l’emprenedor americà

El mite de l’emprenedor americà és veritat. I així ho vaig veure l’altre dia quan per casualitat vaig passar per una fira que fan setmanalment a barris diferents de NY.

Vaig trobar un fotògraf que havia fet fotos de la ciutat fa trenta anys, que ara les venia en paper i en samarreta. Vaig comprar-li la samarreta.

I també vaig trobar algú que havia dissenyat una bitlletera prima. I li vaig comprar dues, aquesta i aquesta.

El que més em sorprèn és que ells ho fan tot. Ell va fer les fotos, ell les ha fet imprimir i ell les va a vendre.

Ell va tenir la idea de la cartera, ell la va dissenyar, i ell les ven.

I el més característic: els dos t’expliquen que són ells.

I ara voldria comparar això amb el conyàs d’anunci que em vaig haver de tragar per la ràdio del concurs de la “Dona Tech XXI“, que no és més que quatre arreplegats de l’administració pública llançant diners.

5 thoughts on “l’emprenedor americà

  1. El problema d’Europa i de Catalunya en particular no és que no siguem prou americans, és que no fem coses europees/catalanes però tampoc no volem fer coses de fora. Així que operem “by proxy”, amb coses que ens sonen i que defensem a capa i espasa perquè no ens les acabem pas de creure. Hauríem de fer com els japonesos: desamericanitzar-nos a cop de fer unes còpies tan niponitzades que queden irreconeixibles. Pel camí surten tones d’estupideses, però és una bona manera d’obtenir perspectiva. La dificultat és operar a partir d’aquí, traient la merda i continuant canviant.

  2. (i em vénen al cap coses com l’únic arc de triomf de totxo del món, la literatura suposadament “americanitzada” del Quim Monzó, el pseudo-hiphop pseudo-soul de Guillamino o Jordi Pujol “el germànic”.)

  3. Pingback: nunca nueve » Ventilador Vornado

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *