Faré un resum ràpid dels presidents dels Estats Units, sempre influenciat per Adam Curtis.
Ronald Reagan: ell comença a desregular els mercats, però segueix separant economia de política, que segueix fent-la com havia estat fins llavors.
George H. W. Bush: és un polític normal també i malgrat fer les coses pensant en fer-ho bé pel poble, perd les eleccions perquè el poble comença a creure’s el tema econòmic i s’oblida de la política. És la famosa frase d’un assessor de Bill Clinton “it’s the economy stupid” (frase que ara fan servir a tot arreu per dir que l’altre no s’entera de res)
Bill Clinton: havia de ser un polític normal, però segueix els principis econòmics de Ronald Reagan i els seus assessors.
Ell mateix arriba a President centrant la seva política en l’economia, així doncs que tira pel dret, i fa de l’economia la seva política. Com a polític es dedica a tocar el saxo i poca cosa més (bé, també li toquen la flauta). El deute amb aquest president baixa (amb Reagan havia pujat però l’economia havia pujat així que tot arreglat, això deia la seva teoria).
George W. Bush: Potser és massa recent, però aquest home enfonsa USA. Ell que es pensa que ho farà millor que el pare, agafa les tesis econòmiques que Clinton i Reagan havien fet servir per pujar l’economia, i el pobre desgraciat que no entén res: ho enfonsa tot. I se’ls gasta en guerres estúpides, a imatge també de les guerres que havien tingut Reagan i Bush pare.
Destrueix l’Estat amb les hiper-desregulacions que afavoreixen que la gent tingui diners, i afavoreix que tot es fabriqui a Xina. Com veieu, fa de la seva persona un model per tota la societat: ric atontat que ja no treballa.
Aquest home és la sublimació del tonto del saxo que deixa fer política als economistes (Clinton) i del Reagan que era inteligent però que ho va començar tot.
Barack Obama: Ja veurem com acaba, però aquest president es troba amb un país que no treballa físicament perquè tot ho fa la Xina, i una població que després de tants anys ha assumit que el benefici econòmic és mesura de benestar comú (expressió treta d’aquí).
A mi em sembla que més enllà de com sigui Obama, els equilibris del sistema constitucional americà que fan que cap President pugui tirar pel dret, és el que estan fent que no es pugui fer el canvi substancial i necessari que necessita un país que ha tirat de fer de l’economia una política. Cosa que ja no funciona perquè Xina segueix fent política tradicional. És a dir, sabent que l’economia està al servei de la política.
És a dir, Xina sap que una cosa pot ser bona políticament i dolenta econòmicament, i per tant, s’ha de fer. I que pot ser bo econòmicament i dolent políticament i per tant no s’ha de fer.
És a dir, que Grècia no hauria d’haver aprovat per 155 diputats de 300 l’ajuda de 12.000 milions d’euros dels economistes europeus. Perquè el fracàs és Europa, no Grècia (tal com diu Burniol al minut 9:25 en aquest vídeo).
Si em permeteu un apunt local: tinc por que l’Artur Mas (tan maco que és) sigui dels que es creu que això de fer la comptabilitat serveix per fer política. Espero que sigui dels bons polítics que fa política sense que es noti.
