aquell projecte de país

L’expressió “projecte de país” la feia servir el Pujol per dir que ell en tenia i els psocialistes no. Més enllà d’això servia per fer veure coses als votants.

La qüestió d’avui és veure de què hem estat capaços els catalans fins ara. Sempre en la meva opinió i amb el punt just de desinformació.

La tesi inicial (que l’he llegida) és que els catalans no hem tingut mai sentit d’Estat (tots menys el Duran i Lleida). La resta ens hem malfiat sempre de l’administració pública i ens hem posat a fer coses nosaltres mateixos sempre amb l’objectiu d’anar tirant.

Coses que hem fet:

- una medicina privada de puta mare. Els catalans, a la que tenen una mica de diners, el primer que fan és pagar-se Assistència Sanitària.

- una educació privada treballada. Un cop tenim salut, els catalans volem una educació i la paguem com un suplement als impostos.

- el Barça. És un dels altres logros d’aquests catalans que anem tirant i ens ajuntem per fer coses nosaltres sense pensar en el conjunt dels que estem per aquí.

Però aquest sistema ja no funciona. Tenim la tira i mitja de funcionaris amb mútua de funcionari i cap interès en pagar-se una altra mútua. Tenim una educació pública sorprenentment gran. I el Sandro ha tancat l’entrada a nous socis.

Així doncs això d’anar tirant i la caseta i l’hortet ja no funciona, i els nous catalans entenem que per fer coses necessites un Estat.

A part d’això tenim que la forma de guanyar-nos la vida, tothom amb la seva petita empresa, ja no és sostenible. En part perquè l’estructura formal és cada dia més complexe i la competitivitat fa que els catalans empresaris no puguem tenir una mà a tot arreu (i amb el que sobra pagar sanitat, educació i el Barça).