s’acaba l’individualisme americà

L’individualisme com a concepte seguirà viu i tal, però com a eix per construir políticament una societat ha deixat de servir, just amb l’espectacle del deute americà. Dic americà per no dir estatunidenc, que sona lleig.

L’individualisme i l’equilibri de poders deixen de servir quan una part de la població és tan rica que no hi ha manera de doblegar-los.

Funcionava quan tots eren pobres i qui s’enriquia era per ser productiu als altres. El Levi-Straus fabricant pantalons, per exemple. O el Michael Jordan entretenint el públic.

Deixa de servir quan les campanyes polítiques costen milions, i acabes amb un parlament de milionaris que deuen favors, favors polítics.

Ara el que sembla que funciona és el colectivisme, on una població pobra treballa molt per pujar dins del colectiu. Xina.

En el fons és sempre el mateix. Que la gent treballi i els rics siguin responsables. Però quan una cosa deixa de funcionar l’has de canviar.

Jo crec que Obama volia canviar-ho, però no pot pel sistema polític que li limita el poder (veure contraportada de La Vanguardia d’avui), i a més, el vol fer caure per sobre de tot perquè ha arribat al poder sense que li paguin la campanya electoral.

Jo diria que el que funcionaria ara pels USA és el mateix que van fer l’Imperi Romà quan s’enfonsava: un dictador.

Però no ho faran perquè són molts els rics que aguanten el sistema. Curiós que l’individualisme hagi donat un colectiu de rics que malden per evitar un lideratge individual. (ehem)

cardar és una feina domèstica

Jo miro molt el telenotícies, molt. És per això que estic totalment conscienciat que “ajudar a les tasques domèstiques” són paraules escrites pel diable. I que el que s’ha de fer és repartir, compartir, coordinar, cooperar.

Però en cap telenotícies he vist que es consideri el fornici com a tasca domèstica, i crec que això és un gran perjuri envers la població masculina, llargament menystinguda en aquest acte sovint tabú.

Així doncs ha arribat el moment d’aixecar-nos del llit i reclamar que el sexe sigui considerat una feina domèstica.

I és important que comencem a posar les coses al seu lloc perquè és una de les poques feines domèstiques on és ella la que ajuda, ah caram… I a més s’emporta els beneficis materials i immaterials (que tots hem llegit el “Muy Interesante”, eh!).

La situació d’esgotament és tal que s’ha observat en molts homes una necessitat de dormir immediata. I això ens hauria d’obrir els ulls a tots.

La nostra societat ha avançat molt. I crec que a aquestes alçades de la civilització, davant d’islamismes radicals i neonazis islamofòbics, hem de seguir amb la monetització de tot el que trobem, i donar un sentit econòmic al clau domèstic.

Perquè és una situació injusta i tots sabem que una funció dels diners és arreglar injustícies.

Dit això esperaré que arribi una sentència de divorci pionera on l’ex-marit alegui que ell li feia l’amor a la dona i que això s’ha de compensar. Igual que ella escombrava pels dos, ell li feia l’amor i no era només plaer perquè de ser així no hauria estat sempre amb la mateixa.