pirateria acceptada

Com que ara sembla que torna a estar de moda tornar a parlar de pirateria, us posaré alguns enllaços i tal.

Piracy: Everybody Does It; Everything Should Be Free

How Pirates Can Save the Home Movie Industry (And Why Netflix is its Future)

Si voleu llegir-los i us falta vocabulari, Google.

El primer article diu que tothom pirateja i tothom vol coses gratis.

El segon article diu que mentre estem disposats a pagar 8eur per l’experiència d’anar al cine, la sobresaturació de pelis baixades fa que no vulguem ni pagar 3eur per cada una.

I també diu una cosa que és molt obvia però que els idiotes del copyright no volen: la gent vol ser legal. Ser legítim és més fàcil. Per això posa l’exemple de Netflix que a USA per 8usd al mes et deixen veure el que vulguis. A les nostres terres tenim l’èxit de Spotify. En tots dos casos són misèries d’euro el que has de pagar. Però els que tenen copyright volen seguir cobrant 20eur per CD (recordem el Quim Monzó).

Es mata la pirateria fent lleis que la permetin i que això obligui als del cine a fer productes que acceptem comprar. Si els lobbies del copyright empresonen els seus clients, a base de lleis, això no és una situació d’igualtat i per això els clients pirategen. Si percebem que els del copyright actuen injustament, no ens fa res piratejar.

Els que es guanyen la vida venent-nos cultura, que es rasquin la closca per trobar què poden vendre’ns, a quin preu i el format del producte. Mentre ells no treballin, la feina és nostra per mantenir viu el mercat d’intercanvi de productes culturals.

Un últim enllaç:

Sala i Martín sobre la llei “Sinde”: “no serveix per a res” (a partir del minut 13)

A mi em sembla que el Sala i Martin s’equivoca. No només s’equivoca sinó que em sap greu que digui que Pitàgores era un boig “i d’aquests tios sempre n’hi ha hagut, de bojos”. Ho diu per falcar la seva idea que la gent inventa per diners. “Hola, sóc economista i els diners són molt importants”, podria posar a la targeta de visita. 🙄

Per rebatre al Sala Martin: No és que Apple hagi canviat el model de negoci. No és que l’iTunes ofereixi millor que els mp3 pirates. És que la gent vol ser legal. Ser legal té moltes avantatges. No vulgueu saber la feina que és estar tot el dia pendent de si t’estan robant o algú et vol matar.

Tot i que el que diu el Sala Martin encaixa amb el segon article que diu “legit is just easier”, no és una bona explicació. És graciós sentir-lo dir que milions de persones compren a l’iTunes perquè els mp3 pirates tenen un volum heterogeni.

Mireu, Apple és un mal exemple. Apple és una empresa fent en un món nou tal com es feia en el món antic. Apple ven música a la seva botiga online com es venia en una botiga física. S’ha fet d’or per això. I el dia que posem ordre en el tema, se li acabarà el negoci.

Igual que Microsoft es va fer d’or en un món nou (el món dels ordinadors) venent com es venia en el món antic: a tant per ordinador. I s’ha fet ric mentre ningú més sabia com funcionava el món nou. A mida que més gent ha entès què és un sistema operatiu, Microsoft se n’ha anat a l’aigua. I avui els sistemes operatius són gratis. I encara més, Apple ha bastit el seu actual imperi sobre un sistema operatiu gratuït (al loro).

El Sala Martin diu que legalitzar sobre això no serveix de res perquè els enginyers sempre van més ràpid. Que van més ràpid no és motiu. Ell té la idea que el mercat va tan bé. I per això explica la realitat dient “l’iTunes és un canvi de model de negoci”.

El problema d’aquestes explicacions és que no tenen en compte què s’ha de fer i què no. Què està ben fet i què no. Per molt mercat que existeixi, hi ha coses que estan ben fetes i coses mal fetes. I ho haurem de saber què està bé i què malament perquè sinó ens podem trobar fent un canvi de model de negoci que ens porti a fer barbaritats. Jo diria que d’aquí ve la crisi.

Uns mercats financers que no atenen a què està ben fet, com donar crèdit a qui no el podrà tornar. (maxed out)

I la llei Sinde i totes les altres que oprimeixin el client (per més ilegal que sigui) seran un fracàs perquè estan mal fetes. Les lleis han d’estar bé.

I la solució al problema de la pirateria vindrà d’empresaris que facin les coses bé, i de polítics que facin lleis ben fetes. I què vol dir concretament això no ho sabem, com no sabíem què era un tetrabrik abans que se l’inventessin.

Però si que sabem que mentre els empresaris del copyright segueixin encabritats, la humanitat seguirà piratejant. Perquè voler cobrar un euro per una cançó no és correcte i estàs obligant a la gent a ser ilegal. Els estàs convidant a viure en un món diferent, però just. Perquè no és el canvi de negoci el que importa, és la justícia.

L’Hereu és imbècil, part CXXIII: tres tristes motos

IMG_0229

Algú em pot explicar què cony hi fan tres putes places d’aparcament de motos just al costat d’una ratlla que diu que està prohibit aparcar?

A què cony juga l’Hereu???????

Que no veu que ha tornat a fer un triangle que no es pot entrar ni sortir? És que s’ha de ser curt eh… 🙄

Si es pot aparcar, que deixi aparcar, i si no vol que s’hi aparqui que deixi de pintar coses pel terra.

Hereu, els barcelonins no volem jugar al Twister.

L’Hereu és imbècil, part CXXII: millor no facis res

L’Hereu seria millor alcalde si no fes tantes coses. Les barbaritats que fa es van acumulant i després trigarem anys en arreglar-ho.

IMG_0233

Avui tenim el lateral de Gran Via al costat de Plaça Universitat. Que bonic era caminar pel lateral abans que l’Hereu decidís pintar places d’aparcament de motos. Que va ser després de decidir posar els contenidors sobre la vorera, que va ser després de decidir que menjàvem tants plàtans que es mereixen un contenidor per ells sols.

L’Hereu no ho sap però el seu càrrec és de polític. I les seves decisions tenen conseqüències més enllà de la legalitat internacional.

Per començar fixem-nos com les motos que hi ha a la part esquerra de la foto estan fins i tot aparcades entre els arbres. Fixeu-vos que a la dreta, l’Hereu ha pintat (personalment) les places d’aparcament més endins, de manera que -màgicament- acabem de perdre un metre d’amplada de vorera! BRAVO! FANTÀSTIC! 👿

No em digueu que no s’ha de ser imbècil. I el tipus d’imbècil que no surt mai al carrer perquè vaja, no és difícil adonar-se’n.

Perquè, a més, els motoristes no són imbècils i quan aparcaven a la vorera ho feien en semi-bateria de manera que ocupaven menys espai que en bateria. Això fins que l’Hereu ha implantat les seves places que són en bateria. Quin desastre.

Jo no entenc gens l’Hereu, per una banda està ampliant voreres, al carrer Balmes mateix. I per l’altra fa aparcaments a les voreres. Jo crec que ho fa per dir que fa moltes coses.

La conseqüència política és que, evidentment, ara hi ha moltes més motos sobre la vorera. I que aparquen pitjor gràcies a les ratlletes de l’Hereu.

Hereu, t’ho demano per favor, no facis res d’aquí a les eleccions. Entrega’t en cos i ànima amb les primàries.

L’Hereu és imbècil, part CXXI: mirant on no toca

IMG_0231pp

Aquesta foto no és tan bona com voldria, però ja farà el fet.

L’Hereu, no sé si ho sabeu, és una persona que presta molta atenció als detalls. És veritat que després hi ha coses que se li escapen, però com a mínim que quedi bé sobre el paper.

Voldria que us fixéssiu en les les fletxes. El primer que salta a la vista (si sou de fora de Barcelona*) són les quatre que assenyalen a furgonetes, camions i dos parells de contenidors (metàfora de la patxorra amb que fa les coses el nostre alcalde).

Si estan allà on toquen, on poden, al mig, si no molesten o si estan bé, jo no m’hi poso. Aquesta gent que treballa que s’espavili com pugui que els altres fem el mateix.

Però fixeu-vos la delicadesa de ratlla groga sota els peus de la noia que creua pel mig.

No és bonica?

M’encanta com en algun despatx han decidit no només fer un trianglet sinó pintar una ratlla groga de prohibit estacionar.

Es veu que el problema que teníem en aquesta ciutat és la gent que deixava el cotxe en aquella ratlla d’un metre de llargada.

No senyors, no és demagògia. El problema és que la gent que fa aquestes bajanades no surt al carrer.

I és pensa que allò és una solució quan és part del problema. Perquè el problema és que qui pinta ratlles pel carrer no sap que la gent després ha de viure i treballar malgrat les seves ratlles.

I la conseqüència és que el model de ciutat de l’alcalde Hereu és que si no hi ha pals vol dir que puc pujar a la vorera i aparcar. I si no està pintat de groc vol dir que puc deixar el cotxe de qualsevol manera.

I aquesta presumpta racionalitat es menja a si mateixa quan dia a dia veus les barbaritats que fan (ells) pel carrer.

El problema d’aquesta ratlla groga és que darrera té un triangle que l’Hereu ha decidit que no serveix de res. I la gent ha volgut aprofitar l’espai buit i la solució de l’Hereu és prohibir aparcar.

Si l’Hereu fes les coses amb una mica més de sentit comú, deixaria que la gent pensés quan fa les coses. Perquè l’Hereu no podrà mai pensar tot el que podem voler fer. I la conseqüència de l’Hereu intentant pensar-ho tot és una noia creuant per on no toca, uns transportistes al mig i uns contenidors al mig. Sí, els contenidors també estan mal posats, perquè ni l’Hereu és capaç de pensar com ell hauria de fer les coses.

* perquè els de Barcelona ja ens hi anem acostumant.

Antoni Bassas Ara diu que

Al diari Ara, l’Antoni Bassas (un dels accionistes) fa un article interessant.

Incidents com el de l’entrenador del Girona tenen els seus orígens en el fons dels segles (que els haig d’explicar que vostès no sàpiguen?), però són, en bona part, resultat de la imatge que els mitjans de comunicació espanyols transmeten del català i que es pot resumir en dues actituds: els que l’ignoren i els que l’agredeixen.

Els que l’ignoren acostumen a ser progressistes que senten orgullosos del Nobel a Vargas Llosa però incòmodes amb la literatura catalana convidada a Frankfurt. Els que l’agredeixen són la caverna que diu coses dels catalans que no s’atrevirien a dir dels àrabs, els jueus, els negres o els gitanos, sota la mirada complaent sinó estimuladora de les institucions de l’Estat i els partits polítics que les governen. Rajoy va explicar-ho perfectament amb motiu de la traducció al Senat: “Això, en un país normal no passa”. (M’hauria agradat que veiés Obama a la Casa Blanca, com s’esperava que el primer ministre de Canadà respongués en francès i en anglès.) El resultat de tanta hostilitat és que contra el català tothom s’hi atreveix: passa a Osca o li passa a Sergio Ramos quan li pregunten en català a Piqué. Amb aquesta imatge, és gairebé impossible que un espanyol mitjà senti interès pel català. Qui pot sentir afecte per una cosa rara que no és normal? Qui pot saltar per sobre del mur segregador que Espanya ha bastit entre el català i els espanyols?

Doncs l’APM? O Polònia. O Crakòvia. És un fenomen que està passant inadvertit: una quantitat creixent d’espanyols consumeixen TV3. Ho fan gràcies a internet i als diàlegs en castellà en la versió original, però no és menys cert que tots tres programes tenen un punt de vista netament català, i en canvi bé que tenen seguidors a fora. Guardiola és un altre que ha saltat el mur. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència: primer preguntes en la llengua del país i després en la llengua dels mitjans visitants. El fenomen no és nou. En Llach i en Raimon ja feien vibrar multituds a Espanya cantant en català i amb cançons sense concessions, fa quaranta anys. Quan el producte és bo i s’exporta desacomplexadament, la llengua salta fronteres. Passa igual amb la samarreta del Barça: el món és ple de gent que la porta perquè és la samarreta guanyadora, sense que li importi que hi dugui les quatre barres.

Però tot això són excepcions gràcies a talent i principis. La norma la dicta Espanya, que té el poder. I ha decidit no conviure amb el català, el redueix al seu territori, on el combat jurídicament. Podria gaudir-ne, llegir-lo, escoltar-lo. El té a tocar. Legalment, és seu. Amb la Constitució a la mà l’ha de protegir. Però ha decidit condemnar-lo a la anormalitat. Per això, després de més de tres dècades de democràcia, ni permet que es parli al Congrés ni el defensa a Europa. I la resposta demana, per variar, un plus de ciutadania. Si volem respecte pel català a fora, n’hi hem de tenir a casa, parlant-lo, sobretot amb els nouvinguts. Amb convicció, naturalitat i inteŀligència.

A part d’això, també escriu coses interessant al seu bloc.

recomano estufes ceràmiques

Com que sembla que encara farà un cert fred, i ni que sigui per l’any que ve, us vull recomanar un cert tipus d’estufes. En diuen “termoventiladors ceràmics”, “calefactors ceràmics”. El que sigui, el tema és que són ceràmics.

Aquí teniu una foto amb diferents tecnologies, a veure si trobeu quin és.

IMG_01~4

Efectivament, és el més car. 😛

Res de comprar el de la dreta amb les barres horitzontals que s’iluminen. Res de comprar el radiador que hi ha a l’esquerra. Res de comprar els altres invents pensats més aviat per posar al lavabo. Si teniu fred, compreu el vermell del mig.

Malauradament no us recomanaria el vermell del mig perquè no gira sinó que sempre envia l’aire calent en la mateixa direcció. Jo prefereixo que giri i vagi repartint l’aire calent per l’habitació.

La tecnologia d’aquesta estufa és la mateixa que els dissipadors dels ordinadors: molta superfície on es reparteixi la calor i un ventilador al costat que vagi refredant. (fotos).

Ara mateix he trobat dos models a pixmania. Però si us atreviu amb el xinès (normalment són baixets) aquí en teniu un de disseny atractiu i que gira per només 23eur.

i si et canvio el vídeo per un netbook?

Si ja us heu comprat una tele plana, el següent pas és preguntar-se què hi veuràs quan no facin Polonia.

Ja ho vaig dir fa temps, però no per això no cal tornar-ho a dir. 😉

IMG_0297

La meva recomanació és compreu-vos aquest o qualsevol altre portàtil que tingui, atenció, port HDMI.

Res de comprar “disc durs multimèdia” per prop 200eur.

És igual si no voleu un portàtil. El tema és que un portàtil fa les funcions de reproductor de DVD (no té lector però tampoc el volem per a res), reproductor de música, reproductor de vídeos, per veure fotos. El que sigui. Tot molt millor que qualsevol alternativa dissenyada per fer exclusivament tal cosa.

I això per què? És que aquesta és la gràcia dels ordinadors (i per això han triomfat): serveixen pel que tu vulguis. Si vols fer trenta mil sumes, és molt millor obrir l’Excel que anar a buscar una calculadora.

I a més és fantàstic com a vídeo. Té 320GB i wifi. De manera que deixes el portàtil al menjador i que baixi el que vols i després ho mires. No té mando a distància, però en la meva opinió tampoc el necessitaràs. El volum ja el baixes amb el de la tele i si vols aturar el vídeo apretes l’espai, que és la tecla més grossa que hi ha. Així que va força bé. I a més, tens tot un ordinador per 350eur.

discurs Alex de la Iglesia

Aneu a aquest bloc a llegir el discurs d’aquest home. Diu coses com:

Ese público que hemos perdido, no va al cine porque está delante de una pantalla de ordenador. Quiero decir claramente que NO TENEMOS MIEDO a internet, porque internet es, precisamente, la SALVACION de nuestro cine.

I ara, pels que seguiu davant la pantalla, deixeu-me recomanar dos documentals: “The Secret of Mediterranean” i “The Secret of Caribbean”. Els dos els trobareu en alta definició a qualsevol cercador de torrents.

De fet, diria que els tema dels torrents s’ha tornat tant hiperdesenvolupat que no hi haurà ni cristo que ho tanqui. De fet, la cosa està tant tant, que ja només necessites saber el nom del que vols per tenir-ho.

Alguns diran que això està fatal. Però vaja, jo ho trobo un gran progrés això d’obtenir el que vols sense haver de mantenir dos-cents esclaus perquè t’ho portin.

Ah, per cert, us presento el majordom dels torrents.

Un petit pas pel majordom, un gran pas per la humanitat.

Una web que et presenta els cartells de les películes i t’indica si estan disponibles en alta definició. Quan cliques a un cartell et presenta un breu resum de la pelnicula, duració, categoria, valoració i allà mateix pots veure el trailer. Si t’agrada tornes a clicar i veus la llista de torrents amb les mides i quanta gent l’ofereix seguint els principis de la Constitució Española. És a dir, a canvi de res.

gasta’t 6eur a Decathlon!

Francament, no m’esperava que ningú es gastés els dos magnífics euros que us vaig oferir a mode promocional. 😕

Però això no m’impedirà persistir en els meus objectius i regalar-vos aquest cop, el triple. 😯

6066 8974 6297 2694

Aquesta cadena de números val sis euros si els porteu tots junts i ordenats a qualsevol botiga Decathlon.

Compreu-vos, no sé, 10 pilotes de ping-pong que valen 2eur. O compreu-vos unes ulleres per anar a nadar. Compreu-vos uns guants d’hípica. Compreu-vos tres ampolles d’aigua.

Si no ho feu, ho faré jo perquè aquest cop no penso ser tan generós. 😛

El primer que s’ho gasti que deixi un missatge després del senyal.