A Nova York, si tens 30€, te’ls has de gastar.

Aquesta és l’última lliçó de quan ja estava marxant, després de passar-me 45 minuts donant voltes pel metro sense que ningú sabés com havia d’arribar a l’aeroport. Ja sé que USA està fet a base d’immigrants, però jo diria que porten prou temps allà perquè sàpiguen com va el metro, no?

Jo ja m’havia mirat com anar-hi, però el tren que havia d’agafar (l’E) estava en obres i no parava a no sé quantes estacions. El cartell que explicava el què, semblava que només l’havia vist jo. I jo no l’entenia.

Així doncs, vaig sortir a fora i: “taxi, a l’aeroport”.

Aire condicionat, tele, ràpid, un conductor del Paquistán que no havia volgut anar a USA però la seva dona sí. Potser per això després de tres anys encara no sap anglès, però em va recomanar llegir el Coran.

El tema no és que si tens els 30€ per pagar el taxi puguis decidir agafar-lo perquè tu creus que t’anirà millor. El tema és que si guanyes prou diners com per tenir els 30€, no hi fas res en un metro que fa calor, és lent, has de pujar escales, etc. I el bitllet de metro allà val 2,25$. I el taxi per anar a l’aeroport, 45$ més propina.

Allà els polítics no es passen el dia havent d’acontentar el sector del taxi, modernitzant el metro, asfaltant carrers.

Un amic em va dir que a la Rússia comunista, els metros havien de ser tan luxosos per demostrar al poble que el comunisme és fantàstic, que les coses comunes són excelents. Que el govern (que està allà dalt) treballa pel poble (que està aquí baix). Com que no hi havia Déu, el govern s’havia de fer el déu.

En canvi a NY, el metro és una cosa que “va”. Les escales estan brutes, les netegen una mica, i endavant.

I el govern no ha de fer de Déu. I el govern pot sortir de qualsevol de nosaltres (Ronald Reagan o el Bush fill) perquè moltes coses que nosaltres esperem del govern, allà no les fa el govern.

Jo diria que aquí, amb els nostres amics socialistes, estem més aprop dels comunistes que dels capitalistes.

Ja ha sortit a la venda la Guia MAI9YORK 2010, disponible des d’avui mateix a la vostra verduleria orgànica preferida.

Amb sense més preàmbuls us en faré un extracte orgànic per motivar la vostra compra ecològica:

Haveu de visitar l’Hotel Plaza (dimarts i dissabtes a les 3pm).

Haveu d’anar a un stand-up comedy. Jo vaig anar a aquest (enllaç pels pobres que no tenen facebook).

Haveu de menjar-vos un frankfurt orgànic al Dogmatic (Broadway amb 14 street) i una hamburguesa orgànica a brgr (7 avinguda amb 26 street).

Haveu de creuar tants ponts com sigui possible (el de Brooklyn està molt bé però està reple de turistes).

Haveu de comprar menjar a Morton Williams (park avenue amb 22 street). No és que sigui res tan especial, però està obert les 24h, tenen bons preus i m’agrada el seu “cole slaw” per un dòlar i el vanilla chai tea.

Un súper que sí que és especial és el Zabar’s. Mai havia vist tants formatges i tantes olives (Broadway amb 80 street).

Haveu de menjar al restaurant malaisià Nyonya al 194 de Grand Street (per allà Chinatown).

Haveu de menjar els donuts de The Donut Pub (14 street amb 7 avinguda, just a la sortida del metro línia 1).

Haveu de dinar al Jean Georges Nougatine.

Haveu de caminar i dinar al New York Street Fair.

Haveu d’anar a la botiga de roba Hollister de per allà el Soho, la roba és molt lletja (menys els calçotets) però simula un poble surfero i és tota una experiència (per mi, vaja). Ja que hi sou podeu comprar motxilles i samarretes a lululemon.

Haveu de menjar un entrepà de pastrami al Katz (east houston street).

Haveu de comprar una amanida orgànica a Whole Foods (n’hi ha mil) i anar-la a menjar a una plaça (també n’hi ha moltes ).

Entremig podeu fer coses com… no ho sé, visitar un museu.

Aquí teniu la coŀlecció de records que m’he emportat de New York.

Seguidament llegireu dues reaccions a penjar la foto:

Fer ostentació dels diners que s’ha gastat a Nova York enlloc de repartir-los amb els pobres españols que no poden anar-hi.

Hey man, this is America, bitch.

Adéu New York!

Adéu smoothie strawberry mango pineapple, adéu vanilla chai tea.

Hola cacaolat, hola orxata

[editat] I moltes gràcies als que heu anat deixant comentaris durant el viatge

Dissabte passat vaig mig entrar al Pacha de Nova York.

Va ser difícil.

El primer obstacle era comprar l’entrada. Ho vaig intentar per internet. La ‘advanced e-ticket’ valia $20. I després tenien un “reduced-admision list” que valia $10.

L’actuació de Victor Calderone començava a les 22h, i la de $10 només et deixava entrar fins a les 00h? No ho entenc jo això.

Finalment em vaig apuntar a la llista de $10 i per sorpresa meva només t’havies d’apuntar.

Entre escriure al bloc, el metro que va trigar 25 minuts en arribar i que em vaig perdre, vaig arribar a dos quarts d’una. Em deixarien passar? Un negrot em va dir que em posés a la cua de “advanced” i no a la de “general entrance”.

I aquesta és una altra cosa que no entenc. Les dues cues es fusionaven abans d’entrar per la porta. Fan una cua pels “advanced” (que sempre és més curta), i els “general” no s’hi posen tot i que el primer dia ja veus que es fusionen a la porta?

En aquesta cua em van demanar el meu DNI i li van fer una foto!

Després de superar aquesta cua ens van escorcollar. Un segurata molt cepat em va tocar els genitals com mai cap home me’ls havia tocat: amb suavitat i dulçura. També es va mirar la bossa on porto la càmera, el mapa i l’estoig de les ulleres. La càmera se la va mirar una bona estona, l’estoig ni el va obrir. I si hagués portat a dins l’estoig tot el que es pensava trobar al meu paquet?

Enfilava la tercera cua. La definitiva i entres a la sala. Però la música que sonava era tan desagradable. La clientela era tan estranya, que li vaig dir a un segurata “I wanna get out”.

Per cert, a veure si la Chacón se’n va impulsar la paritat al Pacha de Nova York (que deu ser territorio nacional). Ho necessiten.

Avui he anat al MOMA (museu d’art modern), i m’ha succeït una cosa ben curiosa, que m’he colat.

No m’he colat ben bé perquè ja tenia l’entrada comprada, però m’he saltat la recepció on es paga l’entrada com mig sense adonar-me’n. Més que res que he anat tirant fins a arribar a l’entrada i quan m’he girat, ja estava dins.

I quan estava mirant una obra que des del pis de dalt és com una piscina i des del pis de baix és com una piscina per dins (un prodigi això de l’art modern), m’he adonat que tothom portava un adhesiu menys jo.

I he deduït que l’adhesiu te’l donava la de recepció quan havies pagat. Però jo havia passat, no hi havia res que impedís el pas si no havies pagat. Però a cada sala hi havia un de ‘security’.

A mi aquestes coses em desorienten molt. És una barreja d’individualitat i servei que no entenc. No hi ha ningú mirant que es pagui però tenen cada sala amb personal? El personal no mira si han pagat però la gent paga? La gent paga perquè és una responsabilitat individual? El fet que et donin un adhesiu que t’has de posar al pit serveix per tenir-ho tot controlat? És perquè els usuaris ens sentim a lloc i ben posats? Serveix per responsabilitzar l’usuari?

Un altre exemple:

Per allà on visc jo (diga-li Catalunya, diga-li España) resulta que si compres a un súper que és car, la gent t’ho diu que estàs comprant a un súper car, i que si fossis més espavilat compraries a un súper més barat. (jo mateix les faig aquestes coses)

En canvi, aquí a New York, casi et diria que les coses no tenen preu, i que la gent compra sense mirar els preus. Ells estan pendents d’altres coses. Ells volen el iogurt tal i saben que té un preu que serà qual. I tira milles.

I allà estic jo calculant si em compro l’envàs de Vanilla Chai Tea de 450ml ($3,99) o el de 946ml per $5,99.

Nosaltres seríem els espavilats, i els veuríem a ells naïfs.

Però no ho tinc tan clar. Sabeu quina és la tranquilitat de comprar sense mirar preus? Pots no mirar preus perquè saps que els preus seran els que toquen. I certament que — si fa no fa — els preus són iguals.

Dic jo que potser no mirar-se els preus fa que siguin iguals. I que mirar-se’ls fa que un súper tingui incentiu a baixar 20 cèntims el iogurt perquè sap que atraurà molta gent.

I amb això de la crisi a Catalunya surten mil notícies als diaris parlant de les marques blanques. Que si ja consumim el 30% en marques blanques, que si els experts diuen que ja mai més res tornarà a ser el que era.

En el fons nosaltres som prou espavilats per saber que un iogurt és un iogurt? Ells són naïf en creure que hi pot haver iogurts diferents? per no comparar preus?