ser català no és fàcil

Els majors d’edat recordarem un anunci del Litoral que et deia que si volies una favada asturiana i no eres asturià, el millor que podies fer per gaudir-ne era comprar una de les seves llaunes.

Doncs aquest anunci té serioses implicacions socials i religioses.

Existeix el determinisme? Aquest seria el punt teòric de sortida (i d’arribada perquè tampoc anirem enlloc).

Farà un temps vaig dinar a un restaurant afrancesat de Puigcerdà on un cuiner/cambrer feia un “el me lo guisa/yo me lo como” en una cuina petita com el meu escriptori. I jo em vaig preguntar: com és que aquest home ha pensat fer aquestes coses que són tan fàcils de preparar i són tan bones de menjar? Calia ser francès?

Per què els xinesos amb restaurant només saben fer “pollastre amb ametlles”?

Per què les brasileres saben fer caipirinhas i jo no?

Per què un restaurant gallec de prop de casa quan intenta fer “fideuà” li surten “fideus a la cassola”?

Quina essència tinc jo com a català que sense menjar mai Crema Catalana veig que el que m’han portat avui al migdia no és més que un flam de color groc amb sucre imaginàriament cremat però realment enganxat a sobre?

D’on he tret jo la idea de la Crema Catalana? Per què no tinc la idea de Caipirinha?

Fins aquí les reflexions del cap de setmana, més serioses del que puguin semblar. 😛

De postres dos escrits més sobre menjar:

la mariscada innecessària

restaurants que no s’esforcen

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *