la unitat portuguesa

Pregunta: Poden les portugueses creure en la unitat espanyola?

Resposta: Sí si no estan ben informades.

Nota: Observem en la pregunta clars tics separatistes en incloure a una nació sobirana com podria ser Portugal en conceptes tan indissolubles com són la Unitat Espanyola.

La pregunta seria una homenatge a Do Androids Dream of Electric Sheep? Una película que a l’Espanya Constitucional es va emetre doblada i amb el Constantino Romero fent de Replicant guapo. 😕

Si els robots sommien ovelles elèctriques, les portugueses es creuen la unitat española?

La pregunta s’inspira en uns estrangers dient que alguns portuguesos diuen que són españols. Prescindint de les conviccions de ser español, jo responia que no em puc imaginar cap motiu perquè uns portuguesos vagin pel món dient que són españols.

La pregunta també té la vessant pràctica: Als portuguesos els interessa la unitat española? La veritat és que no. Als portuguesos els interessa tan com a mi els fitxatges de l’Atlètic de Madrid.

En veritat és una pregunta trampa pensada per contraposar conceptes contradictoris. La unitat española és l’argument per evitar multiplicitat d’Estats, i a la pregunta surt Portugal que va aconseguir ser un Estat.

La resposta marca el camí: la desinformació és la força de la unitat d’españa.

De Taizé al Camp Nou

Ahir estava tornant de Taizé. Un lloc on es prega tres cops al dia durant 45 minuts. Allà he estat una setmaneta. Setmana que només m’he assegut en tres superfícies: la moqueta de l’església, la fusta plana d’uns bancs sense respatller, i la gespa del llac. (endevineu quin prefereixo i he estat menys temps 😐 )

Un amic diu que allà hi ha molta emoció i poca profunditat. Un altre diu que allà varia el context i que el contingut és igual a tot arreu.

Però hi ha alguna cosa en la “religió” que practiquem aquí, que no està bé.

Després de passar una setmana allà, qui portava la veu cantant dels catalans, un tal Toni, amb el càrrec de responsable diocesà de joventut i alguna paraula més, no se li acut res més que fer-nos resar un pare nostre en un autocar que circula a 80km/h. Si anéssim a 150km/h ho entendria. Però què fem resant en un autocar? És aprofitar-se que no podem marxar correns. Haguéssim marxat tots, us ho dic ara. És tan trist veure certes dinàmiques de grup…

Però aquí ve el que em va emprenyar més: quan faltaven 15 minuts per acabar el partit del Barça, va i el posa pels altaveus de l’autocar. Anant tres a zero, parlar amb qualsevol era més interessant que sentir el partit. I a més se sentia fatal, moltes interferències i a volum alt. En cinc minuts vam passar el Pare Nostre al Messi. 😯

Així doncs, se m’acaba la santa paciència: m’aixeco i vaig a dir-li que faci el favor de treure allò.

I li vaig a dir jo perquè sóc poc sospitós de voler tornar a resar un segon pare nostre. Sóc més sospitós de voler escoltar el Barça, així que penso que les meves paraules tindran alguna força. De fet, jo estava escoltant el Barça discretament abans que aquell enviat de Déu ens teletransportés al camp.

Sabeu què diu? Diu: “no home, és que hi ha d’haver una mica per tothom.” Abans hem resat, ara futbol.

O sigui, que res. Ell és tan bona persona i generós que primer destrossa la religió i ara destrossa el futbol, a parts iguals. Flipa mandarines.

Així que em giro a l’autocar i cridant més que el locutor de ràdio dic: “ei, oi que voleu treure això?” I el jovent, que a vegades són més assenyats que els grans diuen: “síiiiii, o baixeu el volum!” Amb que cridin tres és suficient perquè li arribi el missatge. Em torno a girar cap al lider i li dic “ho veus, és que se sent fatal i només fa que molestar”.

Quan torno a lloc em diuen que li demani al Gran Lider que posi música. Però no la Lady Gaga, volien els cants d’església que hem cantat tota la setmana. I jo els dic “digueu-li vosaltres que a mi no em fa cas”.

Al final els va posar, però segurament se sentia malament perquè no havia estat prou generós amb aquesta gent que no aguanta certes coses.

El problema de fons és que el cristianisme el van inventar per unir (tots iguals a ulls de Déu), i ell en un plis plas ja havia dividit l’autocar: els de resar per un costat, els del Barça per l’altre. I ell per l’altre. Per alguna cosa vam tenir la Spanish Inquisition. 😕

L’Hereu i el Montilla es fan Gràcia

Ahir poc abans que plogués em vaig creuar els dos bucs insígnies del catalanisme socialista. En José i en Jordi. (la Chacón no va poder venir perquè tenia un compromís personal)

IMG_0381

Els vaig fer 10 fotos intentant tenir-ne alguna que fos presentable. Però mirat a l’ordinador, aquesta amb un Montilla borrós és la que em sembla millor. I a més es veu la gent, i es veuen les panxes.

Es veia que estaven allà com uns funcionaris qualsevols sense cap ganes de fer res. Sempre juntets fent veure que escolten i responent qui sap què.

L’altre que també és calvet deu ser de l’aparell del partit i era l’únic que estava atent al que passava. De manera que em va clavar una mirada que deia “eps, fas massa fotos”. Els altres dos estaven totalment aïllats fent veure que escoltaven la dona del cabell frondós quan en veritat no volien saber res del món real.

Si us he de ser sincers, fa uns anys vaig trobar el Xavier Trias sopant en un d’aquests sopars veïnals que fan. Se’l veia molt més natural i no feia veure que escoltava.

Pensant-ho ara, allò feia tota la pinta de ser un “posado”.

música bilingüe tolerant

Si us agrada el pop dolcet adolescent, no podeu deixar d’escoltar la següent ràdio. És una radio social. D’una noia anglesa de 25 anys.

rebeccaclaire’s Music Profile – Users at Last.fm

Amb cançons tan logrades com…

Jamelia – Superstar
I dont know what it is, That makes me feel like this,
I dont know who you are, But you must be some kind of superstar,

Shania Twain – That Don’t Impress Me Much
Oh-oo-oh, you think you’re special
Oh-oo-oh, you think you’re something else

Fins aquí la música bilingüe tolerant. Ara passem a la música preferentment en català, que com ja sabreu: és inconstitucional.

Els Surfing Sirles – Han atropellat el gat

Pastorets Rock – El noi de la mare

Així en gravació sonen una mica distants, però en concert (i a Gràcia) són brutals ambdós.

educació – iniciació

Crec que val la pena llegir aquesta “La Contra” de La Vanguardia. D’avui Dimecres 18. Com que el món és molt petit, he fet una còpia per llegir-ho com si fos paper:

2010-08-18 - ecosofia

Parla de com abans es portava l’educació, i avui la iniciació.

“La emoción del estadio de fútbol es un modo de religión”

Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estadio (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho)!: la iniciación.

¿En qué consiste la iniciación?

¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach…o un libro de autoayuda! Y de ahí también el éxito de Harry Potter…

¿Es Harry Potter autoayuda?

Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos:Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos… Este personaje es un icono posmoderno.

¿Sí?

Sí, porque el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal.

També diu coses com que abans intentàvem eliminar el mal de nosaltres, i avui intentem integrar-lo.

Un altre tema és que deixem de banda la quantitat per anar a buscar la qualitat. Dit així sembla que no digui res, però ell és “socioleg” i sembla que digui algo. 😉 Seriosament, seria com si el món capitalista busqués la quantitat, i ara ens estem movent cap a buscar la qualitat. Això encaixa amb moltes coses, com la crisi financera (serà que ja no podem tenir més?), aquesta mania en reciclar “perquè sinó el món serà un desastre”.

També encaixa amb la crisi del catolicisme. Dic jo que ja no volem ser quantitativament millors, sinó senzillament estar bé amb nosaltres mateixos. Siguem qui/com siguem.

També diu que ara ens agraden les coses que ens emocionen. Segurament és així. El Barça no és un esport, els concerts de música no són música. Taizé té a veure amb que hi ha molta gent.

Si em permeteu, jo de tot això en dic crisi. I estaria bé que trobéssim alguna cosa abans que acabem iniciant-nos en unes orgies molt emocionants i probablement poc catòliques. 🙄 Segurament és més educatiu acumular diners. I després te’ls gastes, no sé, fent una església. Em sembla que ho feien així, abans.

una Caipirinha amb Gràcia

Avui ha estat la millor festa a/de Gràcia. Què l’ha feta millor? Arguably la caipirinha que m’he pres. És que era molt bona? No. Però de cop tothom s’ha tornat molt simpàtic. Fins i tot les persones que ja coneixia. 😆

I així he acabat fent aquesta foto:

IMG_0303

Una amiga (que és lesbiana) quan l’ha vista em diu “però què és això?”. Jo li he respost: “és un home i una dona”. Si em permeteu, crec que la broma transcendeix els límits de la nit. 😆

Faria bé el Montilla de sentir-los en directe, així sabria quin poble l’aixeca d’enxaneta.

sushi marinera

El meu descobriment de la nit: no és el mateix el sushi que una paella marinera, encara que els dos portin arròs i peix.

Exemple que algun dia faré servir quan algú no entengui què són les diferències culturals.

les festes de Gràcia i les fotos sense

Si llegiu el diari sabreu que ja han començat les festes de Gràcia.* De manera que a Gràcia hi ha encara més gent de fora que mai. Això es nota perquè a la parada del bicing de Joanic hi ha tres persones fent cua per deixar la bicicleta, quan l’estació de quatre illes mes amunt esta buida. 😕 Encara ens haurem d’inventar un adjectiu pel subgrup de pixapins que no son de Gracia. 🙄

En qualsevol cas, caminant per Gracia he pogut observar que hi ha molta gent fent fotos. Més que a la Sagrada Familia. I fent fotos que dius “perdona, a això?” El premi se l’endú una noia bloquejant l’entrada d’un carrer perquè vol fer una foto a un dinousaure. 🙄

Jo no participaré en cap concurs de fotos (ja en vaig quedar escarmentat), però aquesta es la meva foto de les festes de Gràcia.

És un bodegó d’estàtua, dona asseguda i mascle dempeus en un fons de diversió, gespa i contenidors.

L’he titulat: “triple assentament femení”

IMG_0283

Per cert, us puc dir amb tota seguretat que l’home de la foto no es gai. Ells no portarien mai polo a ratlles i pantalons a quadres. Aixó si, cada dia al gimnàs. 😈

* ho veieu jovenets perquè s’ha de llegir el diari? Sort en tenim d’aquest govern de progrés i d’enteniment d’entesa que paga subscripcions als diari a aquells que encara no han arribat a la universitat. Més llegir la premsa seriosa i menys de perdre el temps pels interwebs catosfèrics. Això si, la setmana que ve es farà un concurs de pintura patrocinat pel departament de cultura i participació paritària.