Certament és sorprenent que dotze diaris s’ajuntin en una defensa de l’Estatut que els ciutadans no hem vist ni tan sols en el 90% dels diputats que el van aprovar un 30 de Setembre de 2005.

Tres emissores de ràdio s’adhereixen a l’editorial de 12 diaris en defensa de l’Estatut
Els diaris defensen la legalitat de l’Estatut, posen en dubte la legitimitat del TC i adverteixen del risc de ruptura del pacte constitucional del 1978 en cas d’una sentència adversa.

El que vull dir és que aquest bloc NO se suma a defensar l’Estatut.

Aquest bloc (i el seu autor) vam posar el punt final a l’Estatut quan vam saber l’acord de finançament.

I aquest acord també el van acordar els polítics catalans.

El que vull dir amb això és que el problema no són els 10 jutges del constitucional. El problema són els polítics, els polítics catalans.

Està polititzat el Tribunal Constitucional? Segurament. I si els nostres polítics segueixen sense fer la feina acabarà polititzat fins i tot el Club Super 3. Per això la ironia dels 12 diaris amb l’esport.

I té raó el Francesc de Carreras:

Justos por pecadores
En realidad, lo que pretenden los políticos catalanes no es defender el Estatut, ni a Catalunya, ni a los catalanes: lo que tratan es defenderse a sí mismos

Catalunya és una nació perquè els 12 diaris no s’haguessin atrevit a fer aquesta declaració si els jutges no fossin “de fora”. Però si volen assenyalar al problema real han de fer un escrit dient “ei, polítics catalans, ja n’hi ha prou de perdre el temps, no?”

Els catalans necessitem polítics que diguin: “Catalunya necessita un tren per anar fins a Perpinyà, el farem nosaltres, i el pagarem amb els impostos de la ciutadania”.

I el que tenim ara és uns polítics que diuen: “Ja va sent hora que tinguem un tren per anar a França. Anirem a Madrid a veure si ens diuen que si”.

I a més afegim: “no ens poden dir que no”.

Quatre frases de la presentació de Reagrupament a Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera d’aquest vespre.

Es nota com l’Emili Valdero i el Joan Carretero estan agafant molta pràctica en l’art de presentar Reagrupament. Avui ho han explicat amb més classe, més formalitat, més respecte, més cordialitat, suposo que els han parlat d’aquest barri. 😉

Haig de dir que d’organització ha estat molt per sota que la que vam fer nosaltres a Horta-Guinardó. Oh, per Déu, des de micros que no van, micros que fan soroll, Segadors que sonen al torn de preguntes, quan han de sonar no se senten… Acabant pel coordinador de la zona que em sembla que li agrada molt la parsimònia. Ens ha fet aplaudir tantes vegades presentant a la gent… Fins i tot hem aplaudit a gent que no hi era. 🙄 I a més la sala era petita. 250 seients i gent amuntegant-se als passadissos de qualsevol manera. Quina poca classe.

En canvi el contingut del que han dit m’ha semblat molt correcte. L’alcalde d’Arenys Carles Móra ha estat molt assenyat (virtut que els catalans valorem en general, però més els de Sarrià). El Joan Carretero ha incidit en que volem ser normals, un país normal, sense federalismes asimètrics, sense demanar concerts econòmics (ho va demanar fa dos dies el Mas), sense voler que al món importin les regions, sense inventar res. El món ja està inventat, i el món funciona amb nacions-estat.

El torn de preguntes ha estat menys ric del que és normal. Amb molta gent que simplement volia dir la seva.

Jo crec que si han sortit poques preguntes és perquè el Carretero ja va posant les respostes en el seu parlament.

Per destacar alguna cosa destacar quan Carretero ha rebut més aplaudiments: Una noia/dona li ha dit que hi ha poca gent jove i que si tal i promocionar i que què es pot fer per connectar i etc. I ell li ha dit que la mitja d’edat de RCat és 48-50. I que sí, que potser n’hi ha pocs però que tampoc faran associacions joves perquè idiotitzen al jovent. Ha continuat dient que el que han de fer els joves és fer el que vulguin i que en tot cas, estudiïn i es formin, i la política ja vindrà després. I també, que si les dues noies que havien fet comentaris al respecte (una amb un accent xava que em moria) que ens ajudessin elles.

I un altre tema que podria destacar és el de la por de si vindran els tancs quan declarem la independència. La resposta ja l’havia llegit però així en directe és un canvi copernicà força potent: si que vindran tancs perquè els tancs españols també els hem pagat els catalans i ens els hauran de tornar.

Ja està. N’estic cansat. Enough és enough.

Em disposava tranquilament a veure l’entrevista d’un tal Xavier Bosch (no és el dels tornavisos) a Jordi Pujol, després d’haver vist el debat sobre impostos de successions.

El primer que m’ha sorprès és la merda de taula que tenen. És una taula mal girbada que tan malament s’hi asseuen dues persones com cinc. L’única explicació és que el Montilla està intentant enfonsar TV3 també.

Putos dissenyadors que no saben fer un cony de taula. Aquesta seria la primera conclusió.

Jordi Pujol: “memòries i present” – Televisió de Catalunya

Ara anem a la crítica forta:

Estil molt emprenyat i n’estic fins el membre viril del cony de pensament idiota de la transició. Obriu les portes que ve el futur. Gràcies.

Bosch li pregunta (5:00) que si als 80 era temps de construir ara és temps de què? I el Pujol diu: “de resistir. Tenim moltes pressions”:

5:19 – “les noves tecnologies”. I jo dic: Què coi! Si és una oportunitat perquè els catalans sapiguem què fem sense haver de quedar cada setmana per veure’ns!

5:45 – “una gran hostilitat contra Catalunya”. Què coi!! El que hi ha és una gran hostilitat a Catalunya contra España!

6.25 – “una gran immigració posa en molta tensió el nostre cos social i és una pressió sobre la nostra llengua”. Què coi!!! Si cada vegada que vaig a comprar un Dürum em trobo un paquistanès content de saber que pollastre és pollo! El problema són els catalans idiotes, superlativament idiotes que a mi, A MI, em parlen en castellà.

I segur que aquests estaven mirant l’entrevista i s’anaven dient: “oi si tu, ara és temps de resistir”.

Doncs a veure si resistiu això: SOU UNS IDIOTES.