M’agrada volar amb easyJet perquè són barats sense fer el timo de l’estampeta ni colar-te coses. (i a més, la revista de l’avió és interessant, increïble però cert)
El seu model de negoci és molta gent a l’avió i cobrar per si fas més o menys (vols menjar? facturar maleta?) o per si compres amb antelació o vas curt de temps. A l’hora de la veritat m’agrada que els seients no siguin numerats i sempre m’he assegut més endavant que en les companyies tradicionals que sempre tenen primeres files reservades a primera classe i les primeres de turista també reservades i al final acaba tot buit i tothom apilotonat al final de l’avió. 👿
Però ara us explicaré algunes coses divertides de volar amb aquesta gent. No sé si farà gràcia però quan passava he pensat en posar-ho al bloch (en català antic).
Estem a Barcelona ja a dins l’avió. Ens van comptar vàries vegades i vàries persones (4). Sempre sortia 137 i l’ordinador deia 138. El primer de bord ho diu a l’aeroport i entra un paio més molsut no apte per fer d’hosteso. “puedo contar yo?”, “yes we can” respon un asiàtic visiblement americanitzat.
Li ofereixen el comptador, i diu “no cal, ho faré de memòria”. Toma ya. Va passant pel costat i amb la mà movent amunt i avall fent el compte de la vella.
Arriba al final i torna: 138. “Com? No pot ser?” Tornen a comptar els hostessos amb el giny i torna a sortir 137.
El molsut li diu a una hostessa: anem a comptar junts. Hi van. “3, 6, 9, 11, 14, 17” va dient. La noia va seguint les sumes. Arriben al final: 138.
Tornen a comptar de tornada: 137. El natiu molsut fa cara de sorprès i diu que res, que n’hi ha 138 i s’ha acabat. El primer de bord li diu que n’hi ha 137 i que s’ha equivocat abans.
Com que ja hem perdut prou estona, marxem amb qui sigui que hi hagi. Amb tanta seguretat ara m’han donat inseguretat i em preocupa que no volem pels aires… 🙄
Arribem sants i estalvis, just per explicar-vos l’anècdota de tornada:
Estem tots assegudets dins l’avió esperant que comencin a explicar-nos coses, i s’aixeca un i va directe a l’entrada i diu que s’ha deixat l’ordinador. El paio de l’aeroport que fa manteniment li diu que ja és massa tard i que no pot tornar. El paio s’enfada, li diu que l’ordinador està allà mateix i que encara no és hora, que l’esperin que hi va. Li diu que no. Bastant atontat l’home. En fi. El passatger surt de l’avió enfadat i queixant-se que haurà de comprar un altre bitllet per tornar perquè s’ha deixat l’ordinador i l’ha de recuperar (tots hi estaríem d’acord).
Després d’unes trucades, el crack de l’empatia ens informa que com que ha marxat un passatger ara hauran de revisar les maletes perquè imagina’t si marxem amb una bossa seva (encara estaria més enfadat). 😆
Sobre el paper tot és molt professional i molt sistematitzat, però quan hi introduïm el factor persona tots aquests mètodes fallen sistemàticament. Tan és així que l’hostesa s’ha deixat d’identificar la meva maleta i segueix olímpicament fent el paripé.
A mitja revisió torna el viatger amb l’ordinador. Jo aixeco les mans i l’aplaudeixo. 
Només s’anima una persona més, però l’home amb el computador mira complagut i enrabiat amb el pringat aquell.
El més divertit és que junt amb el de l’ordinador entren dos passatgers més. 😆
