Hospital de Sant Pau – L’Oliva

Em veig obligat a recomanar-vos l’únic restaurant del barri que en el menú de 11,50€ tenen ànec amb pera.

Està al carrer Indústria 207, i s’hi menja força bé.

Aprofito l’ocasió per explicar una anècdota que no m’hauria passat si no hagués anat a New York:

Tornat de fer una volta de 20 minuts per manca de taules, estava a l’entrada del restaurant escoltant música amb el mòbil i aïllant-me del soroll a la vegada, quan ha entrat una dona i m’ha preguntat si estava esperant per agafar taula. Li he dit que si perquè els auriculars aïllen del soroll però permeten sentir quan et parlen (ep, la tecnologia). Però també me’ls he tret perquè a part de tecnologia tinc educació (ep, l’escola de pago).

Poc després han entrat dues dones més, que directament han entrat fins al final, saltant-se tota tecnologia i educació. 😯

La dona m’ha preguntat si jo ja estava a la cua, i he dit que sí. Llavors ella s’ha vist sorpresa per l’habilitat coladora d’aquelles dues dones.

I quan a mi m’han donat taula, ella encara esperava. I aquí és on ve l’anècdota new yorker: li he dit al cambrer que no em feia res compartir taula amb la dona que s’esperava. I el cambrer a dit “ya se lo digo”.

No sé si és “new yorker” o no, però jo això no ho hagués fet si no hagués passat per allà.

La dona (que no deu haver anat a Nova York), deu haver dit que no, perquè no ha vingut. I quan m’estaven portant el primer plat li han donat a ella una taula prou propera a la meva. I no s’ha dignat ni a mirar-me ni saludar-me ni res.

Jo crec que es pensava que me la volia lligar. 🙄

I més curiós encara és que al segon plat, ella ha cridat a la cambrera, i li deu haver preguntat alguna cosa de mi, perquè només sentir-la, la cambrera ha aixecat la mirada cap a mi, i li ha respost. Ella havia tingut la “precaució” d’asseure’s d’esquena a mi quan jo ja estava de cara a ella.

I quan al marxar he passat per davant seu i m’he hagut d’esperar a la barra i la veia de cara: no ha aixecat un segon la cara del plat.

En resum: quanta tontaria. 🙄

12 thoughts on “Hospital de Sant Pau – L’Oliva

  1. Esta clar que es pensava que volies lligar!

    Jo tampoc m’assento a taules amb desconeguts i potser es un error.. o potser no. Suposo que sempre depén de l’altre persona, i clar com ella a tu no et coneixia no s’ha fiat.

    Només m’ha pasat una vegada, a un vegeterià, on es veu que es normal compartir taula.
    I tenien una taula rodona molt gran i la gent que anava sola s’hi asentava amb altres desconeguts.

  2. El tema no és si ens asseiem a la mateixa taula.

    El tema és que li ofereixo la meva taula amb cordialitat i ella a canvi s’amaga tan com pot. Ho trobo pueril.

  3. Ja, ja , ja,… ara has d’anar al restaurant amb el tupperware i ja seràs un Newyorker total.
    Fora conyes, potser els catalans no som tan sociables com ens pensem.
    Bon intent!

  4. Els catalans no som gens sociables. A Catalunya és molt facil tenir coneguts, però de gent amb qui poder fer coses no en trobes, o si, però és molt molt difícil i els efectes són irregulars. A fora també, però sol funcionar més en sèrio i encara que no he estat a Amèrica, em fa l’efecte que allà parlar amb desconeguts és molt més normal. És a dir, que aquí pots tenir coneguts però tampoc no t’hi pots coordinar i molt menys amb un desconegut. I també la gent té moltes manies…

    quina merda de comentari que estic fotent, hòstia

  5. una altra cosa: aquí els amics sorgeixen per oposició. Quan hi ha molts coneguts i entre la massa de coneguts hi ha oposicions, els que queden a cada banda de la divisòria es fan amics (si se’n fan, vaja.)

    merda part 2

  6. bona an… Llegeix-ne mésècdota gerard! a part que m’he partit el cul, gràcies, és molt gràfica! explica a la perfecció l’abisme que hi ha entre amèrica i europa (europea que viu a america dixit 😉 quant a les relacions humanes…obvia que els europeus som uns bordes i que els americans no estan tan preocupats per si mateixos i es permeten “el luxe” de tenir un intercanvi agradable amb un perfecte desconegut, perquè sí, sense motius.
    uns funcionen amb el cap, els altres amb el cor…
    és l’abisme entre el 3r. i el 4rt. chakra…

  7. Doncs la veritat és que si que és molt newyorker pretendre compartir taula. Justament avui he vist New York I love you i la veritat és que aquestes coses sembla que passen allí i en pocs llocs més.

  8. jo això de compartir taula també ho he vist amb facilitat a anglaterra. De fet, jo més d’un cop m’he assegut a una taula de 4 ocupada per algú, directament, sense ni preguntar… i tan normal! 🙂

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *