Anna Grau, ara no

Em ve de gust explicar això d’una periodista que ja no escriu al diari Ara.

Aquí és on ho he trobat:

Lectures del retorn: Adéu d’Anna Grau a l’ARA

Aquí és on explica les coses:

L’Ara no és tan ampli i plural com jo pensava – Notícies Comunicació – e-notícies

Començar per dir que a mi els seus articles em costaven de llegir i tampoc em portaven enlloc. Però si que és veritat que fins i tot amb la meva lectura ràpida i diagonalina, ja havia vist que la noia era diferent del que et trobaves al diari Ara.

Vull comentar certes coses que diu:

“També m’agradaria destacar el fet curiós que, mentre a l’ABC mai no m’ha perjudicat haver escrit a l’Avui o a l’Ara, en aquests llocs sí que m’he trobat gent molt hostil pel fet d’escriure jo a la premsa espanyola. He de dir que la meva experiència personal és de patir la màxima intolerància pel cantó català, no pas per l’espanyol”, constata.

Sobre això dir que els catalans tenim una certa tendència a fer les coses en privat i en família i en coneguts. Als catalans no ens va gens el tema d’estructures formals explícites (per això sobrevivim sense Estat, anar tirant, que es diu). És per això que l’Anna Grau es troba amb la “intolerància catalana”. Perquè xoca amb l’estructura amb què s’aguanta Catalunya, on coses d’aquestes de treballar a l’ABC costen d’encaixar (encaixar en l’estructura que tenim).

La segona observació és que els españols evidentment que no tenen cap problema amb l’Anna Grau, perquè tenen un senyor Estat que tot ho mou i tot ho protegeix. En canvi aquí, per fer un diari s’han d’agrupar tots els que han cobrat de TV3 i algú més, i a veure si entre tots aconseguim que tiri endavant.

És a dir, el que diu l’Anna Grau, si que passa. I ja ho arreglarem.

“Quan em van venir a buscar de l’Ara em vaig fer il.lusions de normalització, d’una premsa catalana més qualificada, complexa i lliure

Ah, Anna… ja sabia que eres una bona catalana i la feina no només és feina sinó que també t’hi va el cor. Ho entens ara això que deia més amunt de les estructures informals, oi?

“Em van demanar que canviés el títol original, que era “Matar la Pilar Rahola”, i la frase final, que era ‘de més políticament correctes en maduren’. Una vegada més se’m va dir que el lector català no estava preparat i que no ho entendria.

Això sap greu. És veritat que els catalans hi ha coses que no entenem, jo mateix llegeixo el diari i n’hi ha moltes que no sé per on agafar.

També és veritat que he notat el to paternalista en el diari Ara. I que ells en saben més i t’ho expliquen perquè ho entenguis. A mi tampoc m’agrada.

En qualsevol cas, ja veuràs com la societat catalana, el diari ara, i tot plegat, comença a millorar d’una manera bàrbara i amb sense aturador, de tal manera que els historiadors ja començaran a barallar-se per donar-li nom a la cosa.

One thought on “Anna Grau, ara no

  1. Pingback: nunca nueve » 9 visions del 2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *