L’Hereu és imbècil, part CXXV: aclariment

A veure, vull fer un aclariment perquè ja són tres les amigues atractives que se m’han queixat dels insults. 😕

Aquest d’aquí és el primer escrit amb el format que tots coneixeu. 14 de Març del 2009:

nunca nueve » L’Hereu és imbècil, part V: cotxes en carrers de residencials
Fusionant els insults d’aquest bloc i la temàtica local d’aquest altre. Agafant inspiració en el keepin’ it real fake d’un altre bloc, us presento una nova secció d’aquest bloc: “L’Hereu és imbècil”. Serà la plasmació d’un sentiment molt profund que em trobo cada cop que surto de casa i ho veig tot molt mal fet.

Per descomptat que l’alcalde buròcrata de Barcelona pot ser una persona perfectament normal, però hauria de ser ell el primer en negar les tontaries que compliquen la vida als que no anem en cotxe oficial.

Ara que ho rellegeixo crec que està prou ben explicat. Vaja, jo millor no ho faria. 😆

És veritat que en les nostres latituds l’insult no és un tema que es visqui amb normalitat. És el tema aquest de “no siguis mal parlat”.

Segurament he pogut fer aquest títol de secció per influència americana. Recordeu que l’Obama va dir que Kanye West era un jackass?

Segurament aquesta normalitat fa que després a la tele censuren paraules com cony (no voldria ser mal parlat). Nosaltres com que no ens passem de cap ratlla, veure com censuren una paraula que ja de natural no fem servir, doncs ho trobem hipocrita.

Ja que hi som, enllaço un esquetx divertit sobre el tema.

Explicar també que el títol fa servir “Hereu” com a icona del que s’està fent. Segurament Jordi Hereu no sap totes les tontaries que s’estan fent, però hi dóna conformitat o en té la responsabilitat. És ell qui té la capacitat de dir: “Eh tu, el burro que està tapissant les parades d’autobús, al carrer”.

I si la secció ha tingut certa rellevància és per aquesta capacitat de síntesi de les tres paraules “L’Hereu és imbècil”. De fet és una idea contundent que queda marcada en la memòria. I d’això també tingueren la culpa els americans. A part que s’inventessin el màrqueting, recordeu que agafo el concepte del “keepin’ it real fake” del blog Engadget.

Fixeu-vos que la secció no té categoria. I no en té perquè a Engadget tampoc la posen. I a mi em sembla bé fer-ho així. Té un sentit que sigui així. En canvi, el primer que faríem a Catalunya és crear una categoria per tenir-ho tot ben ordenadet. Jo crec que no té categoria perquè conceptualment les categories serveixen per agrupar continguts. I el nom de la secció no és contingut.

Però té un sentit crear un títol que fa de secció. Perquè el títol et presenta el que vas a llegir, i la segona vegada que ho llegeixes ja ho saps de què va el tema. Però el més important del títol no són les tres primeres paraules, el més important és això “, part CXXV:” la coma i els dos punts són essencials. És el que marquen l’espai dins del títol i els números romans serveixen per dir “si companys, encara una més”.

Que us segueix semblant incorrecte? No passa res. Sempre podem dir que és fruit d’un temps, s’han d’entendre les circumstàncies, el context, etc. Però aprofitant el cent vint-i-cinquè aniversari, com a mínim que tinguem una explicació per resituar-nos. Per veure que la secció va néixer d’una manera concreta.

I, perdoneu, les mostres que ha fet l’Hereu des del Març del 2009, ja sigui la tontaria del Tour de França de voler que la gent faci la ona per batre el rècord Guiness, ja siguin els Jocs Olímpics d’Hivern, ja sigui la reforma de la Diagonal. Tot això corre a càrrec d’ell. Jo no ho sabia i té poc a veure amb la secció del blog.

Clara Andrés – Huit

Em sembla que ja ho haureu llegit a les notícies, però entre Catalunya (residència oficial del Montilla) i Andalusia (residència inicial del Montilla), hi ha una terra de nom València.

Últimament sorten a les notícies per eixes revoltes que n’hi ha, d’uns polítics que protegeixen el seu poble, i d’un poble excitat pel twitter. Tan fàcil que seria tancar els repetidors i acabar amb les repiulades… 🙄

Doncs en eixe lloc, hi ha Clara Andrés, que fa cançons com aquesta: Som Riu. (cliqueu aquí si teniu por de quedar-vos sense internet).

Jo l’he sentida al programa Delicatessen d’iCatfm. Una ràdio que podeu escoltar pel transistor o clicant aquí.

Jo us recomano això últim perquè en el fons ja no es tracta de si la ràdio és més simple, sinó que quan ens acostumem a fer alguna cosa d’una manera, aprendre a fer-ho diferent costa molt.

l’energia segons la riquesa

El títol no s’entén. Però m’agraden els títols que donen a entendre sense dir res. De fet, quan parlo també ho faig. No sempre.

En qualsevol cas, mirem aquest article:

The Rich Have 80% More Energy Than the Rest – The Wealth Report – WSJ

En concret aquesta gràfica. Ja sabeu que els americans són els reis en fer percentatges de coses aparentment inquantificables, com ara, la bellesa femenina.

OB-MT369_WEALTH_F_20110225123602

L’article no me l’he llegit, perquè, francament: llegir, quina mandra.

Però mirant la gràfica hi ha certes coses per destacar:

  1. Els mitjanament rics (rosa) són els que diuen gastar més energia ajudant als altres. Però esmercen la mínima en fer un món millor.
  2. Els menys rics són qui gasten menys energia gaudint de la vida. I els que en gasten més per tenir una bona economia.
  3. Els mitjanament rics gasten molt poca energia per tal de tenir una bona economia.
  4. Els més rics gasten superlativament més energia buscant noves oportunitats. També fent les coses diferents. I també responsabilitzant-se de la situació dels altres. Cosa curiosa perquè no són partidaris d’ajudar als altres. No és contradictori però l’enfocament és curiós.
  5. També destaco que els més rics gasten energia fent amb amor les coses de cada dia. I també fent que les coses passin.

Potser el més destacable és que en totes aquestes coses, generalment els més rics estan per sobre la mitja i els menys rics per sota. 🙄

Els lectors enginyosos podreu pensar que evidentment els menys rics es preocupen menys de gaudir de la vida i es focalitzen més en tenir diners. I que els rics de veritat es dediquen a canviar el món, buscar noves oportunitats, fer les coses diferents.

Però aquestes idees són enganyoses, perquè també podrien dir que els rics tenen més problemes per tenir més diners i que els menys rics gaudeixen més de la vida i tenen menys preocupacions i responsabilitats.

Jo crec que és al revés. I que aquesta gràfica pot ajudar a pensar el tema econòmic.

Per posar un exemple, avui al súper davant tenia un home que comprava un pack de sis quintos de cervesa. Havia escollit els de marca Dia perquè seran més barats. Però també ha comprat una bossa de plàstic per posar-les a dins.

Clar, aquest home segurament haurà de vigilar la seva economia quan s’està gastant els calers en una bossa que tindrà un ús limitadíssim i fàcilment evitable. I no gaudirà gaire de la vida amb unes cerveses de gust proper a la fermentació d’un vomit. Tot això surt al punt dos del que he destacat.

I aquí s’acaben les meves observacions econòmiques de la jornada. I gratis. :mrgreen:

Mercadona s’inspira en Muji?

No sé si algun directiu del Mercadona s’ha passat pel Muji i li ha agradat tant que s’ha proposat vendre pots buits també (els marges deuen ser més alts).

DSC00680

Aquí tenim un pot de gel i xampú que protegeix i cuida la pell i el cabell (un super-producte) que val 80¢, però si només vols el pot seran 70¢.

No sé si aconseguiran fer competència al Muji, perquè allà valen tres euros i per tant són de molta més qualitat. 🙄

comprar a spanair.com, una experiència 1.0

Si hi ha algú que es miri les reserves de vols que es fan a la web de spanair, veurà que hi ha algú que ha fet aproximadament mitja dotzena de reserves. Aquest algú sóc jo.

I és que comprar a spanair.com és una experiència netament catalana amb tocs de funcionari español.

Quan ja has decidit quin bitllet vols (uns 200eur), et deixen pagar de dues maneres: per visa (et cobren 10eur més), o per servicaixa (et cobren 3eur més). Som-hi tots al servicaixa! 😆

Seguidament t’envien un codi de barres per email, que tu has d’imprimir i portar al servicaixa. Vosaltres teniu impressora, jo no en tinc, així que vaig anar amb el portàtil al servicaixa a veure si l’escanner llegia el codi de la pantalla. No el llegeix. Però és que el vaig imprimir i tampoc el llegeix! 👿 (portava ja tres o quatre dies perduts)

Aturem-nos un moment i reflexionem. Vosaltres creieu que avui en dia per comprar un bitllet d’avió haig d’imprimir un paper i portar-lo a una oficina de La Caixa en menys de 24 hores? De veritat, que s’inventin algo, que és molt cutre. 😥

Que feliç seria si hagués trobat on carai introduir el codi de barres a dins de la línia oberta, o a servicaixa.es. Però no, imprimeix l’email i ves-te’n al caixer. 😐

Això t’obliga a entrar al difícil món de les coses físiques, i tal com deia, el servicaixa no va llegir el meu codi de barres. I pitjor encara, quan no llegeix el codi de barres, el caixer es tanca i adios muy buenas. Ho havia provat tantes vegades que un cop se’m va acudir navegar per les altres opcions. I aquí ve com vaig poder pagar el bitllet d’avió: vaig clicar a “pagar multa” i allà et deixen introduir els números del codi de barres. Tatxan! ja has pagat el bitllet d’avió. 😮

Francament, que difícil és ser català.

Per cert, em vaig queixar que les ofertes no estan en català i encara espero que em diguin “lo qualo?” ni que sigui.

Feliç 23-F!

Feliç 23-F a tothom!

Aquest és un 23-F molt especial. Desitjo que el visqueu amb plenitud i gaudiu del plaer de viure sense que algú us prengui el que és vostre.

És el dia que els catalans ens recordem els uns als altres que bonic és viure honestament i amb transparència.

Un crit a fer les coses ben fetes tot commemorant uns fets desgraciats que ningú s’esperava (i que porten cua).

I quina millor manera de recordar-ho que amb una cançoneta 🙂

Intocable – Estamos En Algo
Y si estas
Pensando en mí
Yo también
Pienso en ti
Y los dos
Y los dos
Estamos en algo

DiR Castillejos es queda sense zona humida femenina

Els homes del DiR estem de mala pata, el comitè de direcció del Dir Castillejos ha decidit eliminar la zona humida femenina.

La sauna humida, la sauna seca i els jacuzzis han desaparegut d’aquest lloc mític del gimnàs que són els vestuaris femenins. 😥

Jo em pensava que finalment havien acceptat la meva idea de separar els vestuaris per edats i no per gènere. Però es veu que no. El més probable és que estiguem davant d’un cas més de violència domèstica societat heteropatriarcal.

Jo ho he sabut per una dona que recollia firmes a l’entrada del recinte firal.

El més trist de tot és que la dona m’ha dit que ja no la deixen entrar al DiR perquè està recollint firmes. 😯 (no podrà durant dos mesos)

I jo, amb aquest esperit que desagrada a alguns amics, he entrat a recepció a preguntar si era cert. I a més ho he fet acompanyat d’una altra noia.

La noia de recepció ens ha dit que ella no sabia res.

Que no sap res i que no sap res. Mentre no sabia res ha vingut un altre recepcionista i li ha preguntat si sabia res. Ha dit que no sabia res i que si volíem ells trucaven a direcció a veure si sabien algo.

Carai, què podíem fer davant d’aquesta situació? Evidentment, truquem a direcció a veure si saben algo! :mrgreen:

Han tingut una conversa per telèfon i sense que diguessin res interessant, han penjat. Seguidament ens ha dit que direcció està reunida.

Un cop superat tot aquest tràngol ja hem pogut parlar amb tranquilitat amb els recepcionistes. Resulta que el tema dura de fa mesos i que “aquestes noies” ja han portat firmes tres vegades. I que direcció els ha dit que no, i que no, i que no. 😐

El tema és fàcil i complicat a la vegada. Primer m’agradaria saber qui és el geni que va decidir deixar sense jacuzzi a les noies. Un cop decapitat tindríem mig problema arreglat. 😈

L’altra part del problema és que el DiR és un club privat, que fan el que volen, i si no t’agrada, no t’hi apuntis. En aquest sentit apunten comentaris com el Daniel.

La part del problema d’aquesta presumpta solució és que en aquest costat del món tenim el tema assemblea sindicalista molt ficat a les venes. Per veure que és així només cal veure les primàries Tura-Hereu o el referèndum de la Diagonal. (els socialistes que monos que són)

La clau del tema és que la política es fica per tot arreu. I mentre tothom diu que la política és una merda, carai com apretem.

Evidentment el que menys li interessa al Sr Dir és que els clients es comportin com alguna cosa més que gent que paga. Seguint principis universals: aquest tema s’ha d’aixafar com sigui. Perquè si se’n surten amb la zona humida, d’aquí quatre dies poden nacionalitzar la classe d’aeròbic. 😮

Com veieu les regles funcionen mentre la gent veu que van bé. I en això la Grècia Clàssica ja va perdre-hi moltes hores donant-hi voltes quan encara no hi havia zones humides als vestuaris i tampoc s’havien inventat els vestuaris per dones. Sembla que els ordinadors i els xinesos no han aconseguit que avancem gaire en aquest tema.

Al meu entendre, l’arrel del problema és que el mateix DiR fa dos anys va decidir que els clients havien de ser alguna cosa més que clients, i s’haurien de portar el seu candau (ja ho vaig criticar). És a dir, el que fins llavors era responsabilitat seva, ara era responsabilitat meva. A dins del seu club jo tindria el meu espai privat protegit amb el meu candau.

Clar, això els estalvia molta feina. Però ens estan dient que el DiR és una mica teu i una mica meu. I si és una mica meu, per què em prenen el jacuzzi? Eh! eh! Exigeixo responsabilitats! Reclamo els meus drets! Torneu-me el jacuzzi o iniciaré una vaga de fam. 😛

Jo he sabut que els culpables són el DiR veient la cara de situació dels recepcionistes i la manca de resposta per part de l’empresa.

Com veieu, aquesta gent que diu que tots els problemes són de diners, s’equivoquen de mig a mig.

Guardiola diu…

Avui el Guardiola ha dit en la roda de premsa que passi el que passi d’aquí a final de temporada no canviarà ni un centímetre l’opinió que té d’aquest equip (3h24m d’aquest fitxer). I també ha dit que no sap si guanyarem algun títol o cap.

Ho vull comparar amb el que deia en altres temporades que era alguna cosa així com que el que havien fet durant tota la temporada no serviria de res si al final no aconseguien un títol.

Entenc que això últim ho deia per mantenir la pressió per tal de seguir treballant sense relaxar-nos.

I entenc que el que diu avui és per tal de treure pressió a l’equip. I donar-los confiança i tranquilitat.

El que m’interessa (i per això ho poso al blog) és que les dues coses són veritat. I que en aquesta vida de veritats n’hi ha moltes (no parlo de relativisme), i que el tema interessant és en saber quines veritats serveixen d’alguna cosa.

I per això el Guardiola se’l valora tant i se l’escolta tanta gent. Encara que també diria que últimament els missatges de Guardiola ja no arriben tant per la seva subtilesa i que la gent tira milles i es queda amb que l’equip segueix endavant.

Em sembla que fa unes setmanes el Guardiola després de guanyar per golejada va i diu que jugant així no guanyaran al Madrid.

Observeu en tot això la mar de missatges que envia, en cada moment triant el que toca. I es podria dir que aquest home ens aixeca la camisa, però no ho diem perquè el que fa ho fa amb honestedat (aixecar la camisa és, en principi, un acte deshonest).

O sigui, el problema no és mentir, el problema no és maquillar la realitat, el problema no és que els diaris tots siguin uns venuts. No sé si ho veieu, però el quit de la qüestió és un altre.

Tornant al tema. La virtut d’això que fa el Guardiola és que la gent després digui “oh, és que diu tot de coses obvies, les diu molt ben dites, però vaja, no diu res de nou, és tot molt normal”.

I ara, si em permeteu, aquest seria el motiu de perquè a les nostres universitats hi ha una gent molt estranya encara llegint un tal Plató/Socrates que deien coses com saber és recordar.

Artur Mas

Mireu, tinc ganes de parlar bé de l’Artur Mas. El 2006 escrivia que esperava que no arribés mai a la Generalitat, però mira, ha arribat.

D’entrada em va semblar molt patètic que tots els partits s’oposessin a fer-lo President en el debat d’investidura. Aquí si que em va semblar que els del tripartit són el govern dels perdedors (cosa que deien els convergents ressentits mentre durava el tripartit).

Potser no en sé de política, però quines ganes de perdre el temps si l’Arturu ha guanyat les eleccions per tercer cop i el tripartit no suma? Ho vaig trobar una falta de respecte, a nosaltres, els electors.

Honestament, ni independències ni polles. Si ha guanyat el Mas, doncs que mani carai.

Segon punt. El tema dels 80km/h. És que per tal tonteria ja se l’han menjat viu! Que si l’anticicló o la promesa electoral. Doncs jo ho entenc positivament. Jo el que vull és algú que no em vengui la moto. Si es pot anar així o aixà, si pot fer ara o s’ha de fer no sé com, m’és igual. És més, que la presentació sigui com ha estat és la prova que són transparents, no com els del tripartit que el dia que van aprovar el finançament de l’Estatut semblaven una orquestra tocant tots la mateixa cançó.

Tercer punt. El tema nacional. De si Catalunya jugarà la Champions o es quedarà amb la Liga BBVA: Aquest tema el Mas no el té abandonat (com podria semblar). Però aquest tema no s’ha de tractar fent-ne propaganda (com el Montilla i el seu “Zapatero te queremos pero más queremos Cataluña”). Aquest tema s’ha de tractar dient obvietats i que el públic vegi que són obvietats. A partir d’aquí, les decisions són obvies. 😆

Aquí tenim què diu:

IMG_0133

“Catalunya se sacrifica y el Estado malgasta”

“Tengo un dilema: como ciudadano se sabe qué votaría el 10-A, pero soy el presidente de todos”.

Al loro que no estamos tan lejos.

L’Hereu és imbècil, part CXXIV: bicicleta al Passeig Maragall

Això que tenim aquí és… una bicicleta al Passeig Maragall.

IMG_0189

Després de veure el doble carril bici que l’Hereu ha posat a un carrer que fa pujada i no porta enlloc (adjacent al Passeig Maragall), avui veiem com tracta els ciclistes al Passeig Maragall, un carrer presumptament passeig i presumptament força útil per moure’s d’un costat a l’altre si no vols pujar la muntanya on l’Hereu ha fet el doble carril bici.

Honestament, crec que no val la pena afegir gaire res més. Només mireu el pobre ciclista circulant tal com marquen les ordenances. Perquè els ciclistes no podem anar pel carril bus (encara que a vegades és el millor). Així doncs, el ciclista ha d’anar pel mig procurant que no se’l mengin.

Bravo Hereu, ets un artista.

Llàstima Hereu perquè les previsions més optimistes indiquen que no podràs tornar a reformar la ciutat per tal que les bicicletes siguin alguna cosa més que elements folklòrics. Alguns mal pensats diran que has tingut 4 anys per fer-ho.

Tráfico apuesta por la bicicleta como transporte “preferente” en las ciudades