La Solidaritat del Laporta

Si em permeteu, faré de locutor dels esports de la política (ara que el Laporta ha deixat la política dels esports).

A mi em sembla perfecte el que he sentit del nou trident Laporta, López Tena i Bertran.

Em sembla que és un moviment correcte (que diria l’amic Joan). Un de CiU, un d’ERC i el Laporta.

Del Laporta tenia els meus dubtes que sabés fer política (i potser és prematur dir-ho), però de la mateixa manera que s’ha de llegir Plató: el que no es diu (i no es fa) també s’ha de tenir en compte.

Em sembla perfecte que el Laporta ja tingui el seu partit polític, i fet això, ara hi hagi el moviment polític d’estar ben acompanyats i dir: aquí estem per caminar.

S’hauria equivocat el Laporta fent “independentisme populista” (com el Manuel Castells l’acusa). I crec que no n’ha fet.

El que s’ha de fer és més democràcia, que diu el professor Jaume López. I crec que n’estan fent.

Aquí si que em sembla correcte el Manuel Castells:

No tiene sentido hablar de programa de independencia, porque si se plantea sería el resultado de un proceso. Lo inmediato es la afirmación del derecho a decidir, o sea, a un referéndum sobre la independencia vinculante en Catalunya con formas de negociación con el Estado español mediante una reforma de la Constitución.

I això és el que va dient de mica en mica l’Artur Mas. O m’ho sembla a mi, clar. 🙄

Respecte el Laporta, crec que la pilota està al taulat de Reagrupament. No vol dir que s’hagin (ens haguem) de moure de seguida.

Em sembla miop (voluntari o involuntari) dir que Solidaritat Catalana dóna la raó a Reagrupament quan el Carretero ha estat intentant que Laporta entri a Reagrupament. Fer política no consisteix en saber que volem la independència perquè això ho podem defensar jo i els meus amics amb tres cubates de més i amb discapacitació transitòria a la parla.

Els que estaran més enfadats seran els líders d’ERC, que després de tots els moviments de cadires, ara resulta que la independència puja i ells baixen. Entendre-ho és fàcil amb el senyor Jaume López, que diu que la independència ve de falta de democràcia. La desafecció política és del tripartit. A mi em sembla bo que hagin existit, perquè així queden al descobert les arts polítiques del PSC. No és que haguem de descobrir una realitat oculta. No, no. El que queda al descobert és que el Montilla no pot fer res per a nosaltres (els catalans) ni manant els seus a Madrid. No ens ha pogut representar políticament. Per fer-ho necessita que Catalunya sigui un Estat.

El Manuel Castells en el paràgraf citat li dóna la raó al Pasqual Maragall. Ell no volia la independència, ell volia democràcia, i volia seguir un procés. I el Zapatero li va dir: “ei, la teva democràcia acaba on comença la meva, mon ami”.

I un últim punt per CiU, o pels ciutadans que “tenim clar” que “guanyarà CiU”. Si el Mas s’està assegut a la cadira esperant que arribi Novembre, la cagarà. També s’equivocarà si es planteja coses però pensa “alto no prenguéssim mal”. El Mas ha de treballar ara més que mai. Perquè la política és un joc de minories. Sempre són pocs els que decideixen. Si el Mas no es pregunta què vol fer, què s’ha de fer, cap a on s’ha de caminar (i després fer ell el camí), si espera que el votem perquè estem cansats de tripartit, llavors, llavors! li passarà el mateix que a Zapatero que ni les veu venir. Per què? Perquè no sap on va.

A la manifestació es va cridar independència, però també contra els polítics que no ens representen. (i per aquí anava Jaume López)

Bé, fins aquí l’avantmatx. :mrgreen: Em sembla que ja he fet un repàs a l’estat de forma dels jugadors. Entrenament demà a les 8. PP i Ciudadanos estan lesionats. Els del PP per intentar jugar un partit de futbol a les grades (TC), i els de Ciudadanos quan van a jugar, s’ofeguen i es queden sense aire. El metge, de Kosovo, diu que només havia vist un cas semblant. 😉

Leave a Reply

Your email address will not be published.