anar a simyo fins el dia 2

Anem una mica justos de temps, però si passem el mòbil fins el dia 2 Nov, Simyo ens regalarà 500 minuts de trucades (si fem contracte). A raó de 100 minuts durant cinc mesos, regalant-los a partir dels 7eur de consum mínim (si hem agafat la tarifa de 5cèntims/minut). És a dir, durant cinc mesos podràs trucar a tort i a dret per 7eur+iva. I en el preu van inclosos 300MB de connexió internet.

I a més, tornen a tenir el mòbil Android ZTE Blade, que té una pantalla de 800×480, encara que la bateria no li dura gaire. Però val la meitat que un telèfon equivalent: 119eur.

Ah, i te’l donen alliberat i no tens clàusula de permanència. 😯

És un cúmul d’oportunitats. :mrgreen:

Super 8 – Física 0

A veure, tothom que no hagi vist la película Super 8 que deixi de llegir automaticamente.

La película m’ha agradat, però, un moment. Heu vist l’accident de trens? M’ha posat molt nerviós. Un tren llarguíssim xoca frontalment contra una furgoneta i el tren explota per tot arreu? els vagons surten volant? i atenció, al final el de la furgoneta té un parell de rascades a la cara!

És que si una furgoneta xoca contra un tren, la massa del tren és tal que la furgoneta desapareix. I a més, jo tinc la sospita que un accident de tren és molt avorrit: els trens no poden fer voltes de campana, no poden derrapar, no poden pujar una rampa i sortir volant. El tren a la que surt de les vies és un trasto que rasca el terra i es torça perquè no pot fer res més que torçar-se (perquè ja els hem dissenyat així).

I espera’t un moment. Eren un humà i un extraterrestre els que volien aturar el tren? Estem parlant d’un extraterrestre que menys volar fa de tot? I aquest parell treballant en equip se’ls acut que la millor manera d’aturar un tren és enviar el tio amb una furgoneta? 😆

El que m’empipa més és que a diferència del Orfanato, aquí, el maleït accident no té cap rellevància i crec que podien haver fet un accident normalet, sense la super-furgoneta invencible, sense explosions i sense vagons que surten volant, i la película conserva tot el sentit.

La part bona és que després d’aquesta escena, he vist tranquilament la resta sabent que als nens no els passaria res. 🙄

no viurem pitjor

Hi ha qui diu que la generació super3 viurà pitjor que la generació francòfona.

I voldria desmentir-ho.

Perquè no. Perquè no viurem pitjor.

Viurem millor. Evidentment que viurem millor. Només cal veure la de segones residències que ens han deixat construïdes! 😆 Potser carregarem el mòbil amb la bicicleta enlloc d’anar tots amb un Porsche Cayenne. Però viurem millor.

El moment de les oportunitats és ara. No ho era fa 5 anys quan tot el que podies fer en aquesta vida era fer-te una hipoteca.

La clau per viure millor serà la política. És la generació anterior que ha inflat i desprestigiat la política que ens havia de “satisfer”. Ens toca a nosaltres créixer en globalitat i en localitat. Res de centrar-se en tenir cotxe com la generació anterior, hem d’anar més lluny amb l’avió i veure què tenim aprop en bicicleta.

Treballar menys i que els diners serveixin per més coses. Serà així.

integració europea, desintegració empresarial

Un moment, un moment. No hi ha causa-efecte. Si els europeus ens integrem no ens quedarem sense empreses!

Anava a comentar dues notícies que s’han fet les sueques i poden tenir conseqüències. No puc dir què passarà perquè els economistes no prediuen el futur. I a més, no sóc economista.

Que no us passi per alt que la integració europea (l’euro) i l’estructura empresarial (l’atur) són dos dels maldecaps més grans que tenim ara mateix.

La primera notícia és sobre el futbol que mirem a la televisió. Resulta que el Roures britànic feia pagar molt a un pub per veure el futbol, i el pub anglès va comprar el gol.tv grec, que valia menys de la meitat. Tres jutges més tard arriben a la conclusió que això de limitar el futbol per Comunitats Autònomes a dins el Reyno de Europa va contra la unitat de mercat. És a dir, que l’anglès ha de poder comprar el gol.tv grec, i el Roures anglès no pot anar perseguint la gent perquè vol “más dinero”. Ja veurem què passa, però crec que això pot fer més per la integració europea que 38 comissaris repartint diners.

La segona notícia és encara més rellevant. Resumit i mal dit: a partir d’ara els socis minoritaris d’una empresa normal (no parlem de Repsol ni monstrus similars) podran anar a una junta d’accionistes i dir “oye, que hay de lo mio”. És a dir, demanar que es reparteixin beneficis. Si al cinquè any no es reparteix un terç dels beneficis, el minoritari pot dir “adios muy buenas”. És a dir, separar-se de la presumpta empresa dels collons perquè no veu un duro.

S’ha de veure què passa aquests cinc anys, no sigui que vingui un polític sonat i ho enviï tot a dida, però cal tenir bastant en compte que tal llei va ésser votada per unanimitat al famós Congreso Español.

Això anirà molt bé al meu entendre: Per enfortir les persones físiques i desbloquejar aquestes persones jurídiques que actuen deshonestament per sobre dels accionistes per uns directius que tenen la paella pel mànce. Si s’aconseguirà o no ja ho veurem. I atenció, ells no ho saben, però això va a favor del que diuen els indignats.

El Convidat sempre truca dos cops

Mentre esperem que el Comte Godó aconsegueixi que mirem películes de vaqueros, tots seguim mirant TV3, concretament el programa El Convidat.

I ara voldria donar alguns consells, per veure si la tercera temporada els surt millor.

Per sobre de tot m’agradaria que no tingués aquest aire encarcarat que té la segona temporada i recuperés la innocència que tenia la primera. Que la facin de “campo y playa” i no estil “entrevista intelectual”.

I que li donin més continuïtat perquè aquesta segona temporada tinc la impressió que són trossets d’entrevista ajuntats, i no veus com passa el cap de setmana.

Que busquin anar amb ell i que es deixin estar de buscar el moment per fer-li preguntes inspirades. Que prou feina té en tenir-te a casa, Albert.

idiosincràcia xinesa en un bufet lliure japonès

Avui he anat a un presumpte bufet lliure japonès, concretament al Bwok que hi ha a Glòries. I hi he vist moltes coses del que seria la idiosincràsia xinesa que m’han semblat dignes d’explicar.

El primer de tot és que diuen que és un bufet lliure japonès però són xinesos. Tothom ho sap, però segueixen endavant. Té un punt de ridícul, naïf i mentida que a mi em deixa descolocat.

Ells diuen que és un restaurant, però de restaurant no té res, és una pura i genuïna fàbrica xinesa (no he anat a cap, però he llegit molt sobre el tema). El curiós és com ens adaptem nosaltres al seu estil de fer les coses. Al loro que el lema del restaurant és “menja natural”. En fi.

El ganxo amb el que aconsegueixen que hi anem a menjar és que el preu és raonable i t’ofereixen quantitats ingents de menjar. El truc és tal que els d’aquí diem “no sé com s’ho fan per oferir un bufet de 10eur on pots menjar gambes i salmó”.

El seu punt de negoci està en tenir moltes taules. Aquí es veu perquè Xina és gran com és (és així perquè es pensen que és bo). El seu negoci consisteix en ser molts. Aquí un restaurant no pot tenir 500 cadires per la feinada que haurien de fer els cambrers (i cuiners). Però en aquest bufet els cambrers no tenen feina, o si en tenen és estil fàbrica: arrambar amb tots els plats bruts, llançar les restes i mirar si encara hi ha fideus a la cassola de fideus. No cal posar plats nets perquè ja ho fan els clients.

Igual que amb Xina, els inicis te’ls posen ben fàcils. Ho fan ben atractiu perquè hi vagis. Arribes i ja estàs omplint-te el plat. Després, per menjar els segons hi ha cua perpètua per fer carn a la planxa, però t’hauràs d’aguantar.

Escolliràs la carn tu mateix, tu la portaràs al cuiner i tu faràs cua amb els altres clients. Tots drets per poder menjar.

L’altre truc que tenen és que cuinen fatal. Són capaços de desgraciar un tall de salmó, gambes, navalles o uns bolets. És la famosa baixa qualitat del treball xinès.

Algú es queixa perquè cuinen malament? No. Algú es queixa perquè has d’estar dret fent cua a mig menjar? Tampoc. Tothom agraït per menjar per deu euros. I no sabem com serà que hem arribat a una crisi? Ah, alerta.

Després, per pagar, torna a fer cua al sortir. Dret esperant que els altres clients també paguin. Crec que els xinesos no hauran de fer cap guerra per conquerir-nos, perquè ja fem el que ells volen.

A mi em sembla que ens han ben ensarronat. Si el McDonald’s està desacreditat, com a mínim allà demanes primer, et donen un menjar pensat i ordenat (hambuguesa, patates, beguda i gelat), i te’n vas a taula a menjar tranquilament amb els teus amics. En el bufet aquest t’estàs aixecant cada quart d’hora per anar a buscar més menjar i l’única guia per menjar és el que a cada instant et poses al plat a triar entre mil coses, entremig de clients que tampoc saben què més volen menjar.

Amb els ianquis vivíem millor.

iPhone en caiguda lliure

Steve Jobs era un geni, tots ho hem llegit quan va morir. I, s’ha de reconèixer, els del diari Ara ja ho deien abans que es moris i tot.

Però ara que ja no el tenim entre nosaltres, valdria la pena veure com cau un iPhone, i per més morbo: que caigui acompanyat del que diuen que els està copiant: un Samsung.

iPhone 4S vs. Samsung Galaxy S II Drop Test – YouTube

Però no per això deixeu de comprar l’iPhone 5. Recordeu que serà un objecte de culte perquè és l’últim producte que Steve Jobs va estar íntimament involucrat. Disponible a l’estiu 2012.

Apple iPhone 5 will be “cult classic” because it “was the last project that Steve Jobs was intimately involved with”

la cançó de l’estiu (es diu Bounce)

Encara és estiu i per això aquesta és la cançó de l’estiu. Un èxits més ballats a les sales H&M, sobretot a la planta d’accessoris. 😆

http://youtu.be/Q6zjXdh_tSA

La “cançó” és de Calvin Harris en coŀlaboració amb la conegudíssima galeta Kelis. Com que el resultat no era prou canyero, l’han barrejat una gent amb visió panoràmica, els “Fly Eye Club” (Associació de Visions Aèries).

Gaudiu-ne. Especialment a la pujadeta del minut 4.

Una cançó que hauria de sonar a tots els casaments.