Hugo Chávez Show

Des de l’altre costat del ciberespai, us recomano aquest documental:

PBS Frontline – The Hugo Chavez Show 2008 11 25 Torrent

Aquí hi ha la pàgina oficial. Dura una hora i mitja, però només una hora si us salteu els primers trenta minuts. 😉

El documental em serveix per adonar-me que malgrat viure en una democràcia amb Constitució i tota la pesca, pots girar-ho com un mitjó i viure en un populisme manipulat. Malgrat les intencions d’Hugo Chávez puguin ser nobles.

Això em recorda una conversa amb un amic que deia que el que havíem de fer a Europa és fer servir el sistema de doble cambra que fan servir als USA. Jo li deia que no es podia fer perquè cada u s’ha de fer les seves coses. Si volem una doble cambra ens haurem de fer la nostra, no podem copiar l’americana com qui copia la Mona Lisa perquè les seves institucions polítiques són fruit de la seva història, i la història europea no és una Mona Lisa, en tot cas un crit (els europeus tenim tendència a matar-nos).

Això també em recorda els indis que fan el que poden amb la democràcia importada del Regne Unit.

En aquest sentit l’Imperi Romà va aconseguir romanitzar un grapat de gent.

Relacionant Hugo Chávez amb Juli Cèsar, recordo que aquest va fer publicar les decisions polítiques immediatament després d’aprovar-les per guanyar-se el fervor del poble.

què és un bloc en català?

Blog | K-Government

Fixem-nos en aquest bloc, i preguntem-nos si és en català. Una aproximació intolerant identitària ens faria pensar que el fet que tingui els sis escrits de portada escrits en Castellà vol dir que no és un bloc en català, però hi ha qui pensa que aquest és un bloc escrit parcialment en català i per tant aquest fet diferencial li permet entrar al selecte directori de blocs dels Països catalans cercabloc.cat.

El Déu Girafa

Les girafes creuen en Déu?

Segurament no.

Segurament una girafa no voldrà ser mai un lleó. Ni una tortuga se sentirà “mala persona” per ser tan lenta.

El bé i el mal. El creure que hi ha maneres millors i maneres pitjors. Segurament és això que ens fa creure en déu.

I els relativistes no creuen en déu, perquè tan li fa ser girafa que ser lleó.

I potser per això als religiosos americans els toca els nassos Darwin. Com pot ser que de girafa a lleó només hi hagi errors genètics i gent que es mor perquè no sobreviu?

memòria USB ràpida

Si es dóna el cas que necessiteu una memòria USB, i us podeu gastar més de 50€, us recomano carinyosament afectuosament les Super Talent Luxio.

Perquè són ràpides i perquè poden encriptar les dades. Quant de ràpida? De les més ràpides. Ho podem llegir aquí.

Si les compressiu, podeu fer-ho a Traxtore, una botiga de per allà ronda Sant Antoni a Barcelona.

16GB valen 49,75
32GB valen 85,80
64GB valen 157,80

Jo, per 35€ em compraria la de 32GB (enlloc de 16GB), i pel salt de 70€ no em compraria la de 64GB que, segurament és la més lenta de les tres. De totes maneres, 85€ per una memòria USB són un grapat de diners, ja ho veig, però jo li veig el sentit.

Per la meva banda, jo segueixo fent servir una targeta SD amb port USB de 8GB, que va més lenta (10MB/s d’escriptura), però la puc portar al moneder. 😀 Si en voleu una, la podeu comprar a eBay.

DiR amb candau

Un dels canvis que està fent el gimnàs DiR és treure els panys de les guixetes i deixar un forat i una anella perquè posis tu mateix el teu candau.

I no puc explicar fins a quin punt és errònia aquesta decisió.

Entenc els avantatges: els panys es trenquen, els trenquen, les claus es trenquen, s’oxiden de la suor, les monedes poden encallar el pany. Al cap del dia els deu costar uns calerons el manteniment dels panys.

Però que la solució sigui: “a partir d’ara us espavileu solets”, és acollonantment malparida.

Resulta que fa un temps el mateix gimnàs DiR va decidir posar xampú, gel i acondicionador a les dutxes perquè així no te l’havies de portar de casa. I t’ofereixen tovallola pel mateix motiu. Com pot ser que la ment que ha parit aquestes tan bones idees, ara ens faci portar el nostre candau de casa? Som capitalistes o som comunistes? Als gimnasos municipals em diuen que vas amb el teu candau, i en part s’entén perquè són socialistes i eco-socialistes de debó, però jo em vaig apuntar al DiR perquè són uns maleïts capitalistes com jo. Vull pagar per no portar-me la tovallola, el xampú, ni les peses de casa.

Ramon Canela, el capo del DiR, no s’adona que fent portar a tothom un candau, el que està fent és dir que el DiR no és un club privat, sinó un tros més del carrer on t’has de protegir com puguis. Si deixes una bici al carrer la lligues amb un candau, si deixes les sabates al DiR les lligues amb un candau.

A partir d’ara, vuitanta mil barcelonins anirem al gimnàs amb un candau.

I mira com són, que ni per guanyar-se la simpatia del soci et regalen el candau, sinó que te’l venen a recepció. I a les guixetes han posat un adhesiu dient que és un canvi que l’han fet per afavorir-te a tu.

En raó són amics amb el Jordi Hereu, aquell que per millorar la mobilitat elimina places d’aparcament.

Altres paradoxes del gimnàs que et dóna tovallola però no pot assegurar-te que trobis les teves sabates si no les lligues tu mateix amb un candau, és que t’impedeixen fer servir les sales de fitness amb un entrenador particular, si el vols paga’n un del DiR. I tampoc podràs menjar a la sala d’estar si no l’has comprat al seu bar.

I per seguir explicant coses: hi havia una sala d’estar al DiR Castillejos que van convertir en bar, i a partir de llavors els clients ja no podíem seure a les cadires si no consumíem del bar. Al cap d’un temps van tancar el bar, i ara han posat uns sillons, i un cartell que prohibeix menjar.

I una altra cosa que van fer a la sala on fèiem ioga va ser retirar els matalassets i posar un cartell que a partir de llavors tots ens l’havíem de portar de casa, i que si volíem en venien a recepció. I també van posar un armari per guardar el teu matalasset. Així doncs, com qui no vol la cosa, el que era gratis fins llavors, ara era de pagament doble: havies de comprar el matalàs i havies de pagar per guardar-lo. Afortunadament van retirar el cartell que obligava a portar matalasset de casa i van posar-los de nou a la sala.

Si m’he de protegir jo mateix, deixeu-me que m’entreni amb qui jo vulgui i em mengi el que jo vulgui. I si voleu donar un servei doneu-lo. Però no pot ser que sempre sigui tot a favor vostre.

els genis de Caja Madrid

Fa un cert temps vaig obrir un compte corrent a Caja Madrid per motius aliens a la meva voluntat (en el fons sóc una persona molt tolerant).

Llavors em van dir que si tenia un saldo de més de mil euros no em cobraven comissió de manteniment, i així fou fet.

Quan em vaig donar d’alta em van dir que em donarien accés per internet gratix també, però un cop fet, per no sé quina excusa no va poder ser.

Per sortir d’aquesta condició d’aïllament, l’altre vaig anar físicament a actualitzar la llibreta, i coses de la vida, m’estaven cobrant mig euro al mes. Li comuniquí a la Cristina, una noia molt atractiva que ha tingut la mala sort d’anar a parar a aquell forat, i em digué que ja s’ho miraria. Aproximadament dos mesos més tard em truca i em diu que allò no era una comissió de manteniment sinó d’inactivitat.

Així doncs, el meu proper pas serà recuperar els mil euros, les comissions que ara m’han perdonat, i desitjar-los un feliç any 2010.

PD: Recordo haver sentit alguna entrevista a algun mandamás d’aquella entitat que deia que estaven tan integrats al teixit tontil català que hi havia clients que deien “Caixa Madrid”. Si això no és ser imbècil no sé què és.

PPD: I rematadament imbècils són quan després vas al “Cajé Automàtic” i veus que t’ofereixen fer les operacions en Valencià i en Català.

PPPD: Si algú li pot oferir feina a la Cristina, realment es mereix treballar a un lloc normal.

Ramon Tremosa és Barack Obama

Ja heu llegit el títol, i per tant, poques introduccions puc fer. Però si dir que qualsevol coincidència amb la realitat és pura semblança. De fet, fa quatre dies deia que Obama seria españolista

Aquí no tenim primàries, així que la idea de veure com un outsider entra en política i corona l’etapa reina és impossible en ses nostres latituds. Així doncs farem veure que l’etapa de Barack Obama fent de senador equivaldria a l’activitat prepolítica del Ramon ja sigui en articles als diaris o promovent idees pels llocs.

També dic que s’assemblen en que Barack a USA recollia tots els sentiments latents i conceptes assumits però que ningú aconseguia embolcallar en un projecte polític que tingui sentit. Ramon Tremosa ho pot fer, o m’ho sembla llegint les seves paraules, ara que és polític.

En les paraules enllaçades també hi veig una força i una ilusió que Obama va saber fer ressonar en els americans.

La situació en que Obama entrava a la palestra era de desànim i impotència veient que ningú parava els peus als republicans. I aquí els catalans també tenim el desànim de veure com acumulem decepcions i ningú arregla res.

El Barack Obama va recollir vots de republicans sensats, i el Tremosa també pot fer això de recollir vots de gent sensata no convergent. De fet, per això diuen que l’han contractat.

Una altra semblança és que -sent polític- Obama seguia sense tenir un discurs de polític professional, i del poc que he sentit del Ramon, també ho va fent.

Una altra semblança és que Barack Obama va votar no a la guerra d’Iraq, i Tremosa ha votat no a l’Estatut i a la Constitució Europea. I els dos ho saben articular en el seu discurs. I encara una altra semblança: els dos eren minoritaris quan ho van fer. I als dos el temps els ha donat la raó.

Els demòcrates americans feia dues legislatures que es veien robades les eleccions. Tots sabem avui que, de fet, George W. Bush no va guanyar les primeres eleccions. I en les segones també hi ha coses poc clares (vaig llegir). En això també s’assemblen als de CiU que fa molts anys que haurien de manar, però per coses de la vida, no ho fan. I per més similituds, Ramon Tremosa diu que es presenta per acabar amb els tripartits. Si això no és un “Yes We Can” ja em direu què és.

Una altra similitud és que avui i des de fa una eternitat uns anys, els socialistes manen a tot arreu i tot ho controlen. Així estaven els republicans a USA abans d’Obama.

Parlant de “repúblicans” i “socialistes” costa més afinar les comparacions. Però els americans se sentien enganyats pels republicans, i els catalans fa anys que sentim que ens prenen el pèl, sobretot Zapatero, però Montilla amb el desenvolupament de l’Estatut jo diria que s’assembla molt a Bush i els progressos a Iraq.

Si Montilla és Bush, em sap greu, però Artur Mas és Hillary Clinton. Hillary fa anys que ronda el poder, però quan intenta arribar-hi, no pot. Fixem-nos que ara treballa en l’equip d’Obama. Aquí aquestes coses no les sabem fer, i si Jordi Pujol ens va deixar Artur Mas d’hereu, l’haurem d’aguantar durant quinze anys mínim. I no només això, sinó que Ramon Tremosa li haurà de servir servitud perquè ha estat ell qui l’ha escollit.

Em veig obligat a deixar d’escriure perquè això últim que he escrit és molt trist.

digues no al ioga

Cine forum YOGA: El don de la felicidad (fragmento)
“En todos los tiempos, en todas las culturas ha sido constante el anhelo del ser humano por alcanzar la felicidad.

Aquesta frase és l’inici d’una reflexió, a l’estil del ioga.

Observem què fa en aquesta frase: et diu que tothom a tot arreu, és tal cosa. Així és com aconsegueixen que el que diguin sigui universal. Ho han dit ells.

I quina és la manera de trencar els arguments que precedeixen la primera frase? Dient que no: Escolti senyor, no és veritat que en tots els temps i totes les cultures el ser humà hagi volgut ser feliç.

Evidentment si els dius que no, ells et seguiran insistint que si, perquè sinó es queden sense argument.

avançant tecnològicament

DSC00602

Avui a l’Fnac he tingut ocasió de fer servir una maquinota com la de la foto.

La meva valoració és que l’invent no serveix de res. O si que serveix però no serveix pel que ens diuen que serveix. En tot cas serveix per educar al públic i fer veure que avancem tecnològicament.

Jo entenia que la màquina era per pagar sense necessitar que una dependenta m’ho fes tot (bé, quasi tot). Però resulta que ha estat imprescindible que la dependenta tragués la caixa protectora del producte, m’ha demanat el dni quan he volgut pagar amb targeta, i m’ha fet firmar el paperet que firmes sempre que pagues amb targeta, que s’ha quedat ella i no la màquina.

Qui vulgui, pot fer una pausa i llegir-se la conversa entre Xavier Caballé i jo mateix sobre l’Administració de Justícia i el seu funcionament anacrònic.

Les dues coses estan relacionades en el sentit que una cosa és saber que es poden fer certes coses, i una altra molt diferent és fer-les.

Com vaig sentir en un seguit de conferències d’un notari: “els altres conferenciants són professors i catedràtics que fan llibres on tot està molt ben explicat i tot encaixa, però clar, després surts al carrer, i… fes-ho, saps?”

Google, aquí no hi ha sexe

Això és un missatge pel Google: És veritat que a vegades parlo d’amigues atractives, però això no és motiu per fer venir els seus clients que busquen “sexe” a aquest bloc.

Des de l’u de Juny del 2007 “sexe” és la paraula que fa venir més gent. I jo em sentiria molt més orgullós si “fotos boniques” no estigués al 53è lloc.

M’ha sorprès que el #42 és per la gent que em busca pel nom complet.

(afortunadament no hi ha ningú que busqui els tres conceptes simultàniament)