Maragall a l’escola i Bolonya a la universitat

Sona molt la idea d’incorporar termes com “competitivitat” i “productivitat” a llocs com l’escola i la universitat.

Ernest Maragall està fent una reforma educativa per tal que els professors funcionaris no s’adormin en aquella plaça guanyada a base d’oposicions (fa temps que no en sentim a parlar oi?), i que els directors d’escola manin.

A mi, que els directors manin (manin fer fora tal professor, per exemple), ja em sembla bé. Però haureu sentit que el “sector educatiu” hi estava en contra.

I també em sembla que el que volen fer amb Bolonya és posar una mica de principis d’empresa a coses que són d’administració pública.

En ambdós casos, els encarregats del tema, poden fer el que creguin més convenient, que jo no sé com s’ha de fer. Però si que vull posar un exemple. Un exemple que no és meu, que és de l’Adam Curtis en un dels seus documentals (mireu-los tots que valen tots la pena).

L’exemple és que Tony Blair quan va començar a governar, va voler aplicar els conceptes d’empresa, als hospitals. Els hospitals per rebre més diners havien de reduir les llistes d’espera. I per dir que havien reduït les llistes d’espera van començar a trucar els pacients en diumenge perquè sabien que era més probable no trobar-los a casa, però haver-los trucat servia per esborrar-los de la llista.

Si em permeteu, l’imbècil de l’Hereu està aplicant els mateixos principis cecs (va estudiar a Esade) quan va posant places de pàrquing per motos per tot arreu.

Dic que són principis cecs perquè mirat des de lluny, incentivar que no hi hagi llistes d’espera està molt bé, però quan mires què passa realment, és un desastre.

I l’Hereu aplica principis cecs perquè posar aparcament de motos en llocs on molestaria un cotxe està molt bé, però quan et mires què han fet veus que no té cap sentit.

El problema aparent és que no pots portar una cosa pública com si portessis una cosa privada.

És molt fàcil veure funcionaris que no treballen. Justícia, educació i sanitat, són tres temes problemàtics que van sortint de tant en tant. Però si els ciutadans apretem perquè es comportin com una empresa, llavors petarà tot. Petarà el sistema públic igual que peten les empreses. Però no petarà perquè tinguin deutes, petarà perquè hi ha empreses que prenen males decisions, decisions que s’empassen els seus accionistes.

Jo diria que si apretem per aplicar principis d’empresa a l’administració pública, llavors acabarem vivint en una dictadura. Perquè hi haurà algú que els aplicarà i aquest que els apliqui manarà, i la resta no pintarem res. (de fet, això és el que passa quan ens putejen per agafar un avió)

En tot plegat el que hi ha és una desvaloració del que és humà. Les carreres “d’humanitats” que no tenen forat en un món on tots hem de fer calers. I ningú paga perquè li recomanin un bon llibre.

Els polítics que també estan desprestigiats perquè “no servirien en el món de l’empresa”. I la religió també.

Jo no sé com s’ha de fer, només dic que estem caminant en aquesta direcció.

3 thoughts on “Maragall a l’escola i Bolonya a la universitat

  1. Total i absolutament d’acord. M’ha agradat llegir el teu anàlisi de la situació i veure que, tot i no saber quina seria la solució (jo tampoc la tinc i em produeix al·lèrgia aquells que diuen saber-ho arreglar tot), s’adona que no anem bé per aquest camí. Gràcies.

  2. Pingback: Contes d’Storyville » Treballar en equip

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *