poca.

Mes enllà d’això, que son reflexions sobre el que sents a la radio, voldria que escoltéssiu aquest vídeo. I que ho féssiu, també, més enllà de si el que diu és d’esquerres i vosaltres sou persones d’ordre.

Us recomano llegir aquest article també:

Grecia, un país sin soberanía para ejercer