el esllumdog millonaire

Eduard, en Ricard i jo ja hem vist la peŀlícula Slumdog Millionaire.

A tu et semblarà que “acosta la realitat dels 120 milions de nens pobres de l’Índia al públic general”. A mi, això no m’ho ha semblat gaire.

Tampoc és una peŀlícula de Bollywood. Pot tenir gestos, reaccions, posats d’aquells, però és una peli occidental. I que és occidental es veu veient que ens agrada als occidentals i no els agrada als indis.

I no m’estranya. Perquè la sensació que tens mirant la peli (sensació occidental) és aquesta visió que tenim aquí de la pobresa que fa que, per exemple, siguem socialistes i els drets dels treballadors i la medicina pública i educació pública. En general aquí no ens fa gaire gràcia saber que hi ha gent que es mor pel carrer. Recordo que per internet un americà em va dir que a Barcelona es robava molt, i jo em vaig sentir malament. I és per això que quan els occidentals ens mirem certes coses, les pintem com les pintem.

I els indis i les seves castes viuen tan tranquils (o tan intranquils) (o directament sense saber què vol dir viure tranquil o intranquil).

Hi ha una casta que viu en barraques, i aquesta gent té honor i dret al respecte. No és que tinguin honor perquè tothom tingui honor i els drets humans i la igualtat i tota la resta de literatura occidental. Jo diria que no és això. Jo diria que diuen que la casta de les barraques tenen honor perquè ells viuen així. No són menys persones per viure de tal manera, perquè seguiran vivint així. No és un tema de diners.

I amb el que acabo de dir no vull dir que no sigui digne ni sigui impossible aconseguir que tinguin un nivell de vida més elevat. El poden tenir i el tindran. No és un tema de diners.

Una reflexió fàcil de la Índia és això de “és que són feliços sense tenir res”. Cosa molt fàcil quan saps que et reencarnaràs. És molt més difícil ser feliç si l’has de buscar en el teu “oci”. I més encara si has de treballar per pagar-te l’oci que després t’ha de fer feliç. I ara mateix acabem de veure el sense sentit de la frase “por fin és viernes”.

Tornant a la peŀlícula.

Em ve molt de gust assenyalar al passerell muntanyenc que va dir que jo ho passava malament en totes les pelis del món. Carles, si segueixes entre nosaltres, aquí tens una peŀlícula plena de trampes (no una com El Orfanato). I em convenç i m’agrada.

Volia dir més coses, però entre tanta tontaria les he perdut. Serà perquè estic escoltant una ràdio llatina? No és fàcil barrejar el sabor latino, la raó occidental i les castes índies.

Benvinguts a la globalització, i feu el que pugueu.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>