del Qatar de tota la vida

Aquí on em llegiu, el mai9 ha estat a Qatar. I aprofitaré el fet per fer-vos algunes consideracions sociològiques.

El primer que penso que puc dir és que allà no existeix la política. Allà són els que són, són pocs, i n’hi ha uns que… no és que manin, és que és seu. I uns altres tenen menys i anar fent. Aquest fet no és per tenir diners, abans no en tenien i també anaven així.

Una altra cosa que no existeix són els carrers. Allà existeixen els edificis i quan surts agafes el taxi. No és que agafis el taxi perquè no sé què, és que si fas quatre passes ho veus que allò no està pensat perquè tu hi estiguis i tornes enrera.

Tenen una pila de gratacels i jo he arribat a la conclusió que estan buits. Pel tipus de terreny on viuen no poden fer gaires pàrquings soterranis. Tampoc hi poden arribar caminant. I hem dit que són poca gent. Així que he deduït que els tenen perquè els agraden, i ja està.

També tenen botigues Adidas i Nike. Venent coses que no porten mai. Jo hi vaig comprar una boniques botes per anar a la muntanya i a ells els vaig veure amb sandàlies i vestits de blanc (i no tenen muntanyes). En deuen comprar? Potser si, total van comprant tot el que troben…

Aquells grans magatzems, per dintre també són un desert de tan buits que estan. Jo no n’havia vist mai cap de tan buit de gent, sent tan gran i amb tantes botigues. Només hi havia dues botigues plenes de gent: les de canvi de moneda. Plenes de treballadors immigrants que canvien diners per portar o per venir. I aquests sortien sense haver comprat res. Ni uns donettes al super.

Qatar és un lloc estrany. Imagineu-vos que esteu al super Carrefour i la música ambiental és la marxa nupcial. És així d’estrany.

Un altre punt sociològicament interessant és l’aeroport. Tenen una zona wifi on has d’estar dret i colze a colze amb el del costat. O sigui, no tenen el concepte clar. A part el wifi no funcionava, i tots els occidentals allà ficats sadents de sortir de l’oasi qatarí.

En un altre punt de l’aeroport també em vaig sentir tractat com un pringat. Si t’has d’estar més de cinc hores pululant per allà, tens dret a sopar/dinar/esmorzar per gentilesa seva. És aquest punt de tractar-te bé, i quan arribes allà: et donen estofat i arròs d’una olla enorme. Que dius: “faci’m el favor de tractar-me d’igual a igual i cobri’m per un menjar que també menjaria vostè”. Evidentment aquest “vostè” no hi és perquè són els occidentals els pringats que hi fan escala.

Esperava amb ilusió anar al seu Duty Free. La selecció d’ordinadors portàtils és poc inspirada. Tenen quatre càmeres digitals ja més normals, i llavors roba per dona occidental cara i estrafolària (qui s’han cregut que som, nosaltres?). I perfums estranys hiper-cars. Tot plegat en un espai petit i apretat que denota clarament que el comerç no és el seu fort. El seu fort és posar un cotxe espatarrant que diuen que sortegen. Però no és un Audi, BMW o Lexus. És un Lamborghini o un Maserati. I no és un tema de diners, perquè per dinar em van donar estofat i arròs.

2 thoughts on “del Qatar de tota la vida

  1. M’agrada el teu punt de vista, perque sempre veus el que passa a aquests països i et sembla que el que fan ho fan bé i es preparen per un futur sense petroli, però esta clar que no, és tot decoratiu. Veurem com seran aquestes grans ciutats sense els diners que les fan funcionar…

  2. Home, Qatar serà important. Prova d’això és que jo mateix hi vaig passar tot viatjant. I com jo milers de persones més. I això és un avantatge.

    Una altra cosa és què facin ells. Donades les circumstàncies es poden fer unes coses o unes altres.

    Per cert, jo allà no hi vaig veure una gran ciutat, i el que vaig veure estava més aviat buit. Però també hi ha embussos.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *