Fa una mica més d’una setmana, un amic de fa molts anys però poca intensitat em va dir si no em feia cosa escriure el que penso i que quedi allà, públic.

No ho va dir així i tampoc sabré mai com dir-ho pel simple motiu que jo no sé pensar coses d’aquestes.

Però em va fer pensar.

Pensar en què?

Pensar en què carai havia dit.

No, seriosament: Pensar en el sentiment de quan ho va dir.

I ara que hi penso, jo escric un bloc, però ell escriu a la wikipedia.

Tot té molt sentit i es pot entendre, però són curioses les reflexions.

I per reflexions: la del meu pare avui, que amb setanta anys a l’esquena m’ha explicat que el motiu perquè la gent ‘gran’ (més grans que jo, vaja) tenen por a les gravadores és perquè quan ells van guanyar la raó, les gravadores no eren tan freqüents. El tema és que el meu pare s’hi hagi habituat, i els de 40 anys visquin en l’època pre-històrica. Sí, prehistòrica perquè sense gravació no hi ha història.

Per cert, l’amic inicial, em deia que d’aquí uns anyets, podrem gravar tot el que sents i tot el que veus sense que hagi de costar massa, ni econòmicament, ni tecnològicament.