la gràcia de spamalot

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de veure Spamalot sense pagar.

I, per Déu, que hi vaig anar! S’ha de consumir per garantir llocs de treball, no sigui que la crisi financera ens deixi uns milionaris poc rics.

I he pensat fer-ne una critica aquí al bloc per no parlar sempre de sexe, i demostrar que puc estar-me perfectament dues hores assegut en una cadira sense dir res (i sense un ordinador davant).

Qui no vulgui garantir llocs de treball, pot passar per aquí, on ofereixen un vídeo del musical que es veu fatal, i se sent encara pitjor, però és tot el que ens ha donat Déu Nostro Senyor. I encara hauríem d’estar contents, que hi ha molta crisi!

Tot això era una introducció.

El Spamalot que fan a Barcelona l’ha dirigit El Tricicle. I això es nota, i molt, i massa. L’humor de Monty Python no és humor del Tricicle. 3 milions d’euros menys a l’empresari que va pensar que era una bona idea encarregar-los-la. I més igual si tenen èxit o no. Perquè evidentment aquí té èxit El Tricicle, el seu tipus d’humor té èxit. Així doncs el seu humor fent una obra humorística segurament funcionarà (mmm… em sembla que l’empresari acaba de recuperar els 3M€).

En qualsevol cas, la gràcia dels Monty Python és que actuen amb normalitat. No s’ha de sobreactuar, no s’ha d’enrissar el ris. La gràcia de El Tricicle és el llenguatge gestual (gràcies wikipedia). Això es veu claríssim en el truan.

Un exemple, senzill, concret, i del principi de l’obra: quan creuen l’escenari tres monjos donant-se cops al cap amb un llibre molt gran. La gràcia dels Monty Python s’acaba aquí. El Tricicle hi afegeix que el tercer monjo en un moment li fa el cop al segon monjo, i després el segon li dona al tercer. Això és El Tricicle. Monty Python és senzillament els tres monjos.

Un segon cas que em serveix d’exemple és quan el Rei Artur va a la “anarco-sindicalist comune”. La mare quan veu el Rei Artur, el que li fan fer és fer el gest d’ensenyar pitrera com si se’l volgués lligar. Això ens farà molta gràcia, però malauradament l’humor de Monty Python no va per aquí. I a més, no lliga gens amb el text. I despista.

Tercer cas: quan el pare vol que els guardians vigilin que el seu fill no surti de l’habitació, i ho ha de repetir mil cops perquè no ho entenen. En la versió de El Tricicle, el guardià a cada frase s’assenyala el cap amb el dit mentre diu “lo tengo, lo tengo”. El que fan els Monty Python és que s’està tan tranquil mentre parlen, i això és un món de diferència. Per començar perquè la gestualitat centra l’atenció de l’espectador, tens la impressió que el guardià diu que sí quan és que no, quan en Monty Python és un simple encadenament de rèpliques i contrarèpliques.

I això és tot.

And now for something completely different.

The Larch

2 thoughts on “la gràcia de spamalot

  1. Pingback: nunca nueve

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *