molts diaris, pocs polítics

Certament és sorprenent que dotze diaris s’ajuntin en una defensa de l’Estatut que els ciutadans no hem vist ni tan sols en el 90% dels diputats que el van aprovar un 30 de Setembre de 2005.

Tres emissores de ràdio s’adhereixen a l’editorial de 12 diaris en defensa de l’Estatut
Els diaris defensen la legalitat de l’Estatut, posen en dubte la legitimitat del TC i adverteixen del risc de ruptura del pacte constitucional del 1978 en cas d’una sentència adversa.

El que vull dir és que aquest bloc NO se suma a defensar l’Estatut.

Aquest bloc (i el seu autor) vam posar el punt final a l’Estatut quan vam saber l’acord de finançament.

I aquest acord també el van acordar els polítics catalans.

El que vull dir amb això és que el problema no són els 10 jutges del constitucional. El problema són els polítics, els polítics catalans.

Està polititzat el Tribunal Constitucional? Segurament. I si els nostres polítics segueixen sense fer la feina acabarà polititzat fins i tot el Club Super 3. Per això la ironia dels 12 diaris amb l’esport.

I té raó el Francesc de Carreras:

Justos por pecadores
En realidad, lo que pretenden los políticos catalanes no es defender el Estatut, ni a Catalunya, ni a los catalanes: lo que tratan es defenderse a sí mismos

Catalunya és una nació perquè els 12 diaris no s’haguessin atrevit a fer aquesta declaració si els jutges no fossin “de fora”. Però si volen assenyalar al problema real han de fer un escrit dient “ei, polítics catalans, ja n’hi ha prou de perdre el temps, no?”

Els catalans necessitem polítics que diguin: “Catalunya necessita un tren per anar fins a Perpinyà, el farem nosaltres, i el pagarem amb els impostos de la ciutadania”.

I el que tenim ara és uns polítics que diuen: “Ja va sent hora que tinguem un tren per anar a França. Anirem a Madrid a veure si ens diuen que si”.

I a més afegim: “no ens poden dir que no”.

L’ Hereu és imbècil, part LXII: clavegueres europees

Senyors, des d’aquest bloc de temàtica divulgativa, us voldria informar que arreglar les clavegueres és “una manera de fer Europa”.

IMG_0483

Clar, és molt sorprenent. Jo no sé si ho saben a “Europa” que a Barcelona “fem Europa” arreglant les nostres clavegueres.

I tampoc sé si és la millor manera, oi, perquè ara quan els barcelonins anem al lavabo es pot dir que ens estem cagant en Europa.

Des d’aquí demanaria als súbdits de l’Hereu que deixin d’inventar-se eslògans idiotes.

Reagrupament a Sarrià

Quatre frases de la presentació de Reagrupament a Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera d’aquest vespre.

Es nota com l’Emili Valdero i el Joan Carretero estan agafant molta pràctica en l’art de presentar Reagrupament. Avui ho han explicat amb més classe, més formalitat, més respecte, més cordialitat, suposo que els han parlat d’aquest barri. 😉

Haig de dir que d’organització ha estat molt per sota que la que vam fer nosaltres a Horta-Guinardó. Oh, per Déu, des de micros que no van, micros que fan soroll, Segadors que sonen al torn de preguntes, quan han de sonar no se senten… Acabant pel coordinador de la zona que em sembla que li agrada molt la parsimònia. Ens ha fet aplaudir tantes vegades presentant a la gent… Fins i tot hem aplaudit a gent que no hi era. 🙄 I a més la sala era petita. 250 seients i gent amuntegant-se als passadissos de qualsevol manera. Quina poca classe.

En canvi el contingut del que han dit m’ha semblat molt correcte. L’alcalde d’Arenys Carles Móra ha estat molt assenyat (virtut que els catalans valorem en general, però més els de Sarrià). El Joan Carretero ha incidit en que volem ser normals, un país normal, sense federalismes asimètrics, sense demanar concerts econòmics (ho va demanar fa dos dies el Mas), sense voler que al món importin les regions, sense inventar res. El món ja està inventat, i el món funciona amb nacions-estat.

El torn de preguntes ha estat menys ric del que és normal. Amb molta gent que simplement volia dir la seva.

Jo crec que si han sortit poques preguntes és perquè el Carretero ja va posant les respostes en el seu parlament.

Per destacar alguna cosa destacar quan Carretero ha rebut més aplaudiments: Una noia/dona li ha dit que hi ha poca gent jove i que si tal i promocionar i que què es pot fer per connectar i etc. I ell li ha dit que la mitja d’edat de RCat és 48-50. I que sí, que potser n’hi ha pocs però que tampoc faran associacions joves perquè idiotitzen al jovent. Ha continuat dient que el que han de fer els joves és fer el que vulguin i que en tot cas, estudiïn i es formin, i la política ja vindrà després. I també, que si les dues noies que havien fet comentaris al respecte (una amb un accent xava que em moria) que ens ajudessin elles.

I un altre tema que podria destacar és el de la por de si vindran els tancs quan declarem la independència. La resposta ja l’havia llegit però així en directe és un canvi copernicà força potent: si que vindran tancs perquè els tancs españols també els hem pagat els catalans i ens els hauran de tornar.

Renault i la propaganda verda

Renault se postula como el fabricante en masa de coches eléctricos

Ja fa dos mesos que vaig llegir aquesta notícia. I al llegir-la vaig dir-me: “què carai ha passat pel cap del Cap de Renault?” Per què ara els dóna per avocar-se tan massivament tan clarament cap aquell “forat”?

Segur que un any abans, ni l’expert més expert, ni el savi més savi, ni el més condecorat dels economistes-ecologistes hauria torçat la ment del President de la companyia per posar ni simples plaques solars al terrat de la fàbrica.

Tindria massa feina per perdre el temps en aquestes coses “que no funcionen”.

Només tinc una resposta: en el fons tots sóm bastant imbècils (ei Hereu) i necessitem una matxacada d’idees errònies adduïdes per motius estúpids però que ens crèiem.

Evidentment això només funciona si la veritat és que el que se’ns matxaca és veritat. Encara que tampoc sé si hi ha “algú” que ho matxaqui o és com els pisos que ens ho anem dient entre tots i la cosa ha anat pujant.

La idea que hi ha sota ha de ser bona, però aconsegueixes que la gent se la cregui pels motius més estranys.

La pregunta és: com es mouen les masses? Realment crec que ens hem de moure massivament per deixar enrera moltes estupideses “anti-ecològiques” que fem. Jo estaria super-content de tenir plaques solars al balcó. Però com hem de començar a fer-ho?

La resposta que tinc és aquesta: Ara que tots creiem que ho hauríem de fer. Ara, el senyor de Renault creu que si ho fa, tots els que pensem que ho hauríem de fer, potser ho farem.

El Xavier Caballé (que és un home que val molt) ja ho veu que això de rebaixar tres mini-cèntims si no agafes bossa al súper és una presa de pèl.

Però, per què ho fan els del súper? Si tenen sort s’estalviaran alguns euros en bosses, però el motiu de veritat (crec jo) és perquè pensem que ells “també es preocupen pel medi ambient”. Però si ho haguessin fet fa tres anys hauríem pensat que són idiotes, quina merda de súper, me’n vaig a comprar a un altre lloc.

En canvi avui, és un acte de màrqueting, de propaganda perquè els compradors pensem bé d’ells. Però és que ells ens diuen que està bé, i si ho fem nosaltres també ens sentirem bé! En el fons són ells que ens diuen què hem de fer, però no només ens ho diuen, sinó que a més, nosaltres hi estem d’acord!

És una cosa molt estranya. Perquè fer servir menys bosses de plàstic és super-correcte. Però per moure les masses hem d’inventar-nos conceptes estranys.

Però és que no ens els inventem per les masses. Haguéssiu anat al senyor del súper i li dieu “mira, crec que podríem donar un cèntim per cada bossa que no agafessin”. I el del súper et diu: “si clar, tu creus que les coses van així? Jo sé molt de súpers i la gent els deixa els cèntims! Ara muntarem la gran infraestructura per si algun comprador no vol agafar bosses. Doncs que no les agafi! Oi que dius que ho fa pel medi ambient?”. En canvi aquest mateix cap, després de tres mesos de llegir tontaries als diaris, ell mateix es pot creure que la idea és bona (i fins i tot que la idea és seva).

Microsoft vol comprar notícies al Murdoch

Des d’aquest esperit de reporter proper i to característic estil inconfusible, crec que és important que sapigueu quin és l’últim moviment estratègic que està passant a Estats Units en el món dels internets.

Els protagonistes són Robert Murdoch, un paio que -per simplificar- té tots els diaris anglesos i americans. Aquest home ara veu com la premsa s’enfonsa i internet segueix creixent (i ell no veu un duro). Aquest home que és un home de caràcter fort, deu pensar que “ara o mai” en el sentit que s’acabaran enfonsant si no fan res (cosa que no tinc perquè compartir). I des d’aquest esperit ha dit “Els del Google m’estan fotent els calers” perquè no paguen per oferir les meves notícies en els seus buscadors (i també al Google News).

I, Oh oportunitat divina, per la porta apareix Steve Balmer (que no Bill Gates), un paio que d’informàtica en sap tirant a poc (creieu-me), però que de duros en sap un rato.

Sabreu que Microsoft s’ha gastat una fortuna en “Bing”, un cercador que algun èxit ha tingut, però no acaba d’enganxar.

Així doncs sembla el matrimoni perfecte: Microsoft està super-disposada a pagar per les notícies del Murdoch. Google (una empresa que es guanya la vida oferint productes gratis), evidentment no vol pagar res.

News Corp + Microsoft want to lock Google out

Bing Tries To Buy The News

Què pot passar? Jo diria que el més probable és que s’enfonsin Microsoft i Murdoch l’invent no funcioni. Clar que aquell home té molts diaris, i té l’esperança de marcar camí contra aquests “lladres” que són Google (ah la pirateria informàtica 😆 ) i que els diaris comencin a cobrar pels lectors a internet com abans cobraven del paper.

Crec que la cosa grinyola perquè aquell home el problema que té és que li falten calers i ha anat a mirar què passa i ha trobat internet. I Microsoft està encantadíssim de pagar per les notícies com estaria hiper-contenta si poguessin privatitzar internet.

Però si la cosa segueix endavant serà un cop fort. Perquè el que és veritat és que el periodisme és periodisme, i no pot ser substituït per qualsevol blocaire impresentable que escriu tontaries tal com li surten del cap mentre escolta música a les 2am. 🙄

També crec que el tal Murdoch s’equivoca en la reacció. Perquè té molta raó en que ja no ven tan com abans, i té raó en que la gentusa es llegeix les seves notícies pels internets. Però, ah, tenir gana i arròs no vol dir menjar-se una paella! 💡

En una notícia poc relacionada, els de Goldman Sachs’s han pagat 14M$ (milions de dòlars) d’impostos el 2008, i els ‘treballadors’ que han aconseguit aquest miracle han cobrat 10.000M$ i encara n’han quedat 2.300M$ de beneficis nets. No sobren zeros ni el punt és una coma. 🙄

Goldman Sachs’s Tax Rate Drops to 1%, or $14 Million

els diners i la vida

Us seré sincers, hi ha poques coses que hagi pensat jo que no hagi escoltat abans d’algú altre. Però si una cosa he pensat és que diners i vida són dues separades que cal pensar per separat i arreglar per separat.

Perquè l’únic problema que arreglen els diners és la falta de diners. La resta de problemes no s’arreglen amb diners. I n’hi ha pocs de problemes on el problema sigui la falta de diners.

Es poden prendre decisions econòmicament correctes tinguis molts o tinguis pocs diners. I que tinguis o no tinguis diners depèn d’aquestes decisions, no de si guanyes mil o deu mil euros al mes.

El que guanyes de treballar i com t’ho gastes és amb el que ens fixem a l’hora de veure si tenim diners. Però hi ha unes decisions econòmiques, que val la pena separar de les decisions de com vols viure. Mirar-te només què estàs fent amb els diners.

Aquí hi ha un article que es pregunta si pot valdre la pena comprar-se una cafetera de $3,000. Jo me l’he llegit molt per sobre perquè, per començar, no m’agrada el cafè.

Hi ha gent que es pensa que si tingués diners faria moltes coses. No és veritat. Això en tot cas és una cosa que ens hem de creure per seguir treballant, per seguir fent coses, fer coses a la vida per tal de tenir diners, encara que tenir diners és una cosa diferent a la vida.

Que diners i vida són coses separades es veu amb els premiats en la loteria. Al cap de deu anys tornen a tenir els diners que tenien abans que els toqués la loteria. Això, a part, prova que tenir diners és molt difícil.

Hi ha una altra frase popular: Els rics segueixen sent rics per més crisi que hi hagi. La versió intelectual diu: els privilegis dels rics no s’acaben mai.

Com és que quan la gent necessita diners per viure, els rics en tenen tants com abans? Jo diria que és perquè els rics prenen decisions de diners pensant en diners, i decisions de la vida pensant en la vida.

I la segona frase diria que és perquè no t’equivoquis de diana. L’objectiu no és “acabar amb els privilegis dels rics” perquè “som molt d’esquerres”.

El que és important és pensar diners i vida per separat. I s’ha de fer en tinguis o no en tinguis, perquè si no ho fas, quan per una casualitat de la vida tinguis diners (paga doble, per exemple) tindràs una vida on gastaràs, i quan no tinguis diners no podràs gastar.

No agafis un taxi pensant en si portes diners per pagar-lo. Agafa’l pensant en si és una bona decisió econòmica.

De fet no és important si agafes un taxi o no, el que és important és que pensis en la decisió econòmica. Que pensis que hi és, i que vegis que és un tema separat de la teva vida.

Perquè la teva vida no depèn de si agafes el taxi o no. La teva vida serà igual amb taxi com sense. Però hi ha moments en que és una bona decisió econòmica agafar un taxi i hi ha moments que no. I has de poder agafar el taxi o no sense que sigui un tema vital.

Per això val la pena separar diners i vida.

[editat diumenge] elcanonic ha respost. Era amb ell amb qui n’estava parlant tot assegut a una tarrassa d’Arc del Triomf, ell prenent un tallat i jo un suc de taronja i una canya de xocolata boníssima. Fixeu-vos que elcanonic ha posat el seu escrit a la categoria “Filosofia” i jo a “diners”.

L’ Hereu és imbècil, part LXI: ambulàncies incíviques

Barcelona té un problema de mobilitat, els socialistes no es mouen de l’Ajuntament. Sabreu que l’Ajuntament ens vol a peu, en bicicleta, en autobús, en metro. El que sigui menys en cotxe.

Però hi ha un sector de la població que es nega a modernitzar-se, un sector malalt, el de les ambulàncies.

Sabreu que els últims deu anys han estat fent un Hospital de Sant Pau nou, per omplir els antics edificis de temes burocràtics sostenibles.

Ara veurem com han solucionat els problemes de mobilitat del sector de gent malalta.

DSC00282

Mmmm… molt bé, furgonetes sobre la vorera…

DSC00283

Fantàstic… furgonetes ocupant la parada d’autobús on està prohibit aparcar….

Ara mirem els aparcaments del flamant Hospital:

DSC00284

Oh, un aparcament buit. I està a deu metres de les furgonetes de les fotos anteriors!

DSC00286

Oh, un altre aparcament buit. Aquest a deu metres de l’aparcament anterior.

DSC00285

Jo ja no sé de qui és culpa. A quin arquitecte se li acut que l’entrada principal del nou hospital ha de tenir una vorera tan estreta que amb prou feines hi cap el segurata? Tothom entra i surt caminant per l’asfalt. I les ambulàncies sobre la vorera. El món al revés. Tan costa? Tan difícil és?

Jo crec que la gent de 1950 sabia fer hospitals amb aparcaments on les ambulàncies hi aparquessin, i fer una entrada perquè la gent entrés i sortís.

Jo sé què ha passat, m’ho va dir un amic: hi ha massa gent que mana. Sabeu quina va ser la primera modificació de l’hiper-txatxi nou Hospital de Sant Pau? Treure l’esglaó que hi havia a l’entrada. Flipa, flipa, flipa. Ens gastem milions en accessibilitat i algun idiota posa un esglaó allà on hi ha més circulació cadires de rodes del món: la porta d’un hospital.

I també puc predir què ha passat amb aquestes ambulàncies que no fan servir l’aparcament. Estan mal fetes perquè sigui pràctic fer-les servir.

Massa gent que mana, masses estudis. Massa reglamentació, massa disseny.

què cd

zum-zum, zum-zum-zum-zum-zum. Quin és el tracker privat més gran del món? amb 100.000 usuaris, 600.000 torrents? 1.800 connectats ara mateix. 31.000 connectats avui. 130 resultats quan busques “Pet Shop Boys”. 2 anys de vida.

[editat] dues fotos

Ja en tinc prou de Pujol

Ja està. N’estic cansat. Enough és enough.

Em disposava tranquilament a veure l’entrevista d’un tal Xavier Bosch (no és el dels tornavisos) a Jordi Pujol, després d’haver vist el debat sobre impostos de successions.

El primer que m’ha sorprès és la merda de taula que tenen. És una taula mal girbada que tan malament s’hi asseuen dues persones com cinc. L’única explicació és que el Montilla està intentant enfonsar TV3 també.

snapshot20091121015856

snapshot20091121015811

Putos dissenyadors que no saben fer un cony de taula. Aquesta seria la primera conclusió.

Jordi Pujol: “memòries i present” – Televisió de Catalunya

Ara anem a la crítica forta:

Estil molt emprenyat i n’estic fins el membre viril del cony de pensament idiota de la transició. Obriu les portes que ve el futur. Gràcies.

Bosch li pregunta (5:00) que si als 80 era temps de construir ara és temps de què? I el Pujol diu: “de resistir. Tenim moltes pressions”:

5:19 – “les noves tecnologies”. I jo dic: Què coi! Si és una oportunitat perquè els catalans sapiguem què fem sense haver de quedar cada setmana per veure’ns!

5:45 – “una gran hostilitat contra Catalunya”. Què coi!! El que hi ha és una gran hostilitat a Catalunya contra España!

6.25 – “una gran immigració posa en molta tensió el nostre cos social i és una pressió sobre la nostra llengua”. Què coi!!! Si cada vegada que vaig a comprar un Dürum em trobo un paquistanès content de saber que pollastre és pollo! El problema són els catalans idiotes, superlativament idiotes que a mi, A MI, em parlen en castellà.

I segur que aquests estaven mirant l’entrevista i s’anaven dient: “oi si tu, ara és temps de resistir”.

Doncs a veure si resistiu això: SOU UNS IDIOTES.