sexe, poder i una entrevistadora que no entén res

Us recomano veure aquesta entrevista. El tema a tractar és sexe i poder, encara que l’entrevistadora vol centrar-se l’abús d’ambdós. 🙄

Poder i sexe – Televisió de Catalunya

Parla Adolf Tobeña, un catedràtic d’etc etc, però per sobre de tot, un home amb sentit comú i que no es deixa portar pels atacs de la senyora entrevistadora (jo no hagués respost amb tanta fredor).

L’èxtasi de l’entrevista (amb perdó) és del minut 10 al 14.

L’entrevistadora no entén perquè una dona rica i poderosa pot voler aguantar -estar incondicionalment al seu costat- d’un home que se’n va amb altres dones. Tampoc entén que l’home ho faci si és presumptament inteligent. I es pregunta si ella ho aguanta per estatus.

A partir del minut 13, quan ja li ha dit el perquè, ja està més calmada.

deconstrucció d’economista

Al mur del Xavier Sala Martin vaig posar aquesta notícia amb la següent frase:

pel que es veu el mercat no s’està autorregulant prou bé!
Thomas Steitz, premio Nobel: “Muchas farmacéuticas cierran sus investigaciones sobre antibióticos porque curan a la gente”

El Xavier Sala Martin va contestar:

Gerard:
Qui ha dit que aixo es culpa del mercat? Recorda que el sector farmaceutic esta fortament intervingut amb una institucio que elimina la competencia i que s’anomena PATENT (que es un dret de monopoli atorgat per l’estat). No dic que les patents siguin dolentes (tampoc dic que son bones), pero no confonguem les coses.

A mes, aquest sector esta plagat de diners PUBLICS (no de mercat) que financien recerca. Les empreses poden no voler invertir en sectors que saben que despres seran inundats amb diners publics.

Tercer, hi ha el problema de la inconsistencia temporal. Fixa’t que el Sr. Premi Nobel es queixa de la investigacio en Tuberculosi a Africa. QUALSEVOL farmaceutica sap que si per ventura descobreix la cura de la TB a Africa, hi haura una enorme pressio social i manifestacions d’indignats per a se li expropii la propietat intellectual i la regali de franc. Sabent-ho, es normal que dediqui recursos a estudiar l’obesitat o la disfuncio erectil o altres problemes de rics.

I finalment, no oblidem que aquest senyor ESTA RECLAMANT DINERS per a que algu li financii LES SEVES investigacions. El factor egoiste el pot portar a exaggerar les seves propies linies d’investigacio i a criticar a les farmaceutiques que no li donen diners. Pero aixo no es un problema de mercat. Es un problema de l’ego que tenen (tenim) els cientifis, sobre tot que han guanyat el premi Nobel.

Entre d’altres respostes un tal Josep va dir:

Xavier, per què no dius que les patents són bones? Jo tinc entès que sí que ho eren…

I jo vaig contestar al Xavier:

Tal com diu el Josep, jo havia llegit que les patents eren el sistema per incentivar les empreses a invertir perquè si no estan protegides no inverteixen. Una explicació econòmica que l’he llegit al que tu escrius, Xavi.

això de les manifestacions perquè s’expropii la propietat intelectual no m’ho crec. Frases com “tots sabem que” per justificar posicions. I a més, no havíem quedat no sabíem el futur? Potser tothom es posa molt content i valora la marca infinitament perquè ha fet coses bones pel món.

I per últim, clar que és el senyor Thomas Steitz que ho diu després de trobar-se amb entrebancs. A veure si ha de ser el fruiter de la cantonada que expliqui aquestes coses. I a l’article em sembla que diu que respecte la tuberculosi ha trobat el què, però per fer l’antibiòtic es necessita (ell i qualsevol altre) molts diners. Jo estava pensant en recomanar-li que truqués al Bill Gates que té ganes de donar diners per coses bones i l’últim que vaig sentir és que estava investigant en reformar els lavabos.

I aquí es va acabar el tema, mentre altres posaven altres comentaris i el Xavier contestava als altres.

El Sala Martin diu quatre coses per negar que sigui culpa del mercat el fet que aquell home no tingui diners per fer un antibiòtic de la tuberculosi:

  1. les patents que eliminen la competència en el mercat.
  2. els diners públics impedeixen a les empreses actuar.
  3. la gent que estaria en contra que algú tingués la propietat intelectual d’un antibiòtic per la tuberculosi.
  4. aquell home que és un egoïsta i només vol diners per fer les seves coses, sobretot ara que ha guanyat un premi Nobel.

De tot això, el que em sap més greu és l’atac personal a qui està dient que les farmacèutiques no volen invertir per crear un antibiòtic per la tuberculosi. I més l’ataca perquè ha guanyat un premi Nobel. Ja li havia llegit en contra els premis Nobels, i crec que el problema que hi té és que no es pot quantificar. Guanya un, no se sap ben bé perquè i això no pot ser. Tan fàcil que és comptar els gols del Messi.

També em toca els nassos que digui que les empreses no volen invertir perquè la societat faria que els expropiessin i per tant perdessin diners. Això és una txuminada i ja seria hora que ens tractéssim com adults. Ell potser no se sent part de la societat, però jo si. I si algú trobés l’antibiòtic per la tuberculosi el que no faria és una manifestació en contra d’ell.

I em toca els nassos perquè ell ja està dient què passaria quan una de les coses que repeteix és que els economistes no saben el futur.

I em toca encara més els nassos perquè aquí està dient que la societat és dolenta quan posar Unicef a la samarreta va ser tant bo perquè a la societat li agraden les coses bones.

Tot el que diu no té cap ni peus perquè està intentant defensar la idea que el mercat ho arregla tot.

De forma genèrica el seu raonament és que aquell home és dolent, la societat també, els diners públics també, i les patents impedeixen que el mercat funcioni amb eficiència.

Davant de tot això, sembla que l’únic que hi ha de bo és el Xavier Sala Martin.

Si volem arreglar la crisi el primer que hem de fer és fer caure els economistes que ens diuen què hem de fer. Que segueixin fent economia, però que no siguin ells la mesura del què és correcte i què no.

Els diners només mesuren diners. No mesuren la vida.

horaris de menjar

Aquest estiu he observat la rellevància dels horaris de menjar. Us faré un resum del que he après ni que sigui per llegir-m’ho jo d’aquí un temps. 😉

Podem esmorzar a l’hora que sigui. Jo esmorzo això.

A les 13h has de pensar en dinar. Ja tindràs gana quan tinguis el menjar fet. Menjaràs malament si esperes a fer-lo quan en tinguis.

A les 17h menja alguna cosa. A mi m’agraden les galetes principe. Una nectarina amb galetes maria també és bo.

A les 20h ja has d’estar sopant, preferentment a un restaurant bonic. Menja un plat i unes postres ben bones. Sopar tard i massa és un atemptat a la teva integritat física. Soparàs massa quan sigui tard perquè tindràs molta gana.

Corolari: Els menús de restaurant són criminals. No és dolent menjar de restaurant, és dolent menjar-te el menú sencer. Cada dia sóc més partidari de compartir el menú. Evidentment que si vas a dinar quan tens gana, t’ho voldràs menjar tot. Després sortiràs tipíssim i no podràs sopar fins a quarts de deu.

2n corolari: Això de fer dietes i nutricionistes que et diuen què has de fer no m’agrada perquè has de saber tu què estàs fent. No serveix de res menjar-te un iogurt a les 19h perquè algú t’ha dit que ho facis. És el mateix problema que els entrenadors personals.

Limitem el deute? Sí, limitem-lo!

A veure, aquí passen els dies i veig a tots els partits catalans fora d’òrbita en el tema de la reforma constitucional.

D’ICV he sentit l’Herrera dient que hem de saber que això ho podem aturar. Com si ara haguéssim de defensar Espanya del trencament del consens constitucional que volen PP i PSC-PSOE.

Del PSC-PSOE no en sabem res. Per ells faran, també hi ha molta gent que no vota a les eleccions. Au, seguim.

D’ERC vaig sentir l’Oriol Junqueras dient que també s’havia de parlar de limitar dèficit fiscal català. I aquest és el punt important. Malauradament després he sentit el titular “ERC també vol que surti el dret a decidir, com els bascos”. I ja està, ja ens hem equivocat. Deixem-los estar els bascos que no tenen res a demanar respecte deutes i dèficits fiscals i per això parlen d’altres coses.

De CiU. He sentit el Mas-Colell dient que a ell li agradaria que el limit fiscal el posés el Parlament. Una observació molt correcte, assenyada, interessant, que pot anar bé, però com a resposta amb contingut polític no serveix. Aquí hem d’anar per feina i hem de parlar clar i català. També he sentit el Duran que vol llegir la lletra petita i ara diu que si afecta l’autogovern diran que no. El Francesc Homs li he sentit dir que veia a venir que ens la volen fotre, i després ha repetit això que ells el que volen és “preservar l’autogovern”. Cosa que em sembla molt maco, però com a resposta política a un PP i PSOE que volen canviar la Constitución, doncs em sembla pobre, molt pobre.

Traiem-nos del cap també reclamar que es voti en referèndum. Això és una cosa molt bonica, però aquí estem per fer política i no per fer el ronso.

Total: tot això no serveix de res.

Ara us diré a parer meu què hauríem de fer totes les catalanes i els marits respectius que gaudeixin de la militància en algun partit esmentat. Ho faré en forma de comunicat per anar apuntant maneres: (el redactat és intencionat)

Los catalanes estamos muy de acuerdo en limitar la deuda de las administraciones públicas dentro del consenso de la Constitución Española.

Los políticos que gastan lo que no tienen vienen siendo una constante en la política española, y resulta triste espectaculo ver como se cierran aeropuertos y linias de tren porque no han resultado de utilidad a quines lo van a tener que pagar: los españoles.

Asi pues celebramos que los políticos españoles responsables de tales sucesos se hayan puesto de acuerdo para vivir al son de nuestras posibilidades sin tener que recurrir a deudas abultadas ni a aportaciones econòmicas externas.

Los catalanes no podemos más que agradecer al Partido Popular y al Partido Socialista Obrero Español que se hayan puesto a trabajar cuando aún quedaban días de vacaciones para arreglar una cosa que los partidos catalanes no podemos arreglar siendo nosotros minoría en las Cortes Españolas.

Entendiendo que este es el camino a seguir, hay que limitar la deuda de Catalunya a este Gobierno de España que ahora se pone a trabajar para poner las cosas en su sitio y no tener más problemas en el futuro.

Nuestros mejores deseos en estos tiempos convulsos que haran de España un país justo

És a dir, deixem enrere si la reforma preserva l’autogovern, deixem-nos estar del que diguin els bascos, deixem estar si la reforma es vota en referèndum. La nostra clau de volta és que volem limitar el dèficit i s’ha de limitar el dèficit que suposa per Catalunya formar part d’España.

Que PP i PSC-PSOE tiren endavant? Doncs que tirin! No passa res. Nosaltres res de possibilismes. Diem que no i diem que no perquè España diu que vol limitar el dèficit i no ho fa.

Això és ben fàcil d’explicar i ho entén tothom (indignats inclosos).

El que no entenc jo ni ningú és què estan fent els partits catalans amb el tema.

[editat 21h] Si! sembla que el Duran ha agafat el bon camí!

Duran condiciona la reforma constitucional a un tope del 4% de déficit fiscal autonómico

els tres jinetes de l’apocalipsis

En espera que Convergència (i la Unió del Duran) faci el que és sensat o els prenguin el pèl una altra vegada, vull avançar-me i felicitar els tres tontos muy tontos que han dinamitat l’España Constitucional ells solets i sense que ningú ho demanés.

Jo crec que ja no cal ni que anem a votar el 20-N. I si pensàveu que el Zapatero estava totalment desacreditat, aquí arriben els dos cantimfles a donar-li suport.

Mentre van repetint que ho fan per Europa i per calmar els mercats, la credibilitat a dins d’España caurà pels terres. Jo no sé com s’ho prendran a altres extrems geogràfics, però des d’aquí el ridícul és total. M’és igual si les conseqüències hi són igual amb o sense canvi constitucional. M’és igual si els canvis són substancials o no. Però el problema greu és de forma.

Ells, PPSOE, estan tranquils perquè “sumen” i podran tirar endavant. Saben menys de política que el Florentino fitxant portuguesos.

Ni Rubalcaba ni Rajoy arribaran a les eleccions amb legitimitat. I l’estratègia del Rubalcaba és dir que ell porta les negociacions? És que no he vist un tio més tonto en la vida!

I ara que veuen que el mercat a calmar és el d’electors diuen que no posaran cap xifra a la Constitució reformada. Aquesta és la seva estratègia? Reconèixer que estan preocupats perquè no ha colat? Escriure lletres sense números?

Us esteu carregant la minsa credibilitat que té España com a estructura política. Perquè és una llei contra tothom. El Presidente del Gobierno de España contra tothom.

Ja no cal que votem enlloc més que pel Gobierno de España. Tota la resta d’institucions polítiques no pintaran res.

Give me control of a nation’s money and I care not who makes her laws.
Doneu-me el control dels diners d’una nació, i no em preocupa qui faci les lleis

Això deia Rothschild, i això busca el Gobierno de España. Tothom a les seves mans. Ja no cal reformar l’Estat d’Autonomies i ja no cal no complir l’Estatut. Vosaltres mateixos mirareu TVE perquè no tindreu diners per pagar TV3. (a Balears tancaran la seva televisió)

Ara podeu llegir unes notes sobre la reforma, on entre altres coses descobrim que si España “deixa” diners a Catalunya i els catalans comprem deute català, els primers en cobrar seran els españols per prioritat absoluta. (ja podem espavilar-nos)

la informàtica es mor per conquerir el món

aNo sé on era que vaig llegir que els algorismes s’estan apoderant del món. També tenim el creador de Netscape dient que el software s’està menjant el món.

En part la crisi present pot ser que la feina ja la fan els ordinadors, però la nostra societat segueix basada en la figura del treballador.

Per un altre costat tenim que diuen que els blogs s’estan morint, un de la IBM diu que també es moren els ordinadors personals.

Podríem dir que la informàtica ja ha conquerit el món, però ara tenim que el Facebook et recomana amics i et selecciona què llegeixes del que diuen els amics… Això és un altre tipus de bèstia informàtica.

Preparem-nos per veure què fa la tecnologia. Mentrestant Google, Apple i Facebook es barallen per veure qui mana en el futur. (Microsoft i Yahoo ja no lluiten)

Apple sobre el suport que ho controla tot en l’ordinador que ven. Facebook que controla tota la persona. I Google que controla tot el contingut d’internet.

matem els rics, i els pobres

Avui m’he emportat una franca desilusió llegint els diaris. He llegit a La Vanguardia que volen matar els pobres. I després he llegit l’Ara i allà volen matar els rics. (lo flipas)

El paradigma PIRMI: la reassignació
Ni hauria de tenir dret a un col·legi públic gratuït gent que, després, es pot comprar un iPad; o que pot anar de cap de setmana a Praga -per molt low cost que sigui-. Ni tampoc té dret a l’estat del benestar el que abusa de la sanitat pública, o que acut a urgències quan no fa falta.

Així que tots aquests rics que us compreu un iPad, emporteu-vos un talonari quan agafeu l’autobús perquè el pagareu sencer.

I ara agafem La Vanguardia que amb el seu estil subtil et diu que el 60% dels que cobren per no fer res, no fan res.

El 60% de los receptores de la RMI revisados no hizo cursos de formación
El Govern no aclara el motivo por el que estas 6.000 personas no participaron en cursos pese a suponer uno de los requisitos de la RMI.

I aquí hi ha un paràgraf que haurien de prendre nota els dos bandos:

“Además – indican estos trabajadores sociales-hay personas receptoras del Pirmi que no pueden seguir formación laboral porque tienen problemas psicosociales muy graves y necesitan otros programas”

Senyors que escriviu articles, feu cas als que treballen: Estem parlant de PERSONES!

Per tant s’arregla fent política i no martingales comptables.

Uns volen arreglar la crisi amb “els rics no haurien d’anar a una festa major sense pagar” i uns altres la volen arreglar amb “els pobres es forren i no es formen”.

I no vulgueu saber com es faria això que diuen. Perquè em temo que sigui contractant més funcionaris. Argh… em moro!

grapa al diari!

els senyors de La Vanguardia podrien posar una merda de grapa al seu cony de diari? Prou feina tinc amb un para-sol trencat com per haver d’estar pendent d’uns fulls de diari que només s’aguanten si el tens plegat sense llegir.

Estic cansat de sentir-me com el Mr Bean a la platja.

ja no parlarem al camp

Barcelonists i barcelonistes, hauríem d’anar deixant de repetir el mantra “nosaltres parlem al camp”.

No diré que cansi perquè als catalans ens agrada molt i molt això d’anar dient que nosaltres som bones persones (i els altres no), i renoi, quina frase més elegant hem trobat per dir-ho.

Una frase que a més diu que nosaltres som centrats, humils i treballadors. Una frase que arranca de la boca del Guardiola. Que ell en sap molt de dir cada cosa en un momento dado. Però no ens podem quedar en la frase de fa sis mesos! Carai!

El que està fent avui abans de la supercopa europea és cedir el protagonisme als jugadors perquè no s’adormin ells, fer-los responsables deixant a les seves mans que guanyem “aquest títol tan prestigiós”. Res d’excuses sobre la gespa, i recordar que ells han jugat en condicions pitjors (encara que a mi no m’acaba de fer el pes que apeli al passat).

Però tornant a la frase:

Parlar al camp també ho fa el Mourinho i per això l’aguanten. Ja vau veure quina super-pre-temporada que van fer. 😈 Així que és una frase que ara ja no toca.

Que no passi que mentre nosaltres estem ensimismats en les paraules, ell vagi treballant-se el vestidor.

Posem-nos a repetir l’últim que ha dit el Guardiola: si no juga el Pigué i el Puyol, pitjor per ells. 😆