L’individualisme com a concepte seguirà viu i tal, però com a eix per construir políticament una societat ha deixat de servir, just amb l’espectacle del deute americà. Dic americà per no dir estatunidenc, que sona lleig.
L’individualisme i l’equilibri de poders deixen de servir quan una part de la població és tan rica que no hi ha manera de doblegar-los.
Funcionava quan tots eren pobres i qui s’enriquia era per ser productiu als altres. El Levi-Straus fabricant pantalons, per exemple. O el Michael Jordan entretenint el públic.
Deixa de servir quan les campanyes polítiques costen milions, i acabes amb un parlament de milionaris que deuen favors, favors polítics.
Ara el que sembla que funciona és el colectivisme, on una població pobra treballa molt per pujar dins del colectiu. Xina.
En el fons és sempre el mateix. Que la gent treballi i els rics siguin responsables. Però quan una cosa deixa de funcionar l’has de canviar.
Jo crec que Obama volia canviar-ho, però no pot pel sistema polític que li limita el poder (veure contraportada de La Vanguardia d’avui), i a més, el vol fer caure per sobre de tot perquè ha arribat al poder sense que li paguin la campanya electoral.
Jo diria que el que funcionaria ara pels USA és el mateix que van fer l’Imperi Romà quan s’enfonsava: un dictador.
Però no ho faran perquè són molts els rics que aguanten el sistema. Curiós que l’individualisme hagi donat un colectiu de rics que malden per evitar un lideratge individual. (ehem)