Acampada Pl. Catalunya

Qui m’hagués dit que trigaria més de 15 dies en passar per Plaça Catalunya. Així que avui a les 22h estava per allà i he assistit a l’assemblea.

Ara que ho vaig a escriure em pregunto com és que en 15 dies llegint per internet, tot el que he llegit no m’ha informat de res (ehem). Per això, enlloc d’anar a dormir com volia, perdré una estoneta escrivint lo qualo.

No m’he pogut estar de fer una panoràmica des d’on estava assegut, observeu el carril just davant perquè camini la gent. Signe de civilització.

IMG_8044 - IMG_8046 (3 fotos en PL)

Haig de dir que m’ha sorprès gratament. Per més que l’article del Quim Monzó em semblés correcte. Després de 15 dies jo també hi anava pensant que no diuen res. El Monzó diu:

Això de “Fa falta més pa per a tant de xoriço” entra perfectament en els 140 caràcters que demana un tuit, però quin pa proposen?

Però la sensació que jo he tingut és que tampoc han de proposar res. No és una revolució de “volem que marxi Don Felipe Puig”. És una revolució que és de civilització, de societat, per posar ordre.

Als cinc minuts d’estar allà he pensat que aquests paios són més bons que els polítics professionals. Són uns cracs i els superen de llarg. Tenen servei de traducció per sords, parlen de “tots i totes”, parlen en català i castellà sense que es monti un pitote, pregunten si tothom entén català i segueixen parlant castellà.

Perdoneu que ho posi en requadrat:

aquesta gent vol posar ordre

Això és el que volen. Viure en societat és qüestió de posar ordre i la política busca això. I ara no vull dir tòpics, però la manera que tenim de funcionar és a base de telemàrqueting polític. I el sistema polític que tenim està tancat a l’exterior, a la ciutadania.

Per això el més destacable d’estar allà és la sensació. La sensació d’estar a plaça Catalunya i que no és un lloc on cada metre quadrat val el seu cm en or. El Corte Inglés, el McDonald’s, el Hard Rock Cafè, el Portal de l’Àngel del Zara, Caja Madrid, La Caixa, BBVA i tot ple de turistes: respira euro i no respira ciutat. Però allà assentat al terra i sentint què deien respirava que allò és casa meva.

Només he estat una hora a l’assemblea cosa que només ha donat temps per sentir les comissions de cuina, salut, medi ambient, difusió, convivència, cultura, diversitat sexual i gènere, internacional, gent gran. Ho veieu que són molt més bons que els polítics professionals, oi?

I només he tingut temps per sentir el primer punt que era si es queda l’acampada o se’n va. Estaríem més acostumats a veure com els revolucionaris demanen coses, i per aquests el tema és si segueixen? És raro. Per això penso que el punt important és l’ordre, és de formes. I després ja decidirem el què. És a dir, com una democràcia.

A mi m’ha agradat molt sentir com un deia que sobretot no compressin menjar als ambulants que hi ha a la plaça i que vagin sempre a la cuina. Que beguin aigua, que hi ha suero per hidratar-se i que el facin servir, que la higiene és molt important sobretot en peus i boca (o alguna cosa així). També posant èmfasi que es consumeixi el mínim alcohol possible perquè no els ajuda en res.

I a l’altre costat tenim el Felip Puig que està com una regadora. Que es pensa que els ciutadans són un problema. Que s’estiguin a casa i no molestin, deu dir. Tot de gent dient que no, junts i en un lloc mediàticament important, doncs són un problema.

Fins aquí el meu relat. Ara podeu llegir aquest parell:

“Rebaixes”, però al revés – Cròniques de Guillem Carbonell

Debat encès al mur de Felip Puig – Saül Gordillo

Deixeu-me afegir una cosa: Una altra cosa que he notat és que allà estàs en companyia. A casa la gent està molt sola, que t’informin per la tele i que estiguis disconforme a casa teva és fotut. Si les coses estan malament i no tens res a perdre, doncs hi vas a l’acampada. I ja us dic, jo mateix allà m’hi sentia bé.

Perquè la democràcia que tenim va teledirigida per titulars, va per equips i va amb assessors.

4 thoughts on “Acampada Pl. Catalunya

  1. Bé, la recuperació de les places com a punt de trobada de la ciutadania és una de les victòries que considero més importants. Jo tinc molts dubtes sobre si s’aconseguirà alguna cosa, però en qualsevol cas, el fet de poder anar a la plaça a arreglar el món amb desconeguts o a tenir aquesta sensació de pertinença, de felicitat, d’inclusió que comentaves, és una victòria molt forta contra aquest sistema individualitzador que havia arribat a fer que no coneguèssim al nostre veí. Potser la lliçó, en definitiva és que, treballant plegats i posant-nos d’acord, podrem ordenar millor als polítics el que han de fer… Al cap i a la fi, estan al nostre servei.

  2. Pingback: nunca nueve » indigna’t, Homer Simpson existeix

  3. Pingback: nunca nueve » Manuel Castells parla dels indignats

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *