visió de la democràcia a Catalunya

Ahir al vespre vaig tenir una visió de la democràcia a Catalunya, o de la política dels catalans, directament.

La idea és que la democràcia en la política catalana està en què coi hi passa dins de CiU.

De la mateixa manera que Catalunya dins el Estado Español resistim com podem, els de CiU resisteixen com poden i tiren endavant decidint les coses amb ells i sabent que són ells els que els toca fer-ho perquè tampoc hi ha ningú més.

CiU no és una opció política. CiU són “ells”, no en el sentit que siguin sectaris i jo me’ls miri des de de fora, sinó en el sentit de l’oceà Atlàntic: què és l’oceà Atlàntic? No cal dir res. Està allà al mig palplantat i no cal ni plantejar-s’ho. Ningú li dóna legitimitat democràtica a un oceà, senzillament està allà al mig, i s’alimenta dels rius amb tota naturalitat.

On hi ha política catalana és a dins de CiU. A fora hi ha gent que fa coses.

CiU és com La Caixa. Què és La Caixa? La Caixa és una cosa molt gran amb unes característiques diferents i funcionaments interns diferents del que s’espera que sigui pel que aparentment és: una empresa.

Els catalans som així. Un partit polític que no és un partit polític. Un banc que no és un banc. Un club que no és un club. Un país que no és un país.

I ens agrada ser com som.

l’educació que no és manifesta

Avui que toca fer manifestacions educatives, aprofito per dir que a mi, en general, em sembla bé el que he sentit de la reforma educativa d’Ernest Maragall. I el que he sentit del sector mestres em sembla equivocat.

Em sembla vomitiu haver de sentir algun representant de mestres dient que ells defensen “qualitat educativa”, quan tot el que defensen en concret són els seus privilegis.

I dels de Bolonya, dir que em sembla que ja s’estan passant. Assumeixo com a veritat que els polítics locals, aprofitant Bolonya, estan introduint modificacions que no tenen res a veure i que són negatives. Però això no justifica estar-se quatre mesos tancat a la universitat esperant que et facin cas.

Aquests tancats que ahir van destancar, cantaven coses com “vosaltres teniu porres, nosaltres tenim llibres”. Quan a mi em sembla força evident que els que tenen les porres són “els estudiants assemblearis” que són capaços de tancar una setmana la universitat a tots els estudiants. I els que actuen “de llibre” són els que manen que els deixen fer.

Ara sento per la ràdio que els mossos també van atonyinar alguns periodistes, i això, evidentment està malament. Com està igualment malament atonyinar estudiants i polis (35 polis ferits vs 22 estudiants ferits?), però també em sembla clar que no podem tenir la universitat segrestada pels estudiants. A la universitat qui ha de manar és el rector, sinó la podem tancar i crear una comuna anarco-sindicalista.

També vaig sentir que quan entrevistaven a Ernest Maragall, els anti-ell cridaven més que ell per no deixar que se sentís el que deia. Però deixaven parlar els seus representants.

Són fets com aquests els que fan que persones com jo que ens dediquem a guanyar diners, estiguem* en contra d’aquest sector de l’educació que són francament mal-educats.

* Espero no estar sol, vaja.

[editat] Aquí hi ha un vídeo. Bastant desagradable.

reflexió interessant. Una altra. Una altra.

article interessant abans de llegir-lo, del creador dels Mossos.

el castellans s’encomanen

Fa un temps, un amic dels que et parlen en castellà em trucà i em preguntà si sabia com es deia “abedul” en català, i jo li responguí: “no”.

Immediatament digué: “Ahaaaaáááá! ves como el catalán no és lengua normal porque ni tu que lo hablas siempre sabes como se llama abedul, cuando sí sabes lo que es un abedul”.

Mentre ell deia tot això, jo al google (al meu estil) li vaig trobar que es deia Bedoll.

Després li vaig explicar que jo sé perfectament que hi ha un arbre que es diu Bedoll, que és el típic arbre amb forma de Bedoll que els de Barcelona no veiem ni a internet. I per altra banda sé que Abedul és un color de moble tirant a sosso.

Altres situacions que m’he trobat és que es sorprenguin que no sàpiga ballar sardana. Estic pensant que quan em torni a passar diré: “no, és que, en verdad, yo no soy catalán-catalan. Soy immigrante. Me trajeron de Dinamarca cuando todavía tenia 1 año, y claro, me entiende verdad?”.

I una altra. És una noia de Madrid que em digué que estava molt malament que parléssim en català fora de Catalunya. Jo no ho vaig entendre, oi, però ella volia dir que els catalans quan anem a Madrid ens posem a parlar català amb la mateixa patxorra que els madrilenys parlen castellà a Barcelona. I jo li diguí: “escolta, no, evidentment que si vaig a Madrid i parlo amb Madrilenys, no els parlo en Català”.

I ella em seguí dient, “escolta, doncs jo ho he vist o m’ho han dit” o el que sigui. I jo li responguí: “ah, doncs serà perquè hi ha molts catalans que estem acostumats a viure a Catalunya rodejats de gent que parla en Castellà, i clar, quan anem a Madrid no ens en fem el càrrec”.

Amb aquesta noia feia de parella lingüística i es veu que només parlava Català amb mi. No sé si va entendre el missatge subliminal. Crec que no.

dell adamo no

Es veu que ja ha sortit el Dell Adamo, que a mi m’interessava. Es veu que ja no m’interessa. Es veu que pesa 4 pounds (1,8kg). Hi ha qui el compara amb el MacBook Air (3 pounds). Jo diria que s’equivoquen perquè pesa un 33% més.

Genèricament em resulta més interessant aquest Toshiba, que pesa 2 pounds.

Els portàtils que pesen més d’un quilo no són gaire portables.

SD+USB

IMG_0648

El món està mal fet. SanDisk ha deixat de fabricar aquestes targetes SD amb port USB.

Aquí hi ha un article comentant-les.

Tenen tres coses bones:

1) velocitat de transferència prou alta

2) tan petites que les porto al moneder

3) també tenen led que parpelleja quan està en ús

Malauradament, Canon també ha matat la càmera amb que he fet la foto, la A650, que tenia tres coses bones:

1) pantalla giratòria

2) qualitat d’imatge

3) en poc pes

I em pregunto perquè la resta de la humanitat no s’adona de les qualitats d’aquests productes i els compra massivament per mantenir-los vius.

Suposo que els de Canon han eliminat el segment “gent que es gasta calers en una càmera compacta amb prestacions”.

I els de SanDisk han eliminat el segment “gent que quan compra una targeta SD es gasta més diners perquè tingui port USB”.

La veritat és que quan la vaig comprar ni la venedora s’ho creia, perquè pel mateix preu, sense USB tenia el doble de capacitat. Però és que jo no estava comprant una targeta SD, estava comprant una memòria USB.

Google, resta’m

Estava mirant la primera aparició televisiva de Jerry Seinfeld quan he pensat en quants anys tindria llavors.

I he fet: Ctrl+T [obrir nova pestanya a firefox], “g jerry seinfeld” [cercar a Google], [llegir resultats], Ctrl-L [escriure un altre cop], “g 1981-1954” [fer que Google ho resti].

I llavors he dit: “ah, tenia 27 anys”.

I després m’he preguntat: “escolta, i perquè no ho has fet mentalment?”

Sudo

les cerques nacionalistes de can Google

Nonamea

Aquesta imatge la poso perquè ens fem una idea de la nacionalització del Google.

Jo busco “roman numbers” al Google, i ell, al quart resultat (el quart!) posa alguna cosa en Castellà. I l’enllaç que posen només ha tingut 289 visites.

I en setè lloc posen un conversor de números romans a decimals.

Per cert, el vuitè també era del grup musical, i el novè també.

He mirat a Last.fm quina rellevància pot tenir aquest grup, i els últims sis mesos les seves cançóns només s’han escoltat 12 vegades.

De veritat Google, què cony estàs fent?

web semàntica

A vegades no se m’entén quan parlo, i per això tinc un bloc.

L’altre dia vaig dir que la web semàntica és com aquella furgoneta, en comparació a la web normal que és com un llibre on vas passant pàgines i vas mirant cosetes. La furgoneta (que és el primer que vaig veure que s’assemblés a una web semàntica), la pots moure, la pots canviar de lloc, la pots canviar en sí mateixa, té una funcionalitat aquí, una altra allà, en fi, el que tots sabem que pot fer una furgoneta, oi?

I tot això perquè ho dic? Carai, ara el Facebook es dedica a robar-me el bloc! Li he dit que tinc un bloc, i ara se’l llegeix i m’ho posa tot com si fossin les meves notes.

O sigui, que és com una furgoneta, i el Facebook me l’està fotent! Home tu… això no està bé…

Si ho deixo així, hi haurà comentaris al Facebook del que escric al bloc, i separats, comentaris al bloc.

Hereu, per favor, arregla-ho. No sé, posa-hi una zona verda!

L’Hereu és imbècil, part V: cotxes en carrers de residencials

Fusionant els insults d’aquest bloc i la temàtica local d’aquest altre. Agafant inspiració en el keepin’ it real fake d’un altre bloc, us presento una nova secció d’aquest bloc: “L’Hereu és imbècil”. Serà la plasmació d’un sentiment molt profund que em trobo cada cop que surto de casa i ho veig tot molt mal fet.

Per descomptat que l’alcalde buròcrata de Barcelona pot ser una persona perfectament normal, però hauria de ser ell el primer en negar les tontaries que compliquen la vida als que no anem en cotxe oficial.

Aquesta secció comença amb la numeració romana V perquè recentment ja n’havia fet una, dues, tres i quatre.

El tema d’avui és: aquest carrer.

IMG_0557

Aquest carrer ha estat víctima de la nova moda dels socialistes de “pacificar” tot el que troben.

Abans de res, dir que aquest carrer havia d’anar adoquinat, però les presses per tenir-lo acabat abans les eleccions van fer que l’asfaltessin. Fixem-nos bé en les prioritats del senyor Hereu.

També dir que el van intentar inaugurar abans les eleccions i els que regulen aquestes coses els van dir que no.

El que més em destaca en aquest carrer són la tira i mitja de pals per no deixar aparcar. A mi aquests pals no em pacifiquen gens.

Una altra cosa que han fet és posar un cartell que assenyala aquest carrer com a zona residencial, és a dir, que tenen prioritat els vianants.

I és aquest cartell el motiu perquè ho poso al bloc. Resulta que anava jo caminant tan tranquil com el noi de la dreta, escoltant música i vaig creuar el carrer, sempre vigilant de no colisionar frontalment amb els putos pals que no fan més que molestar.

Resulta que baixava un cotxe pel carrer, i es van enfadar amb mi perquè clar: si creuo pel mig i sense mirar, algun dia em mataran.

Jo li vaig explicar que em fes el futut favor de mirar el cony de cartell. Allà tenia preferència jo.

Però és culpa del conductor? No, és culpa de l’alcalde que fa carrers asfaltats, posa pals per no aparcar per tot arreu, i després diu: no, si això és un carrer residencial on els nens poden sortir a jugar.

I aquest era un carrer perfectament normal. Ningú en plenes facultats va a passejar per aquell carrer. Era un carrer on es podia aparcar i ja hi havia dues voreres prou amples per passar.

El que han fet és senzillament impedir que s’aparqui. A uns 200m d’aquest carrer hi ha un pàrquing municipal que des de que el van construir sempre ha tingut places en venda concessió administrativa.

La meva proposta: que treguin els pals.

Dos: que treguin el cartell de residencial.

Tres: que treguin les cadires. No hi ha mai ningú assentat i t’impedeixen caminar.

Quatre: que treguin l’Hereu i li donin l’ambaixada del Tibet.

És que l’Hereu no se n’adona, però la gent fa vida normal més enllà dels seus projectes cecs ben intencionats.

IMG_0570

Abans, aquest camioner es podia posar a un costat i descarregar amb tranquilitat. Ara està al mig perquè els pals l’impedeixen fer res que l’Hereu no hagi pensat que algú podria mai voler fer.

La resta de conductors que es fotin, i el camioner també. I els vianants també.

Que es foti tothom, aquí mana l’Hereu.

PD: L’autor d’aquest bloc no descarta que l’Hereu -per afavorir els sistemes de transport alternatius-, faci un carril bici a la vorera, just davant les cadires com han fet a la Meridiana.