el mercadillo de Nova York

A Nova York fan uns mercadillos ben interessants. Avui tocava a Madison Avenue del carrer 42 al 57.

IMG_5076

Entre el restaurant popular i el mercadillo a Madison Avenue, acabaré pensant que són més d’esquerres que la Cuba Revolucionaria. 😆

Aquesta fira ja la vaig trobar dues setmanes i fins avui no he aconseguit saber com trobar-la. El mite de l’americà ignorant és veritat. Impossible trobar ningú que et digui què coi és ni quan es fa ni a on es fa. El màxim que havia sabut fins avui: “every week around New York”. I busca-ho. Suposo que per això han fet el Google, així encara poden saber menys coses. 🙄

Un mexicà que ven burritos m’ha dit que anés a la web “new york strip fair”. Fins i tot li he deletrejat ‘strip’ perquè ho trobava curiós. Una estona la Google m’ha portat a “street fair”.

Què podem trobar a la fira? Coses interessants. 🙂

IMG_5077

I aquella cartera i samarreta. També mil menjars diferents. Un home que t’ofereix popcorn amb formatge, amb caramel, amb formatge i caramel, xocolata. Una dona que agafa llimones i te les exprimeix per a tu. Smoothies de strawberry, mango i pineapple. dues ulleres de sol per $10. Avui m’he comprat una plata de menjar a aquests.

motxilla lululemon

Companys, m’he comprat una motxilla. Jo no sóc gaire de motxilles, i per això no en tenia cap que valgués la pena. Però aquesta té tot el que un home espera d’una motxilla. :mrgreen:

Té una cremallera lateral per posar el portàtil, sis butxaques frontals, una superior i quatre laterals (una per guardar una ampolla d’aigua i una altra per guardar la blackberry o la càmera). I està especialment pensada per poder-hi lligar l’estoreta de ioga (oh, oh!).

I no me l’hauria comprat si no tingués la cinta per lligar-la de la cintura, i també la de lligar les nanses dels braços.

Es diu Lululemon Cruiser Backpack.

IMG_4907

[editat] i mireu si és gran que hi caben els patins en línia 🙂

el Casino de Chinatown

Eren les deu de la nit i caminava tranquilament per Chinatown quan vaig veure tot de gent fent rotlle i parlant agitadament. M’hi vaig acostar pensant que parlarien de política internacional, però tot el que hi havia era un xinès amb un polo blau clar repartint tiquets. De què eren? No ho sé, però jo en volia un. Era més alt que la mitja i estava disposat a treure profit d’aquesta situació.

Un altre que era molt alt era un negrot de kenya. I des de les altures vaig aprofitar per preguntar-li què estàvem fent. Em va dir que estava repartint diners per anar a jugar al casino. Saps què és un casino? Sí, i també ser què són els diners.

A ell li va donar el tiquet, però a mi el xinès blavós només em va demanar el DNI per apuntar-se el nom a un sobre. Després va marxar i no va tornar mai amb els meus diners. 🙁

Seria un cuento xino?

Vaig continuar parlant amb el negrot per entendre perquè aquell xinot repartia diners. Seria del govern i estava estimulant l’economia? “Cash for Clunkers Chinese”? No crec. Aquell home feia cara de pocs amics i l’Obama és molt simpàtic.

Es veu que el casino està a Conneticut i el xinès blau donava tiquets blaus per pujar a un autocar blau que porta els aventurats cap allà. I quan surts de l’autocar et donen els diners perquè te’ls juguis al casino. Es veu que et pots fer un carnet per acumular punts com els del Caprabo.

Es veu que el casino és dels mohicans. Així doncs tenim un mohicà amo del casino, un xinès que hi porta gent, un negre que hi va a jugar, i un català mirant-s’ho.

El casino està a Conneticut perquè a New York no és legal. Però és legal transportar gent cap a Conneticut. I no només és legal sinó que es veu el xinès blau em va demanar el carnet per veure si era un poli undercover. De paisà per fer què? Per mirar que no es discrimini a ningú per pujar a l’autobús.

És complicat d’entendre per una persona com jo que a Catalunya es passa el dia sentint parlar de la igualtat en el sentit de que si a New York no es pot jugar al bridge a Conneticut tampoc. En canvi aquí la igualtat (la famosa igualtat d’oportunitats) vol dir que està molt bé que uns polítics d’una comunitat ilegalitzint qualsevol cosa (menys un partit polític) però la comunitat del costat pot fer el que vulgui, també. I si no m’agrada, me’n vaig. En diuen votar amb els peus d’això.

Aquell kenyà de 42 anys, amb família i dues filles, una professora i l’altra a la universitat, es guanya la vida al blackjack. El primer que li havia preguntat és si hi guanyava diners. M’havia dit que si. Per això hi anava, i hi anava cada dia. Diu que guanyava $200 al dia. Diu que la gent pensa que anar als creuers és molt car, però si el viatge val $800 i en treus $3000, oi?

Va perdre l’autobús per culpa meva, però en surt un cada hora.

dos ciclistes americans (2a part)

Sabeu a qui em vaig trobar l’altre dia? A aquell ciclista! xD

IMG_4215

Vaig haver de córrer una illa sencera per fer-li la foto (qui ho hagués dit que corro més jo que ell en bici 🙄 ). Portava les bambes negres nike, i vaig notar clarament l’esmortiment de l’aire en la sola.

Aquí teniu el mapa dels dos llocs on l’he trobat. Bastant distants, si em permeteu.

I un altre ciclista singular:

IMG_4539

em defensaré amb una pistola

Estic començant a entendre el perquè d’això de les pistoles als USA. I això que a Nova York són dels evolucionats que potser creurien que ja no cal.

El tema és que ja m’he disgustat, barallat i malinterpretat amb uns quants novayorquesos.

El primer de tots, cinc minuts després de sortir de l’aeroport quan un indi em deia “are you listening to me?” quan jo li deia que es mirés el mapa de metros i no m’escoltava (i era ell que em deia que l’escoltés).

El segon una dependenta d’una xocolateria que quan li vaig dir que vingués a España, s’ho va prendre com si li digués que no el parla prou bé.

Tercer una altra dependenta que em va dir “Hi” i jo li vaig dir “I am just looking”, i ella va dir “and I am just saying hello”. Per favor, necessito portar pistola per batre’m en duel amb tota aquesta gent. 😈

I l’últim aquest vespre amb un japonès que portava un model antic de la meva càmera i, curiosament, feia els mateixos trucs que jo per fer fotos. Primer li he dit si volia que els fes una foto, m’ha dit que no. Ok, no problemo. Però llavors s’ha posat a tocar d’on estava jo per posar la càmera i (m’havia semblat) sortir correns per sortir els dos a la foto. M’he aixecat i li he ofert posar la càmera on estava jo assegut (perquè on estava ell no sortia el pont a la foto), i ell ha entès que JO amb la SEVA càmera volia fer una foto a la SEVA nòvia.

M’ha fotut bastant aquest japonès, la veritat. 😡

Lliçó que he aprés amb tot això:

1) El tema de defensar-se ells mateixos és una cosa que està en l’aire. Aquí hi ha molta gent de tot arreu i les costums i la tranquilitat de conviure amb gent que són com tu, no hi és.

No és que portar armes sigui cosa reminiscent del Far West. És que el Far-West és avui. I ja veurem què passa amb aquest polític Barack Obama que vol fer un sistema sanitari universal.

Dic jo que la decadència d’USA passa per fer un sistema sanitari d’aquests on tothom està tranquil perquè del metge se’n preocupa un altre i tu només hi has d’anar quan et passa res.

2) La segona cosa que podem veure (vosaltres i nosaltres) és perquè aquí està tot hiper-escrit: perquè sinó no hi ha manera d’entendre’s.

Ja veieu la de problemes que he tingut. Doncs ja m’explicaràs com aconsegueixes que cap d’aquests que viuen per aquí no salti del tren quan encara no està del tot parat. Necessites posar-ho tot per escrit, repetit perquè ningú et digui que no ho ha sentit, i penjar cartells a tot arreu perquè tothom ho llegeixi. Busquen solucions definitives i per tothom.

I això també encaixa amb el desenvolupament del McDonald’s: tothom pot ser treballador del McDonald’s perquè la feina està pensada perquè la pugui fer qualsevol immigrant del món que acaba d’arribar a USA.

estrelles a bon preu

A Barcelona, 20€ t’arriben per comprar dos entrepans de llom i formatge, dues cerveses i unes postres. A Nova York pots dinar a un restaurant amb tres estrelles Michelin. 😀

Es veu que tenen un menú popular que està força bé. 😆

De primer he menjat una amanida amb forma de pastís que picava. De segon el salmó que veieu a la foto. I de postres un brownie amb gelat de vainilla i cosetes cruixents dins.

IMG_4364

Està al costat de les torres Time Warner i me’l va recomanar un home que vaig conèixer al metro.

Com que trigaven molt a portar les postres m’he posat a fer fotos a tot quisqui. Aquí teniu els veïns a dreta i esquerra:

IMG_4365

IMG_4368

Sabeu el més curiós? Al menú tenien hamburguesa. Ah, aquests americans novayorquesos…… 🙄

de marca

He estat pensant llargament sobre el concepte marca que veig caminant per Nova York, i com entendre-ho i com explicar-ho.

El tema és que aquí no hi ha calçotets a seques, no hi ha cremes de mans a seques, no hi ha entrepans a seques. Hi ha hamburgueses del McDonald’s, cremes de mans de Body Shop, i calçotets de Hollister.

Així com a Barcelona tots els entrepans de llom i formatge són… el que són. Aquí cada restaurant fa les hamburgueses irrepetiblement com ells les volen fer.

Serà que al ser un país d’immigrants, quan es van trobar tots aquí, es van posar cada un a fer les coses com volien? Perquè aquí la “xocolata” no és “xocolata”, és “xocolata belga”. I si no és “xocolata belga” quina xocolata és? Perquè “xocolata” no pot ser. Serà xocolata del “Ben & Jerry”?

I el sistema de franquícies diria que arranca amb això. Perquè segur que deu carrers més enllà hi ha algú venent hamburgueses, però no són com les nostres.

“servei i individualitat”. Aquest era el títol d’una altre escrit al bloc. És per individualitat que fan les hamburgueses diferents, i és per servei que obren un segon establiment més enllà.

A Catalunya ni ens ho creiem que es puguin fer entrepans de llom i formatge diferents. I si el de El Bulli obrís un segon “Bulli” a Barcelona i digués que ho fa per “atendre millor als clients”, li diríem “i un ou, aquest ho fa per la pasta, a mi no m’enganya”.

Perquè clar que McDonald’s han buscat guanyar més diners. Però si el meu pare li hagués dit al meu avi “veig un filó de diners venent entrepans de llom i formatge”. El meu avi li hagués dit: “nen, calla i fes-te arquitecte”. I ara ens han de venir el xinesos a fer-nos els entrepans de llom i formatge! Però jo dic que ho fan per servei i no per diners perquè sinó no ho farien començarien a fer.

Al súper, la síndria val igual tallada per la meitat, que tallada a trossets i posada dins d’un got. A preu pel quilo val igual. I encara diria que menys perquè no et pesen la pell*. Així doncs, per què ho fan?

O més important: Com ho fan? Perquè a Barcelona, la síndria sencera té un preu, i només que la tallin en dues meitats ja és més cara!

Carambes, què ha passat aquí???? Jo vull ser capitalista!!!! Drets del treballador, bla, bla, bla… Per favor, doneu-me la síndria a daus i una forquilla per menjar-me-la!!! (gratis també) (yes we can)

Així neix el McDonald’s: La Síndria del McDonald’s ve tallada i a daus perfectes per la meva boqueta. Molt millor que la Síndria del Burger King que la tallen a boletes i no m’agrada tant.

I pensareu que és broma. Doncs no. Les hamburgueses de Wendy’s són quadrades.

IMG_3237

* o potser si que la pesen? No ho sé. Aquest “no ho sé” és molt important. Espereu una propera reflexió sobre els diners a Nova York. 😉

aigua i patates, la guerra

L’altre dia estava prenent-me un creamsicle shake* a Planet Hollywood quan vaig veure clar que no hi haurien guerres per l’aigua. I això és rellevant perquè haureu sentit d’experts i analistes dient que n’hi haurà. Les pronostiquen dient que en el passat hem tingut guerres pel petroli.

Així que, feu-me cas, no tindrem guerres per aigua. Més que res perquè no podem estar-nos 3 hores sense veure aigua. Ja em diràs qui és el guapo que comença una guerra amb aquestes condicions.

Les guerres es fan per coses que, en el fons, no són importants. Diguem Polònia, França, etc.

Aquest seria el meu pensament mentre em prenia el shake aquell.

Per cert, sabeu que allà les hamburgueses les serveixen amb patates fregides i patates xips? Dos tipus de patates. Es veu que donen per moltes patates els $17 que val. Ves que no tinguem una guerra per les patates….. 🙄

* una beguda dolça amb moltes calories i totalment innecessària

netbook acer aspire one

Sempre havia desitjat tenir algú que anés a USA o Japó perquè em comprés un ordinador més barat.

Certament he tingut alguna oportunitat de fer-ho (ho dic no sigui que algun amic que hagi anat per allà reconegui les meves mancances a l’hora d’encomanar productes).

El fet és que estic a New York i després d’haver-ho mirat, no m’ha convençut cap portàtil.

O més ben dit: un m’ha convençut, però el seny català ha pogut més que el “just do it” de Nike. 🙄

El producte que m’havia interessat és un portàtil –en principi dels considerats “netbooks”– que té una pantalla de 11,6″ amb resolució 1366×768, teclat prou ample com per teclejar, 1GB de RAM, 160GB de disc dur, webcam, lector de targetes (sense DVD), i processador Intel Atom Z520 a 1,3GHz (o 1,2). I pesa un quilo i quart (un quart de dos quilos, en català).

En resum, aquest ordinador. (el millor article és aquest)

I l’he trobat per $400, que segons sembla són 283€.

Evidentment, a mi em sembla una passada. Pel preu, per la pantalla i pel pes.

I havia pensat que si algun lector del bloc el vol, podríem mirar de parlar si li puc portar.

Si dallonses, cliqueu a “Qui sóc?” i m’envieu un email. No garanteixo res, però com a mínim podria ésser possible.

Canon G11

Com a bon novayorkès, quan arribo a casa (hotel en el meu cas), engego l’aire acondicionat, la tele i l’ordinador. Màquines: serviu-me. :mrgreen:

Us ho creureu o no, però fa dos dies estava pensant en si posar al bloc que estàvem a finals d’Agost i a Canon li toca treure càmeres. 🙄

I era de certa importància perquè l’Agost de l’any passat Canon NO va treure cap càmera compacta amb pantalla giratòria. (farem veure que és la crisi…)

Afortunadament, han rectificat i han fet la Canon G11 (fotos). Té sentit perquè, de fet, la Canon A650 i la Canon G9 eren la mateixa càmera. Així doncs han posat a la G11 el millor de la A650, la pantalla giratòria. La part dolenta: la G11 valdrà casi el doble (uns 500€) que la A650 valia (300€). 🙁

De fet, l’interès per la Canon A650 és tan gran que a eBay la venen avui a 500$.

Altres canvis són que la pantalla augmenta de 2,5″ (173k pixels) a 2,8″ (461k pixels). El zoom de 35-210 (6x) a 28-140 (5x). El pes també era un factor important. dels 300g (amb piles) passa a 355g (sense bateria).

També diu que és millor en poca llum i també el flaix. Fins a on arriben aquestes millores ja es veurà en els reviews.