nunca nueve

Molts haurem sentit a parlar dels “horts urbans”. No parlo de posar testos a la terrassa, parlo de l’Ajuntament de Barcelona, que es fan els d’esquerres agafant un tros de terra i repartint-lo entre quatre del barri perquè facin enciams.

La idea és simpàtica, bonica, satisfà els nostres egos, i ens acosta a la natura (concepte que ha deixat de ser l’excusa per sortir el diumenge per convertir-se en ideologia política).

A mi també em cauen simpàtics els horts urbans, i, d’entrada, em sembla la mar de bé que existeixin. El problema és quan resulta que a Barcelona falta aigua.

Aquest és l’hort urbà de per allà l’Avinguda del Tibidabo.

I aquí podeu llegir què diu el cartellet:

Diu que com que falta aigua, està prohibit regar els horts urbans.

Trobo molt natural i assenyat que davant la falta urgentíssima d’aigua, deixin sense aigua els enciams. Però hi ha alguna cosa que falla i no són els enciams.

Tinc uns familiars que vivint al Maresme i tenint afició per l’agricultura, han reemplaçat un tros de gespa per unes tomaqueres amb rec automàtic. I la seva conclusió és que el seus tomàquets són més cars que els comprats. I ho sap mirant només la factura d’aigua.

Llavors perquè l’Ajuntament de Barcelona fa aquestes coses? Suposo per motius polítics. Perquè ni sense crisi d’aigua té cap sentit cultivar tomàquets a certs llocs.

L’Ajuntament té una revista i l’ha d’omplir de coses que fan ells a favor de la ciutadania. Posen un hort urbà a favor de la ciutadania, tallen l’aigua de l’hort urbà a favor de la ciutadania.

La meva ideologia capitalista, i de dretes si voleu, és que facin els tomàquets qui s’hi vulgui guanyar la vida i que pagui impostos. I res de subvencionar tomàquets conreats a la ciutat per entretenir la gent gran (i aconseguir que et votin).