Fa molt temps, de la mà d’un professor universitari, vaig sentir que la Revolució Francesa va passar quan objectivament la població francesa estava més ben alimentada. O sigui, mira com són les coses que quan estan millor, van i maten als de dalt. Desagraïts.

És estrany? Bé, suposo que no perquè només pots fer coses que no siguin omplir-te la panxa quan ja la tens plena. Només pots fer política quan la resta ja ho tens arregladillo. Però la frase és xocant perquè el discurs “dels nostres” és que estem molt malament, ho estem perdent tot, etc. Que no dic que sigui mentida. Però clar, no vivim una situació dramàtica, però quan la vivíem no teníem forces per rebotar-nos.

Al loro, que no estamos tan mal.

En aquest sentit, més que prendre’l per mentider, alguna veritat s’amaga rera la veu de la democràcia espanyola:

“Catalunya surt beneficiada de la retallada”
“Catalunya ha estat la primera comunitat autònoma en inversió pública des del 2004. S’han executat 12.800 milions d’euros.”

“Zapatero és el president que més s’ha compromès amb Catalunya.”

“Avui Catalunya té la quota més elevada d’autogovern. I avui també disposa d’un sistema de finançament que és el millor que mai no hagi tingut.”

Eps, que sortim beneficiats de la retallada és molt dir eh! Però que España hagi invertit un poc a Catalunya, que el Zapatero s’hagi compromès, i que tinguem l’autogovern més txatxi des que vam perdre la independència, doncs potser si, no?

Però d’això a que ells siguin els nostres representants democràtics i no els representants polítics d’una altra forma de veure la vida, hi ha un tros. I aquesta distància no la salvaran ni amb regals ni amb visites guiades a l’exposició “España quiere Catalunya” (ES♥CT).

Ja que estem en el tema, us recomano escoltar al Juan Carlos Girauta en aquest vídeo. Més enllà de les posicions ideològiques, crec que fa bones observacions.

A mi em sembla més infinitament legítim dir que es vol obertament que es vol la independència dir això, que tota aquesta farsa. No és delicte ser independentistes. Tu estàs en un país en construcció, jo estic en un país que s’està morint. unes elits frivols, d’una frivolitat infinita. Ara, què he de fer, com que està guanyant l’independentisme fer-me independentista?

(25:15) Als espanyols de Catalunya no ens defensa ningú, ni el Govern Espanyol, ni el Tribunal Constitucional, ni la casta intelectual universitària. És un país que és molt vell i s’està morint. Pactem-ho. Pactem-ho bé. Com arribarem a la independència, com farem el referèndum. Aquesta sentència no és el fi de l’Estat de les Autonomies és la fi d’Espanya. I és un fi legal i legítim. Però és la fi d’Espanya. En el moment que tu inclous la nació catalana en el preàmbul, i en el moment que tu estableixes que ja mai més es podrà discutir la llengua vehicular… La llengua, que és l’eina de la construcció nacional a Catalunya. En el moment que només és una, en aquest moment, deixem-ho. Però pactem en sèrio. Sense tontaries i sense mentides i sense farses.

(27.20) és boníssim que una senyora diu que ella vol la independència com a resultat d’adonar-se que Catalunya no encaixa amb España. I ell li respon que sort que has nascut en aquesta època perquè en el Franquisme quan totes les elits eren franquistes deuria ser que Catalunya encaixava collunudament a España. Li respon que ella vol la independència per la penetració de la ideologia i de l’educació per part de 23 anys de govern de CiU.

Jo prefereixo aquest home que altres tontaines que baixen de la figuera. Amb el Juan Carlos sí que ens entendrem.

És que és molt bo! Mireu al minut 30.50, li diuen si vol ser Español, i ell respon, “és que jo no vull ser Espanyol, jo sóc espanyol”.

El Juan Carlos li dóna la culpa de la situació a les elits polítiques españoles. En aquest sentit, crec que haurem de fer un homenatge (jo ja el faig ara, què carai) a Zapatero que es creu messiànic i qualsevol dia es mirarà al mirall i dirà “què coño he hecho!”, i també a Rajoy, que a hores d’ara encara no sabem què faria si manés. No ho sabem perquè és un nyicris.

El que diu el Juan Carlos Girauta està en consonància amb el Juan José López Burniol que diu:

el que no s’ha de fer és estructurar el nostre marc constitucional de convivència amb l’única pretensió que es quedin els que se’n volen anar, perquè, si fem això, acabarem quedant-nos amb un pam de nas: els que se’n volen anar acabaran anant-se’n i nosaltres –els espanyols que volem seguir sent-ho– ens quedarem amb un Estat extenuat

I és que els catalans marcha, marcha! queremos marcha, marcha!

Jo ja m’estic preparant el cartell per la pròxima manifestació. Dirà:

Montilla President (fins Novembre)
Catalunya Independent (a partir de Novembre)

Si em permeteu, faré de locutor dels esports de la política (ara que el Laporta ha deixat la política dels esports).

A mi em sembla perfecte el que he sentit del nou trident Laporta, López Tena i Bertran.

Em sembla que és un moviment correcte (que diria l’amic Joan). Un de CiU, un d’ERC i el Laporta.

Del Laporta tenia els meus dubtes que sabés fer política (i potser és prematur dir-ho), però de la mateixa manera que s’ha de llegir Plató: el que no es diu (i no es fa) també s’ha de tenir en compte.

Em sembla perfecte que el Laporta ja tingui el seu partit polític, i fet això, ara hi hagi el moviment polític d’estar ben acompanyats i dir: aquí estem per caminar.

S’hauria equivocat el Laporta fent “independentisme populista” (com el Manuel Castells l’acusa). I crec que no n’ha fet.

El que s’ha de fer és més democràcia, que diu el professor Jaume López. I crec que n’estan fent.

Aquí si que em sembla correcte el Manuel Castells:

No tiene sentido hablar de programa de independencia, porque si se plantea sería el resultado de un proceso. Lo inmediato es la afirmación del derecho a decidir, o sea, a un referéndum sobre la independencia vinculante en Catalunya con formas de negociación con el Estado español mediante una reforma de la Constitución.

I això és el que va dient de mica en mica l’Artur Mas. O m’ho sembla a mi, clar.

Respecte el Laporta, crec que la pilota està al taulat de Reagrupament. No vol dir que s’hagin (ens haguem) de moure de seguida.

Em sembla miop (voluntari o involuntari) dir que Solidaritat Catalana dóna la raó a Reagrupament quan el Carretero ha estat intentant que Laporta entri a Reagrupament. Fer política no consisteix en saber que volem la independència perquè això ho podem defensar jo i els meus amics amb tres cubates de més i amb discapacitació transitòria a la parla.

Els que estaran més enfadats seran els líders d’ERC, que després de tots els moviments de cadires, ara resulta que la independència puja i ells baixen. Entendre-ho és fàcil amb el senyor Jaume López, que diu que la independència ve de falta de democràcia. La desafecció política és del tripartit. A mi em sembla bo que hagin existit, perquè així queden al descobert les arts polítiques del PSC. No és que haguem de descobrir una realitat oculta. No, no. El que queda al descobert és que el Montilla no pot fer res per a nosaltres (els catalans) ni manant els seus a Madrid. No ens ha pogut representar políticament. Per fer-ho necessita que Catalunya sigui un Estat.

El Manuel Castells en el paràgraf citat li dóna la raó al Pasqual Maragall. Ell no volia la independència, ell volia democràcia, i volia seguir un procés. I el Zapatero li va dir: “ei, la teva democràcia acaba on comença la meva, mon ami”.

I un últim punt per CiU, o pels ciutadans que “tenim clar” que “guanyarà CiU”. Si el Mas s’està assegut a la cadira esperant que arribi Novembre, la cagarà. També s’equivocarà si es planteja coses però pensa “alto no prenguéssim mal”. El Mas ha de treballar ara més que mai. Perquè la política és un joc de minories. Sempre són pocs els que decideixen. Si el Mas no es pregunta què vol fer, què s’ha de fer, cap a on s’ha de caminar (i després fer ell el camí), si espera que el votem perquè estem cansats de tripartit, llavors, llavors! li passarà el mateix que a Zapatero que ni les veu venir. Per què? Perquè no sap on va.

A la manifestació es va cridar independència, però també contra els polítics que no ens representen. (i per aquí anava Jaume López)

Bé, fins aquí l’avantmatx. Em sembla que ja he fet un repàs a l’estat de forma dels jugadors. Entrenament demà a les 8. PP i Ciudadanos estan lesionats. Els del PP per intentar jugar un partit de futbol a les grades (TC), i els de Ciudadanos quan van a jugar, s’ofeguen i es queden sense aire. El metge, de Kosovo, diu que només havia vist un cas semblant.